L’obra acadèmica de David Vilaseca, desenvolupada en tres monografies —The Apocryphal Subject1, Hindsight and the Real2 i Queer Events3 ofereix una sèrie d’intervencions de gran transcendència en els estudis hispànics, la teoria queer i la teoria crítica, basades en la lectura atenta (close reading) de l’autobiografia, la ficció i
I una obvietat: no hi ha cap altre personatge a la literatura catalana que s’acosti a la sinceritat, profunditat, complexitat i vida intel·lectual del David (Joan Simon) L’obra de David Vilaseca (Barcelona, 1964-Londres, 2010) es crea i es construeix en un dels grans temes contemporanis —potser el tema—: el jo i
Durante los últimos años, el trabajo de Sito Mújica se ha caracterizado por la apropiación sistemática de la obra fotográfica de autores que dan forma a su ideario personal. Al ser seducido por una pieza en particular, el artista procede a traducirla con técnicas tradicionales (Grafito, Acuarela, Óleo) para
Albert Madaula (Barcelona, 1986) ha crescut entre olis, pinzells i llargues converses de sobretaula. El nen que dibuixava concentrat a l’estudi del seu pare parla avui amb gestos pausats, educats i gentils; l’aparent serenitat, però, amaga un neguit intern i insaciable per expressar i reinterpretar la realitat sota el
Aunque a la mayoría de nosotros nos importa bien poco porqué somos homosexuales (los somos y punto), lo cierto es que se trata de una cuestión muy interesante desde el punto de vista científico y que, además, tiene mucha trascendencia en el nivel jurídico-político. De hecho, en estos momentos
Para sobrevivir, hija mía, es necesario reajustar sin cesar los movimientos de nuestro cuerpo […] Es importante saber en qué momento correr o trepar, ceder o combatir, reflexionar o dormir. — Yong Chen, ‘La ingratitud’ Corinne Enaudeau escribía en el estudio de 1999 La paradoja de la representación [pdf] lo siguiente:
«Sabemos del amor por lo que alumbra, […] por su modo de estar en la penumbra», com diu el poema de Manuel Alcántara (i la cançó de Mayte Martín). I ens plau aquesta imatge segons la qual mai no li veiem directament el rostre, sinó els efectes, les petjades.
Dos años después del exitoso estreno de XXY (2007), como recordarán, filme argentino de la joven directora Lucía Puenzo, aparece, también en Argentina, una nueva película, El último verano de la boyita (2009), de la actriz, directora y guionista Julia Solomonoff. A diferencia de la primera, El último verano de
La reivindicació de l’avortament lliure i gratuït ha estat una de les grans batalles històriques dels feminismes. Aquesta reivindicació s’emmarca dins una lluita més àmplia per fer que els drets sexuals i reproductius de les persones, i en especial de les dones, siguin reals i efectius. I és dins
Las normas gobiernan la inteligibilidad, permiten que ciertos tipos de prácticas y acciones sean reconocibles…. Definiendo lo que aparecerá o no en el dominio de lo social — Judith Butler 2001 Vivimos en una sociedad en que tradicionalmente se han presentando como normales y deseables algunas conductas y formas
En un context d’estancament industrial com el que estava vivint l’Estat espanyol durant la postguerra i els anys de l’anomenat “desarrollismo”, va haver-hi dissenyadors, empreses i fàbriques que van apostar per la producció d’objectes amb dissenys d’alta modernitat. Cal remarcar la importància d’aquests productes pel que fa a la
Amb nosaltres i a qualsevol altre lloc, alhora. Són els espais entre els meus dits, el meu cos? Topia o utopia, o potser totes dues coses… Quan pensem el cos com una eina, un recipient o una màscara, obviem que és nosaltres. Forma part de mi, el martell que
Durant el període 1965-1980, la Caixa d’estalvis de Sabadell va experimentar un moment de transformació cap a una modernitat en el seu disseny i instal·lacions, tant de les seves pròpies oficines com de tots els equipaments d’ús públic. A partir d’aquest període, les posteriors reformes graduals i el canvi
La primera vegada que vaig veure les peces que formen la col·lecció Milieu va passar quelcom alhora normal i extraordinari. Asseguts a les incòmodes cadires d’una aula, contemplàvem les explicacions de la Marta Giralt sobre el seu projecte. En un moment donat, una de les persones del tribunal a
El 29 de novembre del 2013 es va celebrar a Sant Feliu de Llobregat l’acte de cloenda del centenari de Joana Raspall, un any ple d’activitats sobre la poeta i la seva poesia. Justament, al cap de cinc dies, el 4 de desembre del 2013, Joana Raspall ens va
En els darrers mesos, han aparegut alguns articles d’opinió sobre l’estat de la poesia catalana contemporània, sobre la diversitat de tendències que s’han atomitzat i que han fet que sigui molt difícil de poder establir algunes línies comunes en els autors. Potser és cert, però també potser sempre
