L’extrema dreta més enllà del negacionisme climàtic

Temps de lectura: 5 minuts

Liliana Solé

 

Graffiti de Dr Love a Bristol, Regne Unit

Ens pot sorprendre descobrir que les polítiques ecologistes no sempre han estat inherentment progressistes. Ans al contrari, tal com expliquen Janet Biehl i Peter Staudenmaier en el seu llibre Ecofascism revisited: Lessons from the German experience, la defensa del medi ambient i la natura va tenir un paper important dins els moviments feixistes europeus del segle XX, sobretot en el nacionalsocialisme alemany. Aquests moviments romantitzaven i exaltaven el món rural nacional i la «puresa» de la natura, en contraposició amb les influències modernes i indesitjables de les ciutats.

Des del 1945, el pensament d’extrema dreta que se centra en les preocupacions ecològiques ha constituït un element una mica oblidat, especialment en comparació amb la islamofòbia i l’antisemitisme. De fet, tot sovint s’assumeix que l’extrema dreta actual es caracteritza per una negació uniforme de l’evidència científica i les demandes polítiques per a frenar el canvi climàtic derivat de l’activitat humana. No obstant això, aquesta suposició no és del tot exacta. Dins de l’extrema dreta europea i global hi ha força diversitat d’opinions respecte al canvi climàtic i la protecció del medi ambient. De fet, el canvi climàtic és un assumpte sobre el qual alguns partits d’extrema dreta mostren posicions contradictòries dins de les seves diferents faccions i, en ocasions, ni tan sols tenen idees ni propostes clarament definides.

L’any 2019 Stella Schaller i Alexander Carius van publicar l’informe Convenient truths: Mapping climate agendas of right-wing populist parties in Europe, del grup de reflexió ambiental Adelphi, en el qual classifiquen les actituds dels partits populistes de dreta europeus en relació amb el canvi climàtic. Schaller i Carius defineixen tres aproximacions diferents. En primer lloc, els «escèptics o negacionistes» són aquells que posen en dubte o rebutgen el consens científic sobre el canvi climàtic generat per l’acció humana, com per exemple el partit d’ultradreta alemany Alternative für Deutschland (AfD). En segon lloc, els «cautelosos o desconnectats», que no tenen una posició clarament definida o donen una importància menor a la qüestió mediambiental, com el partit italià Lega Nord (Lega). Finalment, els «afirmatius», que admeten la necessitat de frenar l’escalfament global i apostar per la preservació ambiental, ja que consideren que el canvi climàtic afectarà greument els interessos nacionals dels seus països; el partit d’extrema dreta finès Perussuomalaiset (PS) n’és un exemple.

En el cas espanyol, Vox, el principal partit d’extrema dreta, encara no té una posició clarament definida en relació amb la crisi climàtica. Algunes de les declaracions del seu líder, Santiago Abascal, apunten cap a una posició econacionalista. És a dir, accepten que la terra està patint una crisi climàtica i reclamen afrontar-la mitjançant l’exaltació de discursos patriòtics. N’és un exemple la següent afirmació de Santiago Abascal, feta durant la seva intervenció al debat de moció de censura que Vox va presentar contra el president Pedro Sánchez l’any 2020: «Siempre he pensado que no puede haber patriotismo sin amor por la herencia natural que hemos recibido de nuestros antepasados y sin cumplir con el deber de entregársela mejorada a nuestros hijos (…) Proponemos una España verde, limpia y próspera, y capaz de poner en pie una industria compatible con el cuidado del medio ambiente».

