Hong Sang-soo. El coreà tranquil

 

 

Hong Sang-soo és potser el director coreà més desconegut a casa nostra, tot i que, d’un temps ençà, la seva obra ha rebut el reconeixement internacional primer amb el festival de Sitges i després a les sales de cinema. És important donar-vos-el a conèixer, ja que és per molts, d’entre els qui m’hi compto, una de les veus més interessants del panorama cinematogràfic actual.

Contemporani d’altres directors de cinema coreans potser més coneguts i reconeguts, forma part d’un grup més gran que s’emmarca i s’entén dins un moment creatiu que va viure el seu país i que cal contextualitzar. Els Jocs Olímpics de Seül del 1988 signifiquen un impuls important per al país de Corea del Sud, que creixerà durant els anys 90 i que amb el mundial de futbol del 2002 acabarà d’assolir la marca de país. Aquesta època de creixement i identitat propicia el que es coneix com l’Onada Coreana, l’augment de la popularitat a nivell global de la cultura contemporània de Corea del Sud, des de mitjans dels 90, per impuls de les exportacions de música i sèries de televisió de producció pròpia en coreà, primer cap a l’est i sud-est asiàtic i, a posteriori, a la resta del món, entrant a formar part de la globalització de la producció coreana.

Aquest moment de la història va fer possibles les produccions cinematogràfiques i el sorgiment d’una fornada de directors de cinema, que inicien els primers films a la dècada dels 90, com Bong Joo-ho (1969), amb un primer film l’any 1997, Park Chan-wook (1963), amb un primer film l’any 1992, o Kim Ki-duk (1960-2020), que debutarà l’any 1996, per citar els més coneguts.

Hong Sang-soo, nascut a Seül el 25 d’octubre del 1961, farà la seva primera pel·lícula l’any 1996, seguint les passes dels companys coetanis anteriorment citats. A diferència d’ells, però, Hong Sang-soo no explorarà la violència física en els seus films sinó una violència sorda, la impossibilitat generalitzada d’empatia emocional entre els protagonistes, que ens interpel·la universalment, encara que quedem lluny de la cultura coreana.Per conèixer el cinema de Hong Sang-soo, amb més de 30 films dirigits, més de 60 premis internacionals i més de 100 nominacions, cal dividir en etapes la prolífica producció del cineasta i relacionar-les amb la seva vida per entendre com es van construint els ingredients claus que defineixen el seu cinema d’autor.

 

Quotidianitat coreana (1996-2000). L’estructura narrativa

A l’inici busca la seva veu i fixa alguns dels signes d’identitat del seu cinema en l’estructura narrativa.

El seu primer film, The Day a Pig Fell Into de Well (1996), és l’únic en tota la seva carrera que no signa com a guionista; l’escriu una altra persona, Kyo Hyo-seo, i es nota. Tot i destil·lar ja trets característics del que serà la seva mirada, en què el tema que li interessa són les relacions humanes i la manera de mostrar-les serà senzilla i directa, amb pocs moviments de càmera, la història destil·la una violència física gens pròpia de Hong Sang-soo.

L’òpera prima del director és una declaració de principis, com sol passar amb les primeres pel·lícules de quasi tots els directors de cinema. És una crítica a la maldestra i enganyosa manera de relacionar-se que tenen les persones, en especial a la societat de la seva corea natal, aparentment puritana i fortament deshumanitzada. Des de les relacions laborals, passant per les familiars, les amistats i evidentment les relacions amoroses, amb gran pes dins el film, destaca l’opressió de les dones, amb violència física i sobretot emocional, les quals són menystingudes i menyspreades pels seus companys masculins i només valorades pel seu rol de recurs de plaer i cures, fins a evidenciar-ne l’abús. Si bé els personatges masculins es presenten insensibles a les necessitats de la dona, els femenins no es presenten només com a víctimes d’aquest tracte masculí, sinó que es mostren també atrapats en aquests llocs obscurs a conseqüència de la pròpia opció vers la relació. Ningú és doncs botxí o víctima, sinó que tots són més aviat incompetents de les relacions i contribueixen, uns i altres, a la desconnexió veritable entre les persones.

