Funerals i funerals a Soweto

Temps de lectura: 13 minuts

Irene Pujadas i Farré

 

Imatges del 1976 del fotògraf Peter Magubane: https://www.newframe.com/peter-magubane-a-photographer-against-apartheid/ Imatge de capçalera: pintada contra la demolició de Sophiatown, un suburbi negre de Johannesburg; la població va ser relocalitzada a Meadowlands, Soweto. Fotografia de Jürgen Schadeberg, aquí la sèrie completa: http://www.jurgenschadeberg.com/galleries/Sophiatown/default.htm

L’1 de gener d’aquest any se celebrava un funeral massiu per acomiadar Desmond Tutu, arquebisbe, pacifista i símbol de la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica. Durant molt de temps, els funerals van ser de les poques ocasions que els sud-africans negres tenien per congregar-se, i fins i tot això es va complicar. Els oficis fúnebres van convertir-se, els últims anys de l’apartheid, en un espai de concentració multitudinària, protesta, arrestos i xocs amb la policia. En aquest article parlarem de les revoltes de Soweto del 1976, de shebeen queens i de la revista Staffrider i veurem funerals reals, funerals ficticis i funerals simulats.

Els règims acostumen a caure per parts, a batzegades. Un dels primers símbols de la decadència de l’apartheid, i de la necessitat del govern de defensar-lo brutalment, va ser la revolta de Soweto del 1976. El 16 de juny del 1976, en aquest township de prop de Johannesburg (els townships acostumen a ser barris perifèrics i segregats, habitats per no-blancs —negres, indis, mestissos… amb excepcions— i majoritàriament pobres), un grup d’aproximadament 10.000 estudiants (les xifres mai són clares) va manifestar-se contra l’ús obligatori de la llengua afrikaans a les escoles i els instituts. L’apartheid estava en dansa des del 1948 i no acabaria fins al 1994, però l’auge del Black Consciousness Movement i la formació de la South African Students Organisation l’any 1969 estaven contribuint a mobilitzar una comunitat estudiantil cada cop més farta de la brutalitat del règim i d’un sistema educatiu que segregava negres i blancs i, sobretot, que trepitjava i negligia els primers. La marxa havia de consistir a passar per diversos instituts i acabar a l’Orlando Stadium de Soweto, però la policia no va trigar a esbombar gasos lacrimògens i disparar contra els manifestants. A partir d’aquí van començar tres dies de protestes, escalada de violència i matances. El nombre total d’assassinats varia entre 176 i 800 persones, la immensíssima majoria estudiants joveníssims negres, per part de la policia. La violència generalitzada va disminuir a partir del 18 de juny, però els conflictes van continuar durant molt de temps.

A més d’exposar la brutalitat d’un sistema que l’any 1976 ja començava a estar prou debilitat com per témer una revolta estudiantil i respondre-hi amb aital violència, la matança de Soweto també va exposar un altre fenomen: a diferència de la generació anterior, la joventut no tenia cap intenció d’arronsar-se. Com va escriure Nadine Gordimer al reportatge «Letter from South Africa», escrit el desembre del mateix 1976, «we whites do not know how to deal with the fact of this death when children, in full knowledge of what can happen to them, continue to go out to meet it at the hand of the law for which we are solely responsible, whether we support white supremacy or, opposing, have failed to unseat it»[1].

Imatges del 1976. El fotògraf Peter Magubane va ser un dels responsables de donar a conèixer les revoltes de Soweto al món; aquí en trobareu més: https://www.newframe.com/peter-magubane-a-photographer-against-apartheid/

Al mateix reportatge, un encàrrec de la New York Review of Books, Nadine Gordimer parla dels canvis que es van produir amb les matances de Soweto del 1976. La determinació de la joventut negra, l’aparició de pamflets d’amenaça als blancs, la por instal·lant-se també en els activistes i els antiapartheid blancs (parla d’una amiga seva que, morta de vergonya, es compra una pistola), l’escalada de tensió general… Gran matisadora, dona d’ull lúcid, Gordimer també es fa ressò dels funerals com a lloc de trobada per a la comunitat negra:

