1. Jo venia a una visita guiada però crec que m’he equivocat. Permetin-me que em presenti: el meu nom és Jordi Ferreiro i seré el seu guia en el dia d’avui. Porto quasi set anys treballant a centres i museus d’art contemporani com a educador i com a artista.
Ja fa 23 anys que Samuel Mockbee va crear a Newbern, un poble de l’estat d’Alabama, un dels més pobres dels Estats Units, Rural Studio, un programa de grau que per a molts dels que ens dediquem a la docència de l’arquitectura continua essent «el referent». Rural Studio és
Darle nombre, devolverlo a la vida, darle autoridad para comprender mejor lo que se mueve, para mejor comprender el Movimiento. (Lecoq. 1997)1 Inici Les següents línies, pretenen plasmar un procés complex que s’ha anat construint en els darrers anys i que es mou per la necessitat de donar sentit a
De totes les ideologies polítiques, l’anarquisme és segurament la que més s’ha interrogat sobre el paper de l’educació en la cultura contemporània. Des de William Godwin fins a Ivan Illich, la majoria de pensadors d’aquest corrent han reflexionat poc o molt sobre el model pedagògic i la institució
Espais en blanc. Desaprendre… aprendre a estranyar-se Si dic: «Els nens són tal com els pares els han fet i educat», obtinc el consentiment universal. Si segueixo i dic: «Els pares són tal com l’actual societat els obliga a ser. És necessari canviar d’una vegada i de veritat les
«Apprendre et comprendre sont deux manières d’exprimer le même acte de traduction.» Rancière, Le maître ignorant Fa poc em preguntava, reunit amb un munt de persones amb ganes d’aprendre, si el fet d’haver traduït alguns llibres de Rancière em legitimava com a «sabedor» o «investigador» (evitem la paraula «expert») del pensament
Pedagogies de l’emancipació (1) Etiqueta penjada a projectes educatius diversos que floreixen a tot arreu en els marges de les institucions educatives i dels museus, als cafès i als carrers, a la web i a les revistes. (2) Essència del projecte polític de la Il·lustració, que consisteix a donar
Manuel Foraster i Giravent (1949-2016) ha estat per tantes raons un personatge singular. El vaig conèixer quan érem estudiants a la Facultat de Lletres de la UAB, però ens vam tractar poc. Podria dir que estava ficat en política, però sempre ho va fer amb la seva manera, mig
Slam. En anglès, tancar de cop, etzibar, donar un cop sonor. Però slam també remet a competició, als grand slam de tenis, de rugbi, de pàdel. Segons els forjadors del terme, cap d’aquests significats es tenien en ment quan, a mitjans 80, al Green Mill de Chicago, un bar
Molts personatges sòrdids dels cenacles literaris dediquen centenars de divins elogis a poetes que ja no estan entre nosaltres, no perquè realment els interessin sinó perquè queda bé: fa erudit. Vàrem poder comprovar, amb tristor, com l’any Espriu va servir perquè alguna persona, el nom de la qual no
No m’imagino a mi mateix, fa deu anys, buscant informació sobre autoedició als mitjans però, si ho fes, segur que em sorprendria trobar la quantitat de notícies i reportatges que hi he pogut trobar avui en una cerca ràpida. Parlen d’autoedició a l’ABC i a El País, parlen d’autoedició
El nom de la performer Kubra Khademi, nascuda el 1989 a la ciutat iraniana de Mashhad en una família de refugiats afganesos, es va donar a conèixer a tot el món a principis de 2015 quan, en un gest radical de protesta contra l’assetjament sexual que vivia cada dia
Sota l’atractiu títol de «Vestir i desvestir els cossos: fenomenologies de l’aparició», el Centre d’art La Panera de Lleida ofereix una mostra que ha tingut per comissaris Maia Creus i Oriol Ocaña, i que s’ha pogut visitar fins al 22 de maig d’aquest any. Com qualsevol discurs que impliqui
Durant els mesos de febrer a maig de 2016 el Centre d’Art La Panera ha presentat l’exposició Vestir i desvestir cossos plantejada com un diàleg entre art i moda1, dues esferes de creativitat distintes que, a vegades, comparteixen un mateix horitzó de sentit: il·luminar el potencial performatiu de la
Activisme contra la desaparició dels drets més essencials. Activisme per responsabilitat i necessitat. Activisme com a actitud. Denunciadora, transformadora, visibilitzadora. Des de postures cridaneres i d’altres més silencioses. Des de les distàncies curtes o més allunyades. Des de llocs visibles i no tan visibles. Activisme en les seves múltiples
De vegades les idees més absurdes son les que aconsegueixen aclarir les coses. Aquesta premissa és al centre del projecte The Artist and the Stone (L’artista i la pedra). El projecte és aparentment fàcil d’explicar: portar un artista i una pedra de Palestina a Barcelona. És una idea senzilla.
