Comedian. Font: Wikipedia
Els mitjans de comunicació han estat molt ocupats parlant de la venda de l’obra Comedian de l’artista italià Maurizio Cattelan, un plàtan enganxat a la paret amb una cinta adhesiva americana. La notícia és el preu que ha pagat per aquesta obra efímera el multimilionari xinès Justin Sun: sis milions d’euros. La pregunta és: què ha comprat exactament Justin Sun, art, propaganda o una broma cara?
Sinòpticament, aquest objecte és art (no valorem ara si bo o dolent) en virtut del concepte ready-made que, després del collage i l’assemblatge, il·lumina tot l’art modern des de principis del segle XX. En aquest extrem vam coincidir amb Damià Amorós i amb altres entesos en art modern com Maria Palau, que des d’El Punt Avui ressalta una frase de Cattelan a redós de la polèmica: «L’art no resol problemes»1. Afegeixo que, malgrat el títol, l’obra Comedian no és pas una broma, però sí una acció de propaganda, cosa que històricament no és aliena al món de l’art. Una altra qüestió és valorar la qualitat de l’obra segons el públic receptor que la valida.
El ready-made proposa la possibilitat de transformar en art qualsevol objecte en virtut de la simple elecció i sense intervenció de la mà de l’artista. Aquesta invenció de l’artista francès Marcel Duchamp no és quelcom que sorgeixi per generació espontània i genial sinó que té les arrels en el debat de més de setanta anys de durada sobre si la fotografia és art o no.
D’entrada es va negar aquesta virtut artística a la fotografia, car en tot el procés hi intervenen la mecànica, l’òptica i la química però no la mà de l’artista. Amb el temps es va constatar que per la simple elecció del tema, l’enquadrament i la llum es podien fer fotografies de valor artístic, amb tanta força com amb la pintura, sense necessitat de la manipulació manual. D’aquí, temps a venir, el ready-made. Conscient d’aquest procés, Duchamp va dir del ready-made que era una mena de fotografia 3D. Des d’aleshores, ocupant-se la fotografia de la realitat, l’art plàstic ha d’ocupar-se d’altres realitats pròpies de la pintura i l’escultura2.
Discutir si la fotografia és art o no és una idea que sols es pot pensar després de les querelles artístiques del segle XVIII, que van resoldre que els pintors i escultors podien eixir de la categoria d’arts mecàniques (tot allò que es fa amb les mans) però no ingressar a les arts liberals (tot allò que es fa amb el cap)3, i així pintors i escultors van esdevenir artistes de les belles arts. Fins aquell moment art només significava la capacitat de fer coses; per això encara perviuen expressions com «les arts de la pesca», per exemple. Aquest nou pensament de les belles arts és fruit de la incipient era industrial, que per primer cop havia de diferenciar les coses fetes a mà de les coses fetes a màquina, i d’aquí la invenció de la fotografia, l’origen de la qual es remunta al segle XVIII i, després d’un llarg camí, ens portarà al ready-made, en el qual descansa el plàtan de Cattelan.
Aquest procés de les belles arts, la fotografia i el ready-made també implica un canvi de paradigma en la valoració de les obres d’art, que salten de la norma del cànon a la virtut de l’originalitat; és a dir, l’artista que fins aleshores procurava ser fidel executor dels cànons del seu temps, a través dels quals es podia avaluar fàcilment el grau de perfecció de l’obra, té un nou repte, ser original i únic. Progressivament la societat abandona els encàrrecs i deixa l’artista sol davant la seva originalitat. Com més original sigui, més recompensat serà per la societat, que comprarà sense discussió les obres al preu que sigui. La cara fosca d’aquest procés és que, en la pràctica, tots els artistes passem a ser falsos autònoms, car encara que l’encàrrec ja no s’explicita ni remunera per avançat, no desapareix sinó que perdura latent en els desitjos, pensament i lògica dels seus potencials compradors. El plàtan de Cattelan n’és un claríssim exemple.
