Els Relats de Kolimà en el segle de la bomba. L’home sense la bufanda

Temps de lectura: 16 minuts

Xènia Dyakonova i José Mateo

 

Gairebé em fa vergonya haver de recordar aquestes dades elementals, però estic obligat a fer-ho, ja que vivim en uns temps en què hom pren per realitats les ficcions jurídiques que sostenen els conceptes de «contracte de treball» i de «dret de propietat». La noció de «capital humà» ha esdevingut d’aquesta manera, juntament amb la d’ocupació, el paradigma a partir del qual avui dia s’aborda la qüestió del treball. La suposada cientificitat d’aquest concepte es va consagrar per l’anomenat «Nobel d’economia» Gary Becker; però hom oblida que el primer inventor en va ser Ióssif Stalin i que l’únic sentit rigorós que hom podria donar al capital humà es troba en l’actiu dels llibres de comptes dels propietaris d’esclaus. Alhora, l’ecumene, que l’home llavora —i, si s’escau, saqueja— amb el seu treball, és aprehès com a «capital natural» sobre el qual convindria posar un preu de mercat.[1]

Alain Supiot

 

L’home és una bèstia que viu en un món de ficcions. Es pot conquerir i explotar un territori inhòspit com Kolimà sense ficcions? Per a l’exploració, explotació i colonització de la regió de l’extrem oriental de l’URSS (el territori del riu Kolimà), l’any 1931, l’Estat soviètic va crear un trust depenent del Comissariat d’Interior anomenat Dalstroi. Calia construir carreteres i vies de comunicació; explotar els recursos naturals, eminentment l’or, però més endavant també altres matèries valuoses com ara el níquel, el cobalt i l’urani, i ocupar de manera efectiva regions cobejades per altres potències. L’expansionisme japonès era rampant. Un any abans s’havia creat el GULAG (administració central de camps), el sistema penitenciari centralitzat que administrava els camps de treball i detenció. En principi aquests camps tenien una finalitat «reeducativa» o, deixant de banda la retòrica, penal. Un cop muntat, el sistema va adquirir durant un quant temps una funció econòmica de primer ordre; en altres moments, però, la intensificació de la funció repressiva va perjudicar l’econòmica; en tot cas, constituïa el cor semiocult del règim.

A la regió creixent[2] controlada pel Dalstroi, a grans trets, l’administració penitenciària dels camps, l’USVITL[3](administració nord-oriental de camps de treball reeducatiu), estava totalment subordinada al Dalstroi, fins al punt de tenir el mateix director, i el GULAG, al qual nominalment estava subordinada, es limitava a proporcionar presos segons les necessitats de «capital humà» del Dalstroi.

La imatge combina dos cartells de l’artista Gustav Klutsis. En el de l’esquerra (1928) hi ha el lema «Na frónte sotsialistíčesnogo stroítel’stva» (Al front de la construcció socialista). Idea dominant d’ençà del XV Congrés del Partit (desembre de 1926); consolidada després de l’any del gran salt (1929) i consagrada pel discurs de Stalin del 3 de novembre de 1929 amb aquest lema. Al cartell destaca emblemàticament la dona amb el capell vermell: cal alliberar la dona, incorporar-la a la producció. En el de la dreta (1935) hi ha el lema «Kádry rešájut vsë» (Els quadres ho determinen tot, vegeu la nota 1). https://commons.wikimedia.org

Aquesta sinergia funcionava en el marc del Pla Quinquennal, que, per la manera com s’havia imposat l’any 1928, havia significat un punt d’inflexió en el domini de Stalin sobre el Partit i sobre l’Estat. El Pla marcava el ritme de la industrialització forçada de l’URSS i materialitzava un ideal d’autoconstrucció: el del socialisme en un sol país. S’assumia que la revolució europea havia fracassat. A l’univers concentracionari, Kolimà (la regió del Dalstroi), per les seves condicions extremes i per la naturalesa del treball que s’hi realitzava, era el lloc on el sistema feia patent la seva brutalitat.

L’autor dels Relats de Kolimà, Varlam Tíkhonovitx Xalàmov (1907-1982), va complir condemna a Kolimà, i s’hi va estar durant gairebé disset anys (1937-1953). Va conèixer i patir els camps d’aquesta regió durant bona part de la història del Dalstroi-GULAG (1931-1956) i en va conèixer la prehistòria i tot en una condemna anterior, al camp de Víxera (1929-1931).

