‘Torre de Babel’ de Lucas van Valckenborch (1594).
L’exercici de la traducció ha estat molt sovint explicat a partir de metàfores, d’imatges brillants, de jocs de paraules que no repetiré aquí perquè el que acostumen a mostrar és tan sols una part parcial de tots els elements que s’han de tenir en compte a l’hora de traspassar un text. Tanmateix, sembla ser que sigui inevitable no caure en aquestes metàfores. Sense anar més lluny, fa no res he utilitzat la paraula traspassar un text per referir-m’hi. La traducció no pot sortir dels límits mateixos del llenguatge, de la llengua o llengües a què serveix, i aquestes llengües estan farcides de metàfores.
No, no buscaré cap imatge que pugui explicar què és la traducció. Ho direm del dret i del revés, i serà un instant de brillantor, un llampec, i després, res més. Ens endinsarem en el món de les paraules, el traductor tornarà a tancar-se a la seva habitació, un llibre al costat, un ordinador, una pantalla que fa que els seus ulls redueixin la freqüència en parpellejar, i que en la seva blancor sembla demanar-li més paraules, moltes més. I el traductor s’havia encallat en una paraula, en una frase, en tot un vers, una estrofa, i intenta buscar les maneres de sortir-se’n i totes les metàfores que havia llegit sobre la traducció li semblen de cop i volta una il·lusòria teranyina que desapareix amb una bufada. Aquest és el treball real del traductor. Estar-se hores davant d’un text, primer fer-se’l propi, analitzar-lo per veure’n les dificultats i després mirar com podria expressar allò mateix, allò que està en una llengua en una altra llengua. És així de simple. I així de complicat. Perquè en tot aquest procés entren en joc tots els elements que constitueixen el text com a literatura (és a aquest tipus de traducció a què fem referència), i que en cada llibre és diferent, el to, l’estil, la cadència de la frase, el llenguatge, la construcció, l’adscripció a un gènere determinat — poesia, assaig, novel·la. Per això, cada cop que un traductor s’enfronta a un llibre nou és com si comencés de zero, sempre és un tornar a començar. El que li ha valgut per a un autor, per a una narració, pot no ser-li útil en un altre text. Ha de tenir una gran capacitat d’adaptació; de fet, tan gran com qualsevol gran lector perquè el traductor és un lector al quadrat que intenta saber tot el mecanisme de l’obra. I aquí podrien tornar a esclatar les comparacions i les metàfores. Però res, oblideu-vos dels arquitectes, dels rellotgers, la feina del traductor és estar en els dos mons, en les dues llengües. Sí, oblideu-vos també dels equilibristes. Fora imatges.
El traductor com a lector. Seguim per aquest camí. Com un lector habitual, com tots nosaltres, lectors, en llegir una nova obra la posa en relació amb tot el que ha llegit abans, especialment amb la seva tradició. No és una tasca sola del lector, les institucions educatives, per exemple, el reconeixement o no de la crítica són factors que a la vegada condicionen la manera com relacionem els textos. El traductor fa el mateix, amb una lleugera diferència, a partir que comença la seva feina, sap que és ell qui farà l’enllaç amb la tradició. En aquest punt, conceptes com la naturalitat d’un text o l’estranyesa es posen moltes vegades com a dos pols oposats. Les dues tendències, dutes a un extrem, plantegen aproximacions molt diferents al text literari. Exceptuant-ne alguns casos, però, en un text traduït no es dóna tan sols una de les dues línies. Per simplificar-ho, diríem que la naturalitat és quan afirmem que aquell text sembla escrit directament en una altra llengua, el que es diu habitualment “no sembla una traducció”. L’estranyesa seria el contrari. Però la qüestió és que moltes vegades en la creació literària un autor, a l’hora d’escriure, es troba directament de la banda de l’estranyesa. La literatura és sempre artifici, i una traducció literària ha de reflectir justament aquest artifici. La gran troballa és poder arribar a reflectir-los sempre partint de la pròpia tradició, és a dir, reflectir l’artifici i reflectir l’estranyesa dins de la naturalitat. Per exemple, hi ha autors que porten la seva llengua fins als límits de la gramaticalitat, períodes sintàctics molt llargs, creació de noves paraules… tots ells elements que la traducció no es pot permetre el luxe d’ignorar. Si no, la tasca seria debades. Tanmateix, és inevitable que el grau d’estranyesa sigui menys marcat en el text traduït, ja que el que el públic lector acostuma a permetre a un autor en la seva llengua original no ho veu tan acceptable per a un traductor.