El cànon prefigura una obra perfecta i tancada en si mateixa que s’explica per si sola, mentre que l’originalitat requereix el context i la interpretació d’un públic proactiu. El mestre «readymadeista» Marcel Duchamp ja adverteix que l’obra la completa el públic. Podríem afegir que també la completa el comprador que, en virtut del seu poder, fixa el significat i sentit de la iconografia, com ja passava en temps dels faraons. De fet, Justin Sun ha declarat obertament que és part de l’obra, de la seva inserció en la història i procés creatiu, i per això jo l’assenyalo com a coautor en el títol d’aquest text.
El ready-made culmina un llarg procés revolucionari i de democratització de l’art com a pràctica i via de coneixement; però per si sol, com a simple eina, no és garantia de res. En el títol d’aquest text ja adverteixo que el plàtan de Cattelan és contrarevolucionari, potser malgrat la voluntat original de Cattelan… Com ell mateix diu, «l’art no soluciona problemes». Cert; els mostra, critica i/o promou… El mite de l’originalitat i llibertat de l’artista ens ha ocultat que no solament hi ha una relació simbiòtica amb el públic que completa l’obra, sinó també amb el mercat que la fa possible.
El ready-made, en la mesura que es pot replicar i no requereix habilitat manual, situa la pràctica de l’art en l’àmbit de l’accessibilitat, un principi molt actiu dins de moviments com Fluxus. Tothom que s’hi atreveixi pot fer-ho com a proposta personal o copiant un mestre, que de fet no és copiar-lo sinó encarnar-lo. Molts admiradors de Duchamp tenim a casa rèpliques literals dels seus ready-made, que gaudim al 100% com si fossin els mateixos objectes que el mestre va escollir. En principi això es aplicable al plàtan de Cattelan i, de fet, a les xarxes socials han aparegut centenars de rèpliques del plàtan de Cattelan; el problema és que no generen ipso facto sis milions, és a dir, no tenen aquesta aura de valor de canvi que sols li atorga el comprador en relació amb un productor específic i no qualsevol, per més que qualsevol altre en pugui fer una rèplica exacta.
Abans d’abordar l’aspecte econòmic de l’obra, val la pena aturar-se en l’aspecte estilístic i iconogràfic. Formalment és una composició suprematista a la manera de Malèvitx en forma d’ics (una picada d’ullet al magnat Elon Musk?) que aplica la radicalitat de l’art minimalista usant la paret com a no-suport, del futurisme amb materials no artístics, i particularment amb el plàtan que, com a matèria perible, rememora l’arte povera de Giovanni Anselmo, que l’any 1968 va presentar com a escultura un enciam entre dos blocs de granit. Cattelan, com a deixeble del readymadeista Andy Warhol, deuria pensar en el plàtan que Warhol va reproduir serigràficament en la coberta del disc The Velvet Undeground & Nico de l’any 1967 i potser també en la mediàtica i alegre faldilla de plàtans de Joséphine Baker al París dels feliços anys vint, símbol de llibertat radical. Als anys seixanta Joan Brossa va unir una espina de sardina i el suro d’una ampolla de vi per construir un dels seus millors poemes visuals; Fina Miralles l’any 1973 es va «plantar» al terra per encarnar-se en un arbre, mentre que Esther Ferrer, en la seva acció Les coses de 1994, entre d’altres objectes, sostenia sobre el cap una gran coliflor. La novetat de Cattelan rau en els sis milions.
Els materials mateixos de l’obra són molt reveladors: el plàtan es una clara al·lusió a les anomenades «repúbliques bananeres», de quan els EE. UU. van imposar el monocultiu del plàtan a diversos països centreamericans, sota l’aparença d’una economia eficient, que de fet empobria la seva biodiversitat agrícola i els feia dependents de grans multinacionals, com ara Chiquita. La cinta adhesiva dita «americana» és particularment forta pel seu puntet adhesiu capaç d’adherir-se a qualsevol superfície i, en les versions originals, pels filaments de niló que la fan difícil d’estripar. Cattelan fa servir una versió devaluada o de «peora», com es diu dins el món del disseny. Així, els materials mateixos són un cant a la precarietat i la dominació.
