Fa gairebé noranta anys una jove professora francesa de filosofia posava pels carrers de Sitges vestida de cap a peus amb l’uniforme de la CNT i un fusell penjant de l’espatlla. La fotografia resulta, si més no, una estampa curiosa. Simone Weil no tenia precisament l’aspecte d’un milicià ferotge. Extremadament
Durant l’última meitat del segle passat, els fúnebres acords de l’Adagio per a orquestra de corda i orgue en sol menor, o Adagio d’Albinoni, els trobàvem fins a la sopa. Se sentien a pel·lícules tan dispars com L’année dernière à Marienbad, L’enigma de Gaspar Hauser o Flashdance, entre moltes altres,
Abans que la indústria pesant i poligonal i el creixement immobiliari accelerats per la corrupció franquista i neofeixista assaltessin definitivament, implacablement, l’Horta de València —l’Horta de l’autor de L’any dels cinquanta (Lleonard Muntaner Editor)—, la vida potser era allí més pobra, més humil, però de ben segur que humanament més
«Tinc molt més a dir que Hemingway i Déu sap que ho he dit millor que Faulkner.» Aquesta frase s’atribueix a Carson McCullers, l’anomenada per alguns l’enfant terrible de les lletres nord-americanes. I és que des de la seva concepció, Carson estava predestinada a grans coses. La seva mare,
Ei, Nell: Riuries si sabessis l’estona que he trigat a decidir com dirigir-me a tu en l’encapçalament. «Benvolguda»? Un pèl forçat. «Estimada»? Podria ser, però, com deia Marty Wilde (en una d’aquelles cançons pop que les jukebox vomiten a tot volum a les festes dels teus llibres): «Why must I
L’antologia La casa sota la lluna és un recorregut a través de la poesia de Maria Josep Escrivà a la recerca del sentit d’una realitat en què sovint la fosca enlluerna el buit, una llum que la poeta ha sabut aprofitar per no caure a l’esvoranc. «Tan cert com
Poètic, musical, afilat, entusiasta, agredolç, festiu, pròxim i curull d’una humanitat càlida que era capaç de plasmar a través d’una narrativa vibrant i exacta, Fernando Mansilla és un d’aquells autors afortunadament arrabassats a l’oblit i la desmemòria. El cronista d’una Sevilla subterrània i marginal, on l’autor parla del pitjor i
Qui fou Léon Bloy? Per què va acabar amb si mateix? Fins al punt que no hi ha cap llibreria de Barcelona que tingui un llibre seu. Quan l’Alberto Valle em va proposar escriure un article per a aquesta col·lecció sobre escriptors maleïts, ara fa un mes, no vaig dubtar
Un poeta que escriu un poema en la seva contra i el titula amb el seu nom i cognom. No em ve al cap una expressió més clara, però alhora artística, del temperament autodestructiu d’un creador: De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso, dejar atrás un sótano
Hi ha 32 maneres de narrar una història, i jo les he fet servir totes. Tot i això, la trama sempre és la mateixa: les coses NO són com semblen. Jim Thompson Grum d’hotel als anys 20, operari de pous de petroli, sindicalista i periodista als 30, obrer en
Mortel, ange et démon, autant dire Rimbaud… El vers és de Paul Verlaine, amic, company de lletres, amant i enemic a parts iguals, prologuista de les Poésies complètes d’Arthur Rimbaud publicades el 1895, recull que va tornar a agafar volada als anys trenta, amb dues edicions de les seves
En accedir a un grup d’Alcohòlics Anònims, el nou membre s’enfronta als anomenats «dotze passos» cap a la rehabilitació; el primer dels quals diu: «Admetem que érem impotents davant de l’alcohol, que les nostres vides s’havien tornat ingovernables». Ramon Draper va recitar moltes vegades aquest catàleg de principis rectors. Amb
Tots embogim de tant en tant i després hi ha els qui guanyen diners convertint l’incendi en un poema. Henry Charles Bukowski (Andernach, Alemanya, 1929 – San Pedro, Los Angeles, 1994) és la icona de l’autocombustió lenta. Com que segurament uns quants escriptors llegiran això, crec que els interessarà saber
L’editorial Efe Eme recupera l’obra i el llegat de Raúl Núñez: l’argentí que va arribar a Barcelona en plena eclosió contracultural per esdevenir el gran narrador dels seus marges amb novel·les com Sinatra o Derrama whisky sobre tu amigo muerto, i poemes que remetien a la seva estimada Beat Generation.