Altres trets característics del seu cinema són els escenaris en bars o restaurants amb beguda i menjar al voltant d’una taula, que marquen la relació entre els personatges, on les converses sorgeixen i la mentida quotidiana aflora. També la desmitificació del sexe com a element alliberador, apuntant més aviat a la seva forta capacitat de frustració i de generar encara més distància entre els personatges.

La seva segona pel·lícula de l’etapa inicial, The Power of Kangwon Providence (1998), suposa la introducció de la repetició, ja sigui de les accions o inclús d’escenes, que marca també una característica del seu cinema. El film, estructurat en dues parts, descriu una mateixa història però amb matisos, que són els que fan la vida diferent i determinen la quotidianitat, introduint sovint el punt còmic de la repetició d’accions. Segons Hong Sang-soo, la gent repetim accions de manera inconscient per apropar-nos les unes a les altres.

Amb la tercera pel·lícula, Virgin Stipped Bare by Her bachelors (2000), la qual ens recorda el nom del famós quadre de Marcel Duchamp, depura encara més l’estructura narrativa de la quotidianitat. Amb la idea de la doble versió dels fets, com en el quadre, realitat i ficció es dilueixen en la diferent mirada de la mateixa història per intentar copsar la complexitat de les relacions humanes i comprendre millor els mecanismes que mouen les decisions que prenem i els sentiments que les provoquen.

Degut a l’aproximació de Hong Sang-soo a la quotidianitat, molts l’han batejat com el Rohmer coreà i és veritat que a voltes ens el recorda tant pels temes relacionals, amb escenes d’àpats i begudes que emmarquen l’atmosfera d’intimitat on afloren els sentiments, com per l’ús de la càmera fixa i els enquadraments meditats.

Amb aquests primers tres films aconsegueix ja premis importants i prestigi dins el seu país i els veïns. Amb el primer, The Day a Pig Fell into de Well (1996), rep el premi de millor director novell als Blue Dragon Film, Korean Association of Film Critics, Golden Cinematography i Asia Pacific Film Festival, a banda dels premis Tiger als festivals internacionals de Rotterdam i Vancouver. Amb el segon, The Power of Kangwon Providence (1998), aconsegueix el premi de millor director i millor guió als Blue Dragon Film, menció especial al Singapore International Film Festival i el premi Burning Vision al Santa Barbara International Film Festival. Amb el tercer, Virgin Stipped Bare by Her Bachelors (2000), s’endú el premi de millor guió a l’Asia Pacific Film Festival i al primer Busan Film Critics, i el premi especial del jurat al Tokyo International Film Festival. Els premis dels festivals l’acompanyaran ja sempre més en la seva filmografia.

Definint el seu llenguatge cinematogràfic (2002-2008). Vers la producció pròpia

En aquesta segona etapa, un cop feta l’aposta dels temes d’interès i la importància de l’estructura narrativa per transmetre’ls, anirà treballant-la amb petites modificacions, depenent del que ens vulgui explicar, i trobarà les eines per fer-ho, definint així el seu llenguatge cinematogràfic.

En el film On the Occasion of Remembering the Turning Gate (2002), modifica el procés de treball escrivint només un plantejament inicial amb la presentació dels personatges i postposant l’escriptura del guió en si per a després del rodatge. Escriu les escenes que cal rodar dia a dia, perfeccionant els diàlegs, aconseguint així que les peces siguin més vulnerables als canvis, i els actors agafaran un paper més decisiu en la trama, en què les variacions es fan més evidents. Els diàlegs del film es preparen sovint en els escenaris de rodatge amb els actors i el mateix director, fent un dels rols, provocant així les variacions i matisos que vol acabar copsant.

