Aixafem el feixisme: imaginaris republicans reloaded

Temps de lectura: 5 minuts

Alba Giménez Gil

 

(Universitat Oberta de Catalunya / Universidad Nacional de Educación a Distancia)

1.

Roc Blackblock. Aixafem el feixisme. Murs de Bitàcola. Cant Batllo, Barcelona, 2019.

Escric això a escassos metres del refugi 307, al barri del Poble Sec, a Barcelona. Un dels nombrosos refugis antiaeris que es construïren a Catalunya durant la Guerra Civil. No queden tants indrets així: ni aquí ni arreu de la Península. Fins i tot a Portbou o les platges d’Argelès-sur-Mer, al sud de França, els espais de memòria es dilueixen en indrets d’oci per a turistes, en una línia de costa on, el gener de 1939, els refugiats que fugien de les tropes de Franco s’enterraven dins la sorra per protegir-se de la tramuntana. A dia d’avui, amb prou feines sembla possible que aquestes platges estiguin impregnades de la basarda d’aquests records. En aquest sentit, la memòria és sempre elusiva, independentment de com es manifesti o es materialitzi. A casa nostra, no obstant això, a més d’elusiva és selectiva. Pactes de l’oblit i transicions fallides a banda, sembla que hi hagi un consens tàcit per esborrar, de manera subtil però eficient, qualsevol rastre del passat. 

2. 

De Portbou a Almonte. Rocío (1980), de Fernando Ruíz de Vergara, és un documental que se centra en la romeria de la verge del Rocío en aquest municipi de Huelva. L’estudi antropològic d’aquesta tradició religiosa, però, és només el punt de partida per anar a parar a un relat esfereïdor. En aquest relat, es fa palesa la relació entre els membres de les confraries i la repressió exercida pels sollevats durant els primers mesos de la Guerra Civil. El resultat, 100 morts: 99 homes i una dona1. Rocío fou el primer documental realitzat a Espanya entorn a la repressió exercida per part del bàndol franquista durant el conflicte. Fou, també, un dels primers documentals censurats en plena democràcia. Així mateix, Fernando Ruiz de Vergara va haver d’enfrontar-se a denúncies per part dels fills de qui havia estat l’alcalde de la localitat durant la dictadura de Primo de Rivera, ja que va ser qui va fundar la germandat rociera de Jerez de la Frontera. A dia d’avui, el fragment on s’evidencia la responsabilitat que podria haver tingut aquest exalcalde a la massacre encara està suprimit a la majoria de còpies del film que es poden visionar2. Després d’haver estat condemnat a dos mesos d’arrest, 50.000 pessetes de multa i 10 milions de pessetes en concepte de responsabilitat civil per delicte d’injúries, Fernando Ruiz de Vergara no va tornar a filmar cap pel·lícula.

3.

El 2019, la historiadora Almudena Rubio va trobar a Amsterdam una capsa de llauna amb 500 negatius de la fotògrafa Kati Horna. Aquestes peces daten de 1937 i 1938. Aparentment, aquesta capsa es trobava a l’Oficina de Propaganda Estrangera de la CNT-FAI d’Amsterdam. Un cas semblant a la maleta mexicana de Robert Capa i Gerda Taro, o l’arxiu amagat a Carcassona d’Agustí Centelles, que, per cert, no es va poder recuperar fins al 19763. En tots aquests casos no només estem parlant de censura, sinó de la desaparició o desplaçament dels arxius que contenen les imatges prohibides4. 

Durant els anys 1937 i 1938, Kati Horna produeix documents extremadament valuosos en relació amb el paper dels anarquistes a la Guerra Civil. La fotògrafa hongaresa, des de la seva posició d’estrangera, sembla bastir ponts entre l’impuls revolucionari de les milícies espanyoles i l’avantguarda soviètica (en el sentit bèl·lic i artístic del terme)5. També és destacable veure que, durant aquest període i posteriorment, durant el seu exili a Mèxic, on Horna va marxar el 1939, el seu treball, tot sovint, se centra en les runes i les despulles dels espais urbans, com si l’experiència de la guerra hagués tingut un impacte indeleble sobre la seva mirada fotogràfica.

4. 

Aixafem el feixisme és un fotomuntatge de Pere Català i Pic (1936). De l’angle superior esquerre d’aquesta imatge en blanc i negre en surt un peu d’home amb una espardenya, a sota del qual hi veiem una esvàstica esquerdada. Aquesta peça fou un encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana de Catalunya, a l’inici de la Guerra Civil. Davant l’amenaça del totalitarisme o del conservadorisme extrem, no és estrany que hi hagi artistes i productors culturals de tot tipus que apostin per adoptar un llenguatge directe i incisiu en el qual l’art esdevingui, ara sí, una arma de transformació, fins i tot a risc de caure en el pamflet. El cartell de Pere Català i Pic aniria en aquesta línia. El seu missatge no pot ser més clar: davant dels discursos totalitaris, contrapropaganda. Davant dels imaginaris feixistes, iconoclàstia. 

