ull nu. Víctor Mañosa

Temps de lectura: 4 minuts

David Madueño

Imatge d’Imanol Buissan.

Hi ha una mena de poesia implosiva que defuig els finals epifànics o les grans sentències. Víctor Mañosa, l’home que mira perplex la realitat que l’envolta —títol del seu primer llibre, del 2008, que defineix amb precisió el seu estar poètic en el món—, aposta per una lírica pausada i concisa, aparentment discreta però que, per poc que el lector s’hi submergeixi, veu com l’ajuda a construir una obra coherent, una teranyina de referències i pensaments que, de mica en mica, solidifiquen una mirada particular sobre el fet existencial.

Mañosa no és tan sols un rara avis com a poeta. Format i exercint com a matemàtic, viu la ciència amb la necessitat d’apariar-la amb l’art i la literatura. Aquest concepte clàssic li atorga, així, un doble llenguatge a l’hora de fer el constructe intel·lectual de la realitat, i l’ajuda a entendre que aquesta no és res més que un cúmul invisible de xarxes interrelacionades —amb la natura (Devesa oculta), amb la família (Stramònium), amb el proïsme— que cal entendre i curar. Tal com escrivia el filòsof Spinoza, a qui Mañosa va dedicar un poema al seu primer llibre, res no pot no ésser necessari, determinat, i la felicitat humana depèn d’acostar-se al coneixement i l’enteniment de l’experiència vital. Com que la idea de la divinitat s’expressa a través de la natura, connectar-hi mitjançant la contemplació també és una forma d’acostar-se a Déu —no pas com a icona religiosa, sinó com a concreció d’una certa espiritualitat— i a la idea platònica del bé.

Potser per això a ull nu (Témenos edicions, 2022) hi ha una identificació completa del jo poètic amb la natura, un espai on alenar, alimentar-se, créixer espiritualment; hi ha una recerca del sagrat a partir de la seva contemplació. De fet, la natura és “Una forma distinta de consciència”: diversos corrents biològics i filosòfics que recull el poeta exploren la idea que el conjunt d’éssers vius del planeta també tenen la seva forma de copsar i entendre el fet existencial i civilitzatori —el llenguatge dels ocells, les organitzacions en eixams—, ergo una consciència pròpia.

“Calia nuesa: això buscaves.” Aquesta exploració del món natural el fa a ull nu, “sotmès al misteri de la llum / i del temps”, tal com feien les civilitzacions antigues. Mañosa relliga en aquest poema (“drone, estrelles”) l’observació de la volta nocturna en el passat més recent, als extensos camps castellans, amb el passat més llunyà de la seva infantesa. I no és en va: el poeta s’enfronta a la idea més rotunda d’eternitat essent ell mateix una petitesa lligada al temps i a la inanitat. L’exaltació del moment el condueix a una antiga pregària grega, “il·lumino des de la profunditat”, i conclou: “tu ets el teu dáimon”. Som el nostre propi mestre, nosaltres som els únics que podem seguir amb la recerca enmig de la foscor, il·luminant des de la profunditat. I malgrat que tinguem molts telescopis i missions espacials, seguim escrutant el cel a ull nu, com els antics, i el despullament segueix amb nosaltres, perquè molts aspectes de l’existència encara ens són un misteri.

La segona part del llibre, en canvi, explora les especificitats de la nostra humanitat, en concret el llenguatge. Malgrat la nostra mortalitat, “les paraules romanen”. De fet, a l’extraordinari poema “on l’alzina”, juga amb aquesta dualitat que ens caracteritza:  “abandonar-me / al salnitre i anar acumulant rovell”. Però, malgrat que “Em deixaria rovellar aquí”, “he d’atendre allò que em reclama”. Un reclam de la vida immediata que no pensa evitar, perquè sovint els seus poemes fan referència a les urgències d’aquells que estima.

Imatge d’Imanol Buissan.

El nom és un element d’apropiació (“la mirada s’endolceix / quan et puc anomenar”; “els noms serven presències / i una voluntat antiga de recer”). “Anomenar és percebre, ens vam dir”, i és per això que el paisatge natural està tan ben categoritzat amb tota mena d’ocells, vegetals i paisatges. Tanmateix, l’inevitable conflicte esdevé el nus d’aquesta part: “però tu esborraves ja / el contorn de les paraules.” Perquè la desmemòria, la pèrdua de la paraula, hi apareix amb la figura del pare, malalt, i el poeta expressa el seu dolor, tot revestint la vivència d’un intent d’entendre.

“Què fer de la paraula? / Deixar-la / prop de l’hummus, / a l’espera del brot / o la desfeta”, s’interroga i es respon el poeta, que també perd el do del mot. És així com es refugia en el dir d’altres poetes, com Czeslaw Milosz o Tomas Tranströmer. Cal seguir assumint la vivència des d’un vessant més intel·lectual, i la tècnica japonesa del kintsugi li servirà de reverberació metafòrica. Es tracta d’una tècnica per reparar la ceràmica esberlada revestida de filosofia, tal com passa amb la cerimònia del te. Per al poeta, un mateix és “l’impacte i la resina”, i un cop esdevinguda l’assumpció de la pèrdua, malgrat “el fragment perdut per sempre / que encara ressona en la forma que va ser”, la trencadissa ha estat reparada. El pare desaparegut, malgrat perdre la pròpia memòria, ja forma part de la del fill, com tants altres, a qui la veu poètica es dirigeix en diverses ocasions (“viviu en mi sense que cap prejudici / contra la metafísica us enterboleixi”). Si se’m permet la imatge, extreta de l’assaig Elogi de l’ombra, de Junichiro Tanizaki, un dels referents filosòfics de Mañosa —i que entendran els qui l’hagin llegit—, el bol ha estat reparat, però en comptes d’enlletgir-se amb les cicatrius de les esquerdes, la seva bellesa se’n beneficia. “Només a través del soroll esdevenir complet / com completa és l’argila estellada / i recomposta”.

 

David Madueño

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • David Madueño Sentís

      Sabadell, 1976. Llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Exerceix la docència, la correcció de textos i la crítica literària en revistes com Quadern, Caràcters i Poetari. Ha guanyat els premis Estrem i Fa de Falset (2008), Foment Literari (2008), La Mar de Lletres (2011) i Vila de Martorell al [...]