Hannah Arendt, 1933 (Font: Wikimedia Commons).
Les morts, les pauvres morts, ont de grandes douleurs.
Charles Baudelaire
Va ser la lectura de llibres d’història la que em va fer comprendre el fatídic error dels filòsofs del segle xx. Va ser el tracte amb els historiadors el que em va fer veure per què l’error es va estendre i ha arribat fins avui.
El segle xx, el segle de l’horror. Sens dubte, per a nosaltres això havia de ser així perquè era el segle en el qual vam estar vivint i, com totes les espècies d’homes, només podíem jutjar les coses des del lloc on les havíem vist, això és, des del mateix present. No només la proximitat incrementa la mida de les coses, també el fet d’haver-hi participat fa normalment que els donem més importància de la que tenen. Però totes aquestes minúcies ja han estat resoltes pel relativisme, no hi cal insistir. Només caldria acceptar com a natural que el nostre segle ens sembli el millor i el pitjor simultàniament.
Tampoc no ens hauria d’estranyar que, en un segle en el qual s’ha posat tant l’accent en la importància del relat, fos precisament en aquest àmbit on es concentressin les majors atrocitats. El segle xx, el segle de l’horror relatat, o el segle on tot relat ha de tenir l’horror com a tema destacat. Res no passa perquè sí. Davant del full en blanc l’autor pot sentir pànic, però davant del full escrit l’autor el que hauria de sentir és la pregunta «Per a què serveix?». Doncs per a què ha servit el relat de l’horror del segle xx? Aquesta em sembla que és la pregunta pertinent en aquest moment, que no respondrem aquí.
David Cesarani és considerat el principal historiador de l’holocaust. El seu llibre, Final Solution: The Fate of the Jews 1933-1949, és segurament la investigació més completa que se n’ha fet. A qualsevol que vulgui conèixer la història li recomanaria que hi anés directament. Cesarani té també un altre llibre, relacionat amb aquest, la biografia d’un dels personatges claus del genocidi, Adolf Eichmann. Quan la vaig llegir em va sorprendre l’agressivitat de Cesarani contra el llibre i l’autora que havien fet d’Eichmann una celebritat, el llibre que tothom ha llegit, Eichmann a Jerusalem, de Hannah Arendt. La posició d’acusador de l’historiador contra Arendt se sosté en unes proves demolidores. Davant del tribunal de la raó serien suficients per treure-li tota la credibilitat intel·lectual a la filòsofa. Però això, com sabem, no és així, i quan algú vol saber alguna cosa sobre els jerarques nazis se l’envia al llibre d’Arendt, no al de l’historiador, i qui l’hi envia no són sinó els responsables de la institució universitària, els regents de la cultura, els savis, els cultes, els il·lustrats, els preocupats pel coneixement, etcètera. El llibre de Cesarani fa quinze anys que està publicat i les proves que presenta són suficients i bastant irrefutables. L’absència d’Arendt del famós judici, només compareix a les qüestions prèvies, crec recordar, la torsió de la narrativa històrica per fer coincidir Eichmann amb l’arquetip d’home «banal» que li convenia per a les tesis del seu llibre principal, Els orígens del totalitarisme, i les incongruències i errors de la filòsofa, són denunciats per Cesarani amb una vehemència que mereix una atenció específica i molta millor fortuna. La irritació de l’historiador prové d’una frustració anticipada. Sap que la seva biografia no podrà eliminar la iconografia arendtiana de la banalitat del mal, un dels conceptes més estúpidament utilitzats en les discussions de cafè, i de tesina, sobre el tema. Sap que l’historiador té les de perdre davant de la retòrica filosòfica. Sap que l’holocaust dels filòsofs està consolidat en l’opinió pública i en l’opinió publicada, encara que sigui una construcció intel·lectual sense correlació en la facticitat històrica, com l’Eichmann d’Arendt, un arquetip teòric.
Ningú té més dret que Cesarani a indignar-se amb l’holocaust dels filòsofs. Ell és qui ha investigat a fons els fets, el desllorigador de les matances en l’evolució militar del front rus, la interacció entre militars i poblacions civils en la barbàrie, l’acceleració dels procediments davant de l’evidència que la guerra no es pot guanyar, etcètera, etcètera. Elements perfectament descrits a Final Solution i que corroboren els historiadors que des d’altres perspectives han treballat el mateix tema, historiadors que en alguns casos no l’han llegit. Dels que jo conec, el llibre que millor i més clarament ho ha explicat és Barbarossa: 1941. La guerre absolue de Lopez i Otkhmezuri, un llibre magnífic sobre la invasió alemanya de l’URSS, on es descriu la casuística exacta i la interrelació profunda entre les operacions militars i el genocidi i la barbàrie espontània de les poblacions locals que inicien les matances abans de l’arribada dels alemanys i a qui no se’ls pot aplicar el principi explicatiu teòric de la banalitat del mal i de l’individu totalitari, em sembla. Barbarossa va ser per a mi una il·luminació en aquest i altres aspectes, ho vaig intentar explicar en aquest article:www.patreon.com/posts/ladveniment-del-52574655. Posteriorment, la conversa amb un dels autors va ser la que em va fer comprendre no només que la ignorància dels filòsofs respecte al tema és immensa, sinó també que els historiadors no estan disposats a passar-los factura. Vaig entendre que l’error que ha afectat Occident durant la segona part del segle xx ve en gran part de la submissió de la història a la filosofia, del respecte que els historiadors senten pels grans noms del pensament occidental, i vaig pensar que podia denominar aquesta malaltia intel·lectual, la d’uns i altres, the Arendt syndrome: www.paris-barcelona.com/ca/la-fi-de-la-historia-un-dinar-sobre-loperacio-barba-roja-amb-lasha-otkhmezuri/.
