El primer NO és NO de la història

Temps de lectura: 6 minuts

Anna Ruiz Mestres

Imatge d’Imanol Buissan.

La ciutat de les dames, de Cristina de Pizan, és una meravella que heu de llegir, i ara us vaig desgranant el perquè.

L’edició és d’una bellesa extraordinària, la bona feina l’ha feta la recent estrenada editorial Cal Carré, que pretén: «acostar els grans clàssics de la literatura universal al públic generalista (…) perquè els clàssics són tots u i ens parlen del present d’una manera que mai passa de moda». La imatge de la portada del llibre és una deliciosa miniatura que trobem a la British Library de Londres, on s’hi guarden miniatures meravelloses de quan Pizan entrega el llibre a la reina Elisabet de Baviera, que evoca la bellesa del Llibre de les hores del Duc de Berry, segurament de la mateixa època.

Us proposo que parlem d’aquest meravellós clàssic del segle XV i d’aquesta autora tan prolífica que ara podem llegir en català actual. Dit això, també cal remarcar que aquesta recuperació no és la d’un clàssic qualsevol. Aquest clàssic té un plus de normalitat, que és recuperar la literatura de dones d’èpoques anteriors. Em direu que queden moltes dones al tinter per traduir, i és cert, penso en Hildegarda de Bingen (1098-1179) i la seva Jerusalem celestial.

En fi, la nostra escriptora Cristina de Pizan (1365-1430) va néixer a Venècia, li van posar el nom de Crist, que ja porta implícit valentia, saviesa, coratge, i a fe de Déu que en va tenir. Es considera, en la cultura occidental, la primera dona que pot viure d’escriure i la seva obra és també una defensa aferrissada de la dona.

El seu pare (Tomaso da Pizzano) era metge i es va traslladar a París, per servir el rei Carles V de Franca, quan ella tenia quatre anys. El seu pare va voler que fos educada com els tres germans que tenia, malgrat l’oposició de la mare. La seva exquisida educació es va construir a la cort francesa. Als 15 anys es va casar amb el secretari del rei, home molt culte. Van formar matrimoni durant 10 anys. Van tenir una nena i dos nens, i ell va morir després que hagués mort el pare de Cristina. Us podeu imaginar una dona jove i sola amb una família per tirar endavant? Doncs sí, imagineu-vos-ho, així ho va fer! Es va dedicar a crear un taller on feien còpies de manuscrits, va contractar il·lustradores, i va fer de copista de la seva pròpia obra, i va tenir molt d’èxit. Caldria destacar El llibre dels fets i bones vides del savi rei Carles V (1404), que li va permetre ser la primera cronista i primera editora de la cort. El llibre va ser un encàrrec de la reina Elisabet de Baviera.

La seva obra La ciutat de les dames i d’altres van trencar esquemes en el debat que s’acabava d’obrir en llengua vernacla sobre la situació femenina, i ella va esdevenir una veu emblemàtica en aturar la imperant misogínia de l’època. Em refereixo al debat sobre la querelle des femmes, que va ser una pràctica política que va néixer a Europa en les darreries del segle XIV i que perdurà fins a la Revolució Francesa. Va consistir en un esforç d’homes i dones cultes per posar en paraules les relacions dels sexes i entre els sexes. L’objectiu era dilucidar si les dones eren intrínsecament inferiors als homes o les seves iguals. Ai, quin tema tan vell i tan nou!

A Catalunya es farà ressò d’aquest debat Isabel de Villena, que escriu la Vita Christi, centrant-se en les dones que van envoltar Crist, especialment la Verge Maria i Maria Magdalena.

L’obra literària de Pizan és molt extensa: Cent balades, Balades de lamentació i d’amor (quan mor el seu marit), però la Cançó en honor de Joana d’Arc va esdevenir una de les seves obres més conegudes. Penseu que ella viu durant la Guerra dels Cent Anys.

Va conrear diversos gèneres literaris com la lírica, l’al·legoria, l’epístola i l’autobiografia. Va abordar qüestions com la biografia política, l’amor cortès, els manuals de conducta, la mitologia, la política, la justícia militar, la història, els valors morals, l’estratègia militar, el dret, etc. Pizan es converteix a principis del segle XV en una feminista que defensa les dones d’una manera intel·ligent i cultivada, i critica la postura de Jean de Meung, que considerava la dona inferior a l’home en el llibre Roman de la Rose, absolutament masclista i un referent en la literatura medieval. Tampoc s’oblidarà de l’Ars amatoria d’Ovidi, i alguns textos de Virgili, que no destaquen precisament pel respecte a les dones.