Així com en els aspectes generals de la traducció apareixen molts clixés, imatges i metàfores que es van repetint i al final sembla que tothom els accepti, quan ens endinsem en el camp de la traducció poètica es multipliquen de manera exponencial. I són clixés que hauríem de començar a desterrar de l’aura que envolta la traducció. En trec un exemple, per traduir poesia s’ha de ser poeta. Bé, doncs no necessàriament. Ha d’haver estat i ha de continuar sent un gran lector de poesia (la qual cosa el converteix en poeta, en coautor com en tots els casos de text literari, encara que no n’escrigui, encara que no faci versos i no els publiqui). Sí ha de conèixer la tradició, ha de saber com funcionen les estructures poètiques, els elements que li són propis, tant en la seva presència com en la seva absència, els metres, les rimes. Sense voler entrar en aspectes tècnics, ho il·lustraré amb un petit exemple. En polonès, com en la majoria de llengües eslaves, es poden alternar en un mateix poema rimes exactes i inexactes, termes aquests que no corresponen exactament al que anomenen rima assonant o rima consonant. Quan es treballa en el text, el traductor ha de prendre una decisió: ha de reproduir el mateix esquema de rimes? Ha de reproduir aquesta diversitat amb assonància i consonància dins un mateix poema? El fet és que cada decisió comporta un resultat que afectarà no tan sols aquell text concret sinó a tota la tradició en la qual entra, ja que hi estableix sempre un diàleg. El fet de reproduir les rimes no implica automàticament una millor traducció (un altre dels clixés). Si hem de dir la veritat, es donen casos en què no és així, de cap manera. Però el motiu no se centra tan sols en la rima que adoptem sinó en el fet que un poema (i aquí poseu-hi també assaig, novel·la) és un entramat de molts elements que li donen un caràcter singular.
Tot el que he esmentat fins ara, de manera bastant resumida, és l’eix sobre el qual s’estructura la meva pràctica de la traducció. Un eix que evidentment no és únic, perquè cada traductor pot tenir la seva aproximació al text. En el cas de la traducció de poesia, em ratifico en el fet que sense la lectura constant, sense conèixer la tradició, no es pot assolir un resultat satisfactori. Quant a la tradició, també s’ha d’evitar un altre clixé. Una cosa és inserir un text i una altra és fer que aquell text tingui excessives afinitats amb autors que ja coneixem. Una de les preguntes que potser més m’han fet no parlants de català sinó parlants de polonès és si els autors que tradueixo en el meu text s’assemblen a alguns autors de la nostra literatura. Se’n deriva aquí el pensament que hem d’anostrar un autor en el sentit que gairebé n’hem d’eliminar els elements que precisament identifiquen aquell autor. A qui s’assembla X? Doncs X no s’assembla a ningú, no es pot assemblar a ningú, no pot ser que escrigui com un autor de la meva llengua, perquè si fos així, quin sentit té que el tradueixi? Què li aportarà al lector? És això a què em referia també en esmentar l’ampliació dels límits. Per aquest motiu, considero la traducció, el seu resultat, com un guany, enfrontant-me així a una altra idea, també molt estesa, que la traducció sempre representa una pèrdua.
La idea de la pèrdua en la traducció deriva del fet que es considera el text de la traducció depenent del tot i per tot de l’original. Fet que, al meu parer, xoca una mica amb el concepte de la naturalitat que hem vist abans. En el cas de la poesia, és encara molt més complex, ja que, com s’ha observat, hi entren en joc factors que vénen establerts de fora. La llengua i la tradició acoten el terreny. Si la perspectiva és la de voler subjugar el text a un estadi anterior, i més quan aquest estadi és d’una altra llengua, aleshores sempre hi ha elements que perdem. Però jo advocaria a favor d’una altra perspectiva, la de considerar el text en la traducció com un producte nou. Una de les activitats a què es dediquen molts treballs d’anàlisi de la traducció de poesia a les universitats rau a anar mirant vers per vers. És clar, si es fa així, aleshores la traducció no és que perdi, és que està foradada arreu, el sentit s’escapa un cop i un altre. Si s’analitzés el poema com un tot orgànic el resultat seria molt diferent, i podríem observar que els guanys aquí són considerables. I sobretot, si es fa l’esforç de veure’l en el nou context. La comparació amb la versió original sempre anirà carregada del context original, quan de fet el text traduït, el nou poema, forma part ja de tot un altre món, d’una altra realitat. Això no vol dir, però, que la traducció es regeixi en el sistema literari per les mateixes lleis que un text original. Mentre que aquest passa de manera invariable de generació en generació, que n’exploten el sentit a través de les diverses lectures, les traduccions poden ser infinites, poden variar. I cada nova traducció aporta alguna cosa diferent.
Lectura, hores i hores de lectura constant, hores i hores davant de l’ordinador (o del full), hores i hores de recerques als diccionaris i d’anar molestant tots els nadius per arribar a una frase, a una paraula, a una coma fins i tot, aquesta és la tasca del traductor. És la tasca per passar un text escrit en una llengua a un text que funcioni en una altra llengua. I poseu-hi ara l’embolcall que us vagui, la imatge que ho expliqui. Serà tan fàcil com la imatge mateixa. I tan complicat.
XAVIER FARRÉ
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
