El recorregut per les portades de ‘Quadern’ és una manera de reconstruir el tarannà de la revista però també la història de la seva relació amb les formes de cultura pròpies de cada època.
Dos-cents Quadern són molts Quadern. N’he sigut conscient, sobretot, després de revisar-los d’un a un, pàgina per pàgina. Sortosament, per al meu objectiu no era necessari llegir-ne cada article paraula per paraula. N’hi havia prou amb una mirada general però atenta; passar les pàgines, obrir-ne bé algunes de dobles per contemplar el conjunt, mirar una mica de lluny alguna portada i comparar-la amb alguna altra. El cert és que podria parlar de Quadern des de molts punts de vista, així que vaig buscar-ne un en què la meva mirada estigués entrenada. Vaig pensar que parlar del seu grafisme era pertinent. La dimensió visual no és sempre tinguda en compte com un element de primer ordre a l’hora d’analitzar un artefacte com el que ens ocupa; en canvi, alguns tenim la ferma creença que parlant de disseny podem parlar de moltes altres coses; per exemple, de com es fa i es pensa, a si mateixa, una societat.
El disseny gràfic d’una revista, però, és quelcom complex. Hi ha diversos elements que hi entren en joc: com s’ordenen visualment les idees a les pàgines de la publicació, el seu format, quina jerarquia d’informació s’estableix, a quines parts se’ls atorga més importància o quines estan situades a cada part de la revista, quina relació hi ha entre el text i la imatge o quina centralitat hi té aquesta darrera, quina publicitat hi ha i com està situada, la tipografia, la mida de la tipografia, la tipologia d’il·lustracions, si aquestes són molt descriptives o bé són més metafòriques… L’anàlisi de totes aquestes qüestions, que són decisions que, conscientment o no, algú va prendre en algun moment, és explicatiu d’un moment de la publicació i la seva forma de ser. D’entre totes les possibilitats que se’m presentaven, vaig optar per analitzar les cobertes a la recerca de pistes que em permetessin reconstruir el tarannà de Quadern i també la seva relació amb les formes de cultura pròpies de les seves respectives èpoques.
Una de les raons per les quals les portades de la revista Quadern poden ser especialment interessants és pel fet que no encaixen directament amb cap de les tendències dominants en el disseny gràfic professional al llarg de la seva història. Això no vol dir que el repertori visual de la publicació no encaixés amb un imaginari estètic comú en el seu moment, sinó que no encaixava amb allò que des de la disciplina del disseny es considerava significatiu. És per aquest motiu que seria inoportú fer aquesta anàlisi estrictament des de la perspectiva que ens ofereix la història del disseny gràfic, que posa atenció en els moviments, estudis, dissenyadors o tendències de major rellevància per la seva aportació històrica a la disciplina. Aquest allunyament de la tendència pot ser en si mateix explicatiu del posicionament de la revista, però a més, precisament per la seva relació amb cert fragment de l’imaginari col·lectiu i no pas la sofisticació pròpia del disseny professional, pot ser encara més revelador dels processos socials dels quals era constitutiu.
En el meu repàs a les dues-centes portades de Quadern he pogut diferenciar dotze etapes, deixant de banda números especials i altres excepcions. Aquestes etapes es diferencien per canvis en el disseny que de vegades són petites modificacions o millores, com és el cas, per exemple, de la transició entre la primera i la segona etapa, i de vegades canvis més profunds que afecten no només la forma de mostrar i organitzar la informació, sinó també els elements constitutius. En una anàlisi general d’aquestes etapes, val a dir que fins l’any 1995 gairebé totes les tipologies de portada tenien una continuïtat de tan sols un any. A partir d’aquesta data, però, els canvis comencen a disminuir. El disseny de la portada (i, de fet, també de la maquetació interior) de la revista Quadern no va canviar pràcticament des de l’any 1997 fins a l’any 2000, del 2000 al 2006, ni del 2006 al 2012. Aquesta absència de canvis no només ha de ser entesa com una mesura conservadora, sinó en relació amb la major consciència de la importància de la construcció d’una identitat vehiculada també per un disseny gràfic coherent, que sovint s’ha entès des de l’àmbit del disseny com una immobilitat pel que fa les aplicacions de les identitats gràfiques.
Les dues primeres etapes de les cobertes de Quadern (1978, 1979) expliquen molt bé el posicionament de la publicació en el seu moment fundacional. Es tracta de cobertes molt simples en les quals inicialment només hi figurava el nom de la revista i el logotip de la Fundació Amics de les Arts, així com la informació referida a cada edició. Tot i els canvis —la tipografia negra i fons de color de la primera etapa a la pastilla blanca amb la tipografia del color del fons de la segona—, ambdues tenen uns trets comuns que remeten a un mateix discurs gràfic. La convulsa situació politicosocial del context d’aquest moment fundacional no es manifesta en la portada de Quadern amb estridència gràfica o un llenguatge propi del disseny racionalista de l’època, sinó més aviat com una crida a l’ordre i al seny gràfic més tradicional. La tipografia del logotip, de fet, ha mantingut sempre la gràcia (en castellà, la serifa), pròpia de les tipografies tradicionals evolucionades de les cal·ligrafies gòtiques i element tòpic emprat pels dissenyadors per connotar un cert classicisme.
