Imatge: Carles Hac Mor fotografiat per David Ymbernon. Imatge capçalera: Carles Hac Mor,
Jaume C. Pons Alorda, Andrei Antonovsky i Ester Xargay en l’acte “Poesia Metrotransportada” de la Setmana de la Poesia 2009.
Molts personatges sòrdids dels cenacles literaris dediquen centenars de divins elogis a poetes que ja no estan entre nosaltres, no perquè realment els interessin sinó perquè queda bé: fa erudit. Vàrem poder comprovar, amb tristor, com l’any Espriu va servir perquè alguna persona, el nom de la qual no esmentarem, s’embutxaqués una bona partida i per tornar-nos a cansar amb els laments més estridents d’un autor que ha caigut en una recepció paròdica, plena de tòpics i prejudicis. Quan, en realitat, el creador de Sinera és segurament un dels millors prosistes que mai hagi existit en llengua catalana, encara que això no interessa perquè no ajuda a redundar les costures del seu personatge ja mediatitzat. A continuació va venir el més sobri, fins i tot misèrrim, any Vinyoli, que va ser un reflex del que havia estat la seva vida, una existència al marge, abandonat pels que l’haurien d’haver reivindicat: pocs li feren cas, la gran majoria el considerava un borratxo desgraciat, per dir-ho amargament. Tot això va quedar molt ben reflectit en un pressupost escarransit que servia, de bell nou, per demostrar que encara hem d’aprendre molt en l’art de valorar els que ens han precedit sense caure en el ridícul.
Amb això no vull dir que estigui malament o que sigui erroni defensar els llegats de Salvador Espriu, o Joan Vinyoli, o Agustí Bartra, o Guillem d’Efak, o Mercè Rodoreda, o Felícia Fuster, o Maria Beneyto, o Etcètera. El que dic és que la gent que es dedica a parlar dels autors ja finats en l’actualitat a vegades incorre en l’error de tenir ulls estancats, una mirada clavada en un gloriós passat mitificat, i per aquest motiu aparentment més pur i autèntic es dediquen, doncs, a l’arqueologia zombi, ja que aquests cadàvers fosforescents no poden queixar-se, no poden donar la seva veu, així no incomoden, però sí que poden oferir una espècie de pàtina de prestigi, capa relluent que fou invisible, no produïda, quan eren vius, simplement perquè ningú no parlava d’ells. No, no els defensaven. Per això noto, sento, veig un desequilibri en aquesta situació, un desajustament. Ens trobem davant d’una crua realitat, cada dia més difícil per culpa dels mil afanys de la nova instaurada periodistarquia endogàmica, de vius mig cecs parlant de morts insignes i ignorant els vius de forma sistemàtica. En el fons, estan negligint el pas i la rellevància dels que encara trepitgen la terra.
Imatge: Carles Hac Mor. Foto de Joan Casellas. Arxiu Aire.
La conciliació, al meu parer, s’esdevé en el just moment en què es parla de la necessitat intrínseca de la tradició, del seu pes i presència, i al mateix temps es valoren els fonaments del present, aquells autors normalment deixats de banda, abandonats a la seva dissort quan haurien de merèixer tots els nostres respectes. Al segle XXI és imprescindible parlar de la permanència de Brossa i de la seva autenticitat visionària, sí, però no té sentit comentar res de tot això si no s’equipara al costat, per exemple, de la genialitat d’un Carles Hac Mor, un dels seus més foragitats i extremistes deixebles, segurament un dels poetes més maltractats de tota la història de la literatura catalana. I aquí maltractat vol dir incomprès, negligit, ridiculitzat, mal llegit, deixat de banda, considerat un pallasso estrany o una rara monstruositat quan, de fet, segurament ha estat un dels autors més polifacètics i revolucionaris de la poesia catalana recent, un iniciador, un geni incomprès de tan alterador de les categories, de les etiquetes, de les morals i dels prejudicis en literatura i en vida.
