L’Aliança Francesa de Sabadell, un cas paradigmàtic de centre cultural

 

L’Aliança Francesa de Sabadell ha sobrepassat els quaranta anys d’existència. El 1974, unes quantes persones entre les quals s’hi compta Robert Ferrer constitueixen l’entitat i obren la seva seu al carrer de les Passes (de les Paus). Posteriorment, el 1982 es traslladaran a la Via Massagué, on l’entitat continuarà la seva feina fins el 1996, any que adquireixen l’edifici de la casa Taulé al carrer Sant Joan, el rehabiliten i s’hi ubiquen definitivament fins ara. Al llarg d’aquests quaranta anys l’entitat s’ha consolidat, s’ha arrelat, forma part de l’oferta cultural sabadellenca i té els anys suficients per haver impregnat dues generacions del seu magisteri i de la seva acció cultural.

 

Primera etapa: 1974-1996

Durant els primers vint anys, Robert Ferrer i els seus col·laboradors posaran les bases del tarannà d’una institució d’ensenyament de la llengua francesa, que creuen que cal que estigui arrelada al teixit ciutadà, oberta a la cultura, i que consideren necessari que es faci ressò del que passa al país i al món. Serà la primera etapa d’una exploració sobre model de relació entre la ciutat i un centre d’activitat pedagògica amb vocació de focus cultural ambiciós, cosmopolita, obert.

Quan fem una descripció succinta de les programacions i ens adonem del plantejament que l’entitat feia durant aquests primers anys, constatem la solidesa del projecte endegat, la seva volada i l’ambició i el perfil decidit de la seva vocació.

En paraules de Josep Maria Ripoll: «Primer record: una porta a la Via Massagué que duia a unes escales estretes. Des del petit local que tot seguit s’obria, s’invitava Louis Aragon, Rafael Alberti, Jacques Tati, Alain Robbe-Grillet, Georges Duby o Christian Delacampagne. Emergien de les cobertes dels llibres o dels crèdits de les pel·lícules: aterraven en persona per ajudar una ciutat trista a despertar-se»¹. O en paraules de Josep Gerona: «de memòria, conscient que em deixo tantes coses al tinter, citaré els cicles de cinema francès —amb la col·laboració del Cineclub conduït pel seu amic Pere Cornellas—, que ens van fer conèixer les obres dels clàssics, Renoir i Vigo, de Robert Bresson, dels directors de la nouvelle vague (Truffaut, Chabrol, Rohmer, i per a mi, sobretot, Jean-Luc Godard, dirigint la Jean Seberg en A bout de souffle a l’auditori del segon pis de la Caixa); i encara el gran Tati, que van portar a Sabadell l’any 1982, pocs mesos abans de la seva mort.

»En el capítol de les conferències i xerrades, tot va ser també com cal, de primera mà: D’escriptors i poetes va fer venir a Sabadell Rafael Alberti i Louis Aragon el març de 1980 (en la que va ser la darrera estada a Espanya del gran surrealista francès); Alain Robbe-Grillet, el pare del nouveau roman; els historiadors Georges Duby i Albert Soboul, en sengles cicles sobre la cultura medieval i la Revolució francesa; el filòsof Christian Delacampagne i un llarg, llarguíssim etcètera».

 

Segona etapa: Del 1996 fins ara

A partir de 1996, amb una aposta plena de risc i sobretot carregada de futur, l’Aliança es trasllada a la casa Taulé, al carrer Sant Joan. Es tracta d’un edifici catalogat pel seu interès arquitectònic i tenyit d’una particular vida cultural i industrial. La seva ubicació central i les seves característiques espacials donen compte del salt que l’entitat està disposada a fer.

Podríem dir que la casa Taulé configura un escenari a mida i de la forma precisa per convertir ara el projecte plural de l’ensenyament de la llengua i de la promoció de la cultura en un projecte de ciutat evident per a tots. Ara, l’entitat podrà intentar incidir molt més, anar més enllà i constituir-se plenament en part reconeguda i de ple dret de la ciutat.

El nou escenari de la casa Taulé incorpora al seu repertori de programes i esdeveniments culturals algunes programacions consolidades que, havent estat promogudes pel departament de cultura de l’Ajuntament, havien quedat aturades, aconseguint així la seva continuïtat, la qual cosa reflecteix la vocació de servei públic de l’entitat.

