Marin Sorescu.
Crec que vaig emmalaltir de mort,
un dia,
quan vaig néixer.
Aquests són els darrers versos del poema “La malaltia”, aparegut al segon llibre publicat l’any 1965, que Marin Sorescu va titular Poemes. En el seu últim llibre, amb un títol tan suggerent com El Pont, publicat pòstumament, manté el seu entusiasme vital, la curiositat i creativitat excepcionals i, sobretot, la ironia parabòlica que van definir tota la seva àmplia creació, tot i saber que una malaltia irreversible l’estava anorreant durant el darrer any de vida. Però, ben convençut, anunciava poèticament als lectors i als amics entristits: torno de seguida. Certament, així va ser i és encara.
La vida és breu
Sorescu és l’autor romanès més traduït, ja a més de vint llengües: a l’italià, per Marco Cugno; al castellà, pel xilè Omar Lara; al francès, per Alain Bosquet; a l’anglès, per Michel Hamburger, etc. Poeta, dramaturg, narrador i traductor ell mateix —fins i tot del poeta mexicà d’origen català Ramon Xirau!—, va viure tan sols seixanta anys, entre 1936 i 1996. El seu lirisme esquitxat per una poesia inclusiva, pel seu viure més immediat tan vinculat al seu entorn rural i tradicional o a les lectures-refugi d’autors estrangers, pel teatre de l’absurd romanès, pel simbolisme i les avantguardes surrealistes europees, tot plegat va fer-ne el poeta de la immediatesa comunicativa, molt popular, llegit i estimat en vida, una mica massa oblidat després de la seva mort, potser pel fet que havia acceptat la cartera ministerial de Cultura del primer govern democràtic després de la revolució de 1989, o potser pel mer fet que, com els catalans, pocs romanesos són profetes a la seva terra, tot i que, afortunadament, la lectura dels seus textos és encara present als manuals romanesos de literatura a batxillerat i, anualment, des de fa XIV edicions, s’organitzen les Jornades Marin Sorescu a Craiova, la ciutat on va viure, per actualitzar i posar sobre la taula la seva obra.
La poeta Ileana Mălăncioiu (1940), companya seva de generació i que casulament —o no?— l’ha succeït fa només dos anys en la cadira que va ocupar Sorescu a l’Acadèmia Romanesa, sempre recorda que entre els lírics, mai ningú ha posat en dubte el primer lloc al poeta romàntic, Mihai Eminescu, el Verdaguer laic de les lletres romaneses. En canvi, per al segon lloc, les apostes es disputaven entre dos prínceps de la poesia: Nichita Stănescu (1933-1983) i Marin Sorescu. Avui en dia, amb el planter romanès de grans i joves poetes, les travesses tendeixen a la globalització i al Nobel. Sorescu també va ser-ne candidat molt abans que l’Acadèmia sueca es fixés en Herta Müller, però la seva precipitada mort sembla que va truncar un Nobel romanès de llengua romanesa.
L’ocasió és fugissera
Quan l’any 2010 Arnau Pons va llegir poc més d’una dotzena de poemes de Marin Sorescu que estàvem traduint, no pensàvem ni remotament que diria immediatament que li agradaven i que en volia una antologia bilingüe per a la col·lecció L’obriülls que ell mateix dirigia a can Lleonard Muntaner.
L’oportunitat era única. Primer de tot, ens vàrem endinsar en la lectura de la vastíssima obra poètica de Sorescu i, després de definir els nostres propis criteris temàtics, vàrem fer una selecció aproximadament d’un centenar de poemes dels llibres més importants: Poemes (1965), La mort del rellotge (1966), La joventut de Don Quixot (1968), Tossiu (1970), Ànima, bona per a tot (1972), D’aquesta manera (1973), I l’aire (1975), i El pont (1996). Maria Muntaner va proposar molt encertadament que l’edició fos bilingüe amb el romanès a peu de pàgina. La tria de només tres poemes del seu darrer llibre respon al convenciment que havíem de mostrar el seu capteniment a la vida i a la mort. Encara que la nostra tria seguia uns criteris temàtics fàcilment identificables per un lector atent, va resultar força complicat escollir els que apareixerien publicats —seguint l’ordre cronològic de la seva aparició—, ja que durant la tria de poemes quedaves empantanegat, com diu Francesc Parcerisas al pròleg del llibre.
L’experiment arriscat
Nosaltres havíem començat a traduir d’una banda per plaer, pensant que més endavant ja buscaríem, si ens plaïa el resultat, una editorial, però de l’altra perquè trobàvem que la literatura romanesa era pràcticament desconeguda a casa nostra —llevat, potser, d’autors romanesos de llengua francesa com Ionescu, Cioran, o bé, Mircea Eliade— i, és clar, gens traduïda.
Quant a la traducció pròpiament dita, el treball ha estat a quatre mans. Això significa que tots dos hem traduït tots els poemes i després hem fet una posada en comú, no amb la idea d’escollir un vers de l’un o de l’altre, sinó mirant de trobar la millor solució unitària per a cada poema. Sovint recorríem a llegir-los en veu alta. En romanès i en català, escoltant-ne el seu ritme intern. O a l’inrevés. Tot triant —traduint sense trair—, anàvem trobant el to particular de Sorescu en català.
