La censura als mitjans de comunicació

Foto de Josep Gutiérrez.

«Periodisme és difondre allò que algú no vol que se sàpiga, la resta és propaganda. La seva funció és posar a la vista el que està ocult, donar testimoni i, per tant, molestar». Aquesta és la definició que feia algú poc sospitós de ser un “radical” quan li preguntaven quina creia que havia de ser la funció del periodisme. Ho deia el magnat Alfred Harmsworth, Lord de Northcliffe i fundador del diari Daily Mail l’any 1917, però es tracta d’una definició ben vigent. El fundador de Wikileaks, Julian Assange, subratlla la intencionalitat del periodisme que ja assenyalava Harmsworth: «Si el periodisme és bo, és controvertit per naturalesa».

Que el periodisme sigui controvertit i molesti, ni és sempre possible ni agrada a tothom. Hi ha temes que per múltiples raons acaben essent silenciats mediàticament. La censura als mitjans de comunicació s’ha donat sempre i es continua donant avui en dia. En aquest article parlem dels mecanismes de la censura, de les rutines dels periodistes que la fan possible i de les possibilitats que té la societat per aturar-la.

Què són els silencis mediàtics?

Sense ànim de fer una definició acadèmica, entenem per silencis mediàtics aquells temes o informacions que són d’interès públic i que són rellevants segons els criteris de noticiabilitat periodístics, però que els principals mitjans de comunicació no aborden, o bé tracten amb un enfocament superficial, o bé els donen una cobertura molt més marginal del que caldria esperar, a causa d’una sèrie de raons diverses.

Els tòpics diuen que aquestes raons per les quals els mitjans no tracten determinats temes són, d’una banda, la censura, i de l’altra, les pressions directes de les empreses anunciants. Però avui en dia la censura directa no existeix: els continguts dels mitjans no passen per una revisió posterior. I tampoc és habitual que els anunciants truquin directament a les redaccions per evitar que es parli d’això o d’allò altre.

Els factors que fan possibles els silencis mediàtics, però, són una mica més complexos: d’una banda, una notícia ha de passar per una sèrie de filtres abans de ser publicada; de l’altra, les circumstàncies que es produeixen actualment a les redaccions influeixen en el tipus de tractament que es fa dels temes.

Cinc filtres que ha de passar tota notícia

Al cèlebre Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media (en castellà, Los guardianes de la libertad), els nord-americans Noam Chomsky i Edward S. Herman introdueixen la teoria del “model de propaganda”, segons la qual hi ha cinc tipus de filtres que determinen quines notícies ofereixen els mitjans de comunicació.

El primer filtre seria la magnitud, propietat i orientació dels beneficis dels mitjans de comunicació. Cal tenir en compte que la major part dels mitjans està en mans de grans corporacions econòmiques que pertanyen a les elits. Molt rarament una empresa periodística publicarà informació que perjudiqui els seus interessos econòmics. Tampoc és gaire habitual que publiqui res que perjudiqui els seus accionistes.

El segon filtre és el beneplàcit de la publicitat. Els anunciants són una font d’ingressos essencial per a la majoria de mitjans. Això vol dir, d’una banda, que criticar les empreses o organitzacions anunciants no és la millor manera de tenir-los en cartera. Però també vol dir que han d’elaborar un producte atraient per als anunciants.

El tercer filtre són les fonts. Normalment els protagonistes de les notícies són personatges amb poder polític i econòmic, perquè les decisions dels poderosos tenen més repercussió en les nostres vides que les d’un ciutadà comú. Però això té una influència directa sobre què és notícia i què no. A més, institucions, partits polítics i empreses compten amb gabinets de comunicació que proveeixen cada dia als mitjans de comunicació centenars de notícies ja preparades, sense que les hagin de buscar. Això afecta clarament la selecció de notícies.

El quart filtre és la pressió judicial i política. En cas que una notícia se surti de la línia o contradigui els interessos del poder, el govern i les grans empreses tenen una gran capacitat per tirar endavant plets judicials, amenaces i pressions per forçar una informació favorable als seus interessos. Tenen més força, això segur, que una associació de veïns d’un barri o un col·lectiu d’immigrants.

Finalment, el darrer filtre és la ideologia o allò que anomenem el “consens manufacturat” (manufacture of consent), un concepte encunyat pel periodista i intel·lectual Walter Lippman i que Chomsky i Herman van incorporar com a part del títol del seu llibre. Certes ideologies alternatives o que qüestionen “consensos” aparentment intocables en l’opinió pública són reflectides als mitjans com a possibles amenaces, ja siguin reals, imaginades o exagerades. Segons els autors, aquest retrat és utilitzat sovint per silenciar veus crítiques a les elits dominants. En escriure el llibre, Chomsky i Herman van enllaçar aquest cinquè filtre amb l’anticomunisme. L’any 1988, en plena guerra freda, el comunisme i el socialisme i els seus defensors eren retratats per la ideologia dominant com a perills per a la llibertat d’expressió, de moviment, de premsa, etc. Després de la guerra freda, Chomsky va argumentar que l’anticomunisme havia estat substituït per la “guerra contra el terror” com el més gran mecanisme de control social.

