Sitges recupera el múscul

Temps de lectura: 6 minuts

Xavier Gordi

 

L’edició 2022 del festival de Sitges ha certificat que els efectes de la pandèmia no han deixat seqüeles i el múscul del certamen segueix en plena forma. Rècord d’entrades, de projeccions, la zombie walk a rebentar… I la selecció, malgrat que sempre és millorable, reunia el més destacable del moment en el cinema de gènere.

El premi gros se’l va endur Sisu del finlandès Jalmari Helander i el seu protagonista Jorma Tommila, una odissea amb trets bíblics i de western d’un heroi solitari que no dubta a esclafir els nazis que li volen prendre el seu or. El director –que tornava a Sitges després d’haver triomfat fa més de deu anys amb Rare Exports: A Christmas tale (2010)— fusiona diferents gèneres en un còctel estimulant. Tot i això, és inevitable pensar que si aquesta és la triomfadora és perquè no hi havia cap altra obra majúscula.

Pearl, de Ti West, fou l’altra guanyadora de l’edició, amb un guardó per la protagonista, Mia Goth. És una obra més difícil de digerir que Sisu, cuinada a foc lent, i que explica els orígens de la protagonista d’X (2022), amb reminiscències de Sunset Blvd (1950), All About Eve (1950) o el grand guignol de What Ever Happened to Baby Jane? (1962). Ti West combina drama i terror amb una oda al cinema. La productora A24, que fa una gran tasca en el panorama actual, recupera doncs el director de The Sacrement (2013) i The house of the devil (2010), que semblava una mica perdut.

La tercera triomfadora va ser Project Wolf Hunting (premi especial del jurat), una producció de Corea del Sud dirigida per Kim Hong-sun. La premissa mil vegades vista serveix d’excusa per tancar un seguit de personatges en un vaixell. Comença aleshores una barrabassada d’acció plena de sang que, tot i la seva espectacularitat, pot arribar a saturar.

Un dels directors apadrinats pel certamen, Quentin Dupieux, no va faltar a la cita i per partida doble, amb premi pels guions de Fumer fait tousser i Incroyable mais vrai. Una decisió potser discutible, tot i que a ningú li pot saber greu el reconeixement d’un director que ens ho fa passar d’allò més bé amb les seves propostes estrafolàries.

El Bud Spencer asiàtic

Els guardons del públic van ser per Irati de Paul Urkijo, Deadstream de Joseph Winter i Vanessa Winter, The Roundup de Lee Sang-yong i a Sissy de Kane Senes i Hannah Barlow. Irati no és dolenta, però sap greu trobar tan poca cosa del director agosarat que ens va sorprendre amb Errementari (2017), una proposta molt original, executada amb bon gust i sense por al ridícul.

Deadstream és una pel·liculeta de pressupost ínfim i que demostra com una bona idea i un guió eficient (dos elements gens de moda en el cinema actual) són suficients per portar a bon port un film efectiu i convincent, una barreja de comèdia i terror amb apunts de crítica social.

Per la seva banda The roundup (segona part de The Outlaws) demostra altra vegada l’estimació del públic de Sitges per l’actor Ma Dong-seok i el seu repertori de bufetades que el converteixen en el deixeble asiàtic de Bud Spencer. Finalment, Sissy, una cinta gaudible i efectiva, supera el nivell mitjà de l’àmplia producció de slashers.

La mexicana Huesera de Michelle Garza es va fer amb un parell de guardons de les seccions paral·leles i amb el reconeixement del públic per l’efectivitat i bon gust d’una història que barreja maternitat i pèrdua d’identitat.

La finlandesa Ego (Hatching) es va endur una menció pels seus efectes especials. És un coming of age amb la poc original figura del doppelganger. Una cinta formalment correcta però desangelada i sense gaire novetats.

Per acabar amb el reguitzell de premis, cal destacar la filipina Leonor will never die de Martika Ramirez Escobar, una revisió del mite del Quixot. L’entranyable Sheila Francisco transmet optimisme i passió interpretant una directora de cinema jubilada, amant de les cintes d’acció filipines, que entra en coma quan li cau un televisor al cap i es veu immersa en una pel·lícula de la qual haurà d’acabar d’escriure el guió. Estimable.

