Hi ha llibres que ens fan pensar en el sentit filosòfic del terme, però potser la pregunta que ens hauríem de fer, i que massa sovint no ens fem, és si el que estem llegint val la pena com a pensament, si els paràgrafs que es van succeint discursegen sobre un pensament necessari, veritablement fonamentat, o si simplement peroren en el buit de la seva pròpia tesi. Autocomplaents, narcisistes.
Feta aquesta brevíssima introducció, m’atreveixo a dir que el llibre de què vull parlar en aquestes línies, Quadern de supervivència, d’Ignasi Farinyes Gasalla, a més de fer-nos pensar, ens ajuda a fer-ho, una funció intel·lectual, aquesta d’ajudar a pensar, de primer ordre que tot gran llibre hauria de complir: fer-nos de Virgili en la Comèdia humana. Una virtut «didàctica» que l’extrema vanitat subjectiva del pensament actual sovint menysprea. Aquest menyspreu que practiquen tots aquells que afirmen un seguit d’idees que no saben fonamentar d’una manera raonada i que, per tant, s’aferren a una cosa tan poc crítica com allò que en diem fe i els seus nombrosos succedanis. Ens entren en matèria sense aclarir-nos d’on la fan venir. La liquidació de la dialèctica, que és diàleg i ruptura amb la tradició. Una ruptura impossible sense aquest diàleg previ amb les idees heretades.
Parlo d’aquell «didactisme» tan exigible que es va encarnar amb les Llums en un cos enciclopèdic; no en va coneixem l’època com la de la Il·lustració. El pensament s’havia d’ordenar per fer-lo comprensible, per fer-lo resseguible, una visió de la cultura que culminaria amb la necessitat de tenir les eines per comprendre la situació dels individus al món i aconseguir alliberar-los de les submissions, que calia analitzar amb els estris de la raó per posar-ne al descobert els encobriments. La primera batalla de la llibertat real. Marx i els pensadors socialistes van portar aquesta manera de pensar a la màxima altura. A més a més de pensar, s’havia d’ensenyar a pensar sense fer-se trampes, perquè el pensament irracionalista de la creença només portava a l’alienació. Sí, l’altura era horitzontal: s’havia d’escampar per la terra i no pas pujar al cel.
Llegint els textos recollits per l’autor a Quadern de supervivència, penso en el Gramsci empresonat, mig aïllat del món, que a partir de notícies i articles que li arribaven a la presó, sovint amb retard, va ser capaç de bastir un corpus analític de gran abast intel·lectual a pesar de la fragmentació. Un corpus que reivindicava l’acció col·lectiva però també el pensament posat en comú, l’intel·lectual col·lectiu, i que tenia molt més interès que l’obra de tants coetanis «lliures» al seu despatx o a la seva càtedra, però emmanillats mentalment pel servilisme al poder. O per un jo interior cec que, més que pensar el món, es pensava a si mateix amb satisfacció. Encara hi som, i empitjorant.
Sense voler ser hiperbòlic, i amb tots els matisos que es vulguin, Farinyes, a partir d’un article llegit, d’una citació, d’una opinió emesa en una tertúlia, d’una dada estadística, etc., és a dir, de circumstàncies concretes, com en el cas de Gramsci, analitza la falta freqüent de substància crítica, l’única que dona entitat històrica al coneixement, de moltes de les opinions que s’emeten impunement en premsa i mitjans de comunicació, per no entrar en l’infern de les xarxes, i que sovint no fan més que afermar la ideologia del poder sense ni el més mínim pudor reflexiu; a més a més, l’autor ho fa amb un gran abast temàtic sense perdre mai el rigor crític que a si mateix s’imposa, defugint sempre el subjectivisme, que ens aïlla i que dissol les nostres resistències compartides.
Farinyes es posiciona a favor del pensament crític, que no és sinó el fonament necessari de tota construcció que vulgui resistir el vendaval del capital, aquest capital que sap utilitzar totes les eines de l’alienació fent-les passar si fa falta per transgressores —una transgressió de fireta, de parc temàtic de droga, sexe i rock and roll, que se’n deia— per satisfer anhels d’aquells que persegueixen un canvi que faciliti la vida, però que no disposen de les armes crítiques per concretar-lo, als quals s’ofereix com a solució als seus mals l’oblit, la rendició «redemptora»; només s’ha de veure la promoció de l’extrema dreta com a alternativa rupturista. Un pensament crític que s’ha volgut sepultar amb el permís de «criticar» a tort i a dret, és a dir, d’insultar i amenaçar, a través dels aparells tecnològics. De simplificar fins a extrems liquidadors de res que es pugui dir amb dignitat i pensament. Qualsevol afirmació o negació té el mateix valor, sigui o no ben arguïda. Una altra falsa llibertat que ha anul·lat tot pensament dialògic. El pensament crític s’ha de fonamentar en una anàlisi de la realitat que no admet salts a l’aire ni encara menys al buit. El pensament, per ser pensament, necessita agafar-se a la realitat física, històrica i social en tots els àmbits —política, literatura, llengua, filosofia…—, i aquí la ciència, el modus operandi del pensament científic, hi té molt a veure i a dir. Si no, el pensament no és més que literatura fantàstica, i en general força dolenta. S’ha de pensar pensant en i sobretot amb l’altre, i aquest pensament compartit s’ha de fer praxi comuna, sense la qual no hi ha transformació, encara que el capital reescrigui la història i ens faci veure i creure el que vulgui, com, per exemple, que s’ha acabat la història.
En definitiva, un llibre que et fa pensar ensenyant-te’n. Crec que alguns textos d’aquest Quadern de supervivència haurien de ser lectura obligatòria a escoles i instituts, tant pel seu contingut com pel seu estil volgudament comprensible, com el dels grans pensadors del conflicte de classes, i encara més recomanables si pensem en la qualitat de la llengua de la seva escriptura.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Carles Camps MundóCarles Camps Mundó (1948). La seva obra poètica ha rebut els premis Parc Taulí (2006), Carles Riba (2009), Serra d’Or de la Crítica (2014) i l’Octubre de Poesia (2017). L’any 2018, sota el títol La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), va reunir els seus catorze poemaris publicats fins aleshores.