While we white people picnic, Sundays are the most dreadful days of all in Soweto: funerals, the only category of public gathering not banned, have become huge mass meetings where the obsequies of the riot victim being buried are marked by new deaths and fresh wounds as the police attack mourners singing freedom songs and shaking black power salutes.[2]

La violència policial, la determinació del jovent, els morts i els funerals apareixen en molta literatura de l’època. Al número 3.2 de la revista Staffrider pot llegir-se el primer capítol de la novel·la Amandla!, de l’escriptora Miriam Tlali, que se situa en l’època de les matances de Soweto. A l’inici, dues dones es queixen de la prohibició de fer un funeral massiu per a tots els assassinats del 16 de juny del 1976. Mentre observen els diversos grups de gent separada, comenten que normalment els funerals massius són accidentals i més aviat molestos, perquè les pregàries de tots els grups se superposen i no hi ha manera humana d’entendre res. «We normally have “forced” mass funerals», diu una d’elles. «Why did they not do that today?»[3]

Les matances de Soweto del 1976, així com el Black Consciousness Movement, van crear un clima d’urgència política que va propiciar, pel que fa al bullici cultural, l’auge de molts grups d’escriptors que s’organitzaven en municipis o comunitats concretes. Dos anys després, també van afavorir el naixement de la revista Staffrider, un fenomen que, com a mínim vist des d’un altre espai-temps, sembla un miratge meravellós dins del panorama de l’època. Publicada entre el 1978 i el 1993, Staffrider va ser una revista amb vocació horitzontal i diversa, predominantment amb escriptors i audiència no-blanca però també amb escriptors i públic blanc, que intentava evitar el centralisme urbà i donava veu a grups d’escriptors d’arreu del país, amb vocació més popular i expansiva que elitista i amb tota la intenció de prendre’s llibertats i driblar la censura. S’hi publicava quasi de tot: contes, poesia, ressenyes, fotografies, teatre… El nom de la revista, staffrider, fa referència a la joventut negra que viatjava als sostres o penjant de les finestres dels trens segregats i petadíssims que anaven i tornaven entre els townships i la ciutat.

Una de les col·laboradores recurrents de Staffrider va ser Miriam Tlali, escriptora àmpliament i orgullosament censurada que va ser la primera escriptora negra a publicar una novel·la a Sud-àfrica i de les primeres a escriure sobre Soweto. A la columna «Soweto Speaking», Tlali donava veu (força literalment) a la gent del carrer i les seves tribulacions i obstacles quotidians. El seu primer entrevistat, un venedor sense llicència de productes frescos i aus de corral, li va parlar d’uns viatges en cotxe que va fer amb un home blanc, per feina. Ell conduïa i el blanc feia de comercial. Fora dels espais segregats, la segregació feia nosa:

A Sud-àfrica, Soweto Stories (publicat a Londres per Pandora Press el 1989) s’havia publicat amb el títol de Footprints in the Quag: Stories & Dialogues from Soweto.

You know Ausisi, all this nonsons about parteit is all (curses[4], diu el venedor parlant sobre el seu acompanyant blanc. «People are people. He gets lonely and we talk, talk oh, a lot of things»[5]. De què parleu?, li pregunta Tlali. «Mostly about women. (We laugh). […] He tells me about his girl-friends and asks me whether I have any besides my wife. He asks a lot of questions. Questions like “How do you do it? How many times in one night… all that”»[6].

Més tard Tlali publicaria Soweto Stories (1989), una recopilació de contes centrats sobretot en el dia a dia a Soweto, que durant els vuitanta va erigir-se en símbol de la lluita contra el règim (i, conseqüentment, en blanc habitual de la policia). Tlali és una escriptora amb molta textura, que escriu en anglès però l’elastitza, el porta al límit, hi afegeix oralitat i teatralitat a dojo, punts de vista molt canviants i frases en zulu, en sesotho, en afrikaans. La denúncia del patetisme i brutalitat del règim es mescla amb moments de celebració pura, d’absurd i de treva, i amb la narració de les experiències de les dones negres sud-africanes (juraria que no se les havia pogut llegir abans, o amb prou feines). El bullici i moviment de la seva literatura s’equipara al de la vida urbana que retratava. En un dels millors contes de Soweto Stories, «Gone are those days», Miriam Tlali juxtaposa dues imatges de funerals que mostren, també, l’escalada de tensió a la Sud-àfrica post-1976. La història l’explica l’Aunt Lizzy, tieta de la narradora, que en el passat havia estat shebeen queen —durant l’apartheid els shebeens eren bars il·legals regentats sovint per dones, les anomenades shebeen queens, i eren un lloc bàsic de trobada social, gresca i discussió política. «I used to run a shebeen», explica l’Aunt Lizzy. «They used to call me Chobolo, because I was really cheeky. I was “hot”»[7].

