Hong Sang-soo en el darrer Festival de Cinema de Sant Sebastià (2022)
Hong Sang-soo és potser el director coreà més desconegut a casa nostra, tot i que, d’un temps ençà, la seva obra ha rebut el reconeixement internacional primer amb el festival de Sitges i després a les sales de cinema. És important donar-vos-el a conèixer, ja que és per molts, d’entre els qui m’hi compto, una de les veus més interessants del panorama cinematogràfic actual.
Contemporani d’altres directors de cinema coreans potser més coneguts i reconeguts, forma part d’un grup més gran que s’emmarca i s’entén dins un moment creatiu que va viure el seu país i que cal contextualitzar. Els Jocs Olímpics de Seül del 1988 signifiquen un impuls important per al país de Corea del Sud, que creixerà durant els anys 90 i que amb el mundial de futbol del 2002 acabarà d’assolir la marca de país. Aquesta època de creixement i identitat propicia el que es coneix com l’Onada Coreana, l’augment de la popularitat a nivell global de la cultura contemporània de Corea del Sud, des de mitjans dels 90, per impuls de les exportacions de música i sèries de televisió de producció pròpia en coreà, primer cap a l’est i sud-est asiàtic i, a posteriori, a la resta del món, entrant a formar part de la globalització de la producció coreana.
Aquest moment de la història va fer possibles les produccions cinematogràfiques i el sorgiment d’una fornada de directors de cinema, que inicien els primers films a la dècada dels 90, com Bong Joo-ho (1969), amb un primer film l’any 1997, Park Chan-wook (1963), amb un primer film l’any 1992, o Kim Ki-duk (1960-2020), que debutarà l’any 1996, per citar els més coneguts.
Hong Sang-soo, nascut a Seül el 25 d’octubre del 1961, farà la seva primera pel·lícula l’any 1996, seguint les passes dels companys coetanis anteriorment citats. A diferència d’ells, però, Hong Sang-soo no explorarà la violència física en els seus films sinó una violència sorda, la impossibilitat generalitzada d’empatia emocional entre els protagonistes, que ens interpel·la universalment, encara que quedem lluny de la cultura coreana.Per conèixer el cinema de Hong Sang-soo, amb més de 30 films dirigits, més de 60 premis internacionals i més de 100 nominacions, cal dividir en etapes la prolífica producció del cineasta i relacionar-les amb la seva vida per entendre com es van construint els ingredients claus que defineixen el seu cinema d’autor.
Quotidianitat coreana (1996-2000). L’estructura narrativa
A l’inici busca la seva veu i fixa alguns dels signes d’identitat del seu cinema en l’estructura narrativa.
El seu primer film, The Day a Pig Fell Into de Well (1996), és l’únic en tota la seva carrera que no signa com a guionista; l’escriu una altra persona, Kyo Hyo-seo, i es nota. Tot i destil·lar ja trets característics del que serà la seva mirada, en què el tema que li interessa són les relacions humanes i la manera de mostrar-les serà senzilla i directa, amb pocs moviments de càmera, la història destil·la una violència física gens pròpia de Hong Sang-soo.
L’òpera prima del director és una declaració de principis, com sol passar amb les primeres pel·lícules de quasi tots els directors de cinema. És una crítica a la maldestra i enganyosa manera de relacionar-se que tenen les persones, en especial a la societat de la seva corea natal, aparentment puritana i fortament deshumanitzada. Des de les relacions laborals, passant per les familiars, les amistats i evidentment les relacions amoroses, amb gran pes dins el film, destaca l’opressió de les dones, amb violència física i sobretot emocional, les quals són menystingudes i menyspreades pels seus companys masculins i només valorades pel seu rol de recurs de plaer i cures, fins a evidenciar-ne l’abús. Si bé els personatges masculins es presenten insensibles a les necessitats de la dona, els femenins no es presenten només com a víctimes d’aquest tracte masculí, sinó que es mostren també atrapats en aquests llocs obscurs a conseqüència de la pròpia opció vers la relació. Ningú és doncs botxí o víctima, sinó que tots són més aviat incompetents de les relacions i contribueixen, uns i altres, a la desconnexió veritable entre les persones.
