La Rússia de Putin: l’auge del bonapartisme

Temps de lectura: 5 minuts

Arturo Zoffmann Rodríguez

 

A 18 Brumari, Karl Marx va descriure com una crisi social inconclusa podia dur a l’esgotament de les classes socials en pugna. En aquest context, l’Estat pot alçar-se sobre la societat, enfortint-se i actuant com a àrbitre de la lluita de classes. Aquest fenomen, conegut com a bonapartisme, defineix prou bé la Rússia de Putin. Per entendre la naturalesa d’aquest règim, doncs, hem d’entendre els seus orígens. 

Ieltsin

Sobre la base d’una economia planificada, l’URSS va transformar l’antic imperi tsarista d’un país endarrerit en una superpotència i va elevar substancialment el nivell de vida de la població. Tanmateix, els anys 1970-1980, l’economia s’estancà gradualment. El sistema soviètic, amb les seves inèrcies burocràtiques, fou capaç de desenvolupar ràpidament un país camperol, però li era difícil innovar en sectors punters i augmentar la productivitat d’una economia ja industrialitzada. Políticament, l’Estat soviètic esdevingué cada cop més escleròtic. Així doncs, Mikhaïl Gorbatxov arribà al poder el 1985 amb un programa reformista per treure el país de l’estancament. Les reformes, però, posaren en moviment forces que van acabar ensorrant la Unió Soviètica. 

L’enterrador de l’URSS fou Borís Ieltsin, antic quadre comunista que el 1990 fou escollit com a cap del parlament de la República Soviètica Russa, barrejant el nacionalisme rus amb una retòrica liberal. Utilitzà el càrrec per colpejar Gorbatxov i oposar-se al cop d’Estat d’agost, fets amb què va guanyar una certa popularitat. Amb la caiguda de l’URSS, a finals de 1991, esdevingué president de la Federació Russa. Les reformes procapitalistes de Ieltsin només aprofundiren la crisi econòmica. La popularitat de Ieltsin es va evaporar en qüestió de mesos. El parlament es transformà en el centre de l’oposició a Ieltsin. Això dugué a una crisi institucional oberta l’octubre de 1993. Ieltsin mobilitizà sectors lleials de l’exèrcit per assaltar el parlament rus i es produïren enfrontaments als carrers de Moscou. 

L’aïllament social del govern el 1993 era palès, però els seus adversaris, una oposició heterogènia mancada de cohesió i d’un programa clar, vacil·laren en els moments crucials. Ieltsin s’imposà. Tanmateix, el clima social a Rússia era encara extremadament convuls. Milions de persones s’empobrien mentre una petita minoria d’oligarques, en general provinent de l’antiga burocràcia comunista, s’enriquí fabulosament amb les privatitzacions del sector estatal soviètic. La crispació social es reflectí electoralment: les legislatives de 1993 foren guanyades pel candidat de l’extrema dreta, Jirinovski, mentre a les presidencials de 1996 Ieltsin guanyà al candidat comunista amb prou de feines (i frau). 

Si la situació a Moscou era complicada, a les perifèries de la Federació era catastròfica. Després de la caiguda de l’URSS, diverses nacionalitats es mogueren cap a la independència. Fins i tot el Tatarstan, regió rica en petroli del cor de Rússia, amenaçà amb la secessió. El cas més greu, però, fou el de Txetxènia, que declarà la independència i resistí l’embat de l’exèrcit rus els anys 1994-1996. Fou una guerra duríssima que acabà amb un replegament humiliant de l’exèrcit rus. 

En termes de política exterior, l’URSS havia estat una superpotència mundial respectada pels EUA. La Federació Russa, però, fou trepitjada per Occident, que penetrà en la seva esfera d’influència històrica. El 1999, Polònia, Txèquia i Hongria, antics satèl·lits soviètics, entraren a l’OTAN. Aquell mateix any, l’OTAN bombardejà Sèrvia. Ieltsin acceptà aquestes provocacions sense massa problema. De fet, rebé el recolzament sistemàtic dels EUA, la UE i l’FMI, que el finançaren i l’ajudaren a sortejar totes les grans crisis dels seus mandats. Era vist, amb raó, com una titella d’Occident. Això ferí profundament l’orgull nacional rus.  

