Imatge de Gemma Cascón.
Deu anys després del fracàs del Congrés Sabadell Ciutat, la cultura a Sabadell torna a estar en una cruïlla de camins, tot i algunes institucions singulars com La Simfònica, LaSala o L’Estruch que posen a la ciutat al mapa cultural català.
Fa aproximadament una dècada, es va celebrar l’anomenat Congrés Sabadell Ciutat. El seu clar enfocament propagandístic va evitar que l’experiència reeixís més enllà dels titulars oficials i l’afany fotogràfic del bustisme. El congrés, que havia de donar lloc al Pacte de Ciutat, va fracassar de forma inequívoca. Part de la ciutat va girar l’esquena al debat. Però, tot i així, les trobades van traçar algunes línies de futur, assenyalant potencialitats i enfocant deficiències de Sabadell. Representants d’entitats, empreses, administracions supramunicipals i tècnics van dir-hi la seva, deixant de banda el conflicte polític i partidista, amb el perill de ser utilitzats com una coartada per qui patrocinava l’esdeveniment.
Sigui com sigui, les conclusions pel que fa a la cultura traçaven camins a seguir per a les polítiques culturals a Sabadell, com l’èxit d’una iniciativa privada d’àmbit musical, l’Orquestra Simfònica del Vallès, que llavors tenia poc més de quinze anys, i la massa crítica que la programació musical tenia a la ciutat, amb les temporades d’òpera i música de cambra. Entre altres obvietats i frases ben sonants del tipus «Sabadell sempre ha estat una ciutat avançada culturalment i plural en la seva expressió artística», també L’Estruch (la fàbrica d’arts escèniques situada en un antic vapor a la Creu Alta) era un filó per explotar en el futur. Tant la potència musical com la producció cultural de L’Estruch anaven a parar a un projecte estrella, ara guardat al calaix de l’oblit: el llavors anomenat Complex Cultural de l’Eix Macià, després Ciutat de la Música, que va costar a les arques públiques alguns milions d’euros, va proporcionar llamineres dietes a alguns dels seus inductors i el millor salari de la ciutat al comissionat de l’oblidat projecte. El complex cultural de l’Eix Macià tindria una forta capacitat de “projecció externa” de Sabadell i, a més, havia d’integrar totes les escoles de música i les programacions musicals, creant un auditori i atorgant un bon continent, una bona caixa, al contingut musical que ja aportaven les entitats de la ciutat.
Les conclusions culturals del Congrés també reconeixien mancances: calia crear nous públics per a la cultura, informant més i millor la població, bàsicament forana, a través d’una Oficina de Turisme. I calia formar més i millor el públic infantil i juvenil.
Han passat deu anys. I algunes coses. Entre les principals, que els grans mecenes i patrocinadors culturals s’han reduït a la mínima expressió: Caixa Sabadell i la seva Obra Social han passat a la història i la nova Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859 té un pressupost minvat; el Banc Sabadell s’ha fet gran i la ciutat li ha quedat petita. L’ajuntament de Sabadell ha patit, com totes les administracions o potser més, la crisi econòmica i els ‘ajustos’ que l’acompanyen. Altres administracions, com la Generalitat, també han aprimat els fons culturals.
Quin és el diagnòstic de la situació actual? Si fa no fa, una dècada després hi ha els mateixos reptes i les mateixes deficiències. Unes setmanes enrere, la Fundació Bosch i Cardellach va presentar les conclusions de Sabadell a debat, un procés que va engegar per tal de dibuixar un mapa de ruta per a Sabadell entenent que la ciutat viu un moment històric, una cruïlla de camins, i que caldrà definir en els propers anys el Sabadell del futur. En l’àmbit cultural, s’arriba a la conclusió que «els darrers anys l’activitat cultural i les entitats han anat perdent dinamisme i capacitat de renovació, promoció i projecció», i que «no es disposa d’una programació anual suficientment destacada i de gran projecció i difusió, ni d’esdeveniments singulars que donin renom a la ciutat i la situïn en el mapa cultural català».