«Qu’on ne s’attende pas qu’aux matières, mais aussi à la façon que j’y donne.» (Que no es mirin només els temes, sinó també la manera en què els presento) — Montaigne, Essais, II, 10, «Des livres» 1. IMAGINEM LA SALUT DE L’ART (POLÍTIC) A. Sobre l’art i les/els artistes
La insistent recuperació de Tucumán Arde, com a paradigma d’experiències de l’activisme llatinoamericà dels anys 60, des d’una sèrie d’importants exposicions del circuit artístic internacional en els últims deu anys, produeix de vegades un cert neguit. Veure museïtzats els documents que van ser l’instrument de la revolta sempre és,
No conec gaires persones capaces de discutir teòricament de l’alienació durant vint minuts i alhora d’exemplificar les seves reflexions teòriques amb situacions reals i viscudes, i pensades des d’un empirisme rigorós. Entrevisto Pau Llonch (militant de la PAH, MC i productor musical, tallerista, cara visible de la Crida per
El 20 d’abril de 1880, la Revue Socialiste de Benoît Malon publica un qüestionari dirigit als obrers francesos. Se’ls exhorta a respondre unes preguntes perquè només ells tenen un coneixement ple de les condicions que es viuen a les fàbriques. A més, segons podem llegir en el prefaci que
Del 15M a les Nuits Debout, passant per Act Up i les Femen, la protesta política a Europa sembla haver-se convertit tota ella a l’activisme. Grups autònoms emprenen accions espectaculars pel seu compte i sense la mediació dels intermediaris habituals. Allà on s’instal·len per un temps més o menys
El debat sobre la conveniència d’acostar la brutalitat de la guerra i altres fenòmens durs i inclements a la societat sempre està vigent. Però com afecta aquest fet els fotoperiodistes i càmeres ja no és tan freqüent. Qui escull aquest ofici gairebé mai està preparat per al que es
El fotoperiodista Joan Guerrero ha registrat amb la seva càmera la transformació dels barris perifèrics de Barcelona, més enllà de l’arquitectura i canvi de paisatge. Guerrero ha sabut captar la humanitat i el canvi social d’unes persones que creixien en aspiracions ciutadanes, al ritme del totxo i del ciment.
El traspàs d’imatges destinades a la pàgina impresa —com han estat tradicionalment les fotografies fotoperiodístiques— a l’àmbit museístic ha implicat sempre un procés de resignificació força complex i una delicada operació plena d’arestes. A banda de contribuir a encesos debats a favor i en contra de la legitimat d’aquestes
Íngrid Guardiola és doctora en humanitats amb la tesi “La imagen dialéctica en el audiovisual found footage: un hiperarchivo de conceptos visuales”. Treballa a ritme d’autònoma en diferents projectes, entre els quals el Miniput (mostra sobre de televisió de qualitat) i el Soy Cámara, un programa de teleassaig del
La selecció d’imatges fa referència al procés d’explorar de forma perseverant, amb força i potència, un entorn pròxim desconegut. És un treball fotogràfic constant i d’arxiu, dut a terme sota un posicionament entre la familiaritat i l’estranyesa. Es tracta d’una reinterpretació formal a través de l’exploració de material residual
Per tal d’aconseguir diners i traslladar-se de Lima a Barcelona, l’artista peruana Daniela Ortiz va treballar l’estiu del 2007 realitzant vídeos dels moments de joc de nens i nenes de famílies peruanes de classe alta a Playa de Asia, un exclusiu balneari al sud de Lima. En aquest cas,
Que la fotografia no és un document fidel de la realitat fa temps que ho hem après. Però també és cert que encara tendim a considerar-la com a prova o certesa d’un esdeveniment o d’alguna cosa. Només cal fixar-nos en la moguda que es va generar quan va començar
Tot i saber que el qui activa la màquina se li atribueix un resultat sorgit de la subjectivitat, a la fi, a la fotografia, com a metodologia tècnica que va més enllà del nostre organisme, com a objecte accionat pel nostre cos, li donem un valor de resultat molt
El treball de Llorenç Ugas Dubreuil (Sabadell, 1976) se centra en la ciutat i el seu entorn, i en els llocs de tensió que es generen de la relació entre l’home i el que l’envolta. Explorant aquestes relacions que la societat contemporània té amb el territori, Ugas vol qüestionar
Sovint, quan es parla de fotografia, es tendeix a constrènyer la mirada en les seves vessants artístiques, fotoperiodístiques o documentals. És a dir, s’acostuma a agafar com a objecte d’estudi aquella fotografia produïda per un autor o col·lectiu que participa dels valors del món de l’art, del món de
L’Arxiu Històric i Centre de Documentació de la Mina i el Camp de la Bota reuneix milers de fotografies del barri, reunides durant anys per Josep Maria Monferrer gràcies a la col·laboració dels veïns. Un testimoni únic que cal no oblidar. Al llibre El Camp de la Bota. Un
Si parlem de fotografia i memòria a Sabadell, cal que parlem sens dubte d’una de les institucions singulars de la nostra vila: la Secció d’Imatge I So de l’Arxiu Històric de Sabadell (SIS a partir d’ara). Sabadell té diferents espais on es conserva aquesta memòria: la UES, el fons dels