Més enllà d’aquests cinc filtres, que segueixen vigents avui en dia, cal tenir en compte cinc circumstàncies que es produeixen a les redaccions i que condicionen també quins tipus de notícies s’acaben publicant als mitjans de comunicació.

Cinc circumstàncies que es produeixen a les redaccions

Una circumstància ineludible a l’hora d’explicar la realitat dels mitjans de comunicació actual és la precarietat i la manca de recursos. Molt abans que es parlés obertament de crisi econòmica, els periodistes ja n’érem experts, en crisis: l’aparició d’Internet havia fet trontollar el model periodístic i el finançament de molts mitjans. Després, va arribar la crisi, que ha castigat enormement un sector ja tocat: des que va començar, han tancat 300 mitjans de comunicació i s’han perdut 12.000 llocs de treball a tot l’estat. En resum, tot plegat ha contribuït a precaritzar enormement les redaccions. I quan hi ha menys plantilla, menys col·laboradors i menys recursos, el resultat se’n ressent.

En segon lloc hi ha l’agenda temàtica. Els mitjans de comunicació tenen una gran influència a l’hora de marcar la preeminència d’un tema concret en l’agenda pública, tal com explica la teoria de l’“agenda setting”. Abans, cada mitjà tenia una agenda pròpia, una sèrie de temes que investigava i dels quals feia seguiment. Ara, però, això ja no passa tant: els mitjans, cada cop amb menys recursos i més precaris, tenen menys capacitat d’investigar temes pel seu compte. Això fa que les notícies que proveeixen els gabinets de comunicació d’institucions i empreses tinguin més pes, i que sovint aquests organismes tinguin la capacitat de marcar l’agenda i manufacturar el relat.

Una tercera circumstància són les rutines de producció als mitjans, que són frenètiques. Lluny de la romàntica imatge del periodista que arriba a la redacció al matí i “surt al carrer” a buscar notícies, els mitjans tenen unes dinàmiques de funcionament adquirides, no deixen de ser “fàbriques de notícies” per omplir pàgines de diari, minuts de ràdio, per actualitzar el web. D’una banda, cada cop hi ha menys personal per fer la feina, i de l’altra, Internet accelera el ritme de producció. Això vol dir que els periodistes han de fer cada cop més coses i més de pressa, i no hi ha temps per aprofundir. Si ja són blasmables les peces que es limiten a reproduir què ha dit un o altre polític amb un micròfon al davant sense aprofundir-hi més, les xarxes socials han accelerat aquestes notícies: hem passat del “periodisme de declaracions” al “periodisme de piulades”.

Una quarta circumstància és l’autocensura. La inexistència de censura directa tal com era entesa, per exemple, durant la dictadura franquista no vol dir que no hi hagi certs mecanismes personals que fan que determinats temes no surtin a la llum. Les causes són diverses: la por del periodista de ser assenyalat, de perdre la feina, de no millorar les pròpies condicions, de sortir del ramat… Per molt bé que vulguin fer la seva feina, els i les periodistes també han de seguir pagant el lloguer.

Què podem fer-hi com a ciutadans?

Arribats a aquest punt, què podem fer com a ciutadans i ciutadanes per fomentar un periodisme crític i rigorós, imprescindible per a la bona qualitat de la democràcia? És difícil que una persona sola pugui canviar la dinàmica dels grans mitjans, però això no vol dir que com a audiència no tinguem poder per contribuir a “girar la truita”.

Una de les accions imprescindibles com a lectors o espectadors és mantenir alerta l’esperit crític, però alhora sent honestos i reconeixent la feina ben feta. No es tracta de creure’s allò de «si ho diu la televisió, és veritat», però tampoc allò de «tots els mitjans manipulen». Malgrat tot, es fa bon periodisme, també als grans mitjans.

Una altra acció molt important és fer un consum responsable dels mitjans de comunicació. Tal com passa amb l’alimentació, que procurem evitar els greixos saturats i ingerir aliments de qualitat, en el periodisme podem optar per evitar les tertúlies sensacionalistes i optar per programes d’anàlisi més reposada. Com a mínim, per tenir una dieta variada.

I això va lligat a l’acció següent: el millor que podem fer per vetllar per un bon periodisme és consumir i donar suport econòmic als projectes que aposten per una visió crítica i honesta. Els últims anys s’ha accelerat el naixement de projectes que, lluny dels grans mitjans corporatius, aposten per una veu pròpia, per parlar de temes que la resta no treuen i per fer un plantejament honest de la seva tasca. Això, sovint, va relacionat també amb un model de finançament i de presa de decisions molt diferent dels mitjans corporatius: estructures cooperatives, poca dependència de la publicitat, finançament a càrrec dels lectors, etc., són el nostre pa de cada dia.

Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils, tirem endavant projectes com l’Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat i l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que enguany arriba a la cinquena edició i que es finança gràcies al micromecenatge. És el nostre granet de sorra per seguir treballant en la defensa d’un periodisme crític, rigorós, fet i pensat des dels Països Catalans.

ELISENDA ROVIRA I LAIA SOLDEVILA

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Elisenda Rovira

  Elisenda Rovira és coordinadora de l’Anuari Mèdia.cat.

• 

  Laia Soldevila

  Laia Soldevila és membre de l’Observatori Mèdia.cat.