No obstant això, darrerament el partit es decanta cap a posicions més negacionistes, per defensar els interessos de l’agricultura intensiva de Múrcia, Almeria i algunes zones de les Castelles. Una agricultura que bàsicament necessita aigua i nega els efectes del canvi climàtic. Aquesta tendència situa el partit espanyol, de moment, en l’òrbita del negacionisme del canvi climàtic, encara lluny de posicions més elaborades, com l’econacionalisme o el «patriotisme verd» desenvolupat per l’extrema dreta francesa. Marie Le Pen, la líder del partit d’extrema dreta francès Rassemblement National (RN), s’ha inspirat en els discursos de l’assagista francès i membre del Parlament Europeu Hervé Juvin, per articular un ecologisme crític amb les polítiques de transició climàtica i energètica, però que a la vegada defensa la conservació del medi ambient. Aquest ecologisme lloa les fronteres com a mitjà per protegir la natura verge francesa i protegir-la d’«espècies invasores» i de les persones migrants, afirmant que «Europa és la terra dels europeus». Le Pen combina la reivindicació de la defensa del medi ambient, el món rural, la nostàlgia i la xenofòbia, mitjançant la idea de «localisme», la qual engloba la protecció del medi ambient francès, de les fronteres nacionals i de la identitat francesa, enfront dels efectes homogeneïtzadors de la globalització i dels tractats ambientals nacionals i internacionals. 

Els discursos econacionalistes reflecteixen també una divisió entre àrees urbanes i rurals. L’extrema dreta aprofita el ressentiment rural envers les elits urbanes. Unes elits que imposen a la població rural, des de la llunyana metròpoli, regulacions ambientals cada vegada més restrictives que limiten la seva capacitat de decisió. 

“Conditional Love” de SaRX 404

Actualment, les polítiques de protecció climàtica i mediambiental estan principalment en mans de formacions d’esquerra o liberals, però això no significa que hagi de seguir sent així. La preocupació ambiental i la lluita contra el canvi climàtic es poden recuperar com un element del nacionalisme d’extrema dreta i, d’aquesta manera, poden fins i tot reforçar aquest projecte (Schaller i Carius, 2019). 

A mesura que més europeus comencin a veure el canvi climàtic com una amenaça urgent, és probable que el negacionisme que una vegada va caracteritzar la dreta populista europea passi a un segon pla. Els partits d’extrema dreta molt probablement intentaran amagar el seu passat com a negacionistes del canvi climàtic i es presentaran com els «veritables» ecologistes. Seguint els passos de RN, els partits d’extrema dreta emfatitzaran l’afinitat entre la seva agenda nacionalista i la protecció del medi ambient local i nacional. Presentaran el seu arrelat afecte a la terra i la tradició com la millor protecció contra la destrucció del medi ambient i culparan les elits globalistes de formular una visió de la societat, basada en el lliure comerç, la mobilitat geogràfica i el creixement sense restriccions, que va obrir el camí a l’escalfament global. 

És urgent abandonar el «mite» que l’extrema dreta nega el canvi climàtic de manera uniforme i irreflexiva, i articular una alternativa política capaç de contraposar discursos d’ecologisme patriòtic i ecofexista. L’alternativa a l’ecologisme reaccionari i autoritari ha de ser capaç de poder integrar les preocupacions socials i ecològiques de les comunitats rurals i urbanes europees, però sense incloure el marc conceptual ni els arguments de l’extrema dreta. Els autors de l’informe d’Adelphi ho afirmen amb claredat: «Una de les majors amenaces per a la implementació de l’Acord de París no és el creixement dels partits populistes escèptics amb el canvi climàtic a Europa, sinó el perill que els partits centristes acabin adoptant el seu llenguatge i arguments» (Schaller i Carius, 2019, p. 46). No podem baixar la guàrdia davant la «guerra cultural pel clima» que ja està en marxa. 

 

Bibliografia

Biehl, J., i Staudenmaier, P. (2011). Ecofascism revisited: Lessons from the German experience. New Compass Press.

Moore, S., i Roberts, A. (2022). The rise of ecofascism: climate change and the far right. John Wiley & Sons.

Richards, I., Jones, C., i Brinn, G. (2022). Eco-Fascism Online: Conceptualizing Far-Right Actors’ Response to Climate Change on Stormfront. Studies in Conflict & Terrorism, 1-27.

Schaller, S., i Carius, A. (2019). Convenient truths. Mapping climate agendas of right-wing populist parties in Europe. Berlin: Adelphi.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Liliana Solé

      Liliana Solé és doctora en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva recerca se centra en els impactes socioambientals del canvi climàtic i les diferents pressions antròpiques en zones litorals, amb especial atenció als impactes derivats de la indústria turística. Actualment treballa com a investigadora postdoctoral al Departament [...]