Família udi a Vartashen a principis del segle XX.
«Soc una flor crescuda en el desert, soc un any ple d’estacions seques.»
Mirvarid Dilbazi
El poble armeni sobreviu dins d’una ferida que no es tanca. La Segona Guerra de l’Alt Karabakh (2020) ha desfet la societat. Els focs del conflicte mai s’extingeixen. Des de l’altra banda del front, dopats amb petrodòlars, els àzeris reafirmen la seua «reconquesta». A la pèrdua de vides cal afegir-li territoris, llocs sagrats de vitalitat existencial i narratives històriques. Mentre en la Guerra Freda es jugava a la «cursa espacial», als departaments d’història de l’Azerbaidjan soviètic es gestava, com recorda el periodista especialitzat en la temàtica Cavid Ağa, una «cursa per l’antiguitat». L’historiador Ziya Bünyadov, seguint la famosa cita orwel·liana «qui controla el passat controla el futur», reescrivia el passat nòmada dels turcs àzeris. La seua tesi pretenia legitimar-los com un poble natiu del Caucas. Si Geòrgia i Armènia s’emmirallaven en els regnes de l’antiguitat, l’Azerbaidjan havia de fer el mateix. L’argumentari presentava l’Albània del Caucas com una civilització antiga de la qual els habitants de l’Azerbaidjan eren els seus «deixebles».
El president Ilham Aliyev i els seus assessors han fet servir els plantejaments de Bünyadov i de la seua deixebla Farida Mammadova per a justificar la seua estratègia militar. Amb el sotmetiment del Caucas del sud al segle XIX, el tsar va afavorir una gran onada de repobladors armenis. Els «nouvinguts» van afegir inscripcions a totes les esglésies allà presents, fet que va alterar el seu «veritable» origen albanès, també conegut com a aghuà. «Tota església o monestir armenis tenen el seu origen en l’Aghuània.» Eixa apel·lació a l’antic territori que els romans coneixen com l’Albània del Caucas nega l’existència d’armenis durant mil·lennis a la regió. Els acadèmics armenis únicament es dediquen a contrarestar i lluitar contra la propaganda, desinteressats en tot allò que gira al voltant d’un territori que consideren relativament insignificant. El periodista Thomas de Waal dedica un capítol sencer a la interpretació per part de tots dos litigants al seu llibre Black Garden: Armenia and Azerbaijan through Peace and War (NYU Press, 2003). L’etimologia, per cert, no té cap relació amb la nació balcànica, com tampoc en tenia l’estat georgià que en aquells temps també coexistia a la regió, el regne d’Ibèria.
Udi de Vartashen bevent vi d’un qvevri, àmfora d’argila incrustada en terra. Finals del segle XIX o principis del segle XX.
En temps convulsos els nobles armenis dels melikats de Karabakh posaven les seues esperances en l’imperi rus. El ressò de la història fa que se’ls discrimine, assenyalant-los de titelles del poder rus. Cap registre escrit de cap mena (escriptors, viatgers o missioners) evidencia que tingués lloc l’ocultació o destrucció d’inscripcions per part dels armenis. Tampoc existeixen fonaments que puguen posar realment en qüestió l’origen armeni de part dels edificis religiosos. Els que idolatren l’obra d’Atatürk i desacrediten les atrocitats comeses durant la creació de l’actual Turquia han maquinat una narrativa que ha esdevingut una peça clau per a intentar esborrar tota empremta armènia.
El Caucas sempre ha estat un camí de pas de diversos imperis, i per això sempre han existit poders interessats a subjugar els seus pobles. Les fonts de l’antiguitat desemmascaren els mites i les falsedats. El geògraf grec Estrabó va descriure l’Albània del Caucas com un territori ocupat per 26 tribus. Cadascun dels pobles comptava amb una llengua i un rei diferent, però a tots els unia el cristianisme. L’albanès seria l’exònim del col·lectiu, un terme per a aglutinar-los a tots sota un mateix paraigües, com passava amb els iugoslaus dins de Iugoslàvia, els aragonesos per a designar a tots els habitants de la Corona d’Aragó, o els daguestànics a l’actual Daguestan. La inestabilitat provocada per invasions, i la influència dels països veïns van fer desaparèixer el regne a partir del segle IX, i la seua població començà un lent procés d’assimilació.