En el silenci de la reflexió diària i el treball continu, Jaume Benavente (Barcelona, 1956) ha anat ampliant una obra que, malgrat les mudes de pell, té tota ella un sol sentit: el perfeccionament d’un estil personal que s’endinsa en la presa de consciència davant del món i, en conseqüència,
Picant pedra dia rere dia, fent i refent paraules i versos. Així Joan Todó (La Sénia, 1977) ha donat continuïtat a la lluïssor embrutida que Los fòssils (al ras) va suposar per als cercadors de rareses literàries amb alt contingut calorífic. Calories per al cervell, vull dir, de les que
“Per què, per què, enganyosa poesia, / m’ensenyes de fer mons?”, demana Jacint Verdaguer en un dels seus poemes. Tots, en algun moment, hem llegit o sentit un vers que ens ha quedat estampat a la memòria i que ja no hem abandonat. Si l’hem recordat és perquè ens deia
Sí, ho hem d’acceptar. Les modes s’emeten des dels centres de poder. Ara bé, esdevenen interessants quan s’adapten a un territori. El llatí vulgar es va convertir en català, oi? I la confluència de les baixades germàniques i les pujades africanes ha deixat bellíssims patis gòtics amb palmeres, de la
Aquest article és una visió personal d’uns moments i d’unes persones que vam coincidir en aquesta ciutat; aquestes relacions van generar tot un seguit de propostes musicals. Parlarem de grups musicals que van aportar molt a la vida local i a les nostres vides en particular: es tracta de propostes
La segona edició del Festival de Cinema de Terror de Sabadell, organitzat per l’Associació de veïns de Torreguitart l’últim cap de setmana de febrer de 2013, ha ampliat continguts i confirma la seva voluntat de convertir-se en un festival, tot i que el cos de l’esdeveniment segueixi sent una marató.
Se nos presentó la posibilidad de realizar este artículo como extensión del aprendizaje adquirido en la asignatura de Historia del Arte, a la que concurrimos como estudiantes de Diseño. Lo planteamos como una manera de documentar el reemplazo de la obra, como se ha entendido a lo largo de la
Els artistes que treballen amb les mans i la mirada també ho fan en l’espai mític de l’art: l’estudi del pintor. Aquesta conversa s’ha dut a terme fora del taller i al marge de tot context de recepció estètica. Maia Creus – Quan parlo amb els artistes, sovint em ronda
És comú que el creador orienti l’intèrpret. En aquesta ocasió, Isidre Manils m’ensenya tres retalls que té captius a la paret del seu estudi i que, a manera de programa mental, guien els aspectes fonamentals de la seva obra. Dos filòsofs i un cineasta. Com que són pertinents, vull citar-los
De fa molts anys que l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana esdevé el recer i la primera plataforma de molts joves escriptors catalans. Ara que acaba d’acomplir un nou cicle amb el sabadellenc Jordi López al capdavant, li hem demanat que ens valori com l’AJELC ha navegat en aquests
Amb la voluntat d’agrupar poetes catalans actuals i engrescar-los amb un projecte que aglutinés i que defensés la seva obra, va néixer Versos.cat, un portal poètic col·lectiu que pretén donar a conèixer els joves —i grans— valors que volen ser escoltats. És, doncs, més que un bloc, és un portal
Quan LaBreu Edicions va néixer amb la voluntat de crear una col·lecció de poesia que omplís un espai que consideràvem que els grans grups editorials havien abandonat i que altres col·leccions de poesia no podien acabar d’omplir, ho vam fer amb uns objectius molt clars. A través de l’edició, volíem
Passa de vegades: arribem a un lloc, un poble, una ciutat, i sentim que ens acull. Que ens abraça. Que podríem quedar-nos-hi sempre. Quan descobrim un lloc així, tenim tendència a tornar-hi repetidament, l’escollim com a primera opció abans que qualsevol altre, volem retrobar-lo, endinsar-nos-hi, reconèixer-nos en aquell paisatge cada
Un dels plaers d’aquesta vida és escoltar un professional parlant del seu ofici. A la casa on em van criar, mon pare es passava les menjades parlant de mobles. Ho sabia tot: quina fusta és millor per a cadascun, com engalzar les peces. Encara guardava un alè de quan, abans
En un dels seus poemes curts, W.H. Auden afirma que l’esperança d’un poeta és “ser com el formatge d’una vall, local, però estimat en altres llocs”. En contra, però, del fat implícit en la metàfora d’Auden, a Sabadell els poetes gaudeixen de l’estimació d’un públic que acudeix a les seves
Si Joan Triadú va referir-se al segle XX com el segle d’or de la literatura catalana, l’inici d’aquest nou centenni permet afirmar sense maximalismes que la poesia, ara mateix, és el roc que sosté les nostres lletres. Un roc que es presenta, de manera cristal·lina, a través d’un seguit de
Crec recordar el primer cop que em van obligar a escriure un poema. Va ser en alguna de les aules de l’antic col·legi Maristes situat al carrer de Latorre (avui dia, el perímetre del pati on jugàvem a futbol l’ocupa un bloc de pisos). Però no recordo les circumstàncies concretes