Queda per aclarir què ha comprat Justin Sun. Normalment els compradors d’obres de preus multimilionaris mantenen l’anonimat per al gran públic, però això no treu que en els seu cercles més íntims mostrin orgullosos les seves conquestes, ja que també compren història de l’art i prestigi. Són valors anomenats «refugi» on es concentren grans sumes de diners en objectes fàcils de conservar i transportar i relativament fàcils de revendre. Justin Sun ha comprat prestigi i fama, però al contrari que la majoria de col·leccionistes, no sols ha publicitat el seu nom, sinó que s’ha menjat l’obra públicament, la part mengívola del plàtan, en un gir racionalista una mica decebedor ja que no s’ha menjat la cinta adhesiva, part indestriable de l’obra4. Justin Sun, promotor de les criptomonedes, capital especulatiu sense base productiva, en realitat ha comprat un anunci planetari de la seva visió de l’economia líquida, a preu de ganga, de centenars i milers d’hores de televisió i pàgines digitals i de paper. Un anunci contrarevolucionari en què qui no és ric és perquè no vol o no és prou agressiu… Cattelan, encara que no hagi estat la seva intenció, ha actuat com un vell artista mecànic al servei del capital, que simula belles arts amb la marca del ready-made.
Justin Sun, com a bon amo, no s’ha pogut estar d’intervenir en l’obra i ha obtingut per osmosi econòmica la categoria d’artista, i urbe et orbi ha fet la performance de «menjar-se l’obra», posant a la pràctica les teories de l’art comestible de Dalí. El ganxo propagandístic és que es menja en pocs segons un plàtan pel qual ha pagat sis milions; però és clar, això és pura propaganda car de seguida ens assabentem que en virtut d’un contracte signat amb Cattelan, Justin Sun pot reposar el plàtan i la cinta adhesiva de manera indefinida i transmaterial. Dins aquesta escenificació prepotent, Justin Sun ha repartit entre l’audiència de la seva acció televisada un munt de plàtans i cintes adhesives. Engrunes simbòliques per a clarificar el poder del diner especulatiu sobre la matèria productiva.
Article publicat originalment a la web Premsa Comarcal l’1 de gener de 2025.
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2485651-aixo-es-art-si.html ↩
Els pintors retratistes van reaccionar ràpidament contra la competència imbatible de la fotografia. La rèplica va ser que la fotografia podia ser més precisa i detallista però que no era art. Altrament, la fotografia va modificar la percepció de realitat, que en la pintura, fins aquell moment, es basava en diversos cànons idealistes. L’escola de Barbizon va declarar que sols pintava el que veia (com la fotografia); a poc a poc la pintura i l’escultura es van concentrar en la seva naturalesa material i, allunyant-se del realisme fotogràfic, van arribar a l’abstracció. ↩
Sent les arts liberals de les arts de rang superior, els pintors, que en la pràctica havien de dominar diverses d’aquestes arts, com ara la geometria i l’anatomia, a partir del Renaixement van començar a reclamar un canvi d’estatus, que va culminar al cap de dos-cents anys amb la creació de les belles arts. ↩
Aquí potser convé aclarir que es diferencien dos tipus de ready-made: els purs, consistents en l’estricta elecció d’un objecte situat en un nou context, com seria el cas del famós urinari Fountain de Duchamp-Arensberg-Lorinhgoven de 1917, o els ready-made assistits (els més freqüents), generalment consistents en la unió de dos objectes comuns o en la supressió d’una part significativa d’un objecte. El plàtan de Cattelan-Sun respon a aquesta segona categoria. Quan intervenen més de dos objectes, com és el cas d’Un soroll secret de Duchamp-Arensberg-Treadwell de 1921, caldria qualificar-los d’assemblatges, encara que tots actuen sota el mateix principi conceptual de creació més enllà de la mà.
Cal aclarir que, malgrat que tradicionalment s’atorga l’autoria d’Un soroll secret a Marcel Duchamp en solitari, està acreditat que va ser una obra a sis mans amb la intervenció de Walter Arensberg i Sophie Treadwell. Sobre la Fountain hi ha molts indicis que també hi van intervenir Walter Arensberg i Elsa von Freytag-Loringhoven. ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
