Todas las cosas, por muy banales o aburridas que puedan ser, tienen sus genealogías; las políticas culturales también. Con la ayuda de autores un poco excéntricos a este campo, en el siguiente artículo quiero formular una historia apócrifa de las políticas culturales, con el único objetivo de ayudarnos a
El establecimiento de las industrias creativas como sucesoras del espacio artístico es perfectamente definible en términos de moralismo. Las industrias creativas, a diferencia del arte, tal y como este fue andamiado por la modernidad, no son moralistas. Esta condición es esencial para comprender la palpable percepción de que entre
L’any 2001 un grup heterogeni de poetes ens vam començar a trobar sense cap altre programa comú que la defensa de la poesia, una iniciativa que gràcies a la continuïtat ha estat capaç de crear un públic fidel i descobrir nous valors. L’any 2001, uns quants poetes, la majoria de mitjana
Ara per ara em semblaria prou cert que qualsevol lectura que em pugui caure a les mans m’influeix, d’una manera o una altra, de manera conscient o bé inconscient. Però com que també em sembla prou cert que aquesta opinió podria canviar d’aquí a cinc minuts, em limitaré a
Vet aquí algunes notes imprecises –notes de relectura– de la poesia de Feliu Formosa (Sabadell, 1934). 1 La millor poesia amorosa contemporània que he llegit (vull dir, poesia escrita mentre he viscut i estimat) és la de Feliu Formosa. No parlo, és clar, del que Formosa ha explicat als
Els poemes de Francesc Garriga són uns «Bunyols de bacallà» perfectes. Prengui’n nota la crítica catalana. «Sí que mesuro molt les paraules, però tinc la sensació de fer voltes i voltes i no afinar» D’ell Parlar de poesia és parlar d’una cosa ben seriosa. Tal vegada és un fet que
Els casos paradoxals d’aquests tres poetes demostren que la literatura funciona com una llarga cadena que cada cert temps mira enrere per lligar-se a les baules fortes que han restat lliures i que la poden seguir enriquint. El poeta Hilari de Cara, flamant guanyador del Premi de poesia Carles Riba 2015,
La caiguda en desgràcia de la modernitat va portar la pintura dels anys vuitanta a l’ostracisme, però una mirada històrica i contextualitzada a les aportacions dels artistes de l’època hauria de servir per llevar-ne l’estigma. La pintura dels anys vuitanta del segle passat encara està en l’ostracisme. Malgrat alguna exposició aïllada que
La reducció del nombre de sessions anyals, la desaparició dels cicles, les exposicions o les conferències que organitzava el Cineclub han deixat gairebé erm el paisatge del cinema a Sabadell. «Cineclub Sabadell neix el mes de març de 1957. El seu primer president fou Joan Macià Mercadé, que encapçalava
Des de fa 40 anys, l’Aliança és un focus cultural ambiciós i cosmopolita, un projecte impulsat per Robert Ferrer que ha convertit la casa Taulé en un lloc de debat obert per exercir la crítica i fomentar els lligams socials. L’Aliança Francesa de Sabadell ha sobrepassat els quaranta anys
Una mirada personal i crítica al paper de la Fundació Bosch i Cardellach en els debats urbans de Sabadell Les entitats del que anomenem societat civil de Sabadell han tingut un paper important en la formació urbana de la ciutat. Tanmateix, aquest paper no sembla present avui en els
Una revista com Quadern, amb el temps, esdevé arxiu. Un lloc d’acumulació de memòria, de pensament, de reflexió, d’opinió. Un reflex d’un moment i d’una època concrets, caracteritzats per unes circumstàncies particulars. I què és memòria?, es pregunta Albert Balcells, catedràtic d’Història contemporània de la UAB. «Memòria no
Fruit de la confluència entre l’arquitectura (com a mètode) i la cultura (com a substrat), el Mapa va ser una eina avançada a la seva època, que va situar la cultura al centre del debat ciutadà i va impulsar un canvi d’hàbits institucionals. La gènesi Sabadell, principis dels anys