Els Relats de Kolimà, però, són i no són un testimoni de la duresa dels camps. L’autor afirma que pretén descobrir els camps al lector, de la mateixa manera que Saint-Exupéry ens ha descobert l’aire, però alhora sosté: «Jo no escric pas més sobre els camps que Exupéry sobre el cel o Melville sobre el mar».[4] Es tracta de dir la veritat del que ha viscut als camps; però això no està a l’abast d’un memorialista corrent, i per fer-ho no n’hi ha prou amb transmetre un seguit de dades i fets; cal l’art; cal una escriptura que elabori el que s’ha viscut i que pugui ser rebuda pels lectors del present i del futur, una «nova prosa», la «prosa del futur»; cal una escriptura a l’altura dels temps. Abans d’entrar als camps, Xalàmov ja té ambició literària i està al corrent de les idees d’avantguarda.

 

A la nova prosa, <després> d’Hiroshima, després de l’autoservei d’Auschwitz i de Serpantínnaia, a Kolimà, després de les guerres i les revolucions, és impossible qualsevol mena de didactisme. L’art no té dret a donar lliçons. Ningú no pot ensenyar res a ningú altre, ningú en té el dret.

L’art no ennobleix la gent, no la fa millor. L’art és una manera de viure; no una manera de conèixer la vida.[5]

 

Mutilacions a nens i adults a l’Estat Lliure del Congo, dirigit per Leopold II de Bèlgica. Imatge publicada a la premsa l’any 1926 amb fotos preses entre 1900 i 1905. https://commons.wikimedia.org

Hiroshima, Auschwitz, Kolimà és una tríada que Xalàmov reitera quan mira d’explicar la substància de la seva obra; són marques del confí antropològic on s’inscriu. En aquesta tríada nosaltres hi veiem una inhomogeneïtat, que interpretem amb Santiago Alba Rico:[6] Hiroshima seria un trencament; marcaria el després d’una novetat fonamental. El model de barbàrie representat per Auschwitz i Kolimà és d’alguna manera antic (potser tant o més que la Guerra de les Gàl·lies o els relats bíblics); una barbàrie que la modernitat industrial realment existent havia explotat, tot prometent erradicar-la, i que amb el colonialisme i la Gran Guerra s’havia mostrat d’una manera tan descarnada que era impossible d’ignorar. El món espiritual i artístic en què es va formar Xalàmov intentava respondre a aquesta consciència, i podem preguntar-nos si la «nova prosa» no és sobretot filla d’aquest temps. El model d’Hiroshima va més enllà del genocidi organitzat. És l’«antropocidi» potencial que marca la fi de l’home com a espècie.[7] Tot bombardeig, d’altra banda, és un crim incalculable, que cau del cel i trenca la cadena de la culpa (com jutjar els homes de la bomba?), i justament per això fa menys escàndol i pot passar desapercebut. En tot cas, és significatiu que ell, Xalàmov, l’home dels camps, no s’oblidi de la referència d’Hiroshima. Quan l’escriptor torna del captiveri, no torna a un món on el bé s’hagi imposat definitivament al mal: torna al Moscou de la Guerra Freda. Hiroshima (no circulen relats escrits per al «capital humà» que va extreure l’urani de Katanga per a la bomba)[8] i tanca la porta a qualsevol intent de redempció. Amb aquesta lucidesa un Xalàmov transfigurat reapareix a Moscou com qui ha emergit del cor de les tenebres, i escriu durant vint anys els Relats de Kolimà. L’escriptor dissident Andrei Siniavski, en el bell prefaci que va fer a la primera i encara incompleta edició francesa dels Relats de Kolimà (1980),[9] observa que la narració funciona de manera que el lector no s’equipara amb l’autor, sinó amb el pres; el narrador «ho sap tot»[10] i mena el lector pel món glaçat de Kolimà: «Xalàmov escriu com si fos mort»,[11]conclou Siniavski amb una expressivitat insuperable.

Fam a Madràs, India, 1876-1879. Sota règim colonial britànic. Autor: Willoughby Wallace Hooper. Sobre el tema: Davis, Mike. Los Holocaustos de la era victoriana tardía. El Niño, las hambrunas y la formación del Tercer Mundo (trad. Aitana Guia i Conca e Ivano Stocc), València, Universitat de València, 2006. https://commons.wikimedia.org

L’escenari de l’acció té el centre als camps de Kolimà durant els anys més durs del sistema. Al cor del relat hi ha l’experiència de l’autor com a presoner, que li dona coneixement i autoritat; és un cor que batega, plora, i fins i tot crida, però com si fos en un altre escenari diferent: a nosaltres, lectors, ens n’arriba només una reverberació.