Poemes escrits amb l’absoluta convicció que la paraula poètica és l’extrema llum que dibuixa els contorns de la matèria fosca i la que construeix la nostra identitat personal. Joan Duran (Sitges, 1978) ha publicat el revers indispensable del seu poemari anterior, Extrema llum (Pagès Editors, 2014); amb Matèria fosca
Mirarem d’explicar-ho de la manera més delicada possible. He de confessar-ho: L’home manuscrit, el primer cop que vaig llegir-la, em va decebre. El problema és ben simple: no m’agraden les resolucions argumentals on tot allò que hem vist fins aleshores es revela fictici, ja sigui un relat, ja sigui
Una reticència prèvia A priori, acceptar el suggeriment d’escriure unes notes sobre poètiques sabadellenques en castellà em resultava un exercici una mica enutjós. No crec que una taxonomia poètica expressada en termes de localitat i de llengua tingui gaire sentit, en part perquè considero que la llengua en la
Els cossos dòcils En general, els insults més freqüents són fill de puta i maricón. Els catalans tenim el costum de dir gitano a la persona que ens pren el pèl. Les paraules moro i negre són incòmodes perquè no tenim clar si són un insult o una manera
Cos-Archive és un projecte d’investigació sobre el cos, la vivència i el record a través de la performance, la dansa, la fotografia i el disseny. En aquestes línies descriuré algunes de les fotografies, materials i idees utilitzades per la Júlia Coma en el seu procés de treball i que
Ens trobem en una època en què planegen contradiccions constants, en què formes oposades cohabiten en un mateix espai. Així, trobem que una xarxa social com és Facebook no té cap tipus de rubor en censurar el cos humà, i en concret els pits femenins, mentre no elimina fotografies
«Preguntem-nos: si a partir de discursos que no provoquin cap distorsió en la normalitat serem capaços de superar-la» Terra Cremada Fer referència a la censura en un context que ha estat assolit com a estructura que protegeix la llibertat d’expressió resulta problemàtic o, si més no, incòmode. En el
Conversación con Concha Jerez Concha Jerez (Gran Canaria, 1941) es una artista singular en el panorama del arte contemporáneo español. Su trayectoria creativa, que inicia su transcurso en los años del arte conceptual, se ha desplegado desde múltiples registros formales y técnicos: la imagen en movimiento, el texto impreso,
¿Se puede sexuar la censura? ¿Se puede sexuar la autocensura? ¿Qué quiere decir sexuar? Algunas (Luce Irigaray, Lia Cigarini, Luisa Muraro, yo misma junto con otras)1 llamamos sexuar al reconocimiento en signos escritos, hablados, pintados, cantados, grabados, soñados… de la experiencia humana universal de ser y habitar un cuerpo
«Periodisme és difondre allò que algú no vol que se sàpiga, la resta és propaganda. La seva funció és posar a la vista el que està ocult, donar testimoni i, per tant, molestar». Aquesta és la definició que feia algú poc sospitós de ser un “radical” quan li preguntaven
Sovint oblidem que el llenguatge, com a arbitrarietat que els éssers humans hem gestat en matèria de comunicació de pensament, d’opinió i d’emocions, és un fet variadament representable i interpretable. Algunes anècdotes relatives als equívocs culturals a bastament conegudes en són un bon exemple: mentre la majoria d’europeus assentim
(1) En un barri de Londres infestat de clubs i negocis orientats al públic gai hi ha una institució dedicada a l’art contemporani, on presento un projecte de llibreria especialitzada en còmic de contingut homosexual. La institució, a part d’una sala d’exposicions, també alberga tallers per a artistes. Davant
La concentració que va tenir lloc el passat 11 de gener a París per condemnar els atacs terroristes a la redacció de Charlie Hebdo ha d’alertar-nos definitivament a l’entorn dels usos que ha pres la llibertat d’expressió en el marc de la globalització. Més de seixanta caps d’estat i
Fonamentat en la combinació entre art i educació, la QUAM és un d’aquells pocs projectes que s’ha mantingut durant molts anys, i per aquest motiu, la gràfica que ha de representar el seu trajecte ve marcada per una línia sinuosa amb pujades i baixades d’intensitat, però que es manté fluctuant
Vist amb la perspectiva del temps, la QUAM (Quinzena d’Art de Montesquiu) és un exemple de com, sovint, els desitjos compartits entre persones interessades en l’acció directa en l’àmbit de l’esfera pública esdevenen una força capaç de reorganitzar els mapes culturals de cada present, i alhora redimensionen la seva magnitud
Les edicions de 2001 i 2002 de la QUAM les vàrem desenvolupar sota l’epígraf Present Continu. Producció artística i construcció de realitat. El marc era, doncs, molt clar. Es tractava de posar tot l’accent en l’examen del gir que aleshores afectava les pràctiques artístiques: contrarestar la inflació de simulacres i