A banda d’anar destil·lant l’alteració de l’estructura narrativa que tant li interessa, en aquesta etapa sorgiran dues altres eines que esdevindran la seva marca de la casa: el zoom i la veu en off, ambdues utilitzades per primer cop a Tale of Cinema (2005), tot i que ell mateix reconeix que el zoom ja el volia fer a l’anterior film, Woman is the Future of Man (2004). El zoom, ens diu Hong Sang-soo, «tècnicament, mostra el rostre de l’actor de prop sense haver de tallar». És un recurs molt en desús actualment que s’ha d’entendre com una manera de facilitar-li la feina amb els actors i que ja es veu que és una eina magnífica per aconseguir el que li interessa, que és atrapar de manera subtil els matisos dels sentiments en els personatges. En aquesta línia, el recurs de la veu en off li serà útil perquè l’espectador sàpiga què pensen aquests personatges al marge de les seves accions i reconèixer així les seves mentides en benefici de la comprensió dels veritables sentiments a transmetre. A banda, la veu en off serà un element estructural del relat, que ens guiarà a través del film i que és una veu d’home, d’alguna manera la seva pròpia, present a partir d’aquí en molts dels seus films i que canviarà a veu femenina, més endavant, en altres etapes.

Hong Sang-soo té clar que vol mantenir la llibertat creativa i, per seguir filmant al marge de la indústria, el 2005 crea la seva pròpia productora, Jeonwonsa Film Co., un primer pas cap a l’autofinançament. 

Amb aquesta nova productora seva i altres que li donen finançament aconsegueix tirar endavant el seu següent film, Woman on the Beach (2006). La trama versa sobre un director de cinema incapaç d’acabar un guió per falta d’inspiració i concentració, segurament un alter ego d’ell mateix, que amb la cerca descobreix altres coses, com si ens estigués parlant del seu propi procés creatiu. Un primer pas cap a l’autoficció, que anirà esdevenint cada cop més important.

El film següent, Night and Day (2008), és el primer rodat fora del seu país, a París, on el protagonista, un home casat acusat de consum de marihuana, decideix marxar i deixar-ho tot enrere (feina, dona i família). Aquest senzill fet li serveix per posar sobre la taula la dependència de la societat coreana vers les aparences enfront d’una França lliure, en un joc de contraris, com la nit i el dia, però també íntimament lligats i interdependents. No en va escull la contemplació del quadre de Gustave Corbet L’origen del món, una provocació a l’escàndol.

Els anys prolífics (2009-2011). Creativitat desfermada

En plena crisi internacional a causa del crack de Goldman Sachs el setembre del 2008, ens trobem amb els films de Hong Sang-soo potser més divertits i sobretot concisos, ja que ell mateix s’imposarà una durada màxima de 80 minuts per reduir el cost de producció de les seves pel·lícules.

Like You Know It All (2009), de producció enterament pròpia, però encara amb una durada llarga, ens parla d’un director de cinema que és convidat a fer de jurat a un festival, es troba altres agents de la producció cinematogràfica i acaben tots emborratxant-se. Altre cop les autoreferències al seu entorn i la posada en escena on la beguda és un vehicle de reunió, desinhibició i propiciador de les difícils relacions humanes. Amb llargues escenes sense talls on els personatges passen de la serenitat al desbordament emocional, destil·la una naturalitat i veritat envejables. Aquell mateix any 2009 rodarà un curt, Lost in the Mountains, per a Visitors (Jeonju Digital Project), en què el Festival Internacional de Jeonju (Corea del Sud) demana a tres cineastes un curt.

L’any 2010 serà un bon any per a Hong Sang-soo, amb dues pel·lícules. Presenta al festival de Canes el seu film Hahaha (2010), que li suposarà el premi a la millor pel·lícula en l’apartat «Un certain regard». La història explica que un director de cinema decideix marxar de Seül al Canadà però abans del viatge queda amb un amic crític cinematogràfic i, en una trobada regada d’alcohol, s’expliquen mútuament les seves experiències, només positives, de la visita recent a una mateixa ciutat. 

Altre cop ens convida a entrar en el seu món personal per entendre quines són les coses que ens uneixen i ens permeten connectar, subratllat per l’ús del zoom sobre els protagonistes i l’estructura de retalls on cada espectador podrà construir-se el seu univers personal com si elaborés els seus propis records acompanyant els dels personatges.