Cada relat, cada frase s’ha dit a crits en una habitació buida; sempre parlo sol mentre escric. Crido, impreco, ploro. I les llàgrimes em cauen a raig. Només quan he acabat el relat o una part del relat m’eixugo les llàgrimes.

Però això és exterior.[12]

Tal com van acabar conformats en edició pòstuma, feta segons les indicacions de l’autor, els Relats de Kolimà consten de sis llibres (sis cicles) que recullen un total de 145 peces en prosa, de caràcter divers: hi ha relats secs i de to moral, amb anècdotes de concreció inapel·lable, personatges definits per l’acció i objectes que presten relleu moral i transcendència simbòlica a la narració gairebé com en un conte hassídic; n’hi ha que semblen interludis lírics que també contenen càrrega simbòlica; n’hi ha que són com petits assajos historicomorals… Els llibres segueixen si fa no fa l’ordre d’escriptura, però cadascun té una certa unitat, un cert ritme intern i un to propi, marcat pel tipus de peça i el contingut que hi predomina. Les diferents peces ressonen les unes en les altres. Hi ha personatges que reapareixen, anècdotes que es reexpliquen amb tractaments diferents i fins i tot amb petites contradiccions de detall; hi ha motius recurrents; personatges desdoblats; personatges amb nom real (sobretot els botxins: les autoritats, però també alguns denunciadors), personatges amb nom canviat o desconegut i personatges de nom parlant…

Tot plegat funciona com un joc de lupes, prismes i miralls que treballen en diferents escales i perspectives damunt l’espai de temps de Kolimà; els diversos enfocaments i orientacions de les peces de cristall permeten recollir la llum que ve d’altres espais i també rajos que tornen reflectits, produint una mena d’efecte escherià pel qual les nocions de dintre i fora mig es confonen. Tot té un reflex a Kolimà, o més d’un. Kolimà és el centre del joc de llums; però l’escriptura té lloc després, entre les ombres.

A través del joc de miralls i identificacions, els fets objectius bàsics de la biografia de Xalàmov es poden llegir entre línies. Va néixer a Vólogda l’any 1907, fill d’un popa ortodox d’un corrent progressista. De jove va anar a estudiar a Moscou i va viure amb intensitat els moments d’efervescència creativa dels anys vint. Amb només 22 anys, però, va ser condemnat a 3 anys de camps de treball. La raó de la condemna va ser la col·laboració amb una impremta clandestina que difonia l’anomenat «Testament de Lenin». Va viure una primera experiència als camps de treball: va tenir una actitud més aviat col·laborativa i fins i tot va conèixer de prop Eduard Berzin, que seria el primer director del Dalstroi. Va sortir en llibertat el 1931, es va casar, va treballar com a periodista i va fer provatures com a escriptor. El gener del 1937, pel fet de tenir antecedents, va ser dels primers detinguts de la Gran Purga, cosa que, segons ell mateix, potser li va estalviar els mètodes d’instrucció més terrorífics. A Kolimà, va evitar delatar altres presos o exercir càrrecs que l’obliguessin a donar ordres a companys. Va treballar a les mines d’or i en expedicions forestals i d’exploració; va arribar al límit de la subsistència per esgotament i falta d’aliment en diverses ocasions; com la majoria dels presos que durant la Guerra Mundial treballaven per al Dalstroi (que havia de suplir el col·lapse d’altres centres de producció) va rebre una condemna suplementària; va ser hospitalitzat i va tenir la sort de poder treballar com a infermer als hospitals penitenciaris; va sobreviure fins a complir el termini, l’octubre de 1951, i després de continuar treballant com a infermer per al Dalstroi durant dos anys més, va poder marxar de la regió de Kolimà (1953), recuperar els drets civils (1956) i finalment tornar a Moscou. Tot això es pot recompondre aproximadament ajuntant les imatges que ofereixen els relats en els miralls del muntatge literari; la certesa de les identificacions no és absoluta i els detalls fluctuen: al capdavall, el protagonista, el pres, podria ser qualsevol. Vet aquí un record que es repeteix, amb petites variacions i protagonistes diversos: es tracta d’una bufanda; una bufanda regalada a un presoner per una persona estimada; una bufanda que gairebé no abriga, que més aviat fa nosa per treballar; una bufanda bonica, cobejada per tota mena de lladres i assassins; l’amo de la bufanda l’ha de dur posada tothora per evitar que la hi prenguin; passa setmanes martiritzat per les picades dels polls; la bufanda en té tants que, quan se la treu un moment per descansar, es belluga sola; finalment, en un descuit, li roben la bufanda, la venen i acaba guarnint el coll insolent d’un criminal… Què en queda, de l’home sense bufanda? El camp, portant l’home més enllà d’un determinat límit, el despulla de retòrica. En alguns relats el presoner, al límit de les forces, arriba a un estat d’apatia gairebé absoluta; si en surt, el gest bàsic de l’home xalamovià (quan el percebem, sabem que l’autor hi és, allà) és el rebuig de caure en la mística del sacrifici; la temptació existeix, però ell no es permet l’autoengany de fer del mal i el dolor un bé profitós. No s’hi val a fer trampes; no hi ha excuses redemptores, no hi ha rescat possible per al mal.