Recordem el que va significar el nou escenari per a les activitats culturals en paraules de Josep Maria Ripoll: «El primer dia, aquella casa senyorial es multiplicava misteriosament: la vèiem en tota la seva magnificència i alhora en decorats en forma de teles i amb funció de miralls. Aquell dia hi vam reconèixer Javier Tomeo i Josep Maria Flotats, però després els habituals seríem uns altres: pintors, escriptors, lectors, crítics, melòmans, francòfils, viatgers o somiadors, tots sota la protecció de les dones al·legòriques de Ricard Marlet. I ja res no tindria aturador: exposicions, pel·lícules, lectures, cursos, conferències, concerts, viatges. Hem llegit, escoltat i traduït poesia, hem fet o hem vist néixer llibres i publicacions diverses, i sobretot hem parlat molt, hem sopat a l’aire lliure, hem trobat un recer i un lloc d’intercanvis».

Durant aquests darrers vint anys, la casa Taulé s’ha convertit en un dels punts reconeguts de promoció cultural a la ciutat, tant per les persones que viuen a Sabadell com per altres de fora que s’hi han aproximat a partir de l’activitat cultural que s’hi ha promogut.

 

L’Aliança Francesa i la ciutat

L’Aliança Francesa ha estat i és un centre cultural. En paraules de Josep Gerona: «Des del principi, el Robert va tenir clar que l’Alliance no podia ser només una escola d’idiomes, sinó un centre cultural obert, on la cultura esdevingués un motor del canvi democràtic radical, tan desitjat i tan necessari en aquell país encara dominat per les forces de la dictadura».

Definició que coincideix amb el que constata Antoni Dalmases: «…quan (Robert Ferrer) va traslladar la feina, la gent i l’empenta a la casa Taulé, em va convidar a visitar tot l’edifici per ensenyar-me el que hi volia fer, el que ja hi feia. I per convidar-me a participar-hi. “Ha de ser una casa de cultura”, recordo que em va dir».

Sorprèn la multitud de valors i característiques que s’aixopluguen sota aquest centre cultural. Quan s’intenta descriure l’entitat, no s’aconsegueix fàcilment. El seu itinerari, és a dir, el seu projecte i identitat, va variant, es va conformant, es va desplegant i es va fent complexa mentre es va definint.

Sorprèn la relació entre la seva mida i la seva influència. Així com entre la seva dimensió i la consciència de la seva missió: el control mai perdut (ai!, els darrers anys) entre la consciència de la seva identitat i el rol dins la ciutat. És una maduresa pròpia d’una direcció escrupolosa, rigorosa, endreçada, conscient. Carregada de valors nous i vells. De maneres d’actuar pròpies del nostre país, col·laboratives i cooperatives, i pròpies també d’una tradició europea, en aquest cas relacionades directament amb la matriu francesa, incorporant les pràctiques del sentit comunitari i veïnal, així com els valors universals de la revolució francesa.

Sovint hem caracteritzat els projectes que vertebren la ciutat com aquells que, gestionats des de diverses instàncies jurídiques i socials, tenen una clara vocació de servei públic per a la comunitat, de tal manera que la ciutat avança i millora a partir de la col·laboració dels seus interlocutors, ja siguin de tipus públics, privats o de perfil associatiu.

Aplicats aquests principis a la trajectòria de l’Aliança Francesa, hem de dir que la ciutat és diferent i millor amb la feina feta des de la casa Taulé. Passi el que passi, aquest període quedarà reflectit en la consciència de moltes persones i haurà estat enregistrat en les corresponents publicacions especialitzades i periòdiques. I en qualsevol cas, des de la seva humilitat, la feina feta és una invitació a prosseguir-la i continuar-la, i a servir d’incentiu i de referència.

 

La influència sobre les persones

Entenent que la ciutat és estructura i comunitat, traces i persones, urbanisme i història local; o biografies i arqueologies, o «un lloc des d’on estimar», com diu Joan Margarit, podem afirmar que aquest centre cultural s’ha caracteritzat per provocar dos tipus d’influències a la ciutat. Aquella que incideix en l’estructura social i cultural de la ciutat i aquella altra que s’estén sobre les persones, que se’ls clava a la memòria i ajuda a iniciar els itineraris personals. La suma de les dues influències és la que li confereix el valor estructural.

