Il·lustracions de Vèlia Bach.
Del poeta al lector
El 26 de juny, el poeta sabadellenc Josep-Ramon Bach presentava a la llibreria La Llar del Llibre el seu darrer recull de poemes, L’estrany (Témenos Edicions). Un servidor va ser l’encarregat de presentar-lo, és a dir, de fer-ne la disecció davant els presents per treure’n l’entrellat, desvetllar-ne les essències i fer palès que es tracta d’una de les poètiques més bellament suggeridores i inspirades en llengua catalana. En la dècada que va del 1996 al 2006, Bach expandia un projecte poètic que pouava en l’imaginari oriental i africà amb quatre llibres d’una bellesa delicada i radical (L’ocell imperfecte, Viatge al cor de Li Bo, Ploma blanca i Kosambi, el narrador, que s’ampliaria el 2010 amb Versions profanes). Un cop completada l’etapa, vindrien una sèrie de llibres de temàtica variada (la memòria personal a El laberint de Filomena, els aforismes esmolats a L’enunciat i les tankes reflexives a Desig i sofre). Ara, amb L’estrany, reflexiona sobre l’arribada de la vellesa a la seva vida i inicia el que, al meu parer, pot ser una etapa en què passi comptes amb la injustícia i la maldat que veu al món que l’envolta i que prova de fa anys de conjurar amb el vol del vers, tot refermant els seus principis creadors i vitals: la rebel·lia, l’experimentació, la bellesa i la imaginació.
De Friedrich a Camus
Al famós quadre del pintor alemany Caspar David Friedrich, titulat Caminant damunt un mar de boira (1817), l’espectador hi veu en primer pla un home girat d’esquena que, recolzat en un bastó, observa un extraordinari paisatge muntanyenc. El tema de la magna composició és el poder sublim de la naturalesa, i resumeix a la perfecció molts dels aspectes més característics del corrent artístic que es va anomenar Romanticisme. De fet, Friedrich va arribar a afirmar el següent: «L’artista no hauria de pintar tan sols el que té al davant, sinó també el que veu en el seu interior.»
Doncs bé: si ens fixem en la portada del darrer llibre de Josep-Ramon Bach, L’estrany, hi veurem una il·lustració de l’artista sabadellenca Vèlia Bach que, en observar-la, pot evocar l’obra de Friedrich. Evidentment, hi ha canvis substancials: també hi apareix un home girat d’esquena, però el paisatge que té al davant és el mar, no pas la muntanya, i en comptes del mar de núvols s’hi veu una posta de sol particularment desencisada. Resulta evident que la solitud del personatge —malgrat que als seus peus l’acompanya un gos— i l’ocàs del sol com a idea de davallada vital ens prefiguren alguns dels temes que tracta aquest llibre de poemes. I com deia Friedrich, ja veurem que en aquesta nova aventura poètica l’autor s’endinsa al mar de la seva personalitat.
Però abans d’això, encara ens podem fixar en un altre aspecte de l’exterior: el títol. És el mateix terme que va utilitzar Joan Fuster quan va traduir als anys seixanta L’étranger d’Albert Camus que, evitant el sentit literal del títol original, va proposar L’estrany. Fixem-nos un moment en l’argument de l’obra: «Explica en primera persona la vida del seu protagonista, de cognom Mersault, des de la mort de la seva mare fins a la seva pròpia; és ell mateix l’estrany. Se sent diferent a les persones amb què es creua perquè ha perdut la il·lusió per la vida. Se sent buit, passiu, indiferent i sense capacitat per a participar veritablement a la comunitat. […] Sent que no pot controlar la seva vida, i, fins i tot, que ningú pot aspirar a fer-ho, i així les petites foteses el van abocant a poc a poc a l’autodestrucció. Se sent massa petit, massa dèbil, completament insignificant, enfront del món en el qual es mou, la seva pròpia vida personal i la societat, en la qual no pot intervenir-hi veritablement.» Tot i les distàncies, a L’estrany de Josep-Ramon Bach, el poeta enfront de la societat és com Mersault, el protagonista de Camus, qui malgrat cometre un crim arbitrari i negligir en la presa de decisions de la seva vida, en el judici s’enfronta a un conjunt de fanàtics (el jutge, el procurador, el sacerdot) que representen la precarietat i la doble moral que contenen les convencions i els rituals de la civilització. Per això el poeta és l’estrany, perquè no actua, ni pensa, ni sent com s’espera de qualsevol altre individu, sinó que cerca una llibertat incompresa i que xoca amb la realitat establerta.
Il·lustracions de Vèlia Bach.
De la vellesa a la bellesa
No sé pas si aquestes consideracions tenen algun fonament vàlid, o bé si es tracta d’una exageració interpretativa meva, per filar massa prim o per manca de criteri. El fet és que el nou llibre de poemes de Josep-Ramon Bach ens presenta la vivència d’un poeta enfrontat a dos processos simultanis, l’envelliment i el desengany. Per això és en la seva primera part més prosaic i àcid que de costum: segueix teixint els versos amb imatges líriques preciosistes i delicades, però el lector atent hi pot veure més transparències en els sentits interpretatius que de costum. No és pas dolent, ans al contrari: el poeta necessita explicitar les idees trameses més que en altres ocasions, perquè vol denunciar aquest fastig emocional, però també moral, que li provoquen certes situacions. Perquè, malgrat que al començament ens confessa irònicament que vol fer un “Cop de cap”, títol del primer poema, i que «He decidit esdevenir / amb passió desenfrenada / un ferm aspirant / a ser poeta», “L’edat”, títol del segon poema, ens parla de la vida fugissera i dels somnis esberlats. I malgrat que «Desconec el nord. / La llibertat de viure. / Entre llibres i vicis», també és conscient que és «el gran hoste de Dèdal», és a dir, l’arquitecte i artesà que construí en la mitologia grega el laberint de Creta, i per tant la metàfora de la vida. Davant d’això, el poeta es planteja “La fugida”, títol del quart poema, cap «allà on el somni és possible», malgrat que no esdevé una tasca senzilla, ja que implica la solitud i el dolor. A més, la vellesa complica les coses i apareix d’esquitllentes al poema “Naturalesa”, on després de comparar-se amb diversos insectes, acaba aquest autoretrat poc displicent tot afirmant: «Sóc el vell gos / que lladra de por.» El desengany va apareixent subreptíciament en els poemes següents, i malgrat l’ungüent de la poesia, el darrer poema, “L’oblit”, és descoratjador: «No em recordareu. No puc fer-hi res. Així és la mort.»
