La mosca de ‘Mandíbulas’.
En el panorama del cinema francès actual, on predominen les comèdies més o menys familiars amb milions d’espectadors, les obres dels fills espirituals de la Nouvelle Vague i algun thriller escadusser —el polar que França va cultivar durant dècades amb excel·lència pràcticament ha desaparegut—, les pel·lícules de Quentin Dupieux són un ovni de vitalitat, humor absurd i moments hilarants i inesperats, que contrasten amb una producció sovint previsible.
Després d’una carrera com a DJ i músic amb el nom de Mr. Oizo, que no ha abandonat del tot (potser alguns el recorden pel seu Flat Beat de 1999), el director nascut el 1974 s’ha convertit en els darrers deu anys en una presència discreta però constant en la producció europea, amb títols com Rubber (2010), Réalité (2014), Bajo arresto (2018) o La chaqueta de piel de ciervo (2019), que també s’han estrenat a casa nostra i cada any han tingut un lloc especialment reservat al festival de Sitges.
El seu darrer opus, Mandíbulas (2020), la història de dos curts de gambals que troben una mosca gegant i decideixen ensinistrar-la per guanyar diners, es va convertir en un dels hits de l’edició més trista del festival, la del 2020, en plena pandèmia, i els dos protagonistes (David Marsais i Grégoire Ludig) es van emportar el premi a la millor interpretació.
Des de les seves primeres pel·lícules, la crítica ha intentat apamar un univers «