L’altre film d’aquest any, Oki’s Movie (2010), recull l’essència del cinema de Hong Sang-soo. Com les petites variacions poden fer canviar completament una història. Ho farà mitjançant una estructura que li permeti explicar-nos els matisos, dividint el film en quatre capítols on pot canviar el temps, del present als records, i poden canviar els punt de vista, els dels dos homes que conversen i el d’Oki, la dona que recorden. Per primera vegada en un film de Hong Sang-soo les veus dels tres personatges s’uneixen per explicar la història i per primer cop la veu en off és la d’una dona i esdevé gairebé la principal protagonista.

L’any 2011 també farà doblet. Estrena The Day He Arrives i el curt List. El film es va poder veure al Festival de Cinema de Sitges i molts vam descobrir allà aquest magnífic director coreà, que no ens va deixar indiferents. El film té una estructura narrativa amb cinc variacions del mateix fet, la trobada amb un amic. A la primera i l’ultima no es troben, i això provoca que passin altres coses, i a les tres centrals les converses en el mateix bar varien i fan canviar la relació amb la mestressa del local i sobretot la percepció real de la història per part de l’espectador.

Trobem, altre cop, l’empremta artística marca Hong Sang-soo en les escenes de converses quotidianes al voltant d’una taula i de la beguda, en l’estructura de la repetició i en els enquadraments perfectes i els zooms magnífics que canvien el ritme i ens posen en alerta dels petits detalls que són importants en la relació dels personatges i expliquen les seves emocions, que es traspassen de manera tranquil·la fins a nosaltres.

L’espectador més convencional cercarà dins les converses la clau del relat, quan, en realitzat, la història està en l’espai, el moviment de les persones i les petites coses com algun gest o objecte concret. Aquest és un llegat d’Ozu, que Hong Sang-soo coneix bé i admira, de qui es deia que rodava sempre la mateixa pel·lícula, com també s’ha dit del nostre coreà. A diferència, però, d’Ozu, en què la família és el puntal, en Hong Sang-soo és l’individu, i això fa que les relacions que sostenen l’univers emocional dels personatges siguin més calidoscòpiques.

A més, en aquest cas, com passarà en altres films, l’ús del blanc i negre li atorga essencialitat i agafa una solemnitat no pròpia de la quotidianitat, a qui Hong Sang-soo confereix la categoria que creu que ha de tenir.

 

El cinema s’escriu amb nom de dona (2012-2013). La mirada femenina

L’any 2011 s’inaugura a Seül una exposició de fotografies sobre Isabelle Huppert, i coincidint amb l’estrena del film Copacabana a les sales de cinema coreanes, l’actriu viatja a Seül i es troba amb diferents directors, com Park Chan-wook, Lee Chang-dong, Bong Joon-ho i també Hong Sang-soo. La trobada, que tal com l’expliquen sembla treta d’un de les seus films, té lloc en un dels restaurants més utilitzats en els seus rodatges i al voltant d’una taula tenen una conversa mentre beuen vi d’arròs, la beguda alcohòlica tradicional del país. Hong li comenta a l’actriu francesa: «Estic a punt de començar un nou projecte. No hi ha res decidit encara però t’agradaria participar-hi?» La Huppert va contestar efusivament: «És clar que sí!». Un any més tard teníem In Another Country (2012), que es presentava a la secció oficial a competició del Festival de Canes, amb Isabelle Huppert com a protagonista. La veu en off del film no és, però, la d’ella sinó la d’una jove guionista de cinema que, mentre es troba en un poble de costa amb sa mare, escriu tres històries sobre una dona i posa el focus sobre la figura del turista, el viatger que arriba a un lloc per primer cop.

El seu següent film, Nobody’s Daughter Heawon (2013), serà altre cop una dona, i de manera consecutiva, la protagonista i fil conductor de la història. La relació d’una jove estudiant amb el seu professor li va valer la nominació a l’Os d’Or a Berlin i de l’actriu revelació, la joveníssima Jung Eun-chae, de la qual ell diu que la va escollir perquè «el seu encant em va captivar i vaig decidir que la meva següent protagonista seria una dona entrant a la vintena. No tenia pensat fer la pel·lícula fins que la vaig trobar a ella».

