En certa ocasió, en una entrevista televisiva van demanar a Paco Mir del grup Tricicle que escollís entre dos cèlebres còmics: Mr. Bean o Benny Hill. La resposta que va donar Mir no podia ser més significativa: va dir que preferia Jacques Tati. El Tricicle, format per ell mateix, Joan Gràcia i Carles Sans, reivindicava des de la seva formació el 1979 l’humor visual que bevia de la mateixa tradició de mims que havia servit d’aprenentatge al genial director francès esmentat per Mir, així com d’altres referents obvis com els grans còmics del cinema slapstick (Charles Chaplin, Buster Keaton, Larry Semon…). Els seus esquetxos es basen principalment en l’humor sense paraules (que no sense sons; de fet, sempre han sabut utilitzar molt hàbilment les interjeccions vocals) i això els ha garantit una universalitat que ha fet que les seves produccions es fessin conegudes més enllà de les nostres fronteres.
A part de totes les seves obres teatrals, el grup Tricicle també va treballar en paral·lel al món de la televisió amb sèries d’èxit com Tres estrelles (1987) o la que ens ocupa ara mateix, Xooof! (1994), formada per tretze capítols que narraven cadascun dues històries de quinze minuts. La premissa era molt bàsica: les desventures de tres nàufrags que es trobaven atrapats en una diminuta illa deserta. Però precisament el fet que el punt de partida fos tan simple és el que fa que senti debilitat per aquesta sèrie, perquè a Xooof! el Tricicle va apostar pel minimalisme extrem com a forma d’explotar el seu humor tan personal.
Fotograma de la sèrie Xooof! emesa per tv3 al 1994
Tres estrelles i sèries posteriors que també apareixeran a aquest dossier, com Dinamita (2000-2003), es beneficiaven dels avantatges de la producció televisiva respecte a les representacions teatrals, com poder filmar en exteriors o la capacitat de canviar per complet el decorat o l’enquadrament de la càmera, en comparació amb la posició estàtica de l’espectador al teatre. Però a Xooof! es va optar pel camí contrari fins a l’extrem que el punt de partida pot semblar inclús massa simple: un sol escenari, que a més a més sempre ens és mostrat des del mateix punt de vista (com comentarem després, la part de darrere de l’illa mai es veu perquè serveix com a equivalent de l’espai entre bastidors del teatre), i només tres personatges, amb puntuals aparicions d’altres secundaris (dels quals el més memorable és potser Cristòfor Colom, que coprotagonitza tot un episodi). Fins a quin punt això donava per a una sèrie de televisió amb el risc que el públic de l’època no la trobés massa teatral? Sembla com si fos una mena de repte que, no obstant, ells van saber superar.
D’aquesta manera, Xooof! té al meu parer inclús una certa puresa. Em recorda conceptualment aquelles comèdies de Jerry Lewis on el còmic americà va desfer-se de la necessitat d’una trama que vertebrés els seus llargmetratges i va decidir apostar pel gag pur i dur sense cap justificació narrativa. Aquí la idea és depurar el gag visual al mínim fins al punt inclús de no amagar l’artifici o, directament, fer servir aquest mateix artifici com a gag en si mateix.
Fotograma de la sèrie Xooof!
Per exemple, el mateix vestuari fa obvi que les barbes que duen els tres són postisses, la qual cosa em recorda la queixa que va formular en cert moment un productor de Hollywood respecte al bigoti de Groucho Marx, que era clarament pintat i que l’actor es va negar a substituir per un de real durant molts anys. A Xooof! no només no s’amaga que les barbes són postisses sinó que es mostra això obertament quan els personatges de vegades se les treuen per fer-les servir com a element d’atrezzo o vestuari amb una nova funcionalitat. En un capítol un d’ells es posa un barret de Santa Claus i espanta un altre dels protagonistes perquè no el reconeix. El primer gag rau en el fet de no ser reconegut només per haver-se posat un barret, però el segon rau en l’acció en què, per donar-se a conèixer, el nàufrag amb el barret es treu un moment la barba i fa una mirada còmplice al seu company («Soc jo!», sembla dir-li), com si la seva aparença hagués canviat radicalment. Com a excel·lents artesans de l’esquetx, repeteixen el gag una segona vegada, però a la tercera, quan ja semblaria repetitiu, aporten una sorpresa: apareix un espontani, un quart nàufrag vestit igual que la resta i amb un idèntic barret de Santa Claus. És una irrupció d’un element absurd que trenca per complet la lògica de la sèrie (només hi són ells tres, a l’illa) i que, per tant, provoca la rialla més gran, per ser totalment inesperat.
Dit això, tot i que els capítols són autoconclusius i juguen amb trames totalment independents, el Tricicle va saber donar-los una coherència global quant a les regles del joc. Mai traeixen la premissa bàsica de la sèrie amb l’excusa d’aportar un element nou i, per altra banda, també utilitzen una sèrie de gags recurrents que serveixen per donar un cert fil conductor als capítols: l’avioneta que de tant en quant se sent que vola per sobre de l’illa però mai els rescata, o el tauró que inicialment sembla una amenaça però acaba convertint-se en una mena de mascota.
Fotograma de la sèrie Xooof!
Que tota la sèrie succeeixi en una illa deserta amb un decorat mínim no vol dir que els còmics estiguin tan limitats per aquest espai com podria semblar. Jugant precisament amb aquest gust per l’absurd, la part posterior de l’illa acaba fent la funció d’uns bastidors dels quals els protagonistes treuen tot tipus d’elements d’atrezzo que els permeten generar nous gags (en un capítol, per exemple, un d’ells se les apanya per tenir una cita a cegues amb una dona a la mateixa illa i acaben preparant entre tots un sopar romàntic amb diferents elements decoratius tradicionals). D’aquesta manera, al final Xooof! no juga tant amb la premissa de tres nàufrags atrapats en una illa deserta de la qual volen escapar com amb la idea que aquesta illa acaba sent una espècie de microcosmos, un petit racó on aquests tres personatges s’enfronten a situacions del dia a dia adaptades al seu espai limitat.
Xooof! és per tant la producció televisiva més pura del Tricicle, la que millor delata les seves influències provinents del cinema slapstick i la tradició de mims, i la que està més vinculada als seus espectacles teatrals. És una demostració de com fer humor amb els mínims recursos possibles i amb l’enginy de saber explotar aquestes limitacions al seu favor. És en definitiva una prova de per què molts considerem el Tricicle com un dels millors exponents de comèdia del país.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Guillermo TrigueroGuillermo Triguero (Barcelona, 1986): creador dels blogs El Testamento del Doctor Caligari i El Gabinete del Doctor Mabuse. Ha col·laborat en mitjans com Transit, Cineol, Caiman Cuadernos de Cine i Revista Sans Soleil. Escriu mensualment en la revista Versió Original i ha publicat els llibres «Criaturas del cine expresionista alemán» [...]