Però els historiadors tenen a les mans el material preciós per acabar amb tot això. Els llibres dels historiadors fan que l’holocaust deixi de ser una idea figurativa i els seus protagonistes, arquetips. Exactament el contrari del que causen els llibres dels filòsofs. I només si posem els uns davant dels altres podrem sortir de la deriva melancòlica i emancipar-nos dels monstres que ha somiat la raó mentre dormíem i que han servit per al que han servit. Només el llibre que presenta la realitat històrica ens podrà curar de les desviacions de la imaginació a les quals els deliris i les al·lucinacions de la filosofia ens han dut, deliris i al·lucinacions que qualsevol que hagi acudit a seminaris sobre el tema ha vist, sentit i llegit. Només l’historiador podrà corregir la histèria en la qual viu l’opinió pública respecte a la imatgeria apocalíptica del segle xx i l’ús que se’n fa: «Per a què serveix?» segueix sent la pregunta correcta.
Obituary David Cesarani, 1956-2015.
El drama és que els historiadors sembla que no estan disposats a encarar el conflicte i enfrontar-se a l’entorn i a la comunitat intel·lectual, això és, els historiadors no estan disposats a escarnir i menysprear Arendt i els seus, com a mínim en públic, malgrat tenir a les mans les proves i els elements per enviar-la a la paperera de la història. El sentiment d’inferioritat, el complex intel·lectual dels historiadors respecte als filòsofs, que no cal oblidar que segueixen pensant que practiquen la reina de les disciplines, com anomenava Kant mig irònicament la metafísica, és el que ha permès que s’imposés una versió especulativa, crec que aquesta és la paraula correcta, sobre l’holocaust. Especulativa en el sentit que es prefereix imaginar les causes dels fets que conèixer-les, imaginar-les per fer-les coincidir amb les teories preconcebudes: the Arendt syndrome. Especulativa en el sentit en el qual està fet Eichmann a Jerusalem i en el sentit que els humanistes que han seguit la seva estela han seguit jugant amb el concepte. L’holocaust dels filòsofs, lamentablement, s’assembla molt a l’holocaust dels novel·listes, a l’holocaust dels directors de cinema i a l’holocaust dels poetes, potser per això sempre coincideixen. La seva font de legitimació bàsica és el discurs de la memòria. Però l’holocaust que ens expliquen els llibres d’història és un altre, i només s’han de llegir. La història i la memòria no són ben bé el mateix, més aviat són el contrari, i serveixen per a coses diferents. L’holocaust que ens expliquen els historiadors és més cru, sense tant argument, amb un guió menys previsible i amb uns personatges no tan ben definits. Un holocaust sense metàfores i, sobretot, sense aquell verí que conté sempre el relat que ens fa sentir en el bàndol correcte de la història.
Els filòsofs no volen saber història, i fan bé perquè podrien perdre la feina i alguna cosa més. The Arednt syndrome consisteix en això també, en aquesta autoimmunitat adquirida. A no sentir-se interpel·lats pels esdeveniments ni per les explicacions dels fets. Una filosofia del relat, sí, efectivament. El problema és que els efectes de tot això han anat molt més enllà de la filosofia i dels seminaris, i aquí s’ha de tornar a preguntar per a què ha servit. Vaig intentar donar-hi una resposta parcial en un llibre, amb un capítol dedicat a la dicotomia entre memòria i història: www.bonport.cat/ebooks/p/desnim-de-lucre. És tota la història de la segona meitat del segle xx la que ha de ser, perdonin l’ús de la metàfora, desinfectada.
The Arendt syndrome afecta els portadors, però afecta també els subjectes passius. Ha afectat tota la filosofia política produïda des del 1945, és a dir, l’intel·lecte agent d’Occident, els pensadors que han marcat la línia oficial. Però per passiva ha afectat els historiadors, reduint-los a la seva disciplina, obligant-los a donar-se la raó entre ells però sense ser mai capaços d’entrar en el gran joc, en el centre de direcció dels esperits, arribant sempre a toro passat, quan ja és massa tard. Els historiadors, conscients que els filòsofs estaven mentint, mentint de la manera que ho fan els filòsofs (en realitat no estaven mentint: no sabien res, però el resultat és el mateix), han permès que l’error s’estengués, ajudats pel fet que la mentida era més fàcil d’acceptar que la veritat. I aquí també hi ha una càrrega de responsabilitat immensa, una responsabilitat que segueix vigent perquè el problema segueix vigent i la simptomatologia, intacta. L’historiador és l’antiviral que necessitem per combatre la malaltia, però ha d’actuar, no pot quedar-se a la càpsula, ha de vacunar el cos social, això és, intel·lectual, contra els efectes de la desviació filosòfica. La seguretat dels arxius i les biblioteques no el protegirà, no l’ha protegit. Ha de començar a dir en públic allò que sap en privat i portar la disputa davant del tribunal de l’opinió pública.
La història contemporània té una feina pendent: desacreditar la filosofia del segle xx. Cesarani va fer la seva part. És un punt de partida necessari no per evitar que es repeteixi la història, sinó per evitar que es repeteixi la filosofia.
Abel Cutillas
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Abel CutillasAbel Cutillas (Vinaixa, 1976). Llicenciat en Filosofia i en Història per la UB, doctor en Filosofia per la mateixa universitat. Ha publicat un llibre d’aforismes, una novel·la, quatre assaigs i una crònica personal de l’obertura de la Llibreria Calders, a banda d’articles diversos en llibres i en publicacions sobre els [...]