Per a l’estil, ens calia trobar la seva veu tot mantenint l’esperit de la seva arquitectura combinatòria, la qual cosa es va convertir en un exercici que exigia atenció, precisió i delicadesa i, per sobre de tot, respecte. Ens calia una llengua a la vegada propera al lector, però sense caure en una col·loquialitat extrema. Que fos una llengua que permetés que el contingut fluís sense que es notés cap tipus de mot que sobresortís i fes sobtar el lector com perquè s’aturés. Que fos viva, sense que pagués tribut a cap artifici. Però que també ens permetés jugar-hi i evidenciar-la quan convenia en els diàlegs o bé en les acotacions tan pròpies de la dramatúrgia teatral, que Sorescu també va dominar. No es tractava ni d’una creació en català, ni d’una recreació del romanès, sinó de fer que la poesia de Sorescu viatgés amb naturalitat del romanès al català. A nivell formal, vam renunciar a les majúscules a inici de vers en romanès, per tal de facilitar la lectura natural i aproximar el text al lector.
Després de quatre anys des de la seva gestació, i no poques discussions ni menys vicissituds —inherents a qualsevol empresa de traducció, més encara si és a quatre mans—, el llibre finalment sortia publicat per voluntat del segell Lleonard Muntaner, Editor, amb un ajut a la traducció de l’Institut Cultural Romanès, de Bucarest.
Havíem pogut tenir un bon feedback en algun experiment de lectura domèstica que havíem fet amb amics catalans i romanesos. També el comentari d’uns primers lectors, entre els quals un jove poeta que havia confessat: de gran vull ser Sorescu. L’empresa, tot i ser molt arriscada, comptava encara amb un altre apadrinament generós. Francesc Parcerisas, que havia llegit Sorescu en versions angleses, s’avingué de bon grat a donar-li la benvinguda a les lletres catalanes.
Tres van ser els primers actes de presentació del llibre. El primer, la invitació a participar a la taula rodona amb traductors, proposada pel director del Festival de Poesia de Barcelona, D. Sam Abrams —que també havia llegit Sorescu molt abans, en anglès. La segona, la presentació pròpiament formal, a la Central del Raval, amb F. Parcerisas, Amadeu Vidal i Bonafont i la interpretació de les composicions musicals d’Elsa Hackett. I la tercera, una lectura informal amb acompanyament de música de piano en un cafè-bar del Poble Sec amb tots els amics.
Per poder visibilitzar la traducció també a les xarxes socials, es va imposar la necessitat de crear la pàgina de Facebook de la traducció: Per entre els dies, amb posts en català, romanès i castellà. D’aquesta manera, consolidàvem més ponts a banda dels ja establerts prèviament amb Sorina Sorescu, neboda del poeta, i Mircea Martin, de Grupul Editorial Art.
El judici és difícil
No creiem pas que ens pertoqui a nosaltres de fer un judici sobre el que s’esdevingué posteriorment. El que sí podem dir és que ha estat una sorpresa. Una sorpresa agraïda. Primer de tot perquè no ens esperàvem aquesta —bona— acollida general, especialment de tants lectors particulars o bé, per exemple, del públic vingut a escoltar Jordi Boixaderas dient Sorescu acompanyat de Bárbara Granados a l’acordió, al pati de la Biblioteca Gabriel Ferrater de Sant Cugat, a qui aplaudien a mig recitar un poema.
La sorpresa fou absoluta quan Miquel Bezares, en nom de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, va comunicar-nos el veredicte del jurat del premi Cavall Verd Rafel Jaume per a la millor traducció poètica apareguda el 2013. Quan vam informar Sorina Sorescu que l’antologia de Sorescu en català havia obtingut un premi, la sorpresa fou d’estranyesa: «Efectivament, la candidatura per al premi l’havia proposada fa un temps.»«Com?»La confusió venia del fet que ella mateixa havia suggerit a l’Ajuntament de Craiova distingir els traductors de Marin Sorescu al català i al suec —Dan Shafran—, per al Premi Sorescu que la ciutat de Craiova ha atorgat aquest agost passat en el marc de les Jornades Marin Sorescu. Un premi també per a la nostra literatura.
L’Art és llarga
Una pregunta sovint latent és què hauria dit Sorescu de tot plegat, o com poder oferir-li l’alegria quan un lector desconegut vol compartir la felicitat de la lectura de l’antologia catalana. El creador del text és Sorescu, és clar. Al principi resultava estrany donar una resposta concreta a aquestes felicitacions. Però, després de participar al club de lectura al Priorat, amb uns lectors molt receptius i asseguts a totes les cadires disponibles, vam descobrir que en una paret hi pampalluguejava una llum de forma esfèrica. Qui sap quin estel brilla en un indret llunyà i en el sistema de reflexió insòlit de les coses, la seva ànima batega ara a la meva paret.
De ben segur, emmalaltits de Sorescu, de la vida —també de la mort—, la seva ànima batega encara en cada lectura perquè, tal com diu un lector mexicà dels seus poemes: parece que me retrata por dentro en más de uno… I aquí rau la universalitat de la seva creació.
L’Art romanesa és molt llarga, des de la lírica fins a la prosa, passant pel teatre o el relat. Sorescu és la punta d’un iceberg, segurament el seu abanderat més capciós. Potser per això, Dan Shafran va crear l’any 2007 a Estocolm el Premi Marin Sorescu, que es concedeix a un autor suec consagrat, amb la voluntat d’establir també ponts.
L’Art romanesa té potencial no perquè sigui desconeguda. Autors clàssics moderns esperen amb avidesa ser traduïts. I aleshores, a l’abast nostre, a la mà dels lectors… emmalaltir, certament, també d’aquesta literatura.
CORINA OPROAE I XAVIER MONTOLIU PAULI
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
