Liminal Gr, artesania de l’insult

Els cossos dòcils

En general, els insults més freqüents són fill de puta i maricón. Els catalans tenim el costum de dir gitano a la persona que ens pren el pèl. Les paraules moro i negre són incòmodes perquè no tenim clar si són un insult o una manera vulgar o col·loquial d’anomenar una persona que té unes determinades característiques. Podríem dir que la llista d’insults és força curta i no hi ha gaire dubte que tant maricón com fill de puta són dos símptomes evidents del substrat de dominació patriarcal i d’homofòbia de la societat en la qual anem fent cada dia. Fa més basarda dir negre que dir maricón, sobretot quan l’utilitzem com a insult despectiu. En general, els gais i les lesbianes s’han acomodat a viure amb aquest apel·latiu fins al punt d’assumir-lo com un “mal menor” de la seva identitat personal.

El mes de novembre passat, a Liminal vam organitzar un taller per aprendre a insultar. Si aneu a la xarxa trobareu trucs i recomanacions per a la creació de nous insults, i una mica més enllà hi trobareu els insults que feien servir Quevedo i Lope de Vega. Vam organitzar un taller amb la voluntat d’enriquir el nostre vocabulari i escapar, en la mesura que fos possible, dels constrenyiments propis de la lògica patriarcal, colonial i homofòbica.

El nostre pla va consistir en escollir alguns dels nous llocs comuns de la societat actual com ara els polítics corruptes, els pintors d’art abstracte, els guiris invasius o les mares que fan de la maternitat una professió… i provar de crear nous insults per a aquestes noves ocasions. Vam passar una bona estona i a la nostra web en podeu trobar uns quants dels més reeixits. Però també vam acabar amb la sospita que aquest esforç de cultisme en l’exabrupte resta expressivitat a la funció ofensiva de l’insult. La realitat és que en la nostra vida diària fem servir no gaire més de mitja dotzena d’insults: maricón, fill de puta, gilipolles i poca cosa més.

Em sembla que la qüestió clau pel que fa a l’insult és la seva intencionalitat. La intenció de l’insult és alguna cosa així com: «Va, vinga, deixem-nos d’hòsties i ara t’ho dic clar. En el món real jo sóc normal i tu ets el que tothom sap que és un desviat. Ara t’ho dic des del lloc comú de tota la vida. Ets el que tothom sap el que és. En el món verdader, la veritat és que ets això.» Fixeu-vos que l’entonació que hi posem és aquesta. O també podem fer servir el recurs de fer veure que ens traiem la màscara de la correcció política i diem la veritat. La manera de donar profunditat a l’insult és el to de sinceritat. T’ho dic des de la meva veritat.

Recentment s’ha parlat d’intentar eradicar els insults del futbol. Encara hi ha espectadors de futbol que tiren plàtans als jugadors negres i no són pocs els jugadors que aprofiten una pausa en el joc per explicar al contrincant que s’acaben de repassar la seva xicota. Tal com va dir un entrenador, és més fàcil jugar al futbol sense pilota que acabar amb l’insult. L’insult més eficaç comporta violència. És humiliant, vexatori, ofensiu… En la sessió de Liminal dedicada a l’insult van aparèixer tres espontanis i es van posar a insultar un dels organitzadors de l’acte. Així com per fer la broma, violència gratuïta. La resta no vam saber reaccionar. Estàvem atònits.

En qualsevol cas, el nostre repertori a l’hora d’insultar és relativament escàs. Aquest fet també ens podria dur a pensar que utilitzem aquestes paraules amb poca propietat pel que fa al seu significat, com si fossin crosses en el nostre discursejar, en la conversa quotidiana: «Deixa de dir mariconades, no siguis fill de puta…» Suposo que no passa res, però això no exclou que la construcció del nostre desig i de la nostra identitat de gènere és profundament patriarcal i colonial. I tal com va dir Beatriz Preciado en el Liminal dedicat a l’striptease, la cosa no és tan senzilla. El desig de negritud o de pal·lidesa, la nostra idea de “voluptuositat eròtica”, es conforma en els mateixos moments històrics en els quals la societat europea endreça els atributs de la feminitat i la masculinitat. No em vull entretenir en aquest punt, però la idea o el mite del que és un home o una dona es conforma en les grans metròpolis que inauguren la modernitat, en les capitals de grans imperis en plena expansió colonial. La nostra manera de classificar i valorar el gènere de les coses i les persones arrenca d’aquestes lògiques. El nostre desig és patriarcal i colonial a la vegada, i és per això que no hauríem de deixar mai de fer arqueologia dels mites de la societat occidental. Tal com ens va dir Preciado, no hauríem de deixar mai de fer tallers de crítica cultural sobre com s’han construït els significats dels nostres mites, els que construeixen la nostra identitat. Perquè no hi ha dubte que, com diu Roland Barthes, el mite és una parla, una parla que afegeix nous significats en funció de nous usos socials.

