Sònia Moll reivindica aquell «pensament indignat» que Hannah Arendt defensava contra el reduccionisme en les ciències socials. El pensament indignat no és un pensament torbat i és necessari per posar de manifest com hem naturalitzat la brutalitat i la barbàrie.
Imatge d’Imanol Buisan
En llegir el darrer poemari de Sònia Moll, editat enguany per Godall Edicions, hom té la sensació que els espais on trobar recer són cada cop més escassos. No només la terra, clivellada i eixuta, i la intensitat de la llum solar, sinó el desarrelament, l’aïllament a què ens aboquen les noves formes de vida regulades pel mercat i la perversa manipulació del llenguatge redueixen aquests espais, fins al punt que l’autora pregunta: On fugirem, amor. Potser, com va dir l’editora el dia de la presentació, la poesia és un d’aquests darrers reductes.
Però què fa de la poesia un lloc on arrecerar-se? El llenguatge poètic s’adreça a una part de la realitat que se li esmuny al llenguatge racional. Recull i amplifica la nostra experiència en aquella franja liminar de les qüestions irresolubles. Representa un altre ús del llenguatge i des d’una altra perspectiva que atorga valor a la cosa, és a dir, on entra en joc l’afectació del subjecte. I ho fa en una dimensió temporal que no és la de la història. La poesia s’acosta a la infinitud de cada ésser concret, i l’escolta.
L’ús específic del llenguatge i l’obertura temporal davant l’alteritat fan de la poesia un espai ideal per a la política, en una època de subrogació que l’anihila. Un ús del llenguatge que és reaccionari, subversiu, desestabilitzador, conscient de la seva insuficiència, no possessiu, que possibilita el pensament del que és nou. Una ficció que exigeix un compromís amb la veritat, la que es constitueix dins del poema, un parlar conseqüent.
Aquests trets són ben presents en la poesia de Sònia Moll, que torna a publicar a Godall amb aquest crit d’atenció que és On fugirem, amor.
La poeta ens mostra una realitat distòpica, una natura devastada per l’acció humana, un present embadocat, un futur negre, un aire estrany, una buidor, un silenci. En una societat que viu amb els sentits segrestats, la poeta s’hi fixa, veu i procura fer-nos veure, ens demana aquella atenció de la qual parlava Simone Weil, perquè «l’aire és ple dels nostres crits, però el costum és una gran sordina», com diu el personatge de Vladimir a Tot esperant Godot, i ens ho transmet en versos com aquests:
Haurem d’abatre tots els pins:
hauran guanyat la guerra les erugues.
Plora només
quan caigui el primer arbre.
L’endemà
comença a estimar el silenci
—hauràs de quedar-t’hi a viure.
Com una sibil·la, el jo poètic anuncia amb paraules que no són manllevades ni pròpies, no són fruit d’un jo arrogant o onanista. Parla des d’«aquesta sorda afonia miserable, / un escanyament d’aigua embravida / atrapada entre les roques». La veu poètica contrasta amb la dels falsos profetes, la bona fe d’una ingenuïtat amorosa amb la mala fe dels qui ens amaguen la veritat. «No és cega, la fe. Hi veu. Ens veu / encegar-nos. Se’n riu».
La distopia és una creació de la civilització. El seu revers, a hores d’ara, són els camins de fuita entre les llengües de lava incandescents d’un volcà, o les lleres seques dels rius a l’empara ombrívola d’un pont. Illes enmig del desert, on la sensació d’aïllament hi és pertot. La poeta parla en primera persona del plural, però el sentit de comunitat agonitza. Només hi ha diàleg amb un tu, «amor», que l’acompanya en la dissort. En aquest escenari es resignifica el desig, la pau, l’amor i l’esperança.
Diria que Sònia Moll reivindica aquell «pensament indignat» que Hannah Arendt defensava contra el reduccionisme en les ciències socials. El pensament indignat no és un pensament torbat i és necessari per posar de manifest com hem naturalitzat la brutalitat i la barbàrie.
I la mateixa devastació que es produeix en la natura té lloc en la trajectòria vital. El temps, representat per una onada monstre, ho engoleix tot. «Digues, amor, / per què no t’has mogut». Com n’és de difícil fer-se càrrec de la mort. De la mort, i de la manca de cura d’una societat que hi renuncia en declarar-se incompetent. No saber conviure amb la profunditat «des d’on ens criden els morts / perquè deixem de plorar-los».
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Susanna González TurigasSusanna González Turigas (L’Hospitalet de Llobregat, 1963). Llicenciada en Filosofia per la UB. Es dedica a la poesia i la ressenya. Ha publicat els poemaris Foranies (2017), Totes les veus (2019) i El cuerpo del hambre (2024).