Our Sunhi (2013), amb la qual va guanyar el premi a millor director al Festival de Locarno, tanca d’alguna manera la trilogia de la dona. Amb una estructura on el pla seqüència és la paret mestra del film, els personatges s’emborratxen al voltant d’una taula mentre conversen, com ja ens té habituats, però no hi ha veu en off de la dona. Sunhi, la protagonista, torna a l’escola un temps després de la seva graduació, cercant una carta de recomanació. L’espectador no sabrà mai què pensa ella, mentre que els tres personatges masculins, el professor, el company d’estudis i el tutor, aniran pivotant al voltant d’ella, contradient-se i enganyant-se.

Les dones són una peça fonamental en els films de Hong Sang-soo, sobretot com a contrapunt dels seus personatges masculins, que es mostren menys madurs que elles. «Les dones s’arrapen a la realitat més que els homes. Hauríem de respectar el seu bon criteri. Els homes sempre ens entrebanquem altre cop», comenta un dels protagonistes al començament d’Our Sunhi.

A excepció però de la veu femenina d’Oki a Oki’s movie, compartida i central, la veu interior dels films ha estat majoritàriament la d’homes. Actors, artistes, professors, directors de cinema a la cerca d’ells mateixos, inflats d’un ego que, en la majoria dels casos, no poden amagar. Peter Pans de la intel·lectualitat coreana sense ganes d’afrontar responsabilitats que van a la deriva en la seva relació amorosa perquè anhelen trobar la seva ànima bessona, sense ganes reals de conèixer-se a ells mateixos de veritat i apreciar el que tenen.

 

Ara sí, abans no ( 2014-2016). Hong Sang-soo i Kim Min-hee

En aquests anys, la vida de Hong Sang-soo rep un parell de sotragades. A finals de 2013, un problema de salut li impedeix d’anar a l’homenatge i retrospectiva que li preparava el Festival de Cinema de Gijón i el 2015, després del rodatge del film Right Now, Wrong Then (2015) salta a la premsa rosa la notícia de la relació del director amb l’actriu protagonista del film. Casat el 1985 i amb un fill, Hong Sang-soo anuncia el 2016 la separació de la seva dona per estar amb l’actriu Kim Min-hee, 21 anys més jove, i fins ara l’actual companya.

En els films d’aquests període, l’espectador trobarà ressons de la vida del director, que es trasllada i fixa la seva residència a França i s’allunya de la seva Corea natal, on molts no li perdonen el menyspreu vers la muller que ha suposat l’escàndol de la nova relació i on les lleis no li permeten separar-se legalment sense el consentiment de l’esposa, que l’hi nega. La conservadora i tradicional societat coreana que tant critica el mateix autor en els seus films, com a detonant clau de la incomprensió íntima de les persones, li girarà l’esquena i deixarà de rebre premis al seu país, per recollir-los principalment a Europa, on es convertirà en un director de culte.

En el film Hill of Freedom (2014) un japonès viatja a Seül cercant un amor del passat, una antiga amant, i la tasca no serà fàcil: el director proposa una comèdia romàntica en què torna a posar la mirada en els problemes de comunicació i els erràtics camins del desig. L’estructura no lineal, amb salts temporals i repeticions, típica del seu cinema, així com les borratxeres i llargues converses de bar serveixen un cop més per evidenciar la fragilitat de la vida, en què cada petit detall pot fer variar el seu curs i fer-la esdevenir diferent, per bé o per mal.

A la pel·lícula següent, Right Now, Wrong Then (2015), traduïda aquí com Ara sí, abans no, protagonitzada per Kim Min-hee, aquí es coneixeran els dos amants i, amb un títol molt premonitori, a partir d’ara serà sí el que abans era no, si pensem en termes d’amor. La història que narra el film és la trobada entre un director coreà de cinema i una jove pintora en un temple de la ciutat on ell ha anat a presentar la seva última pel·lícula. Ens explica la trobada dues vegades, però no són iguals, sobretot per l’actitud de l’home, que variant subtilment, provoca que les coses succeeixin diferent. Sense ser autobiogràfica, sens dubte és ressò de la seva realitat i del moment vital que va suposar la coneixença de Kim Min-hee. El film va ser un èxit en els circuits europeus, on va recollir els premis al millor director i millor actor tant al Festival de Locarno com al de Gijón.