Desdibuixat pel pas del temps, la llosa del Bustisme i la crisi, el mapa cultural de 1991 apareix com un moment fundacional, un intent de planificació a escala urbana sense el qual no s’entenen algunes de les realitats actuals de la cultura a Sabadell. Des de la llunyania del
Deu anys després del fracàs del Congrés Sabadell Ciutat, la cultura a Sabadell torna a estar en una cruïlla de camins, tot i algunes institucions singulars com La Simfònica, LaSala o L’Estruch que posen a la ciutat al mapa cultural català. Fa aproximadament una dècada, es va celebrar l’anomenat
El recorregut per les portades de ‘Quadern’ és una manera de reconstruir el tarannà de la revista però també la història de la seva relació amb les formes de cultura pròpies de cada època. Dos-cents Quadern són molts Quadern. N’he sigut conscient, sobretot, després de revisar-los d’un a un,
Les lletres han passat per la revista Quadern amb diverses intensitats. Com els ulls del Guadiana, el corrent del qual desapareix en determinats trams per infiltració al subsòl, la literatura hi ha tingut moments estel·lars i d’altres més discrets. L’any 1998, amb l’entrada de Manuel Costa Fernández com a
Els primers 200 números de Quadern dibuixen una cartografia més aviat conservadora de les arts visuals, de la la cultura i de la seva funció social, interrompuda de tant en tant per debats crítics de col·lectius i plataformes vives de la ciutat. Fa dies que dono voltes al compromís
Nascut com un fenomen autàrquic per satisfer les dèries del fundador i dels primers col·laboradors, Quadern és un arxiu, incomplet, fragmentat però representatiu d’una part de la cultura sabadellenca El text que segueix no és un estudi crític de la revista que l’any 1978 va fundar el sabadellenc Joan
Fa cinquanta anys, al “proemi” del seu tercer llibre, Paraules (1962), Francesc Garriga Barata deia: els que ens han precedit ens llegaren paraules que no creien. intentaren forjar-nos en llur foc i ha resultat mentida el nostre tremp. i avui arrosseguem la joventut de paraula en paraula per trobar
Teresa Blanch – Durant els anys vuitanta i noranta t’havies dedicat majorment a l’execució irònica de rèpliques ostentoses d’una àmplia iconografia vinculada al món tecnològic i industrial. En els darrers deu anys has entrat en una nova etapa que sembla més centrada en les analogies naturals, dotada d’un particular dinamisme
Al contrario de la ética, que busca valores universales, la moral es cultural y, por lo tanto, circunstancial. Así, es complicado que nadie pueda hablar sobre moralidad sin pretender ejercerla desde el ámbito que sea. El de la moralidad —y consecuentemente, la inmoralidad o la amoralidad— es un terreno en
Per què aquesta marcada diferència entre art, disseny i arts aplicades? Per dir-ho de forma simplificadora, abans del segle XIX els artistes i artesans eren quasi el mateix en l’economia basada en el poder i la propietat de la terra. I era potser la intensitat de l’objecte final i la
La primavera de 2012, un any després del gran terratrèmol al Japó, vaig veure l’exposició presentada amb el títol RESET al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Comissariada per un grup d’arquitectes, entre els quals dos de japonesos, Yoshihide Kobanawa i Kaoru Fujii, presentava un panorama de reaccions de l’arquitectura japonesa —coneguda
El projecte de disseny està deixant de ser el projecte del disseny. Vull dir: el projecte, fins fa poc identificat amb el disseny mateix, es veu ara desbordat per les possibilitats que s’obren davant el disseny entès, ell mateix, com a projecte. I aquestes possibilitats que ara desborden ho fan
