La portada original del número 195 i la reinterpretació de Guillem Celada el 2015.
Sovint oblidem que el llenguatge, com a arbitrarietat que els éssers humans hem gestat en matèria de comunicació de pensament, d’opinió i d’emocions, és un fet variadament representable i interpretable. Algunes anècdotes relatives als equívocs culturals a bastament conegudes en són un bon exemple: mentre la majoria d’europeus assentim movent el cap amunt i avall, els búlgars ho fan d’esquerra a dreta; si el blanc és a occident el color de la puresa, al Japó significa el dol per la pèrdua d’un ésser estimat. D’aquí sorgeixen en el món de l’art els malentesos més enormes i malaurats: perquè o bé l’autor usa un llenguatge artístic amb un codi exageradament hermètic, que exigeix una capacitat d’abstracció important per a ésser desvetllat i entès, o bé el públic li assigna els seus propis valors, sovint esbiaixats o fins contradictoris. És així com també pot passar que l’artista giri l’esquena a aquesta realitat, que la ignori i s’hi trobi encarat després de presentar l’obra, reaccionant amb una barreja d’estupefacció i incredulitat que no el deixi raonar, reaccionar i afrontar amb garanties el xoc d’una opinió pública que mai no passa per alt allò que considera afronts i desafiaments a un principi universalment considerat com a inviolable.
D’aquí que l’art, que esdevé un originalíssim vehicle de comunicació perquè uneix coneixement de la tradició amb esperit crític i ànima imaginativa, es converteixi en ocasions en tot el contrari. Sobretot en aquells casos en què l’artista apel·la a la provocació per desvetllar la consciència de la persona a qui interpel·la. Tanmateix, la intenció ja compta amb la possible reacció. El problema és quan ens entotsolem i proposem quelcom que de molt a prop ens sembla el més lògic, amb una sola explicació plausible i evident, però de la qual algú des de la distància copsa un angle, un color, una aresta que ens havia passat per alt.
El problema de la portada
Ara fa tres anys, el consell de redacció de la revista Quadern va endegar un procés de reformulació del producte cultural que de feia més de trenta anys publica la Fundació ARS, un procés que no només se centrava en els continguts —que, per exemple, passarien a orbitar al voltant d’un tema central en la mesura que poguéssim— sinó també en la portada, entenent que aquesta no només era una porta d’entrada o un reclam. Vam plantejar la idea que calia convertir la portada en una obra per si mateixa, que partís del tema central que tractava el número però, a partir d’aquí, donant llibertat absoluta al seu autor o autora per fer-li guanyar valor, interpretacions i resultats de més abast. El procés per arribar aquí, però, va ser lent; un any més tard, coincidint amb el número 190 (abril-maig 2013) dedicat a noves poètiques catalanes, Guillem Celada va proposar la seva primera obra, que anava més enllà de la simple foto: seva és la creació de la cadira d’època amb dues potes d’acer i la composició que l’acompanya. En d’altres ocasions, però, com al número 194, la realitat i les seves ironies van ser les que li van donar la feina resolta, suposo que després d’una llarga recerca i un esperit d’observació crític. Una altra manera de treballar que li hem observat, però, és l’ús (més aviat la reutilització) de materials de tota mena, que des-contextualitza i re-contextualitza, que apel·la a la complicitat de l’espectador per veure-hi alguna cosa més que l’objecte, la imatge o el material que té al davant. Això és el que va passar amb el número 195, que va generar un gran malentès i tot un debat dins del consell de redacció.
No seré pas jo qui comenti l’obra, ni la seva gestació, ni el seu sentit. Hauria de ser el propi autor, si li vagués, l’encarregat d’exposar el seu punt de vista. De moment, però, Guillem Celada ens ha ofert una relectura irònica de la seva pròpia obra, que acompanya aquestes pàgines. Però cal aclarir que una de les components de la redacció, Maia Creus, va ser interrogada sobre el sentit de la portada de la manera següent: «Per què Quadern ha utilitzat a la portada una imatge tan directament sexuada? Un tipus d’imatge que seria pròpia del que feia, per exemple, Rabascall durant la crítica conceptual dels anys setanta, però que avui ja han quedat desgastades com a discurs polític.» I encara, Creus afegia: «Per què la portada de la revista no té relació directa amb el contingut central de cada número? Si prenem una opció d’imatge lliure, per què a l’interior no ho expliquem?»
Possibles respostes
És evident que tot plegat va provocar un intens debat en el si del consell de redacció. També que les dues darreres preguntes eren menys controvertides i de més fàcil resposta. Ja hem aclarit anteriorment que l’artista, malgrat la llibertat donada, sempre parteix de la temàtica central i conductora del número en concret. En el cas del 195, el dedicàvem a la col·lecció d’art, i a l’Editorial (p. 2) afirmàvem: «La interacció entre l’obra històrica i la nova creació comporta una reflexió al voltant de la col·lecció i una reinterpretació de la història des del present.» De fet, un dels articles centrals parlava de l’exposició Interaccions: una mirada de present del Fons d’Art de l’Antiga Caixa de Sabadell, en la qual artistes actuals havien reinterpretat obres antigues dels fons de l’antiga caixa sabadellenca. Així doncs, amb un punt de vista irònic i sorneguer, Celada proposava a la seva manera una reinterpretació serialitzada d’un tòpic que avui dia provem de combatre per reduccionista i injust. Potser tot plegat és massa subtil, i pot passar per alta la intenció de la portada, no ho sé pas.