I ara sí que us explico què és això de Liminal Gr. Podríem dir que Liminal és un espai de crítica institucional des del camp artístic. Normalment la gent té la inèrcia de considerar que el que fa, ho fa perquè és natural. O fins i tot n’hi ha que pensen que ho fan de tal manera perquè és propi de la “condició humana”. I jo no tinc cap dubte que el que és més característic de la “condició humana” és el caràcter d’artifici de les seves decisions. Per exemple, procurem menjar natural perquè és bo, pensem que fer una mica d’esport és saludable i que les coses fetes a mà són més autèntiques. I què fem a Liminal? Doncs organitzem tallers d’anàlisi sobre els nostres gestos, els nostres mites i automatismes en la vida quotidiana. Anar amb cotxe, vestir-se o despullar-se, anar a la moda… Primer li demanem a un especialista que ens faci una mica d’arqueologia del mite. Com s’ha generat, com s’ha construït en funció dels usos socials al llarg de la història recent, societats que practiquen aquest costum d’una altra manera… En definitiva, un taller d’anàlisi cultural.

Ara hem fet cinc anys i en total hem tractat una trentena de mites i automatismes. El Manuel Delgado ens ha parlat de l’heroi del western i el seu paisatge, la Beatriz Preciado ens ha parlat de l’striptease i la intimitat femenina, l’Andrés Hispano de la rebel·lia del pirata, en Fèlix Pérez-Hita sobre fer esport com a forma de submissió. I a partir d’aquestes reflexions crítiques sobre la nostra manera de comportar-nos, els creadors emergents que ens segueixen ens proposen petites peces o accions artístiques que ens fan pensar sobre els nostres gestos. I un dia presentem aquestes accions a l’Antic Teatre de Barcelona. Ens agrada que sigui un teatre de tota la vida més que no pas un museu o un centre d’art.

Encara que ho sabem, l’anàlisi arqueològica sempre dóna sorpreses. La majoria dels nostres gestos quotidians es fonamenten en mites de la societat burgesa patriarcal, en la societat de consum, el capitalisme, o digueu-n’hi com vulgueu. Tinc la sensació que cada vegada hi ha més espais per al consum i la celebració de la vida privada i menys espais per a la discussió col·lectiva o la dissensió. Ens agrada aquesta anàlisi dels gestos perquè és un exercici de microsociologia que ens permet anar de la convicció més íntima o personal a la crítica institucional. També vam fer un Liminal dedicat a fer l’idiota com a acte per assajar noves expressivitats insubmises. Etimològicament, l’idiota és la persona discapacitada en la dimensió pública. I la idea d’analitzar l’insult també anava en aquesta direcció d’explorar expressivitats insubmises.

Al llarg d’aquests cinc anys he anat descobrint que el que més m’interessa és analitzar com cosifiquem, com corporalitzem, com automatitzem i naturalitzem tots aquests mites o memes. Vam inaugurar la temporada d’enguany amb el tema “Viure tancat” i amb una reflexió de Jorge Luis Marzo sobre les xarxes socials, que portava el títol suggestiu de “La fàbrica dels cossos dòcils”. Aquest dia, en Jorge Luis va parlar de com les xarxes socials són una oportunitat per sentir que la nostra identitat personal pot ser popular. Alguna cosa així com posar en efervescència la nostra vida íntima, la nostra “ex-timitat”. No parem de celebrar la nostra vida íntima en un espai en què la sobreinformació es converteix en desinformació. Presentar públicament la nostra vida íntima es converteix en un acte voluntari i festiu. Una nova disciplina per a la creativitat personal. Facebook és el gran panòptic en què tothom “vigila” tothom, un nou espai públic fet de moltes privacitats solitàries.

Els socialmedia són la forma de la interacció personal de la nostra joventut. Les xarxes socials no són especialment un mitjà de difusió, són un espai de celebració de vides íntimes i això és una gran oportunitat per a les marques i el consum. La clau de les xarxes socials és el positivisme. Tot és like i no hi ha don’t like. No hi ha dissensió possible. I aquí és on vull anar a parar. En reivindicar la interacció personal presencial.