Zona intermèdia. Disseny, art i societat és el títol de l’exposició que es presenta a l’Espai Cultura de Sabadell, que prèviament havia estat produïda i presentada a ACVic Centre d’Arts Contemporànies. A l’origen havia de ser una exposició fonamentada en una obra de Curro Claret, en diàleg amb altres
Amb el pretext de la participació de Viuda De a la mostra Zona Intermèdia, ens trobem amb Curro Claret, dissenyador industrial i curador de l’exposició, a una terrassa prop del seu estudi per parlar d’altres formes de fer disseny i testejar l’encaix del concepte Arquitectures de la Dignitat amb
Podria semblar que en les democràcies del segle XXI i l’era de les Tecnologies del Coneixement, la diferència de gènere no hauria de constituir una marca negativa en el dret d’igualtats. I tanmateix, els estudis feministes fets des de tots els àmbits dels sabers actuals no deixen d’aportar dades
L’Espai Cultura Fundació Sabadell 1859 és un espai de presentació i també de producció cultural, un lloc de trobada, d’entreteniment i reflexió. Proposem activitats diverses per a un ampli ventall de públics i d’usuaris que es concreta en una diversificació temàtica i formal de les exposicions en funció dels
Per quin motiu el semicercle com a tipologia arquitectònica es manté des del teatre a l’antiga Grècia fins al parlament europeu actual? Després de dos mil anys, encara segueix en ús. Així com les societats democràtiques canvien, es reconfiguren i creixen, l’arquitectura, contenidora o generadora de tots aquests esdeveniments,
El poeta Jordi Domènech, que va morir fa deu anys, és encara una figura respectada, tant per amics i coneguts com per lectors que mai l’han conegut. Més encara, és recordat amb sincera estimació i un cert agraïment per la feina que va fer. Com ha estat, això? Com
Parlar d’un poeta deu anys després de la seva mort, en una publicació com Quadern, que vol ser punt de trobada de la cultura present, només hauria de tenir dues finalitats: reivindicar-ne la contemporaneïtat i provocar-ne la lectura1. I si es vol llegir-lo, Obra poètica 1971-2002. Vic: 2008. Eumo
Als deu anys justos de la mort del poeta, només hi ha una manera de qualificar la seva obra: la poesia de Jordi Domènech era i és l’escriptura de demà. Perquè, en efecte, el poeta va anar escrivint amb paciència, lentament —molt lentament, com era preceptiu tot, en ell—
Plus intra, plus extra. («Com més endins, més enfora.») Lema dels coralers de Barcelona L’ultralocal, entès com a local altre, local ultrat, és també un oxímoron. Patrick Gifreu Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona s’exposen, dins una vitrina, cinc cranis antiquíssims i trepanats. S’hi van aplicar diverses tècniques, no
Intentar posar en marxa una pel·lícula, en els nostres dies, és una missió pràcticament impossible abocada al desastre; intentar acabar-la, una proesa només apta per a inconscients disposats a emprendre una carrera de fons plena d’obstacles. I intentar que el resultat final no acabi oblidat en un fosc calaix
El Festival de Sitges 2013, que va celebrar la seva 46a edició entre l’11 i el 20 d’octubre, viu el millor moment de la seva història pel que fa a èxit de públic, acceptació popular i prestigi. Tot i la crisi, que ha obligat a retallar un 20% l’oferta
L’obra de Xavier Oriach (Sabadell, 1927) és una reflexió sobre la pintura, la seva essència, la seva història, el gruix del substrat d’una experiència pictòrica acumulada amb el pas del temps, i que tant és degut a l’Orient com a l’Occident. Educat d’infant al Sabadell de la República al
Il faut cultiver notre jardin. Voltaire Quan Xavier Oriach ens obre la porta de casa seva a Sabadell —els cabells grisos i ondulats pentinats cap enrere, la barba curosament retallada, la mirada atenta, el petit somriure bonhomiós—, al rebedor ens rep també una gran pintura blanca i amb grafismes