Si no conegués la Cèlia potser no podria llegir els seus poemes de la manera que ara us explicaré. Potser els llegiria admirant l’equidistància amb els temes, el respecte envers l’idioma, la humanitat de les situacions triades per la seva mirada de poeta, la ironia que salva del vertigen, l’humor
El que es veu no és tot el que és. El que s’oculta també existeix. Les persones no emergeixen del no-res, estan cosides les unes amb les altres. I hi ha llaços que uneixen fins a l’ofec. És el cas de la figura de mamà Kerouac. Un assumpte inquietant. El
Un dia gris de novembre vaig decidir sortir a passejar pel passeig de Gràcia de Barcelona vestit amb un llarg abric, guants de vellut verd i un bastó amb empunyadura de plata. Corria l’any 85 d’una Barcelona preolímpica on els nois anaven amb bambes Paredes o mocassins o botes Gorila.
Era estrany, inescrutable. En això s’assemblava a la majoria de les persones. Però a més era un lector i un escriptor sense fi, dens, d’una curiositat intel·lectual insondable, un «savi radical, irreductible, una mica al·lucinat», segons José Maria Gabriel y Galán. Era un tipus que anava per lliure, sense programa,
Virginia Woolf va viure les dues guerres mundials. Durant la primera, la població va patir atacs aeris mai vistos. L’arribada dels zepelins alemanys carregats de bombes era un espectacle terrible. Les bombes explotaven de nit, les sirenes donaven l’alarma, la gent cridava. En alguna ocasió l’escriptora va preferir caminar a
La majoria de poetes tenen vida, ¡esclar!, la seva vida, però no pas món. Tenen vida i l’expressen, alguns fins i tot amb encert, amb veracitat; però, tot i així, no es paren a pensar-la ni a pensar-hi prou —massa distrets a exhibir-la— per treure’n conseqüències reflexives o, si es
Oh donzella que em fores dempeus com una pàtria! Encara ressona amb força la bona feina de la gent que ha homenatjat VAE a tots els racons dels PPCC, però ha passat prou discretament la immensa bellesa de la reedició de La clau que obri tots els panys, que ha
Sònia Moll reivindica aquell «pensament indignat» que Hannah Arendt defensava contra el reduccionisme en les ciències socials. El pensament indignat no és un pensament torbat i és necessari per posar de manifest com hem naturalitzat la brutalitat i la barbàrie. En llegir el darrer poemari de Sònia Moll, editat enguany
«A mi no em queda una altra opció que triar entre viure i escriure», afirma Ana Blandiana a Encaparrada il·lusió, un dels textos inclosos a La por de la literatura (AdiA Edicions – Cafè Central), un recull d’assaigs de la poeta romanesa seleccionats i traduïts per Corina Oproae, del qual
A vegades, trobem, en els llibres de poesia, reflexions sobre qüestions pròpies de la física, la psicologia i la lingüística. El món en tota la seva complexitat, la posició de l’observador com a aglutinador de l’experiència, i el llenguatge, eina multidimensional i inabastable com la realitat que vol aprehendre, esdevenen
L’art de convertir l’ordinari en extraordinari, o la prosa en poesia, és el que emergeix en la narrativa de Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957): un art de la transfiguració de l’ordinari de la vida que es manifesta amb tanta bellesa fins i tot en l’horror que es llegeix
Tonina Canyelles, probablement la poeta més incisiva i punyent de les lletres catalanes, tot i tenir lectors fidelíssims des dels seus inicis, va ser també durant molt de temps poc entesa i valorada. La seva poesia, deslligada de corrents i modes, única en l’escena catalana, conrea un estil aparentment senzill,
Que la institució literària, entesa com l’estructura social on tot allò relacionat amb la literatura s’organitza a través de relacions de poder i dinàmiques d’atribució de valor, és una institució burgesa —i en la mateixa mesura patriarcal i etnocèntrica— és un fet inqüestionable. Que a hores d’ara aquesta asseveració
Víctima de tota mena de vicissituds per l’època convulsa que li tocà viure, de ben jove, Tsvetàieva, d’esperit indòmit, va ser conscient que la seva vida —la seva poesia— no seria un camí de roses. La poeta berguedana Laia Malo (21è Premi de Traducció Vidal Alcover) ens obsequia