Ja als anys vuitanta, la portada comença a patir alguns canvis que certament la vinculen més amb el disseny de l’època. Recordem que en els moviments d’avantguarda del disseny s’inicia als anys seixanta la crítica al racionalisme que fins llavors havia estat tendència gairebé hegemònica, obviant excepcions, des dels anys trenta. Als anys vuitanta, la ruptura amb l’estètica racionalista es fa evident amb els estils i llenguatges propis de la postmodernitat en l’àmbit del disseny. En el cas de la revista Quadern, podem observar l’ús de tipografies diverses a la portada, generant una estètica més eclèctica. Tot i això, la coberta conserva el posat contingut que mencionàvem anteriorment.
Cal remarcar també que de la tercera etapa (1980) endavant, la revista comptarà amb una il·lustració de portada, normalment fotogràfica i relacionada amb algun dels continguts del número. A la tercera etapa, la il·lustració apareix centrada amb un marc blanc, expandint-se en algunes de les etapes següents a fotografies a sang. Es produeix també un canvi en el paper que juga la portada: la revista perd el seu aspecte de Quadern per convertir-se en una revista convencional.
És en la darrera part dels anys vuitanta (la setena etapa, els números 64 al 72 entre els anys 1988-1990) que apareix un altre element nou, que es mantindrà ja fins l’etapa actual de la revista: es tracta de la inclusió de part del contingut a la coberta a manera de sumari d’alguns temes. Aquest recurs serà portat a l’extrem en algunes cobertes d’inicis dels anys noranta, en què no només s’esmenta l’índex de la revista, sinó que fins i tot s’arriba a il·lustrar cada un dels temes amb una foto particular. Si bé el resultat és caòtic i no ben resolt formalment, es tracta d’un atreviment conceptual molt potent a l’hora de pensar l’objecte revista, replantejant la funció de la coberta i obrint l’interior de la publicació. Tot i això, el canvi es mantingué només en algunes edicions puntuals i en cap moment arribà a substituir l’índex intern.
La desena etapa (1991-1994) suposa la consagració del caos formal de les cobertes de la revista. Canvis de tipografies, aparició deliberada de formes geomètriques, marcs i d’altres recursos gràfics… Sembla que l’eclecticisme estètic propi del disseny que mencionàvem anteriorment es mostri descaradament en aquesta etapa.
A finals dels anys noranta s’inicia un camí gràfic que ja es mantindrà fins pràcticament l’actualitat. Una estructura base que organitza la informació: el logotip, una imatge a sang relativa al contingut i un sumari; una sola tipografia a la portada i colors que van variant en relació amb la imatge. Podem considerar que en les tres etapes registrades entre l’any 1998 i l’any 2006 s’arriba a una certa uniformitat de criteris pel que fa al disseny de la revista. Tot i això, els elements gràfics i els efectes sobre la tipografia apareixen puntualment. La tretzena etapa (2001-2006) és una de les més llargues, i suposa, tot i el canvi de llenguatge, una espècie de tornada al classicisme. Salvant les distàncies amb l’imaginari desplegat en les primeres etapes, les portades de Quadern d’aquesta etapa tornen a un llenguatge senzill i auster dintre del repertori de l’època. Aquesta línia gràfica austera arriba al seu màxim esplendor en la quinzena etapa (2006 a 2012), en què es fixen els criteris jeràrquics, s’estableix l’ús tipogràfic i la tipologia fotogràfica per a les cobertes.
L’any 2012 comença la darrera època gràfica de Quadern, que he dividit en dues etapes. Aquestes coincideixen també amb l’entrada d’un nou grup de treball a la revista, entre el qual em compto jo mateix. Gràficament, ambdues etapes parteixen de la dificultat de desfer-se dels tics acumulats durant els anys. La revista pateix d’aleshores ençà una transformació progressiva que també podem rastrejar en el disseny gràfic: un nou logotip, un nou sistema gràfic per a les portades i una nova maquetació interior. Tot i els canvis, la revista manté simbòlicament la gràcia del logotip i el sistema de portades, tot i canviar pel que fa a la gamma de colors i la tipografia. A la darrera etapa, en què actualment ens trobem, hi ha una nova aproximació que sí suposa un canvi significatiu respecte dels períodes pretèrits: la portada és un espai més d’expressió de la revista, en aquest cas conduït pel propi dissenyador. Es tracta de nou d’un assaig interessant de ruptura amb la funció de la coberta, tot i mantenir alhora el ja tradicional sumari informatiu.
Les dues últimes etapes suposen dos canvis en només tres anys. Tal com passa als seus inicis la revista es mou, patint canvis estructurals que vénen a transformar el seu equip, la seva xarxa de col·laboradors, els seus continguts i la forma de relacionar-se amb els seus lectors. Aquestes transformacions es plasmen, tal com hem vist, en una identitat gràfica nova, potser més arrelada a etapes anteriors que no pas el contingut de la revista al seu passat. La cerca d’una nova identitat per a la revista ha de ser també plasmada en la seva coberta en una transformació que, un cop estabilitzada, tant de bo duri dos-cents números més.
Oriol Ocaña
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Oriol OcañaOriol Ocaña (Montcada i Reixac, 1987). Investigador, crític i comissari. Membre del col·lectiu artístic Viuda De. Treballa com a docent a diversos programes en l’àmbit del disseny i l’art. A ‘Quadern’ condueix la secció “On és el meu cos?, i el disseny del fer” sobre disseny cos i performativitat.