Altres trets característics del seu cinema són els escenaris en bars o restaurants amb beguda i menjar al voltant d’una taula, que marquen la relació entre els personatges, on les converses sorgeixen i la mentida quotidiana aflora. També la desmitificació del sexe com a element alliberador, apuntant més aviat a la seva forta capacitat de frustració i de generar encara més distància entre els personatges.
La seva segona pel·lícula de l’etapa inicial, The Power of Kangwon Providence (1998), suposa la introducció de la repetició, ja sigui de les accions o inclús d’escenes, que marca també una característica del seu cinema. El film, estructurat en dues parts, descriu una mateixa història però amb matisos, que són els que fan la vida diferent i determinen la quotidianitat, introduint sovint el punt còmic de la repetició d’accions. Segons Hong Sang-soo, la gent repetim accions de manera inconscient per apropar-nos les unes a les altres.
Amb la tercera pel·lícula, Virgin Stipped Bare by Her bachelors (2000), la qual ens recorda el nom del famós quadre de Marcel Duchamp, depura encara més l’estructura narrativa de la quotidianitat. Amb la idea de la doble versió dels fets, com en el quadre, realitat i ficció es dilueixen en la diferent mirada de la mateixa història per intentar copsar la complexitat de les relacions humanes i comprendre millor els mecanismes que mouen les decisions que prenem i els sentiments que les provoquen.
Degut a l’aproximació de Hong Sang-soo a la quotidianitat, molts l’han batejat com el Rohmer coreà i és veritat que a voltes ens el recorda tant pels temes relacionals, amb escenes d’àpats i begudes que emmarquen l’atmosfera d’intimitat on afloren els sentiments, com per l’ús de la càmera fixa i els enquadraments meditats.
Amb aquests primers tres films aconsegueix ja premis importants i prestigi dins el seu país i els veïns. Amb el primer, The Day a Pig Fell into de Well (1996), rep el premi de millor director novell als Blue Dragon Film, Korean Association of Film Critics, Golden Cinematography i Asia Pacific Film Festival, a banda dels premis Tiger als festivals internacionals de Rotterdam i Vancouver. Amb el segon, The Power of Kangwon Providence (1998), aconsegueix el premi de millor director i millor guió als Blue Dragon Film, menció especial al Singapore International Film Festival i el premi Burning Vision al Santa Barbara International Film Festival. Amb el tercer, Virgin Stipped Bare by Her Bachelors (2000), s’endú el premi de millor guió a l’Asia Pacific Film Festival i al primer Busan Film Critics, i el premi especial del jurat al Tokyo International Film Festival. Els premis dels festivals l’acompanyaran ja sempre més en la seva filmografia.
Virgin Stipped Bare by Her Bachelors (2000)
Definint el seu llenguatge cinematogràfic (2002-2008). Vers la producció pròpia
En aquesta segona etapa, un cop feta l’aposta dels temes d’interès i la importància de l’estructura narrativa per transmetre’ls, anirà treballant-la amb petites modificacions, depenent del que ens vulgui explicar, i trobarà les eines per fer-ho, definint així el seu llenguatge cinematogràfic.
En el film On the Occasion of Remembering the Turning Gate (2002), modifica el procés de treball escrivint només un plantejament inicial amb la presentació dels personatges i postposant l’escriptura del guió en si per a després del rodatge. Escriu les escenes que cal rodar dia a dia, perfeccionant els diàlegs, aconseguint així que les peces siguin més vulnerables als canvis, i els actors agafaran un paper més decisiu en la trama, en què les variacions es fan més evidents. Els diàlegs del film es preparen sovint en els escenaris de rodatge amb els actors i el mateix director, fent un dels rols, provocant així les variacions i matisos que vol acabar copsant.
A banda d’anar destil·lant l’alteració de l’estructura narrativa que tant li interessa, en aquesta etapa sorgiran dues altres eines que esdevindran la seva marca de la casa: el zoom i la veu en off, ambdues utilitzades per primer cop a Tale of Cinema (2005), tot i que ell mateix reconeix que el zoom ja el volia fer a l’anterior film, Woman is the Future of Man (2004). El zoom, ens diu Hong Sang-soo, «tècnicament, mostra el rostre de l’actor de prop sense haver de tallar». És un recurs molt en desús actualment que s’ha d’entendre com una manera de facilitar-li la feina amb els actors i que ja es veu que és una eina magnífica per aconseguir el que li interessa, que és atrapar de manera subtil els matisos dels sentiments en els personatges. En aquesta línia, el recurs de la veu en off li serà útil perquè l’espectador sàpiga què pensen aquests personatges al marge de les seves accions i reconèixer així les seves mentides en benefici de la comprensió dels veritables sentiments a transmetre. A banda, la veu en off serà un element estructural del relat, que ens guiarà a través del film i que és una veu d’home, d’alguna manera la seva pròpia, present a partir d’aquí en molts dels seus films i que canviarà a veu femenina, més endavant, en altres etapes.