Visita del Vicepresident dels EUA Henry Wallace a Kolimà. Finals de maig de 1944. L’acord del Lend-Lease (de préstec i arrendament) amb l’URSS va entrar en funcionament des d’abans de l’entrada dels EUA a la guerra. Una de les rutes principals entrava per Magadan. Els EUA van cobrar en or i altres minerals. En diversos relats de Xalàmov es veu l’impacte del Lend-Lease als camps. https://digital.lib.uiowa.edu

Tot i que l’obra arriba a les arrels de la condició humana, el contacte amb el primordial no impedeix que fili prim en la descripció detallada del món concentracionari i en l’anàlisi històrica. La possibilitat de tornar-hi en cada peça permet multiplicar els temes, els enfocaments i les perspectives, i desbordar sovint els límits d’espai i temps de Kolimà. Llegint els Relats de Kolimà podem resseguir amb precisió les diferents onades repressives i el destí característic dels diversos tipus de convictes. Podem seguir també els debats interns dels revolucionaris soviètics i entendre algunes claus que manejaven; podem veure, a més llarg termini, línies d’evolució de la intel·ligència russa, des dels populistes fins a la revolució i la postguerra. De Kolimà estant es pot seguir en certa manera l’evolució de la Segona Guerra Mundial: nacionalitats represaliades; l’exèrcit de Vlàssov; l’incipient programa nuclear soviètic;[13] Hiroshima; la col·laboració amb els Estats Units via préstec, pagat en bona part amb l’or que extreuen els forçats (sovint amb equipament americà)… L’or,[14] aportat pel Dalstroi a la circulació de valor mundial, és un dels leitmotivs d’aquesta mena de composició musical que són els Relats.

Els mecanismes de funcionament dels camps i la falsedat de la retòrica que els sosté són mostrats i identificats finament pel narrador, de manera que esdevenen reconeixibles també fora dels camps; també més enllà de l’àmbit soviètic, darrere l’escala meritocràtica i l’eficiència de la governança per les xifres s’hi amaguen la violència i l’absurd més demolidors.[15]

Xalàmov escriu els relats entre 1954 i 1973. Stalin és mort; en el XX Congrés del Partit (1956) els hereus denuncien els excessos de l’estalinisme i l’anomenat «culte a la personalitat» de Stalin. A l’URSS del desglaç va arribar a haver-hi un petit auge de literatura dels camps; en va ser el punt àlgid la publicació d’Un dia en la vida d’Ivan Deníssovitx, d’Aleksandr Soljenitsin (1962); però la cosa no va anar gaire més enllà. Sense canals d’intervenció real, la dissidència sovint va tendir a entrar en col·laboració amb l’altre pol de la Guerra Freda. La intransigència sorruda de Xalàmov no entrava en aquest esquema. El seu combat no es podia descriure com una guerra amb el totalitarisme que, a més a més, es pogués guanyar amb un pacte amb unes forces liberalitzadores estrangeres. La seva interpretació estètica i moral del Gulag juga en unes altres dimensions, i ell mateix va fer el que va poder perquè la seva obra no entrés en aquest joc ideològic.