5. 

Anem-nos-en, ara, al present. En el programa electoral de Vox, una de les prioritats era aprovar la Ley Nacional de Educación, la qual retornaria les competències educatives autonòmiques al govern central, establint un temari comú, una selectivitat única i, evidentment, la persecució de «les autoritats educatives que impedeixin el dret dels alumnes a formar-se en espanyol». Així mateix, un punt central pel que fa a les assignatures d’humanitats seria incloure temaris que posessin «especial atenció a les gestes dels herois nacionals, així com els símbols de la nació, especialment la bandera, l’himne i la corona»6. Ells ho tenen molt clar. El principal cavall de batalla per erigir un nou (que no renovat) règim polític és el control total dels discursos que arriben a la població, a través de les institucions educatives i els mitjans de comunicació. Potser és per això que —tard, val a dir-ho— Pedro Sánchez ha fet una campanya electoral in extremis apareixent a totes les televisions i podcasts que ha pogut. La seva ha esdevingut una imatge pública propera i distesa: del rigor de l’americana a mànigues arremangades, gossets i Taylor Swift. 

No obstant això, amb la imatge d’un líder de centre carismàtic no n’hi ha prou. El culte a la personalitat no restitueix uns imaginaris polítics de l’esquerra absolutament arrasats. La memòria històrica ens pot ser molt útil en aquest sentit, ja que ens permet desenvolupar i consolidar la nostra cultura política: entendre millor on i com ens posicionem. La necessitat de contrarestar una política de l’oblit esdevé més i més imperiosa quan es poden detectar, de manera directa, els perills i conseqüències que se’n deriven. Si necessitem imaginaris que ens permetin recuperar la nostra història, no és per fer necrològica o per una mena de cultura de l’obituari. És cabdal per entendre el present. Sense això, resulta molt difícil —per no dir impossible— fer front a discursos totalitaris que pretenen monopolitzar el sistema educatiu i els mitjans de comunicació. 

Tornant a Rocío i als negatius d’Amsterdam de Kati Horna, més enllà del seu posicionament antifeixista, la seva invisibilització durant anys és, ja de per si, extremadament significativa pel que fa a la seva importància com a fenòmens culturals. A través d’aquesta invisibilització el que s’evidencia és, per una banda, la ubiqüitat de l’extrema dreta en els mitjans de producció i difusió cultural del país (durant, abans i després del franquisme). De l’altra, especialment en el cas de la censura del documental Rocío, el que es fa evident és la transmutació de la dictadura en una estructura política d’aparença democràtica i rerefons totalitari, en la qual la ranera terminal del règim sembla prolongar-se fins a l’infinit. 

  1. Més tard, el 1939, l’alcalde que havia exercit el càrrec durant el govern de la República fou condemnat a mort. Havia expropiat les terres de cacics i terratinents de la regió. El 1942, la seva vídua va haver de pagar 400 pessetes per la «responsabilitat política de caràcter greu» del seu marit. Del Río, A., Espinosa, F., et al. (coords.) (2013). El caso Rocío: Historia de una película secuestrada por la Transición, Sevilla: Editorial Aconcagua, p.33. ↩

  2. Ibid., p. 46. Per exemple, a l’exposició «Poéticas de la democracia» (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, desembre de 2018 – maig de 2020) aquests fragments encara apareixien omesos al film. ↩

  3. Vegeu: https://fotogasteiz.com/fotos-guerra-civil-kati-horna/ i https://patrimoni.gencat.cat/es/coleccion/agusti-centelles ↩

  4. Vegeu: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/description/6978682 ↩

  5. Diversos autors (1992) Kati Horna: Fotografías de la guerra civil española (1937-1938). Salamanca: Ministerio de Cultura. Vegeu també: Rubio, A. (2020) «Las cajas de Ámsterdam». A Historia social, n. 96. València: Fundación Instituto de Historia Social. ↩

  6. Valdés, I. Planelles, M., et al. A El País, versió digital. Vegeu: https://elpais.com/espana/elecciones-generales/2023-07-07/el-programa-de-vox-desmontar-la-red-de-igualdad-abandonar-los-acuerdos-climaticos-recentralizar-competencias.html. [Darrera consulta: 27 de juliol de 2023].   ↩

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Alba Giménez

      Alba Giménez (Barcelona, 1989) Doctora pel European Centre for Documentary Research de la University of South Wales, Regne Unit, on també ha impartit docència i organitzat seminaris de recerca (2016-2018). És graduada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2013), i ha realitzat un màster de Filosofia per la [...]

      Llegir més