El darrer film d’aquesta època, Yourself and Yours (2016), es distingeix dels anteriors des de la conversa inicial. El protagonista discuteix amb un amic sobre l’afició a la beguda de la seva parella i, si bé l’alcohol juga un paper important en els films del director, mai abans s’havia explicitat l’addició al soju de manera directa i mai abans la bevedora havia estat una dona. Els personatges femenins de les seves pel·lícules no s’havien mostrat abstèmies i no semblava que això generés cap problemàtica però, davant de la falta de control femenina vers la beguda, la reacció masculina és radicalment diferent de quan és l’home qui beu. Està mal vist. La vinculació amb l’alcohol de la protagonista es jutja pel fet de no ajustar-se al que s’espera socialment d’una dona. Davant d’aquest entorn hostil i amb el trencament de la parella, ella intentarà reinventar-se generant noves identitats, que Hong Sang-soo ens explica a partir de les seves ja conegudes repeticions d’escenes amb petites diferències que fan del matís la força del canvi. Quan el protagonista decideix reconquistar-la, ho fa des de la postura del respecte i l’acceptació del seu vincle amb l’alcohol i això possibilita un nou inici de la relació.

Aquesta mirada nova vers la llibertat de la dona i l’acceptació d’ella tal com és dona energia nova a la parella i ens regala un dels finals més romàntics de la filmografia de Hong Sang-soo.

 

L’autoficció i l’activisme de l’amor (2017-2022)

El 2017 la nova parella, Hong Sang-soo i Kim Min-hee, fa pública la relació i apareixen junts al Festival de Canes. Potser per això aquell any és, fins a data d’avui, l’any més prolífic del director, amb tres films, tots ells protagonitzats per l’actriu, com serà habitual des de la seva coneixença, l’any 2015, amb l’única excepció del film Yourself and Yours (2016), on la protagonista femenina és Lee Yoo-young.

El primer film amb Kim Min-hee de protagonista serà On the Beach at Night Alone (A la platja sola de nit, 2017) i li va valdre l’Os de Plata a la millor actriu a la Berlinale d’aquell any. Un retrat intimista i molt personal on l’espectador es converteix en testimoni de la història d’amor real que viuen en aquell moment el director i l’actriu. 

A partir d’aquí la realitat i la ficció es fonen en una mateixa cosa, el que anomenarem autoficció, i les seves pel·lícules aniran explicant amb imatges el camí que va fent, a mode de teràpia, diuen alguns, i per això l’han anomenat el Woody Allen coreà. Segurament li serveix de teràpia, però a diferència del director novaiorquès, el nostre coreà ens subratlla en cada nou film l’amor per la seva companya i li serveix sobretot per lluitar activament per l’acceptació d’aquest amor per part de la societat coreana, que li va girar l’esquena per això, i qui sap si aconseguir finalment el desitjat divorci que l’exdona no li vol concedir. Activisme de l’amor.

Del mateix any són els films La càmera de la Claire (2017) i The Day After (2017). La primera és un divertiment rodat a Canes en què explica l’amistat que sorgeix entre Isabelle Huppert i Kim Min-hee durant un festival de cinema. El segon film ens explica la relació extramatrimonial d’un home amb la seva secretària i com la dona d’aquest es confon de secretària i aboca la seva ràbia sobre una noia innocent, davant la mirada sorda del marit, que ja li va bé que no conegui la veritable amant i que pagui una altra els plats trencats. Com si d’un possible capítol de la seva vida es tractés, com ja ens té acostumats, d’una banda posa en evidència la covardia del protagonista masculí, com ja ens ha mostrat altres vegades en altres homes dels seus films, i de l’altra com l’equívoc complica encara més la difícil relació social a Corea, on les dones sempre acaben sent les perjudicades.