La primera imatge de funeral és dels temps del shebeen i és d’un funeral de mentida. Per evitar que la policia els destruís els barrils i els espatllés les festes, la clientela del shebeen i l’Aunt Lizzy mateixa van decidir construir un taüt fals, fet de capses de cartró i cobert amb un mantell negre. Normalment l’utilitzaven de seient. Però quan la policia es presentava al shebeen, tots guardaven la birra dins del taüt, feien posat solemne i es posaven a cantar himnes. Un dels homes, en Tallboy, es vestia de negre i agafava una Bíblia. La policia veia l’ofici i els deixava en pau. La segona imatge de funeral és la del present de la història, segurament als vuitanta. L’Aunt Lizzy ha explicat aquesta anècdota per distreure’s del seu pollastre present: el funeral del seu oncle ha estat interromput per la policia i ella i la seva neboda estan arrestades. Un agent blanc joveníssim s’ha presentat a l’habitació fosca i abarrotada amb el taüt de l’oncle mort i ha obligat els assistents a obrir la caixa. «Open the box. Maak die kas oop!», ha cridat el nen policia. Tenia la cara rosa. El nen policia ha obert el taüt i ha escorcollat el cos del difunt.

El conte mescla aquestes dues imatges amb molt d’encert, avança caòticament però amb textura, encadena diversos relats i fa palès un canvi històric: de la calma relativíssima dels dies de l’Aunt Lizzy al shebeen a la tensió palpitant i la vigilància dels anys vuitanta. «Even when you are a corpse they don’t leave you alone»[8], diu l’Aunt Lizzy. En una altra història de Tlali, els negres quasi es queixen que no es compleix prou l’apartheid: «Can’t they stay away from us? They practically live with us in Soweto!»[9].

L’escriptora Miriam Tlali. Fairlady / Brett Eloff.

Vegem ara «Metamorphosisۚ», on Tlali ens presenta un home mestís que estima més el seu Volkswagen que la lluita per l’alliberament, i que observa amb estupor i basarda la violència del jovent als carrers i contra els seus. L’ataquen mentre és al cotxe, l’han de socórrer entre els veïns… I ell només somia a marxar de Soweto i traslladar-se a Eldorado Park, on se suposa que el seu tiet viu feliç i tranquil. Però què passa? Que al final claudica, fa un gir de 360°, s’adona de la magnitud de la tragèdia i es compromet del tot amb la lluita per la llibertat. Aquest canvi es dona en un sol paràgraf, potser en un paràgraf i mig. És un gir molt poc creïble tenint en compte l’evolució del personatge, i això ens transporta a un dels debats que es va atiar des de les pàgines de l’Staffrider: el de la relació entre literatura i política.

Al número 6.1 de Staffrider, l’any 1984, l’escriptor Njabulo Ndebele va publicar una ressenya dels Anatolian Tales de l’escriptor turc Yashar Kemal, que era, sobretot i en realitat, una queixa sobre l’estat de la literatura sud-africana escrita per negres. És un article llarguíssim, molt exhaustiu, amb parts rebatibles i parts aplaudibles al meu parer, i del qual només destacaria alguns fragments. Segons Ndebele, bona part de la literatura sud-africana de l’època havia comès l’error d’estereotipar tremendament els seus personatges, que normalment encaixaven en la dicotomia de mal vs. víctima del mal. Segons ell, molts personatges apareixien com a personatges tipus i no com a persones amb una història personal i complexa. Així, presentant-los com a personatges anònims, semblava que la literatura s’equiparés al règim que anonimitzava i anihilava els seus habitants, en comptes de fer-los justícia i convertir-los en humans reals. «Thus», diu Ndebele, «instead of clarifying the tragic human experience of oppression, such fiction becomes grounded in the very negation it seeks to transcend»[10].