Aquesta influència sobre les persones, aquesta incidència en els records i en els itineraris personals, és clau en el fet cultural i en la seva transmissió. Com ho és el paper de determinats mestres en l’ensenyament o de determinats educadors en l’educació. Els avenços, per ser reals han de ser també personals.

Sorprèn, i es constata la consciència i el record personal d’aquesta influència. Diu Joaquim Sala-Sanahuja: «Durant aquests quaranta anys, no només ha creat un centre cultural que és francès i molt més que francès, sinó que ha infós a la nostra ciutat i ens ha infós a nosaltres mateixos un gran flux d’energia»². I afegeix: «…D’ultralocalistes, ens va fer cosmopolites. Amb ell, la nostra cultura va adquirir el sentit més social i cívic del terme. Va crear nous canals de creació i de comunicació, de contacte entre nosaltres i amb l’exterior». I conclou: «Algú que vulgui fer una tesi hi té un tema aquí, en el seu paper entre nosaltres, un tema inacabable». En aquest mateix sentit, Josep Gerona pensa que «(la feina de difusió cultural) ha servit perquè diferents generacions de sabadellencs —entre les quals, per sort, la meva— poguéssim obrir una mica els ulls al món». I Josep Maria Ripoll constata que «Hem llegit, escoltat i traduït poesia, hem fet o hem vist néixer llibres i publicacions diverses, i sobretot hem parlat molt, hem sopat a l’aire lliure, hem trobat un recer i un lloc d’intercanvis; i encara hem pogut viatjar, ser a l’estudi de Cézanne o a la casa de Montaigne, i alguns fins i tot travessar l’Atlàntic per llegir a la carpa d’un mercat».

Per la meva part, he constatat al llarg d’aquests anys que moltes altres persones, des d’itineraris personals diferents, han establert amb l’Aliança Francesa una relació fèrtil, s’hi han sentit acollits, hi han establert relacions i vincles personals i afectius, hi han fet camins d’iniciació cultural intransferibles o s’hi han acostat a través de l’ensenyament de la llengua a la cultura del nostre país veí.

Tanmateix, el tarannà personal d’en Robert ha fet possible entendre el lloc, l’espai, la casa, com un àmbit de llibertat. Un lloc per al debat obert, per exercir la crítica, per fomentar els lligams socials, per entendre el compromís. Un espai que ha afavorit celebracions de tota mena, i que ha estat lloc de trobada i també de descans. Una illa amable i confortable dins del sovint inhòspit teixit urbà de la ciutat. Un veritable espai de llibertat.

 

L’Aliança Francesa i el projecte cultural per a la ciutat

Vaig conèixer l’Aliança just en el període anterior del punt d’inflexió que l’entitat va materialitzar el 1996, quan va traslladar la seva seu a la casa Taulé durant l’estreta col·laboració que vàrem establir des de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament, entre 1991 i 1995. Llavors conec Robert Ferrer, i ens formula i trasllada les seves propostes de cooperació cultural i les seves ganes de donar una empenta des de tots els àmbits possibles a les manifestacions culturals de la ciutat, mentre nosaltres, des de la voluntat de donar eines a la ciutat per a una política cultural de futur, ens endinsàvem en la redacció del que seria poc temps després el Mapa Cultural de Sabadell.

La col·laboració i cooperació van ser immediates i el treball conjunt, molt estimulant. I ens va permetre definir millor, i més ajustadament a la realitat de la ciutat, el projecte que estàvem elaborant.

Tres dels objectius que formaven part dels deu punts ideològics del Mapa Cultural i que, per tant, caracteritzaven l’ideari del projecte cultural per a la ciutat reflectien perfectament la confluència entre el projecte municipal i el projecte de l’Aliança, tots dos per a la ciutat: treballar per aconseguir que Sabadell fos una «ciutat pedrera» en l’àmbit cultural; identificar, ajudar i cooperar amb els «interlocutors amb vocació de servei públic», i consolidar i ajudar un model de «ciutat madura» caracteritzat en l’àmbit cultural per «l’equilibri relatiu entre el sector públic, el sector privat i el sector associatiu».

