Josep Maria Ripoll, o com desprendre’s d’un mateix

Temps de lectura: 3 minuts

Enric Umbert-Rexach

 

Segons Aristòtil, el sentit del ser es dona en les idees de present perquè el ser és concebut com una presència lligada a l’ara i, en conseqüència, a la permanència. El present és l’única cosa del temps que realment és, però el present no és una part del temps, sinó el límit entre el passat i el futur.

Aquesta reflexió aristotèlica ve a tomb perquè acabo de llegir el llibre de poemes Cants del present (Edicions Saldonar, 2023) del poeta i filòleg barceloní Josep Maria Ripoll (1962), on la reflexió sobre el temps present és troncal, com ja assenyala el títol del llibre. Un llibre d’estructura unitària tant en la forma com en el fons on el poeta ens parla bàsicament de la necessitat de deixar enrere el passat, de «buidar-se un mateix», recomençar de nou i «ser en l’instant per ser l’instant». Un llibre en què la sensibilitat es mostra una mica més filosòfica que a l’anterior entrega, Interiors i paisatges (Papers de Versàlia, 2017), del qual és sens dubte deutor.

Per a Josep Maria Ripoll el present està associat a un temps que transita, com el «fluir, flotar, fer-se aigua que no s’estanca», i al qual és convenient immergir amb una certa serenitat. Una serenitat que arriba quan un accepta que només compta amb si mateix ara i aquí. És per això que Ripoll parla de la dificultat, o de la impossibilitat, de viure intensament el present «sense ahir ni demà immers en un sempre». 

Els primers poemes que, com ja he apuntat, segueixen l’estela d’Interiors i paisatges, parlen amb serenitat del dolor sense utilitzar de forma explícita aquesta paraula en cap moment i de l’absència que acaba per provocar una presència, tal com llegim en el poema «Repàs a tot», que ens remet a l’experiència de buidar el pis dels pares on «res no retorna perquè res no ha marxat». Hi plana pertot l’evidència de la mort, la d’una mort que deixa un buit ple d’incògnites i que dona pas a certs símbols que són reviscuts. El poeta entén la mort com un final i alhora un principi perquè forma part de la circularitat, de la fluïdesa del temps, «difícil de fluir en la calma / tot i el desig de ser riu». Un discurs, per tant, serenament existencial que ens parla de la poètica del dol.

Josep Maria Ripoll es mou per un espai intemporal i gens matèric. Busca la paraula més adient que transmeti la veritat d’una experiència. Sap que només la contemplació li obre portes a sentir l’emoció de l’instant, «només es reté l’instant / quan es contempla el paisatge». Ripoll se sent atret per la màgia del present efímer, confirmant l’apotegma del poeta sufí Rumi: «Allò que busques t’està buscant a tu». 

Poemes gens estridents, amb fina acústica i cap decorat estèril. Treballa amb economia de mitjans i un llenguatge senzill i concís. Sintetitza per incrementar l’ambigüitat i guanyar en suggestió. No hi ha pràcticament adjectius, no hi sobra cap peça i els versos es nuen com les arestes d’un políedre. I és que alliberar-se de les coses sobreres no només és una idea bàsica en el contingut sinó que ho és també en la forma. Sense mètrica ni rima aconsegueix la música en el «fluir de sons» i en «l’harmonia del transcórrer» que copsem en la lectura en veu alta. L’ús de l’infinitiu és extens, evitant així parlar en primera persona, però plana pertot un jo desdoblat i ambivalent, «desprendre’s d’un mateix». Una poesia gens hermètica ni el·líptica i a voltes aforística: «l’instant quan hi pensem deixa de ser-ho». I així fa bona la màxima de Heidegger segons la qual poetització i pensament es produeixen a l’uníson. 

En la poesia de Josep Maria Ripoll hi trobo ressons d’alguns poetes contemporanis. Coincideixo amb el prologuista del llibre, Josep Maria Fulquet, amb una d’elles, Rosa Font, que al seu llibre Esquerdes, ens fa escoltar el batec del dolor dient que «les ombres es mengen les hores», i que Ripoll sembla replicar amb «la caiguda és un retorn al present». I és que per ambdós el dolor no és només la font, sinó el motiu d’inspiració. Un dolor que neix quan es vol fugir del «rovell del temps», d’un passat que «malda per ser-hi». Així mateix, el vers «dir-se enllà de la paraula» és paral·lel a la poètica mística i terrenal d’Antoni Clapés. I no podia faltar l’eco de Joan Vinyoli en el vers de Ripoll «tot és ara i aquí».

La poesia com a resplendor, com a enlluernament on manifestar les emocions del present, siguin pròpies o alienes, certes o falses. 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Enric Umbert-Rexach

      Poeta i escriptor. Publicà el poemari Boscos, Premi de Poesia Miquel Costa i Llobera 2010, a Edicions del Salobre. El 2017, amb l’editorial Edicions 62, publica la novel·la L’últim passatge de Walter Benjamin. I el 2021 torna a la poesia amb Aritmètica llum de la mà de l’editorial Cafè Central + Llibres [...]