El 2023 el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya —el Festival de Sitges de tota la vida, pels menys pomposos— arriba a la 56a edició. Els més veterans recordaran un festival modest, gairebé amateur, que es va guanyar el cor dels aficionats al cinema de gènere pel caliu familiar, l’empenta i l’estima que posava tot l’equip per compensar la manca de recursos.
En aquells anys, l’escadussera legió de fanàtics que anàvem a Sitges érem considerats uns freaks. Per qüestions alienes a la meva voluntat (malauradament no vaig poder escollir la meva data de naixement) no vaig viure els orígens del festival de la mà de Pedro Serramalera (1968-1969) ni d’Antonio Ráfales (1970-1982). El meu bateig va ser a l’època de Joan Lluís Goas (1983-1992), un personatge una mica obscur els darrers anys però apassionat pel cinema.
Potser amb la perspectiva esbiaixada d’un vailet de mirada innocent i àvida de descobrir el món (i a qui amb prou feines li començaven a sortir els primers pèls del bigoti), recordo un festival íntim i familiar. Els caps de setmana viatjaven a Sitges una munió de curiosos, però durant la setmana només deambulàvem per les sales un grapat d’aficionats, la majoria tímids que evitàvem qualsevol contacte, però que amb els anys esdevenien rostres familiars.
El festival va anar creixent en recursos i seguidors fins a arribar a l’època d’Àlex Gorina, després del pas efímer de Xavier Catafal. A en Gorina, com a en Goas, no se li pot negar l’amor al cinema. Segurament va equivocar-se volent donar al festival una dimensió que no li corresponia. Però tot i no aconseguir-ho, el va fer créixer i el va obrir de mires, professionalitzant-ne l’estructura, aconseguint més pressupost i posant una base sòlida per la pròxima etapa.
Tot això ho ha consolidat Àngel Sala, després de la gestió-pont durant un any de Roc Villas. En Sala va aprofitar tots els aspectes positius de la gestió d’en Gorina i va demostrar una gran visió per dotar el festival d’objectius clars, ambiciosos i alhora assequibles. Ara tenim assumit que Sitges és el festival de cinema fantàstic més important del món, però fa uns any només era un més. A la seva ombra, a més a més, han nascut un munt de certàmens que han fet extensiu l’amor pel cinema fantàstic.
Tot això ens ha portat al festival actual. L’èxit és aclaparador i anar a Sitges és “cool”. Evidentment, m’alegro de l’èxit, però alhora sento enyorança d’un esdeveniment que senties com a propi, compartit només amb uns quants escollits, un festival familiar, alternatiu i freaky on personatges com Zé do Caixao es passejaven tranquil·lament pels carrers del poble.
En Sala ha aconseguit els seus objectius i cada any reuneix una representació del millor cinema fantàstic mundial. Al mateix temps el que originàriament era un festival de cinema de terror s’ha convertit en un certamen on els límits del fantàstic han quedat una mica desdibuixats i on qualsevol aficionat al cinema pot trobar obres que encaixin amb els seus gustos.
No voldria sonar com un vell enyoradís. Tampoc no vull que em considereu un snob decebut perquè el seu club privat ha esdevingut un parc d’atraccions accessible a tothom, al contrari. S’ha de reconèixer la feina i l’esforç quimèric de tots els responsables del festival que han sabut adaptar-se als canvis constants, des de l’aparició del vídeo, internet, la pirateria i les plataformes fins a les crisis econòmiques o la recent pandèmia.
Tot i això ja fa temps que el certamen sembla estar estancat. Un dels axiomes de la nostra cultura capitalista, que tenim incrustat als gens, diu que qualsevol artefacte, una empresa o fins i tot l’ambició individual, han d’estar en creixement perpetu. Però la realitat ens demostra constantment el contrari.
Un dels seus encants de Sitges són les seves dimensions reduïdes i els espais són els que hi ha i que no canviaria per res del món (el Retiro i el Prado). Per això potser seria el moment de posar el fre de mà i estabilitzar el festival. Ja no hi cap més gent, ni pel·lícules, ni esdeveniments paral·lels. Ha arribat al seu màxim apogeu. Si vol continuar creixent, seguint les idees messiàniques d’en Gorina, caldria buscar un altre espai i inventar-se un altre festival.
Tot i que cada any es supera el nombre de projeccions, la qualitat de les últimes edicions del festival no ha augmentat. Aconseguir allotjament i entrades per les projeccions s’ha convertit en una peripècia que en moltes ocasions supera la de les mateixes pel·lícules.
Per això l’objectiu de les pròximes edicions hauria de ser polir alguns aspectes, com millorar la sala Tramuntana, definir millor les seccions i els guardons, repensar Brigadoon i les maratons (amb cinema més alternatiu i irreverent) o reforçar les retrospectives, les restauracions de clàssics o de joies oblidades.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
