És habitual trobar-nos, dins del nomenclàtor urbà, un munt de referents que componen el nostre corpus nacional, el qual deixa de banda, des de fa massa dècades, tot allò que és considerat com una xaronada o que funciona, dit a manera d’en Vázquez Montalbán, com a «crònica sentimental de Catalunya».
Fins fa no gaire consideràvem «la Feliu» com a tal, però una mort inesperada, una exposició i l’etern retorn cubà de Teresina S.A. han fet d’ella una icona pop, a cavall entre allò que és carrincló i una avantguarda d’estar per casa, afegint-hi un enyor «anemòic» per allò que mai hem viscut i que ens apropa més al paradís perdut de Milton que no pas al pujolisme tardà que encara ens permetia ser catalans i no «globals».
Aquest any, però, entre el que és sobtat i el descuit, així com l’oportunitat del cant del cigne de Dagoll Dagom, hem recordat —també— el centenari de la mort d’Àngel Guimerà. És possible que els adolescents —i no tan adolescents— que, any rere any, compren i revenen el mateix llibre de Terra baixa al Re-Read s’adonin que aquell home amb bigoti de guineu és també part del seu nomenclàtor sentimental i potser —també— de la seva cultura.
Els catalans ens creiem, i sovint esdevenim, una factoria d’efímers mites que, una vegada fagocitats, van de pet a la cambra dels mals endreços, d’on potser són rescatats, de tant en tant, apel·lant al bon nom del «tietisme» o d’un afeblit sentiment de pertinença que aflora i desapareix a manera del Guadiana.
El cas d’Àngel Guimerà no està exempt d’això, ja que el trobem referenciat a gran part de les viles del nostre país, però la seva figura i obra, més enllà de les darreres grans adaptacions, ens és del tot desconeguda, i és un secret que només coneixen certes companyies d’aficionats amb solera que han recitat fins a l’extenuació la Santíssima Trinitat composta per La filla del mar, Maria Rosa i Terra baixa.
La tragèdia i drama romàntic de Guimerà, però, és ben present als nostres dies. Perquè, més enllà de qualsevol tragèdia o crim passional (o per passions), que l’autor sempre plantejava com a culminació, de vegades de glòria i de vegades com a quelcom merament punitiu per anar massa enllà, s’amaga un tèrbol —també— naixement d’una societat hiperindustrialitzada al bell mig d’un món rural d’espardenya i barretina que encara acomplexa a molts. A manera de pressentiment ante bellum, sabent que tot s’esguerrarà en un moment o altre. Dotant així de modernitat allò que n’és tant ple com absent.
Ara bé, la síntesi entre els personatges romàntics amb el posterior realisme social va fer que la societat del moment s’identifiqués del tot amb uns protagonistes que, sovint, eren també projeccions de la personalitat de l’autor, des d’una constant culpa que el turmentava inclement, fins als personatges més naïfs que miraven el món amb ulls de nen. Aplegà senzillament ànima i raó en un poble que renaixia i es descobria, alhora que descobria també un llegat que feia massa temps que era ocult.
Així i tot, aquesta flaire de modernor assenyada i llibertat romàntica queda sovint menystinguda per causa d’un català prenormatiu que, tanmateix, ens pot semblar arcaic, com un garbuix de barbarismes que no s’haurien d’acceptar. Aquesta distància, sovint creada per considerar aquest llenguatge com el «de pagès», esdevingué un dels factors més importants pels quals la Renaixença i Guimerà —perquè tant el parlava el granger com el senyor— apleguessin així tot un poble sota la capa de la catalanor en un moment en què els nacionalismes a la península encara eren més una abstracció que no pas el dogma en què es van convertir al segle XX, i que ara, al XXI, semblen anar-se diluint en aquests nous temps líquids.
I entre tot això, com a mapa del tresor o d’aberració urbanística, repassem el nostre nomenclàtor d’autors i d’altres personatges que coneixem de passada i referència perquè hem llegit els seus noms als lloms dels llibres de la cambra dels mals endreços. A l’espera que un universitari amb ínfules es trobi amb els noms dels nostres artistes de secà. I entre ells: Guimerà. Que és un dels nostres, perquè alterna i reivindica el seu mestissatge cultural i identitari, tot i adscriure’s a una fervorosa defensa de la cultura nostrada, alternant les passions més mundanes amb el més elevat, sempre tenint una orella a palau i una altra a la plaça, sabent per qui se sospira i per què es conspira.
Però el temps passa i no perdona. Allò que durant mig segle comprengué i sintetitzà un poble s’esborrà per donar pas a la negror i l’obscurantisme i finalment esdevenir tedioses lectures obligatòries i astracanades de la Corporació. La dignitat d’aquella tasca duta a terme és ara només un parell de mencions a peu de pàgina i xerrades a l’Ateneu que acaben en fortes discussions etimològiques.
Aprofitant que tenim un centenari entre les nostres mans, hauríem de ser capaços de parlar i debatre, analitzar com és que un dels nostres autors més rellevants no ocupa més de mitja plana en els llibres de text i com és possible que hi hagi generacions senceres d’autors dels quals només coneixem el nom del seu carrer. És potser la por de descobrir-nos a nosaltres mateixos o potser és que ja se’ns ha cruspit el llop?
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Xavier Quero CárcelSabadell, 1983. És estudiant de Dramatúrgia i Direcció a l’ESAD Eòlia de Barcelona. Compagina la seva feina com a DJ i traductor de textos teatrals i de jocs de rol amb la direcció de la seva companyia teatral, G3 Teatre, amb la qual ha estrenat tres textos d’autoria pròpia: Stronghold [...]