El llibre s’estructura en tres parts i és el jo de l’autora qui narra la història en primera persona. Una nit se li apareixen tres dames (Raó, Rectitud i Justícia), i abans de continuar voldria fer notar la força simbòlica del número 3 que trobem en la Santíssima Trinitat, dins el cristianisme, però que també trobem en la Divina comèdia (1304-1321) de Dante i que crec que ella coneixia bé, i no és l’atzar, aquesta força del 3 en l’obra. Aquestes tres dames li proposaran de construir una ciutat només per a dames, i elles l’ajudaran.

Imatge de Viquipèdia, de quan l’autora entrega el llibre a la reina Elisabet de Baviera. Detail of a presentation miniature with Christine de Pisan presenting her book to Queen Isabeau of Bavaria. Illuminated miniature from The Book of the Queen British Library. London.

L’argument es basa doncs en una utopia. En la nova ciutat només hi haurà dones, serà un nou regne femení. L’autora ens donarà una nova imatge del gènere femení, una nova teoria de la feminitat, i es valdrà de la cultura feta pels homes, perquè pensem que la de les dones no es veia, malgrat que existia, però ara els autors no són ells sinó ella, Cristina de Pizan.

El llibre parteix de l’autodescripció de qui és i què fa ella mateixa, una dona culta, envoltada de llibres i que troba Les lamentacions de Matheole, i tanta misogínia no la suporta. Llavors s’autopregunta: per què tota mena d’homes es dediquen a insultar les dones? Aquesta és la punta de llança que farà avançar el llibre.

Les tres dames, fixeu-vos-hi, en el seu nom tenen la força didàctica dels personatges al·legòrics medievals, Raó, Rectitud, i Justícia. I justament això farà que el lector pugui entendre millor la lectura. La Raó ajudarà a posar el fonaments, la Rectitud, els edificis i els palaus, i la Justícia, la població que hi habitarà.

Mentre aniran construint, es tractaran temes que giraran al voltant de valors com la castedat, la fidelitat matrimonial, la capacitat amatòria, la bellesa femenina (castigada per la societat medieval), l’adulteri, la maternitat, el blasme constant masculí, l’harmonia entre dona i natura, la blasfèmia, la gelosia, la virginitat, la bellesa, la saviesa i el saber femení lligat a la bruixeria, la vestimenta, la provocació… Lluny del pensament medieval que diu que «és per plorar, parlar i filar que Déu va crear la dona».

Les dues primeres parts mostren el gran coneixement que Pizan tenia del món clàssic, i la gran tasca que ha fet de seleccionar deesses i dones (que a totes tracta com a humanes) de la mitologia, de la literatura i la història, donant-los una mirada que segueix el consell de les tres dames que la guien, i és clar, per descomptat, la mirada és femenina. En canvi, en la darrera part s’endinsa en l’Antic Testament i els seus personatges femenins, i també les dones del Nou Testament, totes presidides per la Mare de Déu. Es fa un gran elogi a Maria Magdalena i a les santes. Aquí s’hi escolen altres temes, com el posat, el gest femení o el terrible pecat dels homes que es dediquen a la caça i la falconeria, o bé relats com la llegenda del cor menjat, la negació del suïcidi, etc.

El domini del mon clàssic i medieval es veu reforçat pel coneixement que tenia d’autors més propers com Bocaccio, que va sorgint al llarg de tota l’obra, i segurament s’inspira en el seu llibre De mulieribus claris, o la Llegenda àuria de Giacomo da Voragine, o de La ciutat de Déu de sant Agustí, que possiblement li inspira el títol del llibre.

Podem dir per concloure que la força del seu relat encara té punts forts i ben actuals. D’una banda, la força de l’escriptura que ens fa lliures i, de l’altra, que la història narrada des d’una mirada femenina és tota una altra història, i finalment que també és necessari recuperar la història de les dones des de les dones, massa silenciades arran de l’estructura social que hem conegut i coneixem, però hi són, hi som.

Anna Ruiz Mestres

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Anna Ruiz Mestres

      Anna Ruiz Mestres (Vilafranca del Penedès) és llicenciada en Filologia francesa i catalana. Ha estat professora de literatura catalana i vicepresidenta del Centre Artístic del Penedès “L’Agrícol”, així com membre de la Secció Literària de la mateixa entitat. Des de l’any 2000 exerceix la crítica literària en diversos mitjans: Tres [...]