La segona edició del Festival de Cinema de Terror de Sabadell, organitzat per l’Associació de veïns de Torreguitart l’últim cap de setmana de febrer de 2013, ha ampliat continguts i confirma la seva voluntat de convertir-se en un festival, tot i que el cos de l’esdeveniment segueixi sent una marató. No s’entén, però, el canvi en la imatge del festival, que ha passat del poderós i atractiu disseny d’un símbol emblemàtic de la ciutat (la Torre de l’Aigua) —reflectida dins d’un ull enigmàtic— a una banyera plena de sang.
Enguany s’han estrenat altres activitats, com una conferència duta a terme amb moltes ganes per Xavier Miralles sobre les obres que no s’estrenen a les nostres pantalles i els motius que ho provoquen, una sessió de maquillatge (la llavor d’una futura desfilada zombi?) o el passi de l’excel·lent Memories of a murder de Bong Joon-ho, amb la col·laboració del cineclub de Sabadell. També va haver-hi curts, integrats a la marató: Obedecer, de David Izquierdo i Dani Andreu, El Grifo de Denis Rovira, i La culpa, de David Victori, guanyador del concurs organitzat per Youtube i la productora de Ridley Scott. I un concurs de microfilms, amb la projecció de l’obra guanyadora.
Després d’instal·lar-se a l’Estruch, un lloc excel·lent però de dimensions reduïdes i que es va veure totalment desbordat, el festival ha optat enguany per un espai més ambiciós, la sala gran de l’Imperial, que va fer molta patxoca i gairebé es va omplir. L’altra ubicació on s’han desenvolupat les activitats ha estat el Museu del Gas, un espai versàtil amb una situació excel·lent.
Terror en estat pur
El criteri emprat enguany en la selecció de films ha estat exactament el mateix de l’any passat: mostrar al públic films de terror avalats per crítiques favorables o premis en diferents certàmens i que, malgrat això, no s’hagin estrenat comercialment al nostre país. El to general de totes les obres ha mantingut una aposta pel terror en estat més pur, amb preferència per gèneres com el survival, el torturer o l’slasher amb bones dosis de sang i fetge o gore, com preferiu anomenar-ho. Només una de les cintes, la canadenca Pontypool (2009), que va inaugurar el certamen amb una presentació del seu creador, va allunyar-se d’aquesta línia tocant tecles més properes al fantàstic o a la ciència-ficció i suggerint més que mostrant. La pel·lícula, dirigida per Bruce McDonald i estrenada fa uns anys a Sitges, és una cinta encomiable que transcorre gairebé íntegrament en un apartat estudi de ràdio. L’habilitat del director per rodar en un espai de dimensions reduïdes i uns actors excel·lents (immens Stephen McHattie) són clau per captivar l’espectador, que assisteix a una apocalipsi des d’un punt de vista suggeridor, el d’un locutor de ràdio. És cert, però, que la pel·lícula es va embolicant a mesura que avança i pateix alguns cops de timó en el guió un xic forçats. Finalment, tot i la proposta original, el desenllaç és confús però potser l’acabarem d’entendre a la seqüela que ja se n’està preparant. Tot i així, és una cinta fascinant i la preferida de qui us escriu de totes les que es van projectar al festival.
À l’intérieur (2007), d’Alexandre Bustillo i Julien Maury, és una de les obres més representatives de la nova onada del terror francès, del qual l’any passat ja es van projectar al festival Martyrs i Frontiere(s). És una altra obra claustrofòbica, que transcorre gairebé tota dins la casa de la protagonista. Com en el cas de Pontypool, les bones maneres del director i dels actors són fonamentals per evitar el naufragi de la cinta. També comparteix amb Pontypool llacunes de guió, encara que aquí s’acaben les similituds: À l’intérieur té quantitats considerables d’hemoglobina i patiment per culpa de les barrabassades que Béatrice Dalle infligeix a Alyson Paradis, a punt de parir.
Eden Lake té el mateix to que À l’intérieur malgrat que es desenvolupa en espais oberts. Assistim a la persecució d’una parella formada per Kelly Reilly i Michael Fassbender per part d’una colla d’adolescents, amb un fort component de violència realista i crítica social. Tot i no haver-se estrenat en cinemes, sí que recordo que ja va causar una grata impressió en el seu pas per Sitges i s’ha vist a la televisió. Segurament, el film de James Watkins (director de la recent La mujer de negro) és el més complet de tots els que es van projectar al festival, amb un guió sòlid, interpretacions meritòries i acompanyat d’un pols narratiu sense alts i baixos.
Excision, de Richard Bates Jr., és l’obra més recent i va ser estrenada al festival de Sitges d’enguany. Malgrat que es percep el llast d’haver estat inicialment un curtmetratge (multipremiat), la seva proposta no deixa de ser original: un inici proper a la comèdia adolescent però que es va enfosquint, tornant-se cada vegada més dramàtic i agre a mesura que avança el metratge. AnnaLynne McCord està molt bé en el paper de Pauline, però els aficionats al gènere agrairan el planter de secundaris format per Traci Lords, John Waters o Malcolm McDowell, entre d’altres.
El colofó del festival el va posar, com no podia ser d’una altra manera, Hatchet, d’Adam Green, amb un to festiu, desenfadat i sense pretensions, que accepta sense vergonya la seva condició de no haver d’inventar res de nou i de tenir l’únic propòsit d’entretenir els amants dels slasher durant una hora i mitja escassa. I ho fa amb un còctel calculat de sang, sexe, humor i un assassí més o menys carismàtic, a més de comptar amb cameos de Tony Todd i Robert Englund. La fórmula ha funcionat i ja n’existeixen diverses continuacions.
Excision va ser la pel·lícula vencedora de la votació popular, tot i que À l’intérieur i Eden Lake es van quedar molt a prop. Per a la propera edició, a més de la consolidació d’un festival tan jove com aquest, els organitzadors han anunciat algunes novetats, com la projecció de clàssics, que ja esperem amb delit.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