Per tant, cada vegada que us vinguin a parlar de cossos putrefactes, que als vostres cervells arribin en massa els noms dels que encara respiren, noms com Màrius Sampere, Antònia Vicens, Jordi Vintró, Margarita Ballester, Josep Ramon Bach, Teresa Pascual, Andreu Subirats, Zoraida Burgos, Antoni Clapés, Montserrat Rodés, Joan Navarro, Hilari de Cara… Mai no em cansaré de repetir que tenim una riquesa viva brutal, que tenim autèntiques autoritats, i que els hem de llegir i celebrar en la seva existència respirant, no en mort. Per això, i per tantes altres coses, vaig voler ser impulsor d’una jornada com la dels #SèniorsPoètics: un dia en què molts elogien, comenten, exalten poetes vius. Això va ser el passat 16 d’octubre de 2015, quan Carles Hac Mor encara bategava, i ell no podia faltar a la iniciativa.
Evidentment va ser-hi gràcies al seu màxim estudiós, Jordi Marrugat, per a mi l’únic crític literari autèntic que conec i que ho ha més que demostrat en volums prodigiosos com Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013) i Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2014). Almenys ha estat una sort i un privilegi que un investigador de la categoria de Jordi Marrugat s’hagi dedicat a estudiar, analitzar, aprofundir i defensar l’obra hacmoriana. Primordials són, en aquesta via, La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (Arola Editors, 2009) o el profund pròleg a l’Obra completa punt u de Carles Hac Mor (Pagès Editors, 2012), obra que esperem que es vagi ampliant a poc a poc, amb bona traça, perquè tenim ganes d’ell, perquè l’enyorem, perquè el necessitem, i perquè és gràcies als seus llibres que de veres arribem a saber qui era. I com. El seu ésser hi segueix estant, al nostre costat, però d’una altra manera: la mort de Carles Hac Mor és el naixement de Carles Hac Viu.
Carles Hernández Mor va néixer a Lleida l’any 1940, i les seves gestes s’integren dins de les accions multidisciplinàries i polièdriques de la generació dels anys 70, per a mi la més interessant possible, perquè varen saber dur a terme un macabre trencament estètic amarat de classicisme: varen immergir-se en la tradició mundial i catalana però varen crear i instaurar noves poètiques revoltades. En poques paraules, varen absorbir la tradició clàssica en un temps rècord i la fusionaren amb propostes d’avantguarda, una tradició més immediata però desconeguda fins llavors per culpa de la dictadura franquista, que va significar un tall amb la resta del globus en tots els aspectes. Carles Hac Mor, amarat d’aquest xoc de contrastos que és ser antic i modern alhora, savi i provocador, fou responsable de tota mena d’accions que varen anar des de la performance, la publicació de revistes i pamflets, l’acció artística imprevista o improvisada, la poesia al límit, el recital i l’antirecital, el cant i l’anticant, la traducció agosarada o la invenció de múltiples heterònims que, d’una manera o l’altra, varen inundar diferents diaris, magazins, articles i tot tipus d’escrits seus que es reproduïen talment com bolets verinosos.
Carles Hac Mor. Foto de Joan Casellas. Arxiu Aire.
De fet, com a curiositat encantadora que ho il·lustra amb perfecta subtilitat, durant molts anys es va creure, de forma generalitzada, que el poeta francès Arthur Cravan, d’història ara conegudament estesa però igual de rocambolesca, havia estat una invenció d’Hac Mor, que el va presentar i introduir al món de les lletres catalanes, erigint-se com un dels seus màxims descobridors. Per això el director de cinema Isaki Lacuesta va comptar amb ell i amb altres (des d’Enric Casasses fins a Perejaume, passant per la poeta multidisciplinària Ester Xargay, companya de vida i de versos d’Hac Mor) com un dels actors protagonistes dins la pel·lícula Cravan contra Cravan (2002). Aquesta defensa arthurcraviana s’havia produït, com tantes altres coses que encara perduren en la llegenda, durant el que es coneix com la dècada miraculosa, la que Vicenç Altaió i Julià Guillamon saben caçar dins del volum-exposició La revolta poètica 1964-1982 (Galaxia Gutenberg, 2012). Però això no vol dir que no hi hagi connexió amb l’actualitat. De fet, jo sempre he pensat que la nostra era actual, amb tants moviment i tantes propostes i tanta vitalitat, és un reflex explosiu d’aquella dècada prodigiosa, oberta i indeturable, farcida de noves iniciatives incandescents, ràpides, eufòriques, i per això no és estrany que recentment l’editorial Edicions Poncianes hagi publicat un nou pòster de Cravan amb noves traduccions de Carles Hac Mor. Tot connecta amb tot i Hac Mor ho sabia perfectament. Per això cal insistir, cal fer molta feina.