Obres mediocres de grans figures

El festival també va presentar fora de concurs Bones and all de Luca Guadagnino, autor de Call me by your name (2017) i del remake de Suspiria (2018). La història d’una parella marginal amb connotacions caníbals no deixa indiferent, tot i que el resultat no sigui rodó.

També fora de concurs i encapçalant l’àmplia representació de cinema espanyol va triomfar As Bestas de Rodrigo Sorogoyen, un relat cru amb interpretacions brillants sobre les malsanes relacions en un petit poble, un paratge que tendim a idealitzar.

Carlos Vermut va ser molt ben rebut amb Mantícora, igual que Alberto Vázquez amb Unicorn wars. Per la seva banda, Cerdita de Carlota Pereda no va complir amb les altes expectatives que havia generat el seu curt. El retorn de Jaume Balagueró amb Venus va decebre i La pietá d’Eduardo Casanova va aconseguir el que pretenia, generar controvèrsia.

També és trist veure com grans figures del gènere com Dario Argento i Neil Marshall firmen obres mediocres com Occhiali neri i The lair, respectivament. Michael Myers tampoc no va complir amb les expectatives a Halloween ends de David Gordon Green. Peter Strickland, en canvi, va presentar Flux Gourmet i tot i la tebiesa de les reaccions (potser degut als horaris dels passis) demostra que es manté fidel al seu estil i en bona forma.

Thrillers coreans

No van faltar les grans produccions asiàtiques, principalment coreanes, que tot i agradar força segueixen sense arribar pràcticament a les cartelleres dels cinemes. A Man of Reason de Jung Woo-sung, Emergency Declaration de Han Jae-rim i Hunt de Lee Jung-jae són bones mostres de l’art de barrejar drama amb acció desenfrenada, ja sigui en el context d’un thriller polític, policial o del cinema de catàstrofes.

També cal destacar, pel seu missatge contundent i desesperançador, La tour de Guillaume Nicloux i Speak no evil de de Christian Tafdrup. Vesper de Kristina Buozyte i Bruno Samper, té una ambientació molt aconseguida tot i l’escàs pressupost, mentre que Watcher de Chloe Okuno és una bona mostra d’intriga senzilla i eficient amb tocs feministes. Nocebo de l’írlandès Lorcan Finnegan, director de Vivarium, i protagonitzada per Eva Greentambé va agradar força i és una de les figures que caldrà seguir. The stranger de l’australià Thomas M. Wright és un thriller protagonitzat per Joel Edgerton amb notables girs de guió

Saloum de Jean Luc Herbulot és una producció senegalesa amb dues parts ben diferenciades. La primera transita pel cinema d’acció i el thriller i és genial. Però apareix l’element fantàstic es desinfla i esdevé un galimaties sense gaire sentit. Mal de ojo d’Isaac Ezbán és una proposta mexicana de terror de tall clàssic, amb bones interpretacions i una ambientació efectiva. After Yang de Kogonada, amb Colin Farrell al capdavant, està marcada per l’esteticisme sobre el suat tema de la suposada humanitat de la intel·ligència artificial. Finalment Brian and Charles de Jim Archer i Petite fleur de Santiago Mitre són dues comèdies sense gaires pretensions però que resulten entranyables, la primera tirant més cap el drama i la segona cap a la comèdia negra.

Joe Beggos i Jason Eisener van aportar dues mostres del que s’anomena pel·lícules festivaleres, Christmas bloody Christmas (un terminator nadalenc) i Kids vs. Aliens (una colla de marrecs que han de salvar el planeta d’una invasió alienígena). Són una mostra del cinema desenfadat i irreverent que tant agrada al públic.

Però si hi ha un apartat del festival que va creixent cada cop més són les sessions especials de clàssics o de joies com Conan the barbarian (1982) de John Milius (en una còpia ben perjudicada i doblada), Dog soldiers (2002) de Neil Marshall (qui t’ha vist i qui et veu…), Hard Rock Zombies (1985) de Krishna Sha (mil vegades vista en vhs), La vittima designata (1971) de Maurizio Lucidi, Los depredadores de la noche (1988) de Jesús Franco, Picnic at hanging rock (1975) de Peter Weir, Scott Pilgrim vs. the world (2010), Shaun of the dead (2004) de Edgar Wright o la sobrevalorada Tron (1982) de Steven Lisberger.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.