Xalàmov no va cobrar mai drets d’autor pels Relats de Kolimà; era un autor difícil de pair a banda i banda del teló d’acer. Ho explica Valeri Iéssipov, un dels seus estudiosos principals, en un article on dona claus per interpretar aquesta dificultat, analitzant algunes de les seves actuacions cíviques durant els anys d’escriptura dels relats i la seva relació conflictiva amb Aleksandr Soljenitsin.[16] El contrast és significatiu. A mitjans dels anys seixanta, Xalàmov es va acostar notablement a alguns cercles intel·lectuals inconformistes i va deixar que una bona part dels seus relats circulés en edicions casolanes (samizdat); en poc temps, se’n va tornar a allunyar, havent-se condemnat abans a la vigilància permanent del KGB per haver escrit una apologia anònima (però no gaire difícil de rastrejar) i força llegida d’Andrei Siniavski. Aquest darrer acabaria condemnat a les colònies penitenciàries en un judici notori que va segellar la fi del reformisme del règim.

Els relats van sortir a l’estranger i es van anar publicant amb arbitrarietat total, sense permís ni respecte per cap dels drets de l’autor (traient les peces del corpus al qual pertanyien, inserint-les en un context no desitjat, practicant talls en el text i, esclar, sense pagar honoraris), en revistes bel·ligerantment antisoviètiques d’Alemanya i Estats Units. El febrer de 1972, Xalàmov condemnava iradament l’abús en una carta a la revista Literatúrnaja gazéta.[17] La carta va ser molt controvertida. Soljenitsin, en conèixer-la, va interpretar erròniament que Xalàmov es desdeia de la seva obra i el va donar per mort. Ell, que havia pogut publicar l’Ivan Deníssovitx a Nóvyj Mir, l’any 1964, que havia rebut el premi Nobel l’any 1970 i que després, amb la publicació de l’Arxipèlag Gulag l’any 1973, faria una gira triomfal per mig món.

Revers de medalla amb el lema «Trud v SSSR délo čésti» (El treball a l’URSS és un afer d’honor). Es tracta de la Medalla per la Restauració de la Indústria Metal·lúrgica, creada l’any 1948, i atorgada als obrers, enginyers, tècnics, economistes i administratius pels alts índex de producció i el mèrit en la restauració de la indústria del ferro i l’acer al sud. Xalàmov evoca sovint que a les portes de les zones de camp hi solia haver una inscripció que repetia les paraules que Stalin va pronunciar el 27 de juny de 1930 al XVI congrés del partit: «El treball a l’URSS és un afer d’honor, de glòria, d’entrega i d’heroisme». https://commons.wikimedia.org

Xalàmov va acabar aïllat intel·lectualment, cosa que juntament amb la seva sordesa i, en general, el seu mal estat de salut, va fer molt difícils els seus últims anys de vida. Iéssipov pren partit per Xalàmov, l’etern perdedor, l’home de principis que es nega sorrudament a deixar-se utilitzar en causes alienes; Soljenitsin, en canvi, malgrat les matisacions i les esmenes, s’hauria venut a la intel·liguèntsia liberal i a l’atlantisme. En l’atzucac en què es trobava Rússia, l’autor de l’article trobava més inspirador el no rotund de Xalàmov que una línia de conducta que passés per l’estimació interessada dels poders occidentals. L’article va sortir l’any 2002. Eren anys difícils. Havent dominat el parlament amb els canons de l’exèrcit i l’aprovació del bloc atlantista (1993), Ieltsin va imposar la teràpia de xoc, que faria irreversible la transició de Rússia a un sistema liberal. L’any 1998 s’havia produït el default de la Federació Russa; després de diverses onades privatitzadores, els recursos de l’antiga potència en desballestament passaven a mans dels nous emprenedors.