H. D. o Hilda Doolittle és una de les poetes occidentals més fascinants del segle XX. No només per la sofisticació formal i intel·lectual de la seva obra, sinó també per una biografia travessada per la singularitat. D’alguna manera, com Anaïs Nin o Marina Tsvetàieva, el seu estil d’escriptura
El 3 de novembre d’aquest any moria Angela Marinescu, una de les poetes romaneses amb una veu més particular de quantes ha donat l’abundant tradició poètica del país dels Carpats. En català disposem d’una antologia del 2022 a Godall Edicions, Em menjo els versos. Un recull que aplega
En motiu del quatricentenari de la mort de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, s’ha editat Poesia completa. Volum I, sonets i dècimes. Ho ha fet l’Editorial Barcino, que tantes alegries ens dona amb la reedició dels clàssics catalans. De l’edició n’ha tingut cura Albert Rossich, catedràtic emèrit
En la traducció de Clara Formosa Plans, dins la col·lecció Petits Plaers de Viena, s’acaba de publicar La senyoreta Else, d’Arthur Schnitzler (Viena, 1862-1931). Arthur Schnitzler, un dels escriptors i dramaturgs austríacs més rellevants del tombant del segle passat per la complexitat d’una literatura que explora les fondàries dels
Sembla ben oportuna, en aquests moments històrics, encara que semblin de pa sucat amb oli per la vergonya que ens fan passar, la relectura d’una de les bones novel·les de Miguel de Unamuno: Abel Sánchez. A Espanya, de tant en tant perquè mai no s’ha fet net, els problemes
Amb un pragmatisme inspirador —no exempt de reflexió— ens endinsa en un món on conviuen la quotidianitat més palpable i l’excepcionalitat més magnànima, i ho fa amb filosofia, però també amb sornegueria. La paradoxa és, des dels segles dels segles, una companya difícil —impossible— d’erradicar de les nostres vides.
Aquest any 2023 es compleixen 80 anys de la mort d’Etty Hillesum al camp d’extermini d’Auschwitz. Jo no en sabia res, de la jueva Etty Hillesum, nascuda a Middelburg, Països Baixos, el 1914, fins que me’n va parlar amb devoció Adrià Chavarria. Nascut el 1972 a Tortosa, Adrià Chavarria
La bellesa d’aquest llibre rau en un niu de coses. Anem a pams. Comencem per l’autor. Aleksandr Puixkin és un dels grans referents de la literatura russa de la primera meitat del XIX, junt amb Gógol. Admirat i seguit per Tolstoi, Dostoievski, Nabokov, i fins avui. És considerat també
Des de l’antiguitat, l’alternança de contraris en la natura ens ha dut a demanar-nos si la unitat que apreciem en l’ordre de les seves lleis està prenyada de conflicte. Dinàmica interna que s’alimenta, a cada ocasió, de la lluita entre els dos pols d’una mateixa força, dins un sistema
Segons Aristòtil, el sentit del ser es dona en les idees de present perquè el ser és concebut com una presència lligada a l’ara i, en conseqüència, a la permanència. El present és l’única cosa del temps que realment és, però el present no és una part del temps,
¿Qui coneix Silvia Mistral (1914-2004), pseudònim d’una escriptora que arran de la Guerra Civil va estar sis mesos refugiada a França i després va viure exiliada a Mèxic, on va morir? Jo he arribat al seu coneixement per una passera bastant comuna en la trajectòria intel·lectual de les dones:
L’any 1997 Edicions Bromera va publicar un llibre singular, valent, de lectura trasbalsadora: Escrits sobre la guerra, de Simone Weil (1909-1943). En aquell moment la filòsofa era encara força desconeguda en el nostre paisatge cultural. Amb el temps, però, i gràcies a publicacions com Escrits sobre la guerra, la seva
Sovinteja la idea que els llibres de poemes, per reeixir, han de mantenir una temàtica homogènia, gairebé com si es tractés d’una novel·la. Hi ha, per contra, qui prefereix la diversitat de motius mantenint, això sí, un estil identificable i singular que amari tot els versos. Un dels poetes
I una obvietat: no hi ha cap altre personatge a la literatura catalana que s’acosti a la sinceritat, profunditat, complexitat i vida intel·lectual del David (Joan Simon) L’obra de David Vilaseca (Barcelona, 1964-Londres, 2010) es crea i es construeix en un dels grans temes contemporanis —potser el tema—: el jo i