Poesia visual? J.M. Calleja és un militant de la poesia visual, una forma poètica (un gènere, si es vol) que fa que llegim les imatges i que mirem les lletres. Aquesta definició, una mica vaga però alhora suggeridora, s’avé amb les concepcions d’aquest autor, per a qui tota creació
El que avui anomenem grosso modo performance art té molts orígens i molts noms: lletrisme, situacionisme, postteatre, Gutai, happening, accionisme, arte povera, gest conceptual, body art, live art… Prové dels rebesavis futuristes i dadasurrealistes, i actualment és una forma de fer molt apreciada dins del camp de la
La història és ben coneguda. Joan Brossa, tan aviat com l’any 1941, es presenta davant Foix amb uns poemes ja totalment avantguardistes, cal·ligramàtics i hipnagògics. El poeta de Sarrià, aïllat ell mateix en una època d’illots solitaris, se sorprèn davant l’interès d’aquell noi de vint-i-un o vint-i-dos anys pel
La nit del 26 de gener de 1939, Emili Blanch Roig travessava a peu la frontera francesa per Portbou, iniciant un exili de nou anys que el duria a França i Mèxic. El que havia estat arquitecte responsable de les construccions civils de la Generalitat de Catalunya a Girona
La meva contribució al simposi La modernitat cauta relata un episodi artístic, efímer i poc conegut a Catalunya, que es va iniciar a París l’any 1959 i que esclatarà a Sabadell i Barcelona, amb la creació del Grup Gallot i les seves “accions de pintura d’acció pública” realitzades durant
Entre els participants a l’Exposició Internacional de Surrealisme de 1936, a les New Burlington Galleries de Londres, s’hi trobava Àngel Planells, nascut a Cadaqués el 1901 i autor de Tristesa del migdia (1932), actualment al Art Institute de Chicago, i El somni viatja (1936), al Museo Nacional Centro de
Galí sojornà una dècada sencera a Londres, entre els hiverns de 1939 i 1949. S’exilià essent reconegut com un dels màxims exponents del noucentisme plàstic nostrat: autor dels frescs de la cúpula del Palau Nacional de l’Exposició Internacional barcelonina del 1929, i dels seus radiants cartells promocionals; pintor en
El projecte de l’avantguarda va implicar, en les seves formulacions més genuïnes i radicals, una necessitat de trencament absolut respecte als llenguatges tradicionals, enfront dels quals s’oposen solucions que cerquen una novetat impertinent i provocadora. El dadaisme seria l’exemple per excel·lència d’aquesta característica fonamental de la modernitat exacerbada i
‘La modernitat cauta 1942-1963’ es pot considerar una continuació d’un simposi sobre el Noucentisme, que per a alguns investigadors es concentra temporalment entre 1906 i 1929, mentre que per a d’altres podria allargar-se fins el 1939. Avui fa quatre anys que vam obrir el simposi La imaginació noucentista, en
‘Vogadors’ és una mostra comissariada per Jordi Badia i Félix Arranz, sota l’encàrrec de l’Institut Ramon Llull, per a la biennal d’arquitectura de Venècia de 2012, la qual recull una sèrie d’obres d’arquitectes balears i catalans que comparteixen la inclinació cap a una arquitectura materialment conscient, territorialment arrelada i
Qui són els moderns? Actualment l’ús quotidià del terme modern s’ha estès en certs àmbits com un adjectiu despectiu: els moderns són aquells frívols que segueixen les modes sense gaire coneixement ni interès pel seu rerefons. Aquesta mirada és, sents dubte, molt reveladora del context cultural en què ens
«È il miglior ordint mio l’esser confusso.» Façana del Teatre de Montepulciano Esteve Miralles, Retrobar l’ànima L’ànima en soledat A finals de l’any 2008 el crític i assagista Francesc Calafat em proposava des de la revista Caràcters la crítica d’un autor que m’era desconegut, David Vilaseca, qui