El tòpic diu que Sabadell té una extensa xarxa d’entitats i d’activitats. I el tòpic és cert: al llarg de l’any se celebra una cinquantena llarga de presentacions de llibres, una trentena d’exposicions, una desena de recitals i festivals; espais com l’Àgora, el Griffin, el Wild Geese omplen de cabaret, jazz, rock o monòlegs les nits i les iniciatives privades; el Teatre del Sol, la Joventut de la Faràndula i el Centre Sant Vicenç acosten un teatre amateur sovint de gran qualitat. També han sorgit noves sales i noves propostes, a nivell micro, com l’Alternativa, la Bàscula o els divendres teatrals a la Bodega Coca. I els promotors UiU, primer des d’espais municipals i després des de la Cava Urpí, ja fa anys que porten el millor de l’escena musical catalana a la ciutat. En certa manera, la iniciativa privada a través d’UiU omple el buit quant a música contemporània a Sabadell. La xarxa de biblioteques públiques compensa el volum d’activitat perdut a les llibreries privades, reduïdes al mínim tret de La Llar del Llibre i el dinàmic LibreRío de la Plata. «A nivell quantitatiu és difícil avorrir-se a Sabadell», diu l’actriu amateur i crítica teatral a iSabadell Edu Beltran. El fotògraf David Bisbal segueix més d’un centenar d’activitats culturals cada any amb la seva càmera: «Hi ha molta quantitat d’activitats, però també cal dir que sovint la qualitat no és la millor: alguns actes es fan amb desgana, amb inèrcia i com si hi hagués obligació». Bisbal parla sobretot de tot allò organitzat per la Casa Gran. El programa de Sant Jordi, la Festa Major o el 30 Nits fa anys i panys que no sorprenen, i en una ciutat amb desenes d’entitats i activistes culturals, la poca qualitat de la cavalcada de Reis (al cap i a la fi, la manifestació cultural més seguida any rere any a la ciutat) ja és vox populi. Així, el fotògraf també assegura que sovint el consistori usa les entitats com a escut per omplir programació cultural sense oferir gaire a canvi. És el model emprat des de l’any 2012 en el Festival 30 Nits.
Totes les fonts consultades asseguren que la cultura a la ciutat viu mals moments. «Poca, molt poca gent es desplaça a Sabadell per algun esdeveniment cultural. Terrassa ha aconseguit ser un referent nacional a nivell de jazz i ara ho està aconseguint amb la Fira Modernista», assegura el professor i crític musical Josep Asensio. Edu Beltran manté que «Sabadell no ha sabut explotar el seu patrimoni cultural», i afegeix: «Que una petita ciutat com Barberà del Vallès tingui una cartellera amb títols teatrals molt més destacables que la de Sabadell ho diu tot». «La situació clarament ha empitjorat en els darrers anys», sentencia Beltran, que defineix com a “paupèrrima” la temporada teatral oferta des de l’Ajuntament. «Sort de les entitats», diuen. I apunten bons exemples: Asensio en destaca la Simfònica com a camí a seguir, com «el símbol de Sabadell a nivell cultural». Beltran considera «un bon exemple de gestió» LaSala Miguel Hernández de programació infantil, situada al barri de la Roureda i que gairebé omple totes les representacions al llarg de l’any, amb un públic format sobretot per escoles, de dins i fora de la ciutat, i els caps de setmana per famílies. «Però les entitats tenen pocs recursos i cada cop estan més controlades per l’administració, que els demana una sèrie de papers i feines molt grans per organitzar qualsevol activitat», diu l’activista cultural i membre de diverses entitats Quim Góngora, qui assenyala vies de solució possibles: «L’Ajuntament podria ser paraigua de les entitats. Diuen que no hi ha pressupost però és mentida: el departament de Cultura té un pressupost brutal només en nòmines. Seria de gran ajuda per a les entitats, que no poden tenir alliberats, que els treballadors municipals es dediquessin a facilitar-los les tasques i a potenciar la seva programació. Però ara només troben traves i poca voluntat política», afegeix. «Els darrers regidors de Cultura mai han traduït en fets les seves bones paraules», diu Góngora, que hi veu tanta ineptitud com sectarisme: «Quan l’Aliança Francesa va acollir la mostra Urbanoporosi, vam fer tot un cicle de conferències i debats que va portar gent de diversos municipis i especialistes de nivell. Però cap representant municipal va venir a escoltar ni un sol cop. D’allà van sortir idees, com l’ús de parcel·les privades com a horts urbans, fins i tot amb l’acord dels propietaris, i l’Ajuntament va trigar més d’un any en fer l’ordenança municipal pertinent». És del mateix parer l’expresident del Centre Sant Vicenç, Manel Camps: «Al capdavant de Cultura, en els darrers catorze anys no hi ha hagut cap persona adequada per al que necessita una ciutat com Sabadell. Hi ha hagut molt amateurisme i poques idees. I el resultat és a la vista, mentre les entitats tenen massa feina per a tant voluntarisme».
Singularitats? La Simfònica, LaSala, en part L’Estruch. Camps hi afegeix l’Institut de Paleontologia i el Museu del Gas, que «posen Sabadell en el mapa cultural de Catalunya» i Góngora, la potència pictòrica dels artistes. «Tot plegat són bolets mancats d’un encaix global en un pla de ciutat que no existeix», conclou Camps. Falta visió de conjunt. Relat. Una cosmovisió cultural sabadellenca. En llenguatge comercial, un posicionament. «S’han perdut molts anys fent cosetes, molt dignes algunes, però sense una tasca d’equip», diu Asensio. I Camps ho rebla: «Hauríem pogut apostar per ser una ciutat de la música, o de la dansa, i no s’ha fet; o potser del teatre aficionat, i tampoc s’ha fet gaire. O del cinema, en temps de l’Imperial original. Sabadell no ha sabut posicionar-se ni definir-se. Sabadell, ara no és ni carn ni peix».
