En la magnífica traducció de Joan Sellent, l’editorial Adesiara acaba de publicar una obra clàssica del segle XX: Gata sobre una teulada de zinc calenta, de l’escriptor i dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 1910 – Nova York, 1983).
Crec que cal fer atenció als títols encara que d’entrada alguns apareguin com un enigma: formen part del joc intel·lectual que s’estableix entre l’escriptor i el lector que provarà d’escatir-ne el misteri. En aquesta sensacional peça dramàtica de Tennessee Williams, que probablement serà llegida tenint als ulls i al cap el rostre i capteniment dels protagonistes de la pel·lícula de Richard Brooks, estrenada l’any 1958, amb Paul Newman en el paper de Brick Pollitt i Elizabeth Taylor en el paper de la seva dona Maggie, la Gata és alguna cosa més que un sobrenom posat pels amics de jovenesa de la Maggie, com la teulada de zinc calenta és una metàfora d’una situació conflictiva en les relacions matrimonials de la parella, així com de manera subtil fa referència a l’espai geogràfic i atmosfèric en què té lloc l’acció dramàtica d’aquesta obra de teatre: les hisendes cotoneres del sud dels Estats Units i la calor de l’estiu, amb tempestes incloses.
En aquesta història dramàtica, Tennessee Williams planteja temes de calat que, vagin vestits com vagin vestits, són nuclears en les relacions humanes: la seva complexitat emotiva i el verí que suposa aquella ambició que mai no cessa quan hi ha diners pel mig. No hi ha herència que no porti problemes, entenent l’herència com un patrimoni d’una mica de volum, no uns pocs milers d’euros, en aquest cas de dòlars. Quan no hi ha gaire res a disputar, tot llisca, al contrari de les picabaralles seculars que es donen sobretot entre germans, com és el cas d’en Gooper, el germà d’en Brick, que davant la suposada imminència de la mort del pare, i amb la complicitat de la seva dona Mae, fa mans i mànigues per situar-se en un bon punt de partida per fer-se amb el patrimoni que també correspon a la parella protagonista: en Brick, un home encara jove, però ja alcoholitzat i, per tant, considerat poc mereixedor de cap herència per part del seu germà, ara es mostra apàtic i és a punt de partir una crossa al cap de la Maggie. En Brick ha patit un petit accident que és simptomàtic, però, en un antic jugador de rugbi, gairebé es diria que ha estat buscat, com una mena de càstig, com ho és també la beguda. En aquest escenari claustrofòbic, la seva dona Maggie es mostra de manera ambigua, ja que per una banda ha de batallar, enèrgica, per conservar el seu estatus de noia senzilla que amb les seves arts ha entrat a formar part de la classe alta dels Pollitt, i, per altra banda, ha d’aguantar la humiliació pels reiterats menyspreus del marit.
La més gran il·lusió del patriarca de la família, que sempre és anomenat «avi» (ho és de cinc nets i un que és en camí) és que la parella Brick-Maggie siguin pares. És per aquest motiu, cal pensar, que el dramaturg Tennessee Williams situa l’acció de la seva obra teatral en una habitació de matrimoni, un espai tan íntim com tancat. Entremig del conflicte de la parella en què l’apatia, el fàstic i la passió hi tenen papers al mateix nivell anímic, hi ha un episodi del passat del matrimoni que el lector descobrirà no sense abans haver-ne tingut alguns indicis per com es van comportant en Brick i la Maggie. A través dels seus diàlegs el lector hi va descobrint pistes.
En l’elaboració de Gata sobre una teulada de zinc calenta, cal destacar l’afinada caracterització psicològica d’un i altre personatge de la parella protagonista per part de Tennessee Williams, que també broda amb fils de molts matisos la figura del pare, ara malalt, l’home que amb aquell gran esforç típic de l’Amèrica en la qual fins fa poc semblava que tot era possible ha construït el fabulós imperi cobejat per en Gooper, perfecte prototip del germà envejós i manipulador.
El final de Gata sobre una teulada de zinc calenta no és previsible, però sí que el lector no se sent sorprès per com es va desenvolupant l’acció en tres actes. En la seva confecció tenen molta importància els diàlegs, és clar, és una obra de teatre, però també tenen molta importància les detallades explicacions que dona l’autor per tal que el lector s’amari de l’atmosfera densa, calenta, que volia que es respirés en les representacions de l’obra, així com en la pel·lícula, que li va donar un robust cos fílmic gràcies a la interpretació magistral de Paul Newman en el paper de Brick bevent i bevent i bevent, i la sensual actuació d’Elizabeth Taylor com a Maggie, la Gata. Amb total versemblança, doncs, ambdós personatges, en Brick i la Maggie, representen el seu drama existencial: la Maggie intentant recuperar el desig d’en Brick, i en Brick refusant el desig de la Maggie… Una situació d’alta temperatura corporal i emocional, sens dubte, que té lloc sota una teulada de zinc calenta pel sol sempre abrusador del sud a l’estiu. Teulada que també podria veure’s com una imatge del patrimoni cobejat pel germà gelós d’en Brick, ja que aquest és el fill preferit dels seus pares, com Abel era ben vist per Jahvè enfront de Caïm, tal com es llegeix a la Bíblia.
Com he apuntat abans, Tennessee Williams és un autor que situa en el seu temps, i en diferents escenaris i circumstàncies, els grans temes clàssics, fonamentals, que corquen, i no poques vegades enfonsen o destrueixen, les relacions humanes i familiars que, de més lluny o de més a prop, els lectors coneixem.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Teresa Costa-GramuntEscriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d’opinió en diversos mitjans. Premiada en [...]
