Imatge: Poetry-slam.
Slam. En anglès, tancar de cop, etzibar, donar un cop sonor. Però slam també remet a competició, als grand slam de tenis, de rugbi, de pàdel.
Segons els forjadors del terme, cap d’aquests significats es tenien en ment quan, a mitjans 80, al Green Mill de Chicago, un bar de copes amb escenari per a actuacions musicals i de varietats, van batejar amb una onomatopeia improvisada les primeres programacions d’aquests esdeveniments poètics, amb unes regles estrictes que han perviscut pràcticament inalterades fins avui i que s’han estès a tots els continents del món:
1- Cada poeta disposa de 3 minuts per recitar a l’escenari.
2- Allò que es recita ha de ser obra pròpia de qui surt a escena.
3- No són permeses la música, les disfresses, la nuesa ni l’atrezzo de cap mena.
4- Els poetes reciten en una o dues rondes preliminars i una ronda final.
5- El públic assistent puntua cada poema a les preliminars i a la final just després del recital de cada participant.
6- Els tres o quatre poetes més ben qualificats a les preliminars passen a la final.
7- El més ben qualificat de la final guanya l’slam.
Imatge: Poetry-slam.
Fos com fos, el terme no podia ser més escaient i la iconografia del poetry slam arreu del món és plena de referències a la competició de tu a tu, amb especial èmfasi als mons de les curses i de la lluita. Però també és plena de referències a la protesta social, al món marginal, a la suburbs. Iconografia postindustrial, de tradició contestatària, rebel il·lustrada, d’esquerra política, altermundista, antiracista, anticapitalista. És un espai nou i com a tal, un territori adobat per donar cabuda a les veus al marge dels espais hegemònics del poder imperant.
És un espai nou, sí, però un espai nou dins un conglomerat de nous espais amb caràcter i pulsió anàlogues que s’esdevenen simultàniament. Espais on, lluny de la manera de fer i la consideració hegemònica de la poesia vinculada als centres de poder (institucions, premis literaris, jornades poètiques regulars, oficis governamentals, distincions), l’expressió estètica d’un art imbuït pels referents i corrents culturals dels marges pren volada.
No és estrany, doncs, que la poesia en aquests espais aparegui com subvertida a ulls tradicionalistes, quasi com una no-poesia o com una poesia escassa. Les regles (explícites o tàcites) que es confereixen al concepte imperant de poesia, aquí són deixades de banda, són inoperants o, com a molt, són operatives residualment, com a material referencial d’un altre lloc poètic contraposat a aquest. Regles tant des del punt de vista formal (gènere, mètrica, lèxic, cadències declamatòries), com des d’un punt de vista antropològic (d’ús social, de principi i fi, d’intencionalitat, d’efecte, de relació amb les textualitats i oralitats no literàries del moment, d’identitat, d’interpretació de la història, d’anagogia).
Parlo de conglomerat de nous espais literaris, perquè el poetry slam, el fenomen, no apareix del no-res i en un context buit de moviments poètics de sentit anàleg. Cal recordar que el moviment polipoètic neix als mateixos 80 a Itàlia, València i Barcelona. Una plèiade de figures com Juan Carlos Mestres, Xavier Sabater o Enric Casasses exercien l’ofici poètic fora del circuit oficialista: en petits escenaris, cicles autogestionats, esdeveniments reivindicatius, fires o bars de ciutat o de poble. Eren aquests mateixos bars o bé espais okupats els que allotjaven petits recitals de regularitat diversa amb micròfon obert per a qui volgués participar-hi, hereus de les velles tertúlies literàries del XX i ara punt de trobada de les diferents tradicions d’oralitat poètica vingudes amb els moviments migratoris. És en aquest context que apareixen a Barcelona festivals com Proposta (2000-2004) dirigida per Eduard Escoffet o el LEM-Territori Sonor dirigit per Víctor Nubla, que encara que no programava poesia originalment, era un referent ineludible per les noves maneres de fer art sonor. També és en aquest context que es funda l’Orinal (Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries) a la rebotiga del bar l’Horiginal, espai setmanal dirigit per en Ferran Garcia i en Josep Pedrals des de 2001 fins enguany.