Ndebele, en definitiva, reclamava més complexitat, i és cert que humanitzar el dolent és una bona decisió a la llarga, perquè el presenta com un humà que ha pres decisions i no com un dimoni. També es queixava que molts dels contes «només» volguessin crear una sensació de reconeixement i, segons ell, el reconeixement no és sinó la confirmació d’un fet i no aporta cap transformació. Tanmateix, aquí se li podria rebatre que, per transformar-se, les coses primer s’han de veure.

Tanmateix, l’escriptor tractava temes interessants, i segurament el context urgent i gravíssim de la Sud-àfrica de l’apartheid convidava a donar veu a peces que denunciaven obertament les polítiques del govern o mostraven el grau d’opressió del poble, o que senzillament donaven visibilitat a veus que no n’havien tingut fins ara. No deuria ser fàcil, a la Sud-àfrica de l’any 1984, ni escriure i publicar contes de denúncia ni escriure i publicar articles contra els contes de denúncia més simplistes. Ndebele jutjava de tendencioses moltes obres que en certa manera ho eren (el final de «Metamorphosis» peca de precipitat), i és de celebrar que Staffrider fos un espai on poder tenir també aquesta conversa. No crec que Ndebele estigués dient que la literatura ha de donar l’esquena a la política; diria que està acusant la literatura de vincular-se a la política amb una superficialitat que esdevé una falta de respecte cap a allò que vol recolzar. Al final, Ndebele reclama també el dret a no acceptar acríticament qualsevol proposta que se li presenti davant dels nassos només perquè políticament hi està d’acord.

De fet, tornant als funerals, ell també va tractar el tema de la violència policial i el jovent. Al conte «Death of a son», Ndebele escriu sobre el periple d’una parella per aconseguir el cos del seu fill, assassinat per la policia durant uns tirotejos arbitraris i, sobretot, sobre el viratge en la relació de la parella després d’això. El conte està narrat per la dona, la mare, i comença in media res i amb gran contundència: «At last we got the body, Wednesday»[11]. L’home ha intentat aconseguir el cos de diverses maneres però, després d’anades i vingudes amb l’administració i el govern, han hagut de cedir a la corruptela policial i pagar perquè els el lliurin. Els policies, quan els entreguen el cos, els donen també un rebut de compra.

Primer número de Staffrider, el març del 1978. L’arxiu complet pot consultar-se aquí: https://www.sahistory.org.za/more-archive-sources/120977

El pare es negava a pagar pel cos del fill (over my dead body!, «per sobre del meu cadàver», cridava) i aquesta negativa, amb potència però sense agència, fa que la dona senti una hostilitat creixent davant les seves paraules buides. Ella és periodista, però, i està acostumada a escriure reportatges sobre tirotejos a persones anònimes sense que li tremoli el pols, i també a llegir revistes de decoració que la fan somiar en una casa bonica. Totes aquestes promeses (la casa gran, la vida maca: paraules, paraules i paraules) es trenquen amb la crueltat de l’assassinat. Hi ha, en certa manera, la idea que les paraules ens protegeixen però també ens enganyen davant la cruesa amorfa de la vida. «Don’t worry. I’ll do everything in my power to right this wrong. Everything. Even if it means suing the police!»[12], assegura el marit, i la seva dona calla. Aquesta visió del seu marit, desemparat sense atrevir-se a estar-ho, fa que la seva imatge d’ell canviï: «I noticed, when I kissed his face, how this once lean face had grown suddenly puffy»[13]. Tot i que pot pecar de l’excés d’explicació que el mateix Ndebele critica al seu article, el conte és fi i mostra la complexitat de sensacions i passions que poden sorgir d’un fet tan brutal com aquest. El nen amb prou feines hi apareix.

