Editorial: L’auge dels totalitarismes a Europa i el món

Temps de lectura: 4 minuts

Gino Bailey Bergamin

A Alemanya, fins fa uns anys, era impensable que les forces polítiques negociessin amb AfD (Alternativa per Alemanya), moviment d’extrema dreta amb un fort missatge contra l’Islam i la migració. Ara és possible i en alguns llocs del país representen el 20% de l’electorat¹. Des de Dresden l’any 2019², ja deien que hi havia un fort moviment d’extrema dreta amb idees antidemocràtiques, antipluralistes i misògines. Ara, a Berlin, després de molt de temps, governa la dreta. Hi ha una preocupació per les manifestacions de l’extrema dreta a Alemanya, entre d’altres les que s’expressen en actes públics contra les persones d’origen turc³. A Grècia, l’ascens de la dreta amb Kyriakos Mitsotakis ha rebut el recolzament d’un esperit antiimmigració simbolitzat amb la proposta de la construcció d’un mur, mentre morien persones a la mar Egea. Això s’assembla molt a les idees més violentes de l’Amèrica Llatina, on líders com Milei a l’Argentina i Kast a Xile han proposat eliminar alguns ministeris com el de les dones i han seguit el camí de Bolsonaro al Brasil amb governs negacionistes, bastant misògins i patriarcals, basats en la reminiscència de les dictadures militars.

A Eslovàquia ha proliferat el mateix discurs en clau d’excepció contra els gitanos. A França, el pacte de Le Pen és la segona força en el parlament (un 20%) i, com podeu recordar, els crits racistes del seu partit que deien de «retornar a l’Àfrica» un parlamentari de l’esquerra, expressen una amenaça de cara a les manifestacions actuals pels carrers de París que ens demanen quin discurs serà el que capitalitzarà la revolta⁴. Les primeres reformes de Meloni a Itàlia ja han restringit drets a les parelles homosexuals, com per exemple la possibilitat d’adoptar fills⁵. A Espanya, a València, trobem molts exemples similars. María José Catalá, alcaldessa, ha legitimat el discurs de Vox d’Abascal, els que promourien l’anticatalanisme, i s’ha designat un extorero identificat amb el feixisme de Franco com a encarregat de la vicepresidència del govern valencià i conseller de Cultura per Vox. Com havia dit el sociòleg Francesc Viadel fa anys: un diagnòstic de la València xenòfoba és que l’extrema dreta sempre ha aprofitat l’ocasió per manipular i propagar la catalanofòbia amb l’objectiu d’obtenir avantatges electorals: «que ja ha passat per can Geperudeta com van passar les triomfals tropes de Franco⁶».

Avui dia podem entendre l’ascens de l’extrema dreta i el feixisme a Europa i el món com una lluita cultural en termes gramscians. Seguint el cas d’Espanya, la tauromàquia no és casual. Hi ha moltes expressions de disputa per l’hegemonia cultural com la cancel·lació de pel·lícules i obres de teatre, en alguns cas ridícules, però d’altra banda això forma part d’una lluita per oprimir una de les expressions més directament polítiques dins del camp de les arts com és el teatre. Com dèiem, res és casualitat. Abascal ha dit de «combatir los intentos de borrado del legado español en América» com si hagués estat un procés net, sense submissió ni domini d’una corona. Aquesta reminiscència del feixisme també s’ha expressat amb la proclamació i devoció cap a monuments com la Piràmide dels Italians a Burgos, que rendeix honors a les tropes feixistes enviades per Mussolini a Espanya. Així, l’ascens de l’extrema dreta en termes culturals es caracteritza per: a) una ressurgència identificada amb símbols i figures del franquisme i nazisme; b) l’excepcionalitat amb mesures com ara la neteja sobre una mena de migració més «adequada», com ha dit Meloni a Itàlia, però també cap a l’LGTBI i el seu col·lectiu, llevant els seus símbols i drets; c) el negacionisme ecològic sobre el canvi climàtic però sobretot respecte a l’impacte que el model de desenvolupament econòmic capitalista té sobre el medi ambient. Tot això per dir que l’esquerra sembla haver-se complicat en les seves lluites, s’ha tornat múltiple i ha oblidat el component històric de la lluita de classes contra el poder.

Al final els drets són drets i, encara que les lluites de les esquerres al món s’han tornat múltiples, potser aquest present és una bona excusa per reagrupar d’una manera més convincent les esquerres del món en les seves narratives envers els drets fonamentals i en el seu component de classe, sense oblidar el món popular i les classes populars, amb un llenguatge clar i directe, encara que, com deia Gramsci des de la foscor de la presó, el món trigui a aparèixer.

En aquesta col·lecció de l’auge dels autoritarismes a Europa (i el món) farem un recorregut a través de diversos punts de vista, des de la mirada de professionals del món de la geografia crítica, la filosofia, la teoria del art, l’arqueologia, altres ciències, etcètera. L’objectiu és poder recollir un pensament pluralista sobre aquest fenomen, per així contribuir a ser subjectes capaços de pensar i construir un món sobre la base dels drets, que inclou els migrants, classes treballadores, feminismes, diversitats sexuals i el medi ambient; conscients a la vegada dels impactes que té la penetració del feixisme global amb un nou rostre. Lectures crítiques al voltant de les ressurgències del feixisme, el franquisme i el nazisme en el present. Tot perquè el món que aparegui des d’aquesta foscor excepcional, discriminatòria, individual, inconscient, insensible, canviï cap a una altra perspectiva que ens permeti conviure en un planeta que té una vida útil limitada i irreversible.

Comparteix a Whatsapp

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

Gino Bailey Bergamin
Gino Bailey Bergamin és Sociòleg i Magíster en Geografia e Processi Territoriali amb afinitats artístiques, dedicat a la investigació de la vida a les ciutats i els territoris en l’era de l’antropocè. Actualment és doctorant en Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona. És director de la Revista Eltop (Valparaíso, Xile) [...]
Llegir més