En el segle XXI, el gruix de l’extracció de matèries valuoses del subsol rus correspon a grans companyies, amb inversors russos que ocupen llocs destacats a la llista Forbes. L’any 2006, mentre s’intensificava la controvèrsia pública sobre el clixé de Stalin com a «manager efectiu» (de la Pàtria russa?), Polyus Gold, dirigida per l’emprenedor Mikhaïl Prókhorov, es convertia en la principal companyia productora d’or de la província de Magadan i de tot Rússia, en separar-se de la gegant de la mineria Norilsk Nickel. A la regió del Dalstroi, les carreteres construïdes pels presoners encara són les que recorren el territori; la població s’ha estancat i, darrerament, fins i tot ha disminuït; molts dels antics assentaments i explotacions estan abandonats, però algunes mines antigues encara ara s’exploten i se n’obren de noves. Els Relats de Kolimà es van publicar íntegrament per primera vegada l’any 1989. La curadora designada per Xalàmov, Irina Sirotínskaia, experta en arxius literaris, va procurar una correcta difusió de l’obra i es va ocupar personalment de l’edició de l’obra reunida en sis volums (2004), més un de suplementari (2013). Altres iniciatives com la creació i manteniment de l’excel·lent lloc web shalamov.ru i el foment d’estudis i simposis han contribuït a estendre i profunditzar el coneixement de l’obra. Fora de Rússia, els Relats s’han traduït a diverses llengües i han rebut una certa atenció als mitjans escrits. Cal afegir que els ajuts a la traducció de la Fundació Prókhorov n’han estimulat l’edició en llengües com ara el castellà, l’anglès, el txec, el suec, el turc, el romanès i el català. Tant de bo els Relats de Kolimà no despertin interès tan sols com a document a afegir al llibre negre del comunisme, i trobin lectors que sàpiguen gaudir-ne la riquesa de detalls i matisos i llegir-ne l’abast i la profunditat.

————————————————————————————————————————————————–

[1]Supiot, Alain: Le travail n’est pas une marchandise. Contenu et sens du travail au xxie siècle, París, Collège de France, 2019, p. 12. Els primers capítols del llibre es poden consultar en línia.

El discurs de Stalin és el mateix on diu la famosa frase «kádry rešájut vsë», «els quadres ho determinen tot»; un discurs tecnocràtic que en línies generals podria signar qualsevol opinador o polític de la nostra contemporaneïtat:

Stalin, Ióssip Vissariònivitx: Reč v Kremlévskom dvortsé na výpuske akadémikov Krásnoj Ármii 4 mája 1935 góda (discurs al palau del Kremlin amb motiu de la llicenciatura dels alumnes de l’Acadèmia de l’Exèrcit Roig el 4 de maig de 1935), a Cočinénija, vol. 14, Pisátel’, 1997, p. 58-63. El discurs va ser publicat al diari Pravda el 6 de maig de 1935.

[2]A mesura que es van anar construint carreteres i explorant jaciments, el territori es va anar eixamplant: des d’uns centenars de quilòmetres al voltant de Magadan fins a ocupar tota l’actual província de Magadan i els territoris de Khabarobsk, Kamtxatka i part de Iacútia (Sakhà).

[3]També coneguda com a Sevvostlag (camps del nord-est).

[4]Xalàmov, Varlam: Sobránie sočinénij (obra reunida) en 6 vol. + 1 vol. supl., s.l., Knižnyj Klub Knigovek, 2013; vol. supl., p. 299, apunts corresponents a la llibreta de l’any 1966.

L’obra de Xalàmov està també disponible al seu lloc d’internet shalamov.ru; aquesta obra en concret, a shalamov.ru/library/23/13.html#n17.

[5]Xalàmov, Varlam: Sobránie… ; vol. 5, p. 157. És el començament de l’escrit que els editors han titulat «O “nóvoj próze”» (Sobre la nova prosa), que sembla una preparació de l’autor per a l’important article «O próze» (Sobre la prosa).

[6]La distinció que fa Santiago Alba entre el «model horitzontal» de barbàrie i el «model vertical» la podem trobar, per exemple, en una entrevista de 2007 amb Beatriz R. Viado. També a:

Alba Rico, Santiago: «Bombardeos», a Todo el pasado por delante, Madrid, Catarata, 2017, p. 95-101.

[7]Els Relats de Kolimà serien, doncs, més que les memòries d’algú, el document de la humanitat que haurien de llegir els alienígenes després del cataclisme. (No ens toca a nosaltres posar-nos en el lloc d’aquests alienígenes?)

[8]Un article accessible sobre la mina que va fornir el gruix de l’urani per a la bomba d’Hiroshima:

Frank Swain: «The forgotten mine that built the atomic bomb», bbb.com (4 d’agost de 2020).

[9]N’hem consultat la versió en rus a:

Siniavski, Andrei: «Srez mateliala» (Un tall del material), a Valeri Iéssipov: Šalamovskij cbornik (Recull de Xalàmov), Vólogda, Administrátsija Vólogodskoi óblasti, 1994, p. 224-229. Hi ha edició en línia.