I tanmateix, a la vegada també trobem motius d’esperança. Ací i allí, de forma dispersa, trobem les llavors de l’amor, un sentiment gens racional, i per tant emparentat amb la imaginació i la poesia. L’amor pels ideals en què el poeta creu moralment —«Enamorar-me sempre / del desig més alt», diu al primer poema—; l’amor sensual com a “Assaig d’enternitat”: «Aquesta profunda fugida / entre esbufecs i ritmes tous / de dos cossos posseint-se»; l’amor pels amics i pels éssers estimats. Però també la por a «ser recelós / i malfiat i ple de sol, / sense nobles ni remei», com diu al poema “Recel”.
A la segona part del llibre, però, una vegada el jo poètic ha buidat el pap de les preocupacions, tornem a retrobar-nos amb l’aventurer vocacional de la literatura que sempre ha estat en Josep-Ramon Bach. Així, en comptes de restar a la platja representada a la portada, en comptes de veure com el sol davalla sense que hi pugui fer res, el poeta pren la barca i la canya de pescar mots, i com en una altra il·lustració de la Vèlia Bach (pàg. 21), es dedica pacientment a veure si els peixos de la poesia piquen i el premien amb imatges de somni, bellesa i llibertat, com la balena de la imatge que no veu al seu dessota, però que intueix que hi és. La seva naturalesa sempre l’ha dut a embarcar-se i marxar mar enllà perquè, com diu el poeta Ricard Mirabete al pròleg, «l’art és una forma d’exaltació de la vida, de superar els trencalls per on ens condueix la inèrcia i la mort». Al poema “La fugida” que abans comentàvem, escriu: «No vull que em reteu honors / ara que he decidit marxar / de casa i cercar aixopluc / sota el cel de l’imaginari.» És un “trajecte solitari”, com diu al segon vers, però el duu a “L’Amagat”, títol d’aquesta segona part que ara comentem. Aquí, Bach torna a deixar anar el seu jo líric, aquest jo ocult que tot poeta prova de desvetllar, i es deixa sorprendre a si mateix. És el mateix jo líric que en d’altres ocasions ens ha recreat el Castellar del Vallès de la seva infantesa, el Kosambi de L’ocell imperfecte, l’esperit del nen que gaudeix amb les històries sobre exploradors i tribus i de l’adult somiador que s’entendreix amb el lirisme pur i profundament humà de les llegendes de les cultures africanes i asiàtiques. Aquí, però, no marxa tan lluny, malgrat que «Rebento límits / amb la mirada clara / i el mot precís». De fet, el tercer poema descriu l’antipoesia per al poeta, la de la «Trista llei / de no anar enlloc / (…) On creix el verdet i l’enginy es mor.» En canvi, ell no es cansa de repetir que l’enginy és el seu carburant vital i creatiu: «Carregueu-me la ploma / amb sang de l’imaginari, / mentre ajorno la mort», o «Escriure poemes / amb ploma de vents / i savieses d’arbre», o en un homenatge al món del circ destaca les virtuts dels pallassos: «Estimo l’absurd / i renego del seny», un leitmotiv que de ben segur comparteix. Un enginy irracional, romàntic, que no evita, però, “el mot just”, com deia abans, o millor encara, “la mirada justa”, ja que, com diu al poema “Mirar”, «El poema és la mirada». I la seva és una mirada agusada, que amb una llambregada i un vers breu ens copsa el sentit de les coses, i ens l’explicita.
De l’imperfecte a l’amagat
Per tant, aquesta vegada el viatge que en Josep-Ramon Bach fa no és tan llunyà, ja que s’explora a si mateix, o almenys explora el Bach poeta, indaga en com entén la poesia, però acaba esdevenint igual de profund que altres vegades. Perquè si en qualsevol altre poeta el viatge acabaria ben aviat, en ell les imatges es multipliquen fàcilment i té mil i una formes de fer-nos-ho present, com en el bell poema núm. 8: «Porto / una bena als ulls / i les mans en cabestrell. / I per escriure el vers, / calço sabates de fang / i mitjons de fum. // Sóc un home místic, / que em pinto de núvol / la boca i el seny / per omplir de cel / les imatges i els mots.»
L’estrany, doncs, és aquesta síntesi de l’imperfecte i l’amagat, de l’home i el poeta, del pragmàtic derrotat i el somiador vencedor. L’estrany és aquest home que se’ns posa davant dels ulls, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, incapaç de fer res més que el que porta fent durant anys: com que l’ésser humà és un ocell imperfecte incapaç de volar, fia els seus anhels al vol lleuger de la paraula per arribar ben amunt.
DAVID MADUEÑO SENTÍS
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
David Madueño SentísSabadell, 1976. Llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Exerceix la docència, la correcció de textos i la crítica literària en revistes com Quadern, Caràcters i Poetari. Ha guanyat els premis Estrem i Fa de Falset (2008), Foment Literari (2008), La Mar de Lletres (2011) i Vila de Martorell al [...]