Hong Sang-soo té clar que vol mantenir la llibertat creativa i, per seguir filmant al marge de la indústria, el 2005 crea la seva pròpia productora, Jeonwonsa Film Co., un primer pas cap a l’autofinançament.
Amb aquesta nova productora seva i altres que li donen finançament aconsegueix tirar endavant el seu següent film, Woman on the Beach (2006). La trama versa sobre un director de cinema incapaç d’acabar un guió per falta d’inspiració i concentració, segurament un alter ego d’ell mateix, que amb la cerca descobreix altres coses, com si ens estigués parlant del seu propi procés creatiu. Un primer pas cap a l’autoficció, que anirà esdevenint cada cop més important.
El film següent, Night and Day (2008), és el primer rodat fora del seu país, a París, on el protagonista, un home casat acusat de consum de marihuana, decideix marxar i deixar-ho tot enrere (feina, dona i família). Aquest senzill fet li serveix per posar sobre la taula la dependència de la societat coreana vers les aparences enfront d’una França lliure, en un joc de contraris, com la nit i el dia, però també íntimament lligats i interdependents. No en va escull la contemplació del quadre de Gustave Corbet L’origen del món, una provocació a l’escàndol.
Night and day (2008)
Els anys prolífics (2009-2011). Creativitat desfermada
En plena crisi internacional a causa del crack de Goldman Sachs el setembre del 2008, ens trobem amb els films de Hong Sang-soo potser més divertits i sobretot concisos, ja que ell mateix s’imposarà una durada màxima de 80 minuts per reduir el cost de producció de les seves pel·lícules.
Like You Know It All (2009), de producció enterament pròpia, però encara amb una durada llarga, ens parla d’un director de cinema que és convidat a fer de jurat a un festival, es troba altres agents de la producció cinematogràfica i acaben tots emborratxant-se. Altre cop les autoreferències al seu entorn i la posada en escena on la beguda és un vehicle de reunió, desinhibició i propiciador de les difícils relacions humanes. Amb llargues escenes sense talls on els personatges passen de la serenitat al desbordament emocional, destil·la una naturalitat i veritat envejables. Aquell mateix any 2009 rodarà un curt, Lost in the Mountains, per a Visitors (Jeonju Digital Project), en què el Festival Internacional de Jeonju (Corea del Sud) demana a tres cineastes un curt.
L’any 2010 serà un bon any per a Hong Sang-soo, amb dues pel·lícules. Presenta al festival de Canes el seu film Hahaha (2010), que li suposarà el premi a la millor pel·lícula en l’apartat «Un certain regard». La història explica que un director de cinema decideix marxar de Seül al Canadà però abans del viatge queda amb un amic crític cinematogràfic i, en una trobada regada d’alcohol, s’expliquen mútuament les seves experiències, només positives, de la visita recent a una mateixa ciutat.
Altre cop ens convida a entrar en el seu món personal per entendre quines són les coses que ens uneixen i ens permeten connectar, subratllat per l’ús del zoom sobre els protagonistes i l’estructura de retalls on cada espectador podrà construir-se el seu univers personal com si elaborés els seus propis records acompanyant els dels personatges.
L’altre film d’aquest any, Oki’s Movie (2010), recull l’essència del cinema de Hong Sang-soo. Com les petites variacions poden fer canviar completament una història. Ho farà mitjançant una estructura que li permeti explicar-nos els matisos, dividint el film en quatre capítols on pot canviar el temps, del present als records, i poden canviar els punt de vista, els dels dos homes que conversen i el d’Oki, la dona que recorden. Per primera vegada en un film de Hong Sang-soo les veus dels tres personatges s’uneixen per explicar la història i per primer cop la veu en off és la d’una dona i esdevé gairebé la principal protagonista.