Pel que fa a la tercera pregunta, ens va semblar que era una bona proposta: des del número següent, el 196, apareix a la part inferior esquerra del sumari una reproducció petita de la portada acompanyada d’una explicació que la contextualitza i l’apropa molt més a les intencions vertaderes, per molt que pugui desvetllar altres interpretacions.
De passada, tot plegat ens va fer parlar sobre la qüestió de la censura, de l’autocensura, dels límits de la llibertat d’expressió… I ens va ajudar en positiu a gestar aquest número, on provem no pas d’aclarir la qüestió —seria massa llarg i costós—, però sí de fer llum en alguns aspectes relatius al cas.
Una opinió personal
Per acabar la meva intervenció en el cas, voldria proposar algunes consideracions de caràcter personal —i, per tant, no són extrapolables a l’opinió d’altres membres del consell, o de l’opinió que el consell en conjunt pugui acordar. Abans també voldria recordar que, per evitar de ser suspecte d’ideologia contrària o prejudiciosa, sempre he tingut un gran interès pels estudis de gènere, que em van descobrir les classes de la professora de la UAB Meri Torras. Crec que aquests comentaris que vam rebre porten a l’extrem la voluntat de crítica cap a la nostra proposta fins al perill de la correcció política. I dic perill perquè considero que criticar i desconstruir el poder de la concepció de gènere i patriarcal de les estructures de la nostra societat (sobretot les culturals i ideològiques) és important i necessari per avançar cap a una societat cada vegada més justa i igualitària, però també crec que cal evitar caure en l’extrem contrari de la llei del pèndul o en la inanitat de la correcció absoluta i encotillada. La voluntat d’igualtat no ens ha d’eximir de les diferències que ens enriqueixen.
Per tant, considero que en l’ús d’aquesta imatge en una revista com Quadern queda ben palès el seu vessant crític i revisionista. No és un espot publicitari com tants altres en què el cos femení segueix fent-se servir com a esquer masculí, com a símbol representatiu d’una ideologia masclista i patriarcal. La nostra voluntat no és vendre un producte al preu que sigui, sinó precisament crear diàleg i controvèrsia. Crec que qüestionar la portada des d’aquest vessant és un error absolut, fruit d’una miopia intel·lectual o de la manca d’una visió estètica. Una altra cosa seria si discutíssim la qualitat de les propostes de l’autor, és a dir, qüestionar la seva validesa creadora, però crec que qüestionar la idoneïtat d’una portada és el mateix que farien aquells que es troben als antípodes de la persona o persones que van plantejar aquesta qüestió.
Nogensmenys, jo també em plantejo dubtes sobre la meva mateixa posició: potser en ser home, en haver estat condicionat per una educació i una societat en què els valors patriarcals sempre han estat centrals, malgrat el meu interès en ser més receptiu i autocrític no rebo la imatge amb la violència amb què l’ha rebuda aquesta altra persona que la criticava. Vull dir que m’ofenen altres usos suposadament artístics —però en realitat més frívols— d’elements com la mort, la violència o la pobresa. Per tant, em qüestiono a mi mateix i penso que tot plegat va suposar un debat molt interessant que, per la seva complexitat, no té resolució final, però sí troballes que millorin la comunicació entre artista i públic.
Embolica que fa fort
Quan semblava que ja tenia acotat, estructurat i escrit el text sobre el resum dels fets i la meva posició personal, apareixen noves consideracions. No només em refereixo al cas del sagnant atemptat contra els dibuixants de la revista francesa Charlie Hebdo —aquest número de la Quadern es va gestar uns mesos abans d’aquest fet—, sinó que m’he adonat que a la plataforma electrònica Issuu, on durant un temps hem anat penjant en obert i gratuïtament els números de la revista (http://issuu.com/revista_quadern), ha desaparegut el número 195. Després de preguntar, un dels membres de la revista ho ha aclarit i m’ho ha explicat: sembla que els gestors de la pàgina web consideren la portada com a “contingut explícit” i l’amaguen, i per això no apareix quan hi entrem. Tanmateix, tothom qui tingui un compte creat a l’Issuu i que desactivi una opció de safe mode (mode segur) que “protegeix” els usuaris dels continguts que ells consideren explícits, hi pot tenir accés.
El fet és que el terrible atemptat i el fet que molts jihadistes siguin reclutats a través de les xarxes socials està posant sobre la taula un debat que s’allarga des de fa quinze anys, coincidint amb el boom d’Internet i el seu ús general, i que haurem d’acabar encarant de totes totes. Perquè patim el risc que els governs i altres centres de poder omnipotent vulguin intercedir-hi massa barroerament en nom de la seguretat, i que la doctrina de la por serveixi en realitat per reduir les llibertats individuals i augmentar el control de la massa per a beneficis exclusivament privats. Caldria, doncs, reflexionar-hi, parlar-ne, concloure, exigir i actuar.
DAVID MADUEÑO SENTÏS
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
David Madueño SentísSabadell, 1976. Llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Exerceix la docència, la correcció de textos i la crítica literària en revistes com Quadern, Caràcters i Poetari. Ha guanyat els premis Estrem i Fa de Falset (2008), Foment Literari (2008), La Mar de Lletres (2011) i Vila de Martorell al [...]
