Imatge d’Imanol Buisan
Sembla ben oportuna, en aquests moments històrics, encara que semblin de pa sucat amb oli per la vergonya que ens fan passar, la relectura d’una de les bones novel·les de Miguel de Unamuno: Abel Sánchez.
A Espanya, de tant en tant perquè mai no s’ha fet net, els problemes emergeixen sota formes diverses, però sempre idèntiques en el seu fons. La dualitat, que amb la Guerra Civil va esdevenir mortal, fratricida, entre les Espanyes, ara està representada pels dos blocs polítics majoritaris que aquests dies es disputen el govern de la nació.
Aquesta rivalitat destructiva ja va preocupar aquell filòsof i escriptor tan controvertit que va ser Miguel de Unamuno, ell mateix dividit entre el basquisme i l’espanyolisme, tema que dona per a una reflexió més àmplia que no farem aquí. I és que la història personal de Miguel de Unamuno és tan de novel·la tràgica (recordin els lectors l’episodi de confrontació amb el feixista José Millán-Astray a la universitat de Salamanca l’any 1936) com les que ell mateix va escriure, entre les quals Abel Sánchez. Amb tots els seus coneixements com a filòsof i psicòleg, en les seves pàgines Unamuno fa una reeixida cartografia d’una terrible malaltia moral com és l’enveja.
Els clàssics sempre són pròdigs a l’hora d’il·luminar el pensament com la claror del dia il·lumina un quarto fosc. Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 – Salamanca, 1936) és un clàssic de la literatura amb fondària que pertany a aquella generació d’escriptors espanyols que s’emmarquen en la famosa Generació del 98. Per la seva formació acadèmica en filosofia, psicologia i ètica, juntament amb una vocació de pedra picada com a intel·lectual, com a home de pensament (era un esperit inquiet), Miguel de Unamuno estava sobradament equipat per escriure sobre el mite bíblic de Caïm i Abel, mite fundacional de la lluita fratricida que en la seva novel·la s’encarna en els personatges d’Abel Sánchez, pintor, i Joaquín Monegro, metge.
Els dos protagonistes de la novel·la s’han criat junts, es coneixen des d’infants i es relacionen tota la vida, si bé Monegro pateix la síndrome de Caïm: l’enveja vers l’amic Sánchez li rosega l’ànima fins a l’últim dia de la seva vida.
Abel Sánchez esdevé una novel·la actual per com un lector d’avui dia no pot deixar de veure la tragèdia, el càncer maligne, o la «tisi de l’ànima», com escriu Unamuno, que suposa l’enveja, que en el seu grau màxim pot devenir en un sentiment d’odi, tant en el camp personal com en el camp col·lectiu. «Per què vaig néixer en una terra d’odis? Una terra en què el precepte sembla ser: odia el teu pròxim com a tu mateix. Perquè he viscut odiant-me…», exclama Joaquín Monegro en un instant de desesperació. Vet aquí la clau: l’odi comença per un mateix i s’irradia com una ombra que tot ho contamina de foscor. Es tracta d’una «passió», com en diu Unamuno. I les passions obnubilen l’enteniment.
Al llarg de tot el llibre, Miguel de Unamuno, que titlla l’enveja en l’àmbit del col·lectiu espanyol de «lepra nacional», que anomena «caïnita» l’enveja, fa una dissecció gairebé notarial dels mals pensaments que assalten Joaquín Monegro, i exposa de manera brillant les seves elucubracions mentals, com ara que tot el que li passa de dolent prové de fora, sobretot d’Abel Sánchez, que sembla que tot ho faci expressament per fer-li mal. Tot el món sembla girar entorn seu per torturar-lo a desgrat dels seus esforços per fer el bé, que ha de forçar. Així és tal com ho viu Joaquín Monegro, el dolor és de Monegro, que sovint dissimula amb elogis desmesurats envers el seu amic, en realitat l’odiat Abel Sánchez, perquè sembla que totes li ponen sense esforç, al contrari que ell.
Imatge d’Imanol Buisan
Avui dia un home suposadament civilitzat no va amb un sabre pel món, però amb totes les seves forces Joaquín Monegro voldria fer «desaparèixer» Abel Sánchez, si bé no se n’aparta!, per acabar amb el dolor que el corseca. Com a autor amb preocupacions metafísiques, Miguel de Unamuno, que carrega les tintes en el personatge de Monegro, no exonera pas el personatge de Sánchez del seu paper, de la seva responsabilitat en el joc de les relacions. La realitat no és mai en blanc i negre sinó composta d’una gran quantitat de matisos.
Miguel de Unamuno va publicar Abel Sánchez l’any 1917, però la novel·la va tenir més èxit fora de les fronteres espanyoles, tal com explica al pròleg de la segona edició. En aquell moment (1928) el filòsof es trobava desterrat de la universitat de Salamanca, d’on era vicerector, pel dictador Miguel Primo de Rivera (l’havia atacat amb els seus escrits). Va estar a Fuerteventura, Canàries, i al cap de poc va ser indultat, però voluntàriament es va exiliar a París i finalment es va instal·lar a Hendaia fins al seu apoteòsic retorn a la universitat al final de la dictadura l’any 1930. En el moment de corregir les proves d’Abel Sánchez, va escriure Unamuno: «He sentit reviure totes les angoixes patriòtiques de què vaig voler-me alliberar escrivint aquesta història».
Perquè és feta de paraules, i, com se sap després de Sigmund Freud, és a través de les paraules que emergeixen de l’inconscient per donar forma al patiment que la psicoanàlisi resulta guaridora, i la literatura a vegades també resulta salvífica. A vegades, però no sempre. Miguel de Unamuno reconeix en el seu pròleg que en rellegir Abel Sánchez li va retornar la pena pels caïms i abels patris, la seva lluita fratricida que no cessava. Ni cessa encara a la vista del moment present i els seus espectacles.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Teresa Costa-GramuntEscriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d’opinió en diversos mitjans. Premiada en [...]