A més a més, per si tot això que hem esmentat no bastés, Carles Hac Mor va ser també un defensor entusiasta de l’oralitat. Seves són idees per crear revistes caminades, recitals icònics, rutes de força per qualsevol racó on hi hagués gent que volgués escoltar. Per potenciar això, fou organitzador de moltíssims festivals i de moltíssimes activitats més. Només cal que pensem en les seves continuades accions a favor de la Bouesia a les Terres de l’Ebre o del cicle Poesia als Parcs per tot Catalunya i fins i tot en certs punts de l’estranger. Dintre d’aquest activisme seu, Carles Hac Mor sempre va ser defensor de les generacions més joves i d’aquells creadors que, com ell, s’havien atrevit a fer, simplement, obres que marquessin una diferència amb l’status quo imperant i torturador. Anar contra el mainstream no s’hauria d’entendre només com una manera de tocar la pera sinó com un acte de llibertat per tal de demostrar que sempre hi ha una metodologia de la diversitat per aconseguir coses diferents.
Molta gent li deu molt a Carles Hac Mor, però pocs ho han reconegut obertament. A veure si això canvia en el futur. Només un exemple de molts altres, cadascú sabrà els seus i és bo que els compartim sense peresa: el primer que va parlar de l’escriptor Joan Todó en un diari fou precisament Carles Hac Mor quan encara gaudia d’un petit espai periòdic a l’Avui.
Imatge: Carles Hac Mor al Centre Arts Santa Mònica. Foto d’Adolf Alcañiz.
Tot i que no va ser destinatari o rebedor del pensament dels crítics a l’hora de ser tingut en compte, no és cert tampoc que Carles Hac Mor no fos premiat. Ens queda el petit consol de saber que un bon grapat de persones sempre va veure en ell un dels més grans, que és el que era. Carles Hac Mor, durant els seus més de cinquanta anys de feina incansable, va rebre guardons com el Premi Espais a la Crítica d’Art, el Premi Joan Fuster d’Assaig, el Premi Rosa Leveroni, el Premi de Poesia Jocs Florals o el Premi 7Lletres. Encara que això certament no basta per donar empenta a una de les biobibliografies més espectaculars del segle XX al món. Sens dubte, els escriptors i crítics dels Països Catalans hauran de suportar la vergonya, si és que poden, de no haver reconegut la tasca d’aquest creador incommensurable, provocador, llibertari, defensor dels nous i propagador de tot tipus d’armes poètiques de tota mena. Tot i que va ser inclassificable, esperpèntic, també fou un gran coneixedor de la història de l’art, de tots els corrents de pensament i d’escriptura més alliberadors. Fins i tot fou inventor de nous gèneres com l’escalaborn, la paraparèmia o l’hiposeptimí. I tot i això, tenint en compte el caràcter formidable d’aquestes innumerables virtuts, Carles Hac Mor mai no va guanyar cap premi a obra publicada: ni el Cavall Verd, ni el Serra d’Or, ni el Premi de la Crítica ni res de tot això, quelcom que ens hauria de fer reflexionar, i molt, al voltant de quin paper tenen aquells que s’escapen dels ordres imperants, aquells que obren nous camins i vies i es deixen la pell en l’art del vertigen.
Durant aquests darrers mesos, però, havia arrencat una enfervorida però modesta campanya per tal que els socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana votessin Carles Hac Mor com a candidat, i després guanyador, del Premi Jaume Fuster a la seva trajectòria. Encara no s’ha fet públic el guanyador però, si guanyés Carles Hac Mor, això no només representaria un acte de justícia poètica, sinó que tornaria a demostrar que, quan ens posem d’acord, som capaços d’aconseguir miracles i de redimir l’insospitat.
Imatge: Ester Xargay i Carles Hac Mor. Foto de Ramon Guimeraes.