L’Aliança Francesa reunia clarament els requisits dels tres eixos: ajudava i promocionava els artistes, escriptors i pensadors de la ciutat; era una entitat que treballava per la ciutat amb vocació clara i amb voluntat ferma de servei públic, és a dir, amb propostes per a tota la ciutat i al nivell que corresponia a la identitat i les característiques d’una ciutat com Sabadell, i formava part del sector associatiu, del teixit de la ciutat que amb plena autonomia es deu als seus associats i no té finalitat de lucre.

Dèiem llavors, i seguim pensant ara: d’alguna manera una ciutat és més forta i més madura en la mesura que disposa de millors i més interlocutors amb aquesta vocació i compromís. L’Aliança Francesa, o el centre cultural de la casa Taulé, s’ha constituït en un d’aquests interlocutors amb vocació pública al servei de la ciutat. Ha estat sempre una entitat que ha buscat la col·laboració, tant amb les institucions públiques com amb les privades, i que ha aixoplugat i projectat persones i artistes, filòsofs i pensadors, de registres i perfils ben plurals i diversos.

 

Robert Ferrer, l’Aliança i la col·laboració com a signe i emblema

Com altres entitats que han reeixit, que han superat el pas del temps amb èxit, que han travessat les dificultats, les indecisions i els dubtes ineludibles durant la formulació de la pròpia identitat, en aquesta fase de desplegament sempre acostuma a haver-hi una persona (acompanyada dels seus indispensables col·laboradors i equips) que n’és l’ànima, el referent i la fesomia.

Aquesta persona és Robert Ferrer, i en conseqüència parlar de l’itinerari de l’Aliança Francesa a Sabadell és parlar de la feina feta pel Robert. I a l’inrevés. Ho diu Antoni Dalmases: «I a més de ser el Robert Ferrer, ell és el Robert de l’Aliança. De fet, des de sempre, el Robert ha estat l’Aliança».

Entre altres virtuts i facetes, m’agradaria posar-ne en relleu una de concreta que impregna d’estil i de manera de fer l’entitat: la cooperació i col·laboració. Lluny de la prepotència i de la necessitat tan habitual de creació de marca, de singularitat i de competència, lluny de l’esperit arrogant, el fet continuat de buscar col·laboradors, còmplices, socis i amics indica una manera d’entendre el món, la ciutat i les persones molt propera i tenyida d’un vell humanisme.

Com diu Abdó Brichs: «Tots recordem de quina manera el Robert presentava els actes que s’organitzaven a l’Aliança, sempre parlant dels amics i pels amics». O també aquests comentaris de Pere Cornelles: «Ens vam conèixer, Robert, fa uns quaranta anys, quan l’Alliance encara no havia arribat a la Via Massagué. El Cineclub d’aleshores —que vaig codirigir, durant tant de temps, amb el Jordi Graset— em va proposar que organitzéssim plegats un cicle sobre la nouvelle vague francesa. Va ser l’inici d’una llarguíssima col·laboració i, encara que jo llavors no ho sabia, també d’una sincera i granítica amistat».

Crec que no ha d’estranyar, doncs, que parlem indistintament d’ambdós, home i institució, per referir-nos a l’entitat, durant aquests primers quaranta anys de feina. Ni que, per la meva part, per tal d’aconseguir una major aproximació a l’entitat, m’hagi ajudat de la valuosa opinió de col·laboradors i amics, tant del Robert com de l’Aliança. El futur de l’entitat està per escriure, però no hauria d’ignorar les seves arrels.

 

Pere Vidal

---

1. 1. Opinions que diferents amics i col·laboradors de l’entitat han escrit sobre Robert Ferrer i l’Aliança Francesa amb motiu d’un acte públic de reconeixement a la trajectòria personal i professional de Robert Ferrer (Sabadell, juny de 2014). ↩

2. 2. Joaquim Sala es refereix textualment a Robert Ferrer, encara que podem entendre que el significat de la seva opinió val també per l’entitat. ↩

• 

  Pere Vidal

  Arquitecte