L’auge de Putin 

A finals dels anys 1990, Ieltsin estava totalment desacreditat. El 1998, la crisi econòmica s’aprofundí novament, amb la bancarrota de l’Estat, la devaluació del ruble i el rescat de l’FMI. A les humiliacions internacionals, s’afegia l’absoluta corrupció i prostració del govern davant dels oligarques, essent conegut el segon mandat de Ieltsin com la Semibankirschina (el regne dels set banquers). Tement que els comunistes poguessin aprofitar aquest clima, Ieltsin va promoure Vladímir Putin com el seu successor. Putin havia estat un agent de la policia secreta soviètica, el KGB, i treballà després al municipi de Sant Petersburg, on es va veure involucrat en diversos escàndols de corrupció. El 1997, aquest polític ambiciós entrà al govern central i posteriorment a l’FSB, el successor del KGB. El 1999, fou nomenat primer ministre. La seva primera acció al govern fou reactivar la guerra a Txetxènia, que fou precedida per una misteriosa onada d’atacs terroristes. Txetxènia fou envaïda novament. La seva capital fou ràpidament ocupada, tot i que l’exèrcit rus hagué de fer front a anys de terrorisme i d’insurgència. La «victòria» a Txetxènia permeté a Putin guanyar les eleccions presidencials de 2000 còmodament.

Inicialment, Putin no es diferencià massa de Ieltsin. Mantingué bones relacions amb els oligarques i continuà alineat amb Occident. Aviat, però, va demostrar una independència i una ambició molt major. Entre 2001 i 2003 va regirar-se contra diversos oligarques políticament influents, com Berezovski i Khodorkovski. Realment, a aquests oligarques, enriquits sobtadament amb les privatitzacions, els mancaven les arrels i la tradició de les burgesies occidentals. Putin enfortí el paper econòmic de l’Estat, renacionalitzant algunes companyies estratègiques. La Federació Russa de Putin seguia sent un país capitalista, però molt més estatista i intervencionista que sota Ieltsin. El oligarques continuaven enriquint-se fabulosament, però amb regles del joc més restrictives, sobretot quant a la seva intervenció política. Comprensiblement, la mà dura de Putin contra alguns oligarques va despertar la simpatia de molts russos. A més, Putin es beneficià d’anys d’alces de preus de les matèries primeres, que van permetre a l’economia russa recuperar-se i créixer. 

El canvi d’orientació també es plasmà a la política internacional. El 2008, Rússia envaí Geòrgia, formalment per protegir els separatistes d’Ossètia i Abkhàzia, però a la pràctica era un missatge a Occident: Rússia no toleraria l’expansió posterior de l’OTAN a països com Geòrgia o Ucraïna, i reconstruiria la seva àrea d’influència. Aquesta política exterior molt més assertiva es reforçava amb accions com l’annexió de Crimea i el recolzament als rebels d’Ucraïna oriental el 2014, amb la intervenció a Síria el 2015 i amb la invasió d’Ucraïna el 2022. Aquesta política també obtenia un ampli recolzament social després d’anys d’humiliacions per Occident sota Ieltsin. Putin ha après a utilitzar «petites guerres exitoses» (parafrasejant Lluís Bonaparte) per reafirmar la seva popularitat. 

Bonapartisme

Putin va aparèixer a Rússia com un «home fort» per imposar la llei i l’ordre en el context d’una crisi profunda prolongada, d’humiliació internacional i de pràctica descomposició de l’Estat. Ha enfortit l’Estat rus, internament i externa, amb successives reformes que han culminat amb la nova constitució de 2020, centralitzant i presidencialista. Ha estabilitzat el capitalisme rus, disciplinant l’oligarquia i donant un paper destacat a l’Estat. En definitiva, ha bastit al voltant de la seva persona un règim dictatorial extraordinàriament estable. La solidesa d’aquest règim es deu en part a fets conjunturals, com el boom de les matèries primeres, que durà fins al 2014, o l’annexió de Crimea. Tanmateix, aquesta estabilitat té arrels més profundes: és la conseqüència del trauma i la humiliació nacional dels anys 1990, amb la desmoralització i esgotament de les classes socials, que ha permès una concentració de poder sense precedents a mans de l’Estat i el nou Bonaparte rus que el dirigeix. 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Arturo Zoffmann Rodríguez

      Arturo Zoffmann Rodríguez es investigador contratado en el Instituto de História Contemporânea de la Universidade Nova de Lisboa. Es autor de The Spanish Anarchists and the Russian Revolution, 1917-24 (Routledge, 2023). Su trabajo, que ha aparecido en revistas como Ayer, Slavic Review, Revolutionary Russia, y European History Quarterly, se centra [...]