Etty Hillesum, una personalitat de fe radiant

Temps de lectura: 5 minuts

Teresa Costa-Gramunt 

 

Aquest any 2023 es compleixen 80 anys de la mort d’Etty Hillesum al camp d’extermini d’Auschwitz. Jo no en sabia res, de la jueva Etty Hillesum, nascuda a Middelburg, Països Baixos, el 1914, fins que me’n va parlar amb devoció Adrià Chavarria. Nascut el 1972 a Tortosa, Adrià Chavarria ens va deixar a Barcelona l’any 2009 amb només 37 anys. En el moment de la seva mort, el jove filòsof, que s’havia vinculat al Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, estava treballant en l’assaig Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes ferides (Denes Editorial, 2011). El va editar i prologar la professora Emília Bea, de la Universitat de València, que havia connectat amb Adrià Chavarria l’any 2008 a propòsit d’un seminari dedicat a Simone Weil. La conferència de Chavarria es va titular Simone Weil i el judaisme. Adrià Chavarria se n’havia fet, de jueu, i aquesta fe el va sostenir durant la seva dolorosa malaltia.

Adrià Chavarria sentia una profunda fascinació per Etty Hillesum: havia llegit Una vida conmocionada. Diario 1941-1943, publicat l’any 2007 per Anthropos, i és de l’última frase escrita per Etty (diminutiu d’Esther) al seu diari que Chavarria va extreure el títol del seu assaig, cal deduir pel fet que resumeix de manera tan concisa i tan diàfana l’evolució espiritual de la jove jueva holandesa que va morir al paorós camp d’extermini en terres poloneses: «Una voldria ser un bàlsam vessat sobre tantes ferides». L’anotació havia estat escrita molt de matí el dia 13 d’octubre de 1942. Etty havia començat a escriure el seu diari el dia 9 de març de 1941. Un informe de la Creu Roja va notificar la mort d’Etty Hillesum el dia 30 de novembre de 1943 a Auschwitz. Els seus pares i germans també hi van morir. En aquest moment Etty tenia 29 anys.

Durant el temps d’escriptura del seu diari (Etty s’hi mostra com una jove de gran talent), la seva consciència espiritual no va fer més que créixer, i pot semblar sorprenent atesa la dura experiència que va viure fins a córrer, per voluntat pròpia, la mateixa sort que els jueus que van ser exterminats en la «solució final». En un apunt del diari escriu: «Aquesta és una altra certesa: volen la nostra completa destrucció». I, no obstant això, ho accepta. «Treballo i continuo vivint amb la mateixa convicció i la vida em sembla que està plena de sentit, a desgrat de tot, està plena de sentit». Etty Hillesum guarda aquesta convicció en el seu cor fins a l’últim dia de la seva vida. Per a ella Déu no és una idea sinó una realitat viva.

Etty Hillesum s’hauria pogut salvar com el seu germà Mischa, pianista genial, superdotat. Ambdós podien fer ús del seu estatus en el camp com a «jueus per la cultura». Però Etty no va voler defugir el destí dels jueus que estaven amb ella al camp de concentració de Westerbork, triat per les SS com a pantalla de camp de treball model, de propaganda nazi, com també van fer amb el camp de concentració de Terezín, situat a uns 60 quilòmetres de Praga.

En realitat, als presoners, als deportats, no els va ser estalviat cap sofriment: fam, manca d’higiene i d’espai, i les malalties i les morts eren diàries. El camp de concentració de Westerbork era una avançada d’Auschwitz, el camp d’extermini definitiu. Després dels concerts de música, o de les funcions teatrals que es feien cada setmana, l’endemà un miler de jueus eren embarcats en els trens de la mort. 

Etty Hillesum va anar voluntària al camp de Westerbork: detestava el Consell Jueu, no en va voler ser còmplice. Va resistir treballar-hi com a mecanògrafa només durant dues setmanes en la secció cultural i d’ajuda als deportats. A partir d’aquesta experiència moral que va posar la seva consciència sobre les cordes i que arriba a anomenar «l’infern», Etty va creure que podia ser veritablement útil als deportats si era allà amb ells, atenent les seves necessitats al seu costat. I és en el dia a dia en el camp que es va anar fent també conscient que per al proletariat jueu no existeix cap possibilitat de passar a la clandestinitat i va decidir no abandonar a la seva sort aquells dels quals havia tingut cura en el camp de concentració, oferint-los tota mena d’ajuda: sent, tant com li va ser possible, bàlsam, ungüent per a tantes ferides. Supervivents dels camps de Westerbork i Auschwitz han confirmat que, fins al final, Etty Hillesum va mostrar una «personalitat radiant», que el lector dels seus diaris confirma.

Després de moltes dificultats, l’any 1981 a Holanda va tenir lloc un esdeveniment cultural de primer ordre del que en podríem dir obertura d’una consciència històrica del passat recent: la publicació del diari íntim d’una jove jueva escrit entre els anys 1941 i 1943 a la ciutat d’Amsterdam i en el camp de concentració de Westerbork. Des del vagó de la mort que portava Etty a Auschwitz juntament amb la seva família i 938 jueus més, per una escletxa va llançar una targeta postal amb aquestes paraules: «Vosaltres m’esperareu, oi?». 

Etty Hillesum sabia on anava i la sort que possiblement l’esperava i, no obstant això, es va adreçar a nosaltres amb el prec que l’esperéssim. Confiava en la vida, confiava en Déu: «Dins meu hi ha confiança en Déu, la qual cosa al principi em feia por pel seu tan ràpid creixement, però ara sento que aquesta confiança em pertany. I, ara, a treballar». La confiança en Déu, la fe radiant, era transformada cada dia i cada hora en obres i testimoniada per escrit en un diari que dècades després de la mort de la seva autora va commocionar l’opinió pública. 

Abans d’Auschwitz i després d’Auschwitz, Déu no és absent sinó una realitat sensible per a Etty Hillesum. Aquest és l’atractiu de la seva fe malgrat el sofriment i la mort de tantes víctimes innocents. La fe que va sorprendre quan es van publicar els diaris i les cartes que Etty va escriure, i que continua sorprenent per la profunditat de la seva vivència de Déu, amb el qual sempre dialoga, tal com es visualitza en anotacions com aquesta: «Espero ser un nucli de tranquil·litat en aquest manicomi. Em llevaré d’hora per concentrar-me a l’avançada. Déu meu, quins plans tens per a mi?», escriu el dia 16 de juliol de 1942, ja a altes hores de la nit, quan el seu cos ja està baldat pel cansament del dia.

Per a Adrià Chavarria, la lliçó del sorprenent procés de maduració espiritual viscut per Etty Hillesum en l’arc de temps de dos anys, que queda reflectit en els apunts del seu diari, es fa palpable en la capacitat de la jove per percebre la bellesa de la vida enmig del dolor i el patiment: la plenitud reservada a qui es lliura a l’altre amb amor. «No és ètic que es pugui salvar una minoria per les influències i que la resta del poble no se’n pugui afavorir». Sens dubte és una posició radical, i fins i tot discutible, diran alguns, però és coherent amb l’experiència de Déu que porta Etty Hillesum a abraçar, amb tota consciència, el destí comú dels jueus en aquella hora tan fosca, tan inhumana.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Teresa Costa-Gramunt

      Escriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d’opinió en diversos mitjans. Premiada en [...]