Queda poca cosa sobre l’escriptura, la literatura i aquella llengua que els historiadors armenis medievals anomenaven «gargarià». El 28 de setembre de 1937 l’historiador Ilia Abuladze va descobrir un manuscrit del segle XV a l’Edžmiatsin, la Santa Església Apostòlica Armènia. Estava escrit en alfabet albanès, però no va ser capaç de desxifrar-lo. Unes dècades més tard, l’any 1975, al monestir egipci de Santa Caterina del Sinaí es van descobrir més de 200 manuscrits que durant segles havien restat amagats en l’oblit. D’entre tots ells, un palimpsest es va identificar com a albanès caucàsic. Els documents van permetre fer una acurada reconstrucció de la llengua, ajudant-se amb els pocs exemples existents: unes poques inscripcions tallades en pedra i una còpia de l’alfabet conservada en un llibre de gramàtica armènia. Segons indica Zaza Aleqsidze, el lingüista descobridor del palimpsest, podríem parlar, ara com ara, del leccionari cristià més antic que s’ha trobat en tot el món. D’allà es va concloure que els successors dels albanesos vivien majoritàriament disseminats a l’Azerbaidjan i se’ls coneixia com a udi.
En aquests moments, els udi són una petita minoria que no arriba a les 10.000 persones, segons indica l’Atlas of the Ethno-Political History of the Caucasus (Yale University Press, 2014) escrit per Arthur Tsutsiev. Part de la població encara parla l’udin, una llengua emparentada amb la família de llengües lesguianes. Segons indica Bjørn Wegge al seu llibre Azerbaijan – Where East Meets West (The Santal Mission’s Publishing House, 1996) l’any 1836 el tsar Nicolau I va fer desaparèixer la tradició de l’església d’Aghuània i va obligar els seus seguidors a unir-se a altres ritus. Gran part de la comunitat està adherida a l’Església Apostòlica Armènia. L’assentament udi més important durant els temps soviètics es localitzava a la ciutat azerbaidjanesa de Vartashen (de l’armeni, ‘poble de roses’). La desintegració de l’URSS i l’esclat de la guerra de l’Alt Karabakh als anys noranta va significar la seua l’expulsió. La raó fou compartir religió amb els cristians armenis. En un acte de nacionalisme etnicista, la ciutat fou rebatejada amb el nom d’Oğuz, en honor a l’horda de tribus turqueses seminòmades de l’Àsia Central.
Els udi van cercar refugi a Armènia, la Federació Russa i Geòrgia. Molts van decidir exiliar-se a l’única comunitat udi georgiana. Un poble fundat als anys vint del segle passat ja amb la intenció d’allunyar-se del conflicte entre armenis i àzeris. La iniciativa de Zinobi Silikashvili va fer florir fàbriques, un centre de salut, una oficina de correus i un col·legi on els germans Jeiranashvili van inventar un nou alfabet per a la seua llengua. La població reassentada va voler honrar el seu fundador posant el seu nom al poble, Zinobiani. Zinobi, que fou el primer líder de la comunitat udi a Geòrgia, acabà els seus dies sent una víctima més de la Gran Purga estalinista. Zinobiani va passar a anomenar-se Oktomberi, i no va ser fins a la mort de Stalin que va recuperar el seu nom.
En l’actualitat, a l’Azerbaidjan la majoria dels udi es concentren a la localitat de Nij. A ull nu, ser una minoria en un país amb un gran nombre de minories no hauria de cridar massa l’atenció, però el govern àzeri ha sabut com traure’n rèdit. Els udi han passat a ser actius en la guerra internacional contra Armènia. «Els mentiders historiadors armenis van falsificar les antigues esglésies albaneses, i van afegir els seus propis escrits, apropiant-se d’aquestes esglésies», va dir el president Ilham Aliyev en un discurs pocs dies després del final de la guerra del 2020. La restauració de l’església udi de Nij és una qüestió netament política. La injecció de diners del govern també s’ha encarregat d’esborrar tota inscripció armènia.