[10]Ibíd., p. 227.

[11]Ibíd., p. 228.

[12]«Písma I. P. Sirotínskoj» (Cartes a Irina Pàvlova Sirotínskaia), a Varlam Xalàmov: Sobránie… ; vol. 6, p. 495-496. Es tracta d’una llarga carta adreçada a Irina Sirotínskaia on l’escriptor analitza la manera com ha escrit els relats. A l’edició electrònica se’n conjectura la data, 1973.

[13]El relat «Žítie inženiéra Kipréeva» (La vida de l’enginyer Kipréiev) explica com la detenció interromp la carrera d’un investigador del projecte nuclear. El correlat de Kipréiev és l’enginyer Gueorgui Demídov, a qui Xalàmov va conèixer a Kolimà i amb qui va mantenir correspondència posteriorment. Sobre l’incipient programa nuclear soviètic:

Mellor, Robynne: «Soviet uranium boosters», Physics Today, 74, 7, 28 (2021).

Sobre les mines d’urani i el Gulag:

Medvedev, Zhores A.: «Stalin and the Atomic Gulag», Spokesmann Books, 2002, p. 91-111.

[14]Sobre el tema de la mineria d’or durant l’època de Stalin es pot llegir un bon resum a:

Grebenyuk, P. S.: «The Gold Factor and Soviet Gold Industry during the Stalin Epoch», Vestnik of Saint Petersburg University. History, 2019, vol. 64, n. 3, р. 890-912.

[15]El narrador dels Relats no pot deixar de veure com una crueltat afegida la ineficiència extrema del sistema i l’arbitrarietat dels comandaments. El treball sense sentit és destructiu per a l’ésser humà. David Graeber ha elaborat la noció de bullshit job (treball enganyifa, treball de merda): un treball percebut com a absurd o nociu per la persona que el realitza.

[16]Iéssipov, Valeri: «Rabóta golový íli rabóta kolén? Varlám Šalámov i Aleksándr Solženitsyn» (Un treball del cap o dels genolls. Varlam Xalàmov i Aleksandr Soljenitsin), Rússkij Séver, 2002, n. 4, p. 23-29. L’article és accessible en línia; també en versió anglesa: «Celebration or Genuflection? (Varlam Shalamov and Alexander Solzhenitsin)».

[17]«Pis’mó v redáksiju “Literatúrnoj gaséty”» (carta a la redacció de Literatúrnaja gazéta), а Varlam Xalàmov: Sobránie… ; vol. 7 supl., p. 366. Datada el 15 de febrer de 1972 a Moscou i publicada el 23 de febrer. N’hi ha versió electrònica.

Xalàmov justifica breument el contingut de la carta en notes personals i en una carta a l’estudiós de la literatura Leonid Timoféiev datada el 27 de febrer de 1972:

«O pís’me v Literatúrnuju gazétu» (A propòsit de la carta a Literatúrnaja gazéta), a  Varlam Xalàmov: Sobránie… ; vol. 7 supl., p. 367-368. N’hi ha versió electrònica.

«Perepíska s Timoféevym L. I.» (Correspondència amb Leonid Timoféiev), a Varlam Xalàmov: Sobránie…, vol. 6, p. 575-576. N’hi ha versió electrònica.

Per a una discussió més detallada del contingut d’aquesta carta ens caldria molt més espai del que ens correspon en aquest escrit. Ens remetem a l’article de Valeri Iéssipov al·ludit (vegeu la nota 16).

 

Xènia Dyakonova i José Mateo

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  •  Xènia Dyakonova
    Xènia Dyakonova

    El nostre primer treball conjunt —una traducció del rus al castellà— va ser l’antologia poètica El tranvía extraviado, de Nikolai Gumiliov, publicada el 2012 per l’editorial Linteo. El mateix any vam publicar una altra traducció, aquest cop a Visor: Días únicos, una antologia de poemes de Borís Pasternak. Tots dos [...]

  •  José Mateo
    José Mateo

    El nostre primer treball conjunt —una traducció del rus al castellà— va ser l’antologia poètica El tranvía extraviado, de Nikolai Gumiliov, publicada el 2012 per l’editorial Linteo. El mateix any vam publicar una altra traducció, aquest cop a Visor: Días únicos, una antologia de poemes de Borís Pasternak. Tots dos [...]