Fa un parell d’anys, Manel Camps (llavors president del Centre Sant Vicenç), entre d’altres persones, va veure que calia fugir de les ‘capelletes’ culturals de la ciutat i almenys començar a coordinar l’activitat privada per guanyar massa crítica i arribar a nous públics. Va impulsar l’entitat Sabadell Teatre Associació que, mantenint la independència de cada entitat, ha facilitat les relacions i les programacions (també els taquillatges) del Centre Sant Vicenç, la Joventut de la Faràndula, el Teatre del Sol, El Ciervo i La Bàscula. Altres iniciatives també han optat per sumar esforços: l’Acadèmia de Belles Arts, la Fundació Bosch i Cardellach i el municipal Museu d’Art van programar fa uns anys una mostra sobre l’artista David Graells. L’Alliance Française i el Cineclub cooperen des de fa temps, i la retrospectiva de l’artista Xavier Oriach es va dur a terme entre l’Alliançe Française i el Museu d’Art. Algunes d’aquestes entitats ja intenten coordinar-se, però encara és habitual veure activitats el mateix dia i a la mateixa hora en espais propers, sovint amb molt pocs assistents.
Tot i els esforços privats, cal un catalitzador: «La millor medicina és que la ciutat sigui culture friendly i que al capdavant hi hagi persones capacitades, de ment oberta i amb la convicció suficient per fer-les realitat», diu Camps. La llista de deures és extensa: Góngora manté que «els artistes no tenen ni lloc on exposar», i Camps creu necessari apostar per un Estruch de les arts plàstiques. Bisbal i Camps consideren urgent la reforma dels museus municipals. I Bisbal i Beltran creuen que els espais municipals (Faràndula, Principal, Estruch) no s’espremen prou. Fa uns anys, el que va ser director de la Fundació Gas Natural i impulsor a la pràctica del Museu del Gas, Pere Fàbregas, va dir a qui signa l’article que la política turística de Sabadell era indefinible. «No puc dir si és bona o dolenta perquè no hi ha hagut cap política en aquest sentit», afegia. I Beltran assenyala els problemes del Jam Session per fer música en directe com a exemple de «política de posar pals a les rodes a la cultura».
En definitiva, cal obertura de mires, pluralisme, humilitat per dibuixar un horitzó cultural; un full de ruta que deixi aflorar, amb treball de base en una ciutat pedrera, el talent en una de les ciutats amb més representacions culturals del país. «Sóc professor i sé que els espais culturals no s’omplen de cop. La cultura ha de venir des de l’escola, potenciant les activitats amb els infants i adolescents. Una tasca a llarg termini, però que si no es fa no resoldrà el problema. És normal que en un concert de piano al Principal hi hagi 150 persones en una ciutat de 210.000?», diu Josep Asensio.
Casualitat o cicle històric, en la darrera centúria la cultura a Sabadell s’ha rearmat cada 30 anys. Si els anys vint del segle passat van ser la gran primavera cultural sabadellenca, entre els anys cinquanta i seixanta van néixer Joventuts Musicals, el Museu de Paleontologia, l’Agrupació Astronòmica, es va reorganitzar el Museu d’Història i es va traslladar el d’Art a la Casa Turull. Trenta anys més tard, ja en democràcia, van néixer l’Orquestra Simfònica, els Amics de l’Òpera, el Teatre del Sol, els premis literaris Sant Joan i Pere Quart, la pròpia Quadern i els tallers de teatre, i van fer eclosió artistes individuals de fama mundial, no sempre reconeguts a casa, com Duquende, els compositors Juan Manuel Cañizares o Benet Casablancas, o a escala popular el propi Sergio Dalma. De tot plegat en torna a fer més o menys trenta anys i Sabadell, en una nova cruïlla de camins, haurà de definir el seu horitzó cultural després del fum. La previsible fragmentació política del proper mandat fins i tot hi pot ajudar: caldran acords a moltes bandes, entre moltes visions diferents, sovint contraposades. La millor via per sortir dels capricis del governant del moment.
Jordi de Arriba
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Jordi De ArribaSabadell, 1982. Periodista i reporter. L’any 2012 va crear el diari digital iSabadell que, a dia d’avui, és el principal mitjà informatiu sobre Sabadell a Internet. L’any 2013 va escriure, conjuntament amb el periodista Antonio Santamaría, el volum El final de la era Bustos. Sabadell más allá del caso Mercurio, [...]