Amb la llicenciatura d’Història de l’Art acabada d’obtenir a la Universitat de Barcelona, vaig participar a la Quinzena d’Art de Montesquiu com a alumna del taller de crítica d’art el 1992. Aquell any el director era José Luis Brea, finalista del premi Anagrama d’assaig per Las auras frías, tot aixecant
He d’agrair als amics de les H. Associació per a les Arts Contemporànies que m’hagin convidat a escriure sobre la QUAM, però a l’hora de la veritat tinc els meus dubtes sobre què en puc dir, d’uns tallers d’arts visuals en què hi vaig participar al seu començament. La memòria
L’any 1978 neix la Quinzena d’Art de Montesquiu per iniciativa de Josep Maria Balmes Parramon, pintor informalista i fill de la vila. Exiliat a Xile durant la dictadura franquista, exiliat de Xile durant la dictadura de Pinochet, Balmes va ser director de la Escuela de Bellas Artes i Degà de
En la història de les arts visuals d’un país, els artistes, els centres d’art i els comissaris apareixen a la primera pàgina, però la història no està completa si no es posen de relleu, també, projectes vinculats a la formació, el debat i el territori. Crec que la QUAM n’és
Al llarg de les seves trenta-sis edicions la forma de la QUAM ha anat canviant. Ha canviat sempre en funció de les variacions en la realitat i en les necessitats a les quals ha hagut de respondre; ha estat la manera de conservar-ne la naturalesa i que seguís fidel
És curiós com ha canviat l’enfocament dels éssers humans cap al llenguatge parlat i escrit durant el segle XX respecte d’èpoques precedents. Si per als antics grecs era una forma de prefigurar el món —ja fos en el camp de l’estudi científic, filosòfic o miticoliterari—; si per als il·lustrats
D’uns anys ençà, dins el panorama cultural català vivim un desvetllament de la poesia oral. No és que abans l’oralitat en poesia no tingués vida, sinó que darrerament els recitals poètics han esdevingut manifestacions presents en tot tipus d’actes culturals i socials: presentacions de llibres i revistes, concerts, vermuts,
La paraula Polipoesia va ser dita per primer cop pel poeta Enzo Minarelli l’any 1980. Segons diferents autors, la Polipoesia es pot definir com «la poesia fora del llibre amb tota la seva força absoluta i plena». Significa el poder posar en escena molts tipus de poemes diferents i
Los proyectos de arte de Mireia Feliu reflexionan sobre el entorno social. Podemos valorarlos como exponentes relacionales que manifiestan una mirada preocupada y sensible por los territorios y sus habitantes. Son la respuesta a esta intensa inquietud y curiosidad, cuyas cualidades tangibles se aprecian no sólo en sus vídeos,
Del poeta al lector El 26 de juny, el poeta sabadellenc Josep-Ramon Bach presentava a la llibreria La Llar del Llibre el seu darrer recull de poemes, L’estrany (Témenos Edicions). Un servidor va ser l’encarregat de presentar-lo, és a dir, de fer-ne la disecció davant els presents per treure’n
Crec que vaig emmalaltir de mort, un dia, quan vaig néixer. Aquests són els darrers versos del poema “La malaltia”, aparegut al segon llibre publicat l’any 1965, que Marin Sorescu va titular Poemes. En el seu últim llibre, amb un títol tan suggerent com El Pont, publicat pòstumament, manté
Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la Josep Carner Una de les meves aficions més privades, un dels meus plaers més solitaris, i alhora més persistents, és agafar un text d’altri i girar-lo al català. Poques vegades n’he donat
A través d’Enric Casasses com a intermediari, l’any 2010 se’m va fer l’encàrrec de traduir tot Fulles d’herba de Walt Whitman al català. Mai no s’havia publicat sencer en la nostra llengua, tot i que sí havien aparegut unes quantes mostres de caràcter antològic a cura de Cebrià de
Qui s’enfronta a una traducció sap que s’aboca al límit de l’impossible. Per bé que ho faci, sap que el seu és un de tants camins fressats a l’hora de transitar per la translació d’una llengua a una altra. Tot parafrasejant el títol d’una novel·la, em sembla que la
Hem demanat al prestigiós traductor i poeta Xavier Farré (l’Espluga de Francolí, 1971) que ens parli de les dificultats del seu ofici. Tant en català a Quaderns Crema o Proa com en castellà a Acantilado, Farré porta anys oferint-nos el bo i millor de la literatura polonesa (Adam Zagajewski,
La importància de les traduccions (i de les traduccions al català) Una llengua literària no es mesura només per la producció que és capaç de generar entre els seus parlants, fet ja de per si important. La presència d’una tradició pròpia i l’ús que d’aquesta en puguin fer els escriptors
El 1937 es va inaugurar el monument El soldat desconegut, de l’escultor Miquel Paredes. Una estàtua de dotze metres d’alçada per retre homenatge als soldats de l’exèrcit de la República. Segons sembla, aquest fet va fer enfadar Salvador Dalí, que havia tingut la idea de col·locar un penis immens