Al principi parlàvem de Desmond Tutu, enterrat en un funeral ple de pompa l’1 de gener d’aquest 2022: una sortida com Déu mana. Fa quaranta-cinc anys, el 1977, precisament la seva dona, Leah Tutu, havia estat detinguda per intentar assistir a un altre funeral: el de l’activista Steve Biko, un dels fundadors del Black Consciousness Movement, assassinat per la policia el 12 de setembre del 1977. Miriam Tlali, detinguda juntament amb Leah Tutu i 90 persones més, en parla a «Soweto Hijack!», que va publicar-se al primer número de Staffrider. La història l’explica la narradora —assumim que Tlali mateixa— a una veïna que ve a visitar-la quan ja ha pogut tornar a casa. Quan la veïna li veu els blaus a l’esquena, el sacre i el braç, exclama: «Oh Lord! If God does not answer!»[14], i no podem sinó pensar en les paraules buides del conte de Njabulo Ndebele perquè, efectivament, sembla que a Déu no se l’ha vist enlloc. Tlali és portada a la presó, on també hi ha diversos estudiants que estan arrestats des del juny del 1976; la narradora parla amb una dona, Mabel, el fill de la qual va desaparèixer durant les protestes. Una noia de dotze anys s’ha salvat de miracle d’una violació dins del furgó de la policia (el trajecte era curt). La cel·la de dones empresonades celebra, tanmateix, un funeral per Steve Biko: hi ha parlaments, himnes i pregàries. És un simulacre de funeral, un funeral sense mort present, una mica com el de l’Aunt Lizzy i la gresca il·legal al seu shebeen. La cerimònia de la cel·la de dones acaba celebrant-se paral·lelament al funeral de veritat: Steve Biko va ser enterrat a King Williams Town i a l’ofici hi van assistir unes 20.000 persones.


[1] Nosaltres, els blancs, no sabem com tractar el fet d’aquesta mort quan hi ha nois que, en ple coneixement del que els pot passar, continuen sortint a trobar-la de la mà de la llei de la qual nosaltres som els únics responsables, tant si donem suport a la supremacia blanca com si ens hi oposem, no hem aconseguit desmuntar-la.

[2] Mentre els blancs sortim a fer picnics, els diumenges són els dies més terribles de tots a Soweto: els funerals, l’única categoria de reunions públiques que no ha estat prohibida, s’han convertit en immenses trobades massives en les quals les exèquies de la víctima dels avalots que és enterrada queden marcades per noves morts i ferides fresques quan la policia ataca els assistents mentre canten cançons de llibertat i fan salutacions del moviment Black Power.

[3] Normalment hem «forçat» els funerals massius. Per què no ho fan avui?

[4] Ja el coneixeu, l’Ausisi, tota aquesta bogeria sobre l’apartheid és tot una (renega).

[5] La gent és així. Se sent sol i parlem i parlem, ui, d’una pila de coses.

[6] Sobretot de dones (riem). […] M’explica coses de les seves xicotes i em pregunta si en tinc cap a banda de la dona. Em fa moltes preguntes. Preguntes com ara «Com ho fas? Quantes vegades en una nit…» I coses d’aquestes.

[7] Jo regentava un bar il·legal. […] Aleshores em deien Chobolo perquè era molt descarada. Jo era «la bomba».

[8] Fins i tot quan ets un cadàver no et deixen en pau.

[9] No es poden allunyar de nosaltres? És que pràcticament els tenim vivint aquí amb nosaltres a Soweto!

[10] Així, en comptes d’aclarir la tràgica experiència humana de l’opressió, aquesta ficció acaba arrelant en la mateixa negació que busca transcendir.

[11] Per fi, dimecres vam poder tenir el cos.

[12] No et preocupis! Faré tot el que pugui per redreçar aquest error. El que pugui. Encara que hagi de denunciar la policia!

[13] Em vaig adonar, quan li vaig fer un petó a la cara, que el seu rostre tan prim tot de sobte s’havia inflat.

[14] Ai, senyor! I Déu no hi fa res!

 

Irene Pujadas i Farré

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Irene Pujadas i Farré

      Irene Pujadas i Farré (Sant Just Desvern, 1990) és una escriptora catalana. Ha treballat a la revista Butxaca i al sector editorial. Ha col·laborat amb el Diari Ara (Ara llegim) i amb altres mitjans digitals com La Llança, Núvol o La Directa. És una de les impulsores de la revista [...]