L’any següent farà dues pel·lícules: Grass (2018) i Hotel by the River (2018), amb la qual va guanyar la millor pel·lícula i el millor guió al Festival de Cinema de Gijón. A Grass (2018), la protagonista (Kim Min-hee) és una escriptora que escolta converses en un cafè i les utilitza per als seus personatges, introduint-se ella també en la història, generant confusió entre realitat i ficció. Segell Hong Sang-soo total, com sempre diàlegs quotidians al voltant d’una taula i reflex de realitats pròpies. A Hotel by the River (2018) el protagonista és un poeta en hores baixes, en el qual molts trobem l’alter ego del director, que contempla una jove mirant el riu (Kim Min-hee) i una nevada farà que s’enllacin les històries. Com és habitual, la introducció d’un petit fet canvia el rumb de les coses i alhora és un llegat del poeta, ell mateix. Un intel·lectual que viu en un món on ell creu que no hi cap l’amor.

Després arribaria la pandèmia, però Hong Sang-soo ens va fer tornar a les sales de cinema amb una nova entrega de la seva particular mirada del món: The Woman Who Ran (La dona que va fugir, 2020) és una pel·lícula agredolça estructurada en tres variacions, on la protagonista és una dona, Kim Min-hee, que visita les seves amigues aprofitant un viatge de negocis del marit, del qual no s’ha separat en els darrers cinc anys. Si feu comptes, són també els cinc anys de la parella real, Sang-soo i Min-hee.

Tot i que és un film amb dones, torna altre cop a posar el focus en les relacions humanes i reflexiona, en cada història, sobre temes específics: les necessitats d’espai i privacitat de cada membre de la parella en la primera, la dificultat de trobar la parella perfecta en la segona, i es tanca la història amb la mirada del record però amb el pensament posat en el present, cosa que reconforta l’espectador augurant esperança. Amb aquest film aconsegueix l’Os de Plata a la millor direcció i la nominació a l’Os d’Or com a millor pel·lícula.

Amb el seu següent film, Introduction (2021), aconsegueix altre cop la nominació a millor film a la Berlinale i s’emporta l’Os de Plata al millor guió. Una petita perla en què el clima hivernal i el context pandèmic ressalten la sensació d’aïllament i incertesa i la necessitat d’una abraçada de consol. Sota una aparent banalitat, torna a parlar-nos subtilment de les petites coses de la vida amb la seva poesia visual marca de la casa.

L’últim film del mateix any és In Front of Your Face (Davant teu, 2021), on una veterana actriu coreana torna al seu país i un cineasta més jove li demana de participar en el seu proper projecte. Després d’una subtil primera negativa, acorden reunir-se per primer cop i ho acaben fent en un petit bar on xerren i s’emborratxen junts. La protagonista no serà Kim Min-hee sinó Lee Hye-young, amb la qual aconsegueix fer un retrat de la dona madura ple de subtileses per captar allò invisible que defineix la conducta humana, ple de veritat emocional. Com és que no hi surt la seva companya i musa? La resposta, per a mi, arriba a la següent pel·lícula.

The Novelist’s Film (La novel·lista i la seva pel·lícula, 2022) va passar inadvertida però a mi em va semblar molt reveladora, si la llegim en clau de ressonància de la seva vida, com el cineasta ens ha anat acostumant darrerament. Altre cop un joc de miralls i laberints per on el director acompanya els personatges i el públic. Protagonitzada per Lee Hye-young, la mateixa actriu de l’anterior film, aquí es tracta d’una escriptora incompresa i un director de cinema que s’entesta a adaptar un dels seus escrits però finalment es fa enrere pensant que no donarà prou diners (argument del film anterior).

Passa el temps i el dia que es retroba amb el director que la va refusar, coneix una actriu, la imprescindible Kim Min-hee, que, com ella, està en un moment reflexiu i de dubte professional. Decidiran treballar juntes i fer un curtmetratge, en què elles diuen: «la idea és fer una pel·lícula senzilla on allò rellevant siguin, senzillament, les emocions dels personatges». Frase que defineix el cinema de Hong Sang-soo i que aquí està al servei de la seva estimada Kim. Al meu entendre, el film és un regal d’amor del director vers ella i em va semblar que escenificaven el seu casament, on t’hi conviden com a espectador i et regalen un recordatori de la cerimònia. Te’l donaven amb l’entrada del cine. El final del film la pantalla s’inunda d’amor.