«Quan un individu arriba a la presència d’altres, aquests tracten d’esbrinar informació sobre ell o de posar en joc informació de què ja disposen». Així arrenca el llibre d’Erving Goffman La presentació de la persona a la vida quotidiana. Per a Goffman, un dels pares de la microsociologia de la dècada dels anys setanta del segle passat, la interacció personal presencial implica un compromís d’interacció per tal que la comunicació sigui possible. Jo procuro donar una versió de mi mateix que et resulti comprensible, i tu m’acordes i et compromets amb la meva presentació. I si no ho fas és perquè o estàs en contra o m’estàs ignorant deliberadament. La interacció personal exigeix acordar llocs comuns. Els secrets de la interacció personal encara són un misteri, un joc polifònic d’acords i de desacords, verbals i no verbals, que fan que la comunicació sigui possible i prengui sentit de manera instantània.

L’insult és comunicació impròpia i Goffman ens explica que regulem la comunicació impròpia per defensar les nostres actuacions i protegir la nostra identitat. Si un gai li diu maricona a un altre no està fent altra cosa que augmentar la moral d’equip en una determinada actuació, una manera de buscar complicitat i realinear l’acció. A l’hora d’insultar utilitzem regions, escenes i rerefons escènics, disciplina i lleialtat dramàtica… En el taller de l’insult vam estar assajant diferents possibilitats i ocasions d’ús a l’hora d’insultar. És a dir, vam dedicar-nos a dur a la pràctica les idees de la metodologia d’anàlisi Goffman. Aquí va el meu agraïment a la performer Agnès Mateus per dur a la pràctica escènica els diferents recursos expressius que havíem preparat.

Per tal que la interacció personal sigui possible, procurem presentar una façana comprensible, entenedora, tòpica. Busquem un lloc comú on l’altre s’hi pugui identificar. Això també vol dir que en bona mesura modulem la nostra presentació i censurem la nostra cara social de manera instantània per tal de fer-nos comprensibles i buscar empatia. Però a la vegada, la interacció personal és també l’espai propi per expressar i defensar la nostra expressivitat personal, la nostra cara social, la nostra identitat personal. Un espai per a la dissensió pública. I d’això n’hauríem de dir diversitat expressiva. Jo afirmo la meva identitat personal i t’ho dic a la cara. I si no t’agrada, fes-t’ho mirar. Diversitat expressiva és això: una actitud contra la “cultura oficial”, contra els llocs comuns, també en l’expressió personal. Una actitud de revolta en l’afirmació personal amb tota la vehemència possible.

A l’hora de reflexionar sobre l’insult, em sembla que tant sentit té preguntar-se com és el joc social i les seves pràctiques com l’anàlisi simbòlica dels significats dels insults. El que ens interessa, sobretot, és saber sobre les relacions de poder i sobre com es practiquen.

Byung-Chul Han, en el seu llibre En el enjambre, ens explica la història del llest Han. És la història d’un cavall que tothom pensava que sabia sumar i multiplicar. Tu li formulaves una suma i ell donava cops de pota contra el terra fins arribar al nombre total de la suma. El fet és que el que sabia fer el cavall era percebre en l’expressió dels espectadors quan havia arribat al nombre correcte de la suma. Els secrets de la presencialitat encara són un misteri, un joc d’assentiments i dissentiments. A les xarxes socials, tot això es perd.

Com va dir Marzo, «La gràcia del Facebook radica en la fluïdesa, en què no hi hagi obstruccions, en què no hi càpiga la negativitat. No és que els mitjans ens facin solidaris, ni que la solitud ens faci connectius. És la solitud solidària, la que farà possible que en treure una fitxa del dominó deixi de caure’n la resta.» I probablement és en aquesta solitud solidària on radica el problema. Assumim voluntàriament el control panòptic i la disciplina personal en la nostra vida íntima. Assumim voluntàriament la desafecció política i qualsevol possibilitat de dissensió o revolta. El premi és l’aplaudiment, els likes, la popularitat personal. Suposo que en aquest monogràfic dedicat a la censura no seré el primer en indicar que la censura és cada vegada menys necessària.

I també suposo que l’insult com a forma d’insubmissió o de revolta també perd eficàcia. Cada dia la violència sembla més gratuïta, més estèril, més dòcil. Hi ha qui diu que els videojocs promouen la violència. A mi em sembla tot el contrari. La violència virtual és catàrtica, relaxant. En la cultura nord-americana, i també cada vegada més en la nostra, la rebel·lia és només un estil de vida, un acte de celebració de la identitat personal. Les pel·lícules de l’oest, els pirates i les estrelles del rock s’han anat passant el relleu d’aquest arquetip.

Suposo que l’insult és també una expressió d’impotència, i ara que estic acabant aquest article de reflexió sobre l’insult, i sobre la feina que fem a Liminal, no puc evitar aquest impuls. Però no us preocupeu. Ja fa molts anys que li van donar el premi Nobel de la Pau a Henry Kissinger, ja fa molta estona que ens vam indignar.

MARC ROIG

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Marc Roig

  Professor d’antropologia i comissari, junt amb Pilar Cruz, del projecte Liminal GR.