Li ho devem. Encara que només sigui perquè no hem conegut cap persona més generosa que Carles Hac Mor, un convidador nat, una persona col·laborativa que sabia que de la unió en podem fer força, un ésser per a qui la festa i l’eufòria també eren actes de creació. Carles Hac Mor, l’obscè semàntic, franctirador verbal, que serà recordat sempre perquè anava vestit amb llampants peces de roba de color vermell: jerseis, samarretes, camises, calçotets, mitjons. Perquè sabia que un color també és una forma d’insurrecció, de la mateixa manera que el seu amic i deixeble i col·laborador, el pintor David Ymbernon, ha convertit el taronja en la seva bandera, en la seva essència creativa, tant quan pinta com quan escriu. Carles Hac Mor, terrorista de qualsevol sistema perquè tot sistema sols mereix ser dinamitat, assassí dels dogmes, l’assagista inclement o directament impossible. Carles Hac Mor, el defensor d’aventures arriscades i sempre exuberants, responsable d’una escriptura lliure, salvatge i brutal que devasta qualsevol rastre de pols o de cotilles. Carles Hac Mor, un emperador ocultat rere la disfressa de vagabund, enfonsat en la seva barba matusalèmica, whitmaniana fins i tot, que l’ajudava a riure amb el seu típic i arxiconegut somriure murri, ell que en realitat era tan tímid però que ho sabia dissimular molt bé perquè era antiactor i antimag i antitot.
Al seu darrere deixa un seguit d’obres extremes, radicals, que demostren la increïble vitalitat d’un dels autors més extravertits i imprescindibles de la literatura catalana dels darrers temps. El seu llegat ara reposa als nostres peus com un ossari que molts es negaran a reivindicar per la seva puresa descontrolada, i d’altres es penjaran al carro de la seva amistat com si de sobte haguessin baixat de la figuera i ho haguessin entès tot d’una. És el que sol passar amb els incompresos pel seu temps. Perquè el temps, sortosament, no és de ningú, i perquè ningú, desgraciadament, no és del seu temps.
Imatge: Carles Hac Mor recitant al Pont del Petroli.
Carles Hac Mor, el poeta que es considerava primer antipoeta i després infrapoeta, o ni tan sols això, simplement un gos poètic que bordava amb ràbia i tendresa els seus versos brutals, iconoclastes, sensacionals i revolucionaris. Els seus crits reivindicatius com «Tot és Poesia!» o «La Perfecció és Feixista!» tornaran a ressonar i no serà amb els seus llavis, ja que els seus seguidors i la gent que el va estimar té ben apresa la lliçó i segur que seguiran portant aquests emblemes cap endavant, amb la mateixa innocència i la mateixa cara dura que aquest tità secret de les lletres catalanes.
Ara que ens sentim orfes d’ell, que ens falta més que mai, cal que llegim alguns dels seus llibres més importants, com S’ha rebentat l’hospici (Cafè Central, 1992), La fi del món (Empúries, 1994), Despintura del jo (3i4, 1998), Cabrafiga (Emboscall, 2002), M’he menjat una cama (Proa, 2003), Coma induït (Cafè Central, 2007), Himnes del no-ésser (March Editors, 2009), Filacteri d’infrallengua (Arola, 2011), Sí fa que sí (Lleonard Muntaner, 2011), Dietari del pic de l’estiu (Edicions 62, 2012), No eixuguis els plats (Pagès Editors, 2013) o Escriptures alçurades (Grup Enciclopèdia Catalana, 2016). D’aquesta manera no ens sentirem tan abandonats, tan tristos, tan perduts.
Des d’aquesta necessitat de llegir, d’indagar, d’investigar i d’estimar, un nou Carles Hac Mor comença i, de sobte, aquesta esplèndida transformació anomenada Carles Hac Viu camina cap al futur amb constància, bonhomia, decisió i passió.
JAUME C. PONS ALORDA
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Jaume C. Pons AlordaJaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és llicenciat en Filologia anglesa i màster de Teoria de la literatura i literatura comparada. Per això no sorprèn saber que un dels fenòmens al mercat literari poètic en català d’aquest any, les Fulles d’herba de Walt Whitman(de moment tres edicions), és una [...]