 

To be continued…

Fa poc s’ha estrenat a les nostres sales Walk up (A dalt de tot, 2022) i us haig de dir que estem davant d’una nova etapa, que encara no sé com definir-la, però diferent de l’anterior, en què el compromís amb la seva parella era central.

Sense fer-vos spòilers us diré que Kim Min-hee no hi surt i tampoc surt a In Water (2023), pendent d’estrenar, però presentada enguany a Berlín. On sí que surt és en la també pendent d’estrena In Our Day (2023), però també la protagonista de les anteriors, la magnífica Lee Hye-young, i Song Seon-mi, l’atractiva dona que també apareix en el darrer film del 2022, Walk up, generant un triangle curiós i segur que gens casual. Segons el meu punt de vista, ens explica que no pot negar la seva naturalesa de guineu, com Mr. Fox, i acaba tenint comportaments que ell mateix valora com a deplorables, però que són la seva irremeiable essència.

El film, on apareix per primer cop el personatge de la seva filla, destil·la una melancolia palpable que el blanc i negre reforça, cercant moments on el blanc t’enlluerna i t’atordeix, i el personatge del director està més perdut que mai, si alguna vegada s’ha trobat a si mateix… Sempre està buscant-se, com ens explica film rere film. El cinema de Hong Sang-soo s’alimenta de les casualitats de la vida que li procuren els guions que escriu el dia abans del rodatge, com si pogués reescriure la seva vida en qualsevol moment, i s’hi deixa fluir, s’ho permet. Ben al contrari de Woody Allen, que pateix la contradicció interna malaltissa de no deixar-se anar.

L’espectador gandul pot dir de les seves pel·lícules que són sempre la mateixa, però si afines la mirada, veus que, com en la vida mateixa, qualsevol cosa, per petita que sigui, pot significar un canvi de rumb. La dificultat rau a accepta-ho i incorporar-ho en el creixement personal de cadascú. Sovint l’acció en els seus films només són converses gens intranscendents i sempre regades amb soju per desinhibir el jo i mostrar-se de veritat. Li interessa arribar allà on no es veu, l’invisible, allò ocult, el que no es diu, el que no es fa però se sent irremeiablement… Som emoció. 

El mateix Hong Sang-soo explicava en una xerrada, arran de la retrospectiva completa de la seva obra que li van fer a Nova York a la primavera del 2022, que la seva vida va canviar davant d’una natura morta de Paul Cézanne. «Em va impressionar la relació entre allò abstracte i allò concret. Quan veig els seus quadres mai m’avorreixo. Puc mirar-los eternament. Amb altres artistes, en canvi, m’avorreixo aviat perquè puc veure el seu punt de vista, la seva intenció, el seu estil», va dir. Pel director coreà la realitat no és un concepte vàlid de treball… «És una paraula que inventem per alguna necessitat; a voltes és molt convenient per sentir-nos en comunitat, i a nivell pràctic la necessitem. Però la realitat és una altra cosa. La vida, els fenòmens, el que sigui, sempre és un bilió de vegades més complexa i misteriosa que qualsevol cosa que se’ns acudeixi en una frase lògica. És impossible captar el que està passant. Inclús si volgués descriure el que sento en aquest moment, deu segons de la meva experiència, em portaria milers de milions d’anys. Una persona mai pot descriure, objectivament, una realitat», va afegir.

No queda gaire més a dir. Només encoratjar-vos a entrar en el grup d’adeptes seguidors d’aquest director que t’obliga a fer-te preguntes constantment sobre tot allò que fas o et passa, i desitjo que us hàgiu pogut aproximar a Hong Sang-soo, un director de cinema magnífic i un dels millors de l’escena actual.

• 

  Isa Vega Ainsa

  Arquitecta. Estudi d’arquitectura especialitzat en projectes d’espai públic i edificació i els darrers anys en projectes territorials i urbans sobre gestió sostenible de l’aigua i aplicació SUDs. Professora del departament de Tecnologia de l’Arquitectura de l’Escola Técnica Superior d’Arquitectura del Vallès (Universitat Politècnica de Catalunya – UPC). Doctoranda en Tecnologia [...]

  Llegir més