Imatge: Marçal Font al LEM.
Aquest mateix any, per influència dels slams organitzats a Alemanya, apareix per primer cop el poetry slam a Barcelona i, posaria la mà al foc, a tot l’estat espanyol, com a mínim un slam regular. Era al soterrani del bar Margarita Blue a la plaça de Sant Agustí i es feia un cop al mes. Els mateixos poetes que circulaven per les tertúlies i micròfons oberts de bars com l’Almirall, la Granja de Joaquim Costa, Robadors 23, Muy Buenas o el Central del carrer Girona en foren els participants. Després d’aquesta experiència, que durà un parell d’anys, ja no s’organitzaria un slam regular a Barcelona fins a l’any 2010 al Harlem Jazz Club, dirigit per l’equip d’Hipnotik Factory i RED927, vinculats al món del hip-hop i les arts escèniques.
Tampoc és casual aquest aspecte. La música, amb el hip-hop al capdavant, però també el sorollisme, el techno o el rock, així com les noves formes discursives de la política, de l’argot de barri, de l’esport, de la publicitat o de la locució televisiva, actuaran de referents per a les noves formes d’oralitat i textualitat poètiques. De la mateixa manera, l’expansió tecnològica oferirà els canals d’emissió, difusió i recepció propicis: des de la proliferació de ràdios i l’eixamplament de l’espectre televisiu fins a internet, passant per l’abaratiment dels formats d’enregistrament com el cassette o el CD i la resta de suports digitals.
Així doncs, el poetry slam, és un format de recital poètic, res més. No és una forma poètica, ni molt menys un gènere. És evident que les característiques que defineixen aquest format de recital condicionen la poesia que allí s’hi recita: tendència a ser llarga, de vers lliure, llarg i de ritme marcat, amb dinàmiques sonores complexes i recursos estilístics d’efecte preponderant en l’oralitat i l’escena com la repetició, l’aliteració, la paronomàsia, la referència interpretativa o textual, els jocs tímbrics. I és evident que va en detriment d’altres característiques i recursos poètics que demanen una lectura pausada o una altra mena de declamació per a la seva intel·lecció. Admès això, sóc del parer, però, que ha estat la necessitat de donar expressió a aquestes noves formes poètiques el que ha propiciat l’aparició d’aquests nous recitals més que no a la inversa. Són, doncs, uns altres els mèrits que cal saber reconèixer en un poetry slam: els que reconeix el nombrosíssim públic que aplega; on s’hi reconeix, com ho fa en la resta de nous espais poètics oberts.
I subratllo el mot poètics. No en va, és la poesia l’art decretat com a terreny de combat per aquests moviments (aquell espai idíl·lic, intimista fins i tot, mai violent, mai competitiu, mai estrident segons els cànons del concepte imperant de poesia emanat dels centres de poder establerts). Com féu al segle XIX la burgesia amb l’art operístic, culminació de la pompa artística aristocràtica, arrabassant-lo a la cort i fins encarant-s’hi (cal recordar la fundació estrictament burgesa del Liceu a Barcelona) per dotar-se d’uns modes operístics nous, propis, que els identifiquessin a ells mateixos com a classe i escenifiquessin el seu ideal d’esquema social. És ara la poesia, l’art per excel·lència del burgesam rònec (aquell que l’idealitza fins al punt d’entendre com a poètic no només allò que ateny la versificació literària sinó tot el que excel·leix per la seva qualitat de bellesa, emotivitat o enginy) el que vol ser apropiat i reformulat arreu del món.
Quines fites de qualitat artística serà capaç d’assolir aquesta nova poesia, com cristal·litzarà estèticament i com es relacionarà amb la resta de canvis socials que s’esdevenen avui dia a tot el món, és una història que encara ha de ser viscuda i escrita per ser jutjada.
MARÇAL FONT
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Marçal FontLlicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UB. Té un mestratge al CSIC de Madrid sobre treball amb manuscrits medievals i barrocs. Escriu i recita poesia. Ha publicat traduccions de novel·la, poesia i assaig del català, l’italià i l’anglès. És un apassionat de la investigació filològica amb [...]