Alfabet albanès caucàsic creat pel monjo armeni Mesrop Mashtots.
Publicat el 1991, a El Llibre Roig dels Pobles de l’Imperi Rus els autors remarcaven que tot i que el percentatge de parlants nadius d’udin era encara força elevat, l’absència d’una llengua escrita i d’un sistema d’escolarització l’erosionarien ràpidament. Vint anys després la llengua està catalogada per la UNESCO com una llengua «greument en perill», i els udi segueixen patint un procés d’assimilació en favor de la llengua àzeri. Els seus cognoms tradicionals acabaven en -ari, -iri, o -hoi. L’armenització al llarg dels segles ha fet que acaben amb el sufix -yan. Això va propiciar que, durant la Primera Guerra de l’Alt Karabakh (1988-1994), molts van ser considerats armenis.
Cada cop que l’exèrcit azerbaidjanès menjava terreny a la república d’Artsakh, els diferents monestirs armenis eren rebatejats, «convertits» en originàriament albanesos. Per a afegir més llenya al foc, l’Acadèmia Nacional de Ciències de l’Azerbaidjan ha anunciat la creació d’un nou Centre Científic d’Estudis Albanesos. En cap cas es pot parlar d’un renaixement de la cultura udi. El govern autoritari de Bakú, estrictament nacionalista àzeri, ofega culturalment les minories del país. Les dades van deixar constància del tractament envers aquest segment de població durant la Segona Guerra de l’Alt Karabakh. Aliyev va utilitzar les minories ètniques duent-les al capdavant de la batalla com a escuts humans. Àvars, tsakhurs, lesguians, tats, talix… Els talix van sofrir-ne el cas més evident. «Gairebé el 50% de les víctimes a Karabakh són talix. Açò és un genocidi per a la nostra nació», afirmava Zabil Magerramov, membre de la comunitat talix de l’Azerbaidjan. El conjunt de població d’aquest poble iranià, originari del sud-oest de la mar Càspia, correspon, segons el cens de 2009, només a un 1,26% del total de l’Azerbaidjan. Víctimes d’una guerra a la qual majoritàriament cap de les minories volen participar.
Zinobi Silikashvili amb la seua família.
Quan una minoria s’encalla entre els interessos oposats de dos bàndols bel·ligerants, l’amenaça per a la seua supervivència és constant. Els udi són un exemple més de la desmemòria de la humanitat. Fer memòria és sobreviure. El 20 de març de 1724, quan el territori estava regnat per l’Iran safàvida, el tsar Pere I de Rússia va rebre una petició formal per escrit per part dels líders udi. Demanaven protecció contra els seus senyors musulmans, que els forçaven a convertir-se i destruïen el seu patrimoni històric. «Som albanesos (ałowank) i per llinatge som udi (utik)». Tot i l’amnèsia dels segles, encara se sentien identificats com a part d’eixe col·lectiu. Res havia esborrat la seua identitat.
Com va dir George Herbert, «les tempestes fan que els arbres tinguen arrels més profundes». Els udi representen l’últim caliu d’aquella vella Albània a la Transcaucàsia. Són una flama incandescent. Són l’exemple de com l’agonia d’un poble en perill pot ser utilitzada per deshumanitzar un altre poble germà. Sovint els crims contra la humanitat més atroços es cometen per part dels més poderosos, manipulant minories i enfrontant-les, però la memòria ens dona sempre esperança. Enguany, Alexander Kavtaradze, el cofundador de Sakartvelos udiebi (‘georgians udi’, en georgià), va ser l’encarregat d’inaugurar una escultura en honor a Zinobi Silikashvili al poble que porta el seu nom. La inauguració va tenir lloc el mateix dia que fou executat. És el llegat de Zinobi i del seu poble, amb el seu nom escrit en alfabet albanès, després de romandre amagat, durant segles i segles, en l’oblit de la història.
David Córdoba Bou
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
David Córdoba BouDavid Córdoba Bou (Alcoi, 1988). Graduat en Comunicació Audiovisual i Diplomat en Turisme per la Universitat Politècnica de València. Col·labora amb la revista Lletraferit. Escriu sobre el viatge, les llengües del món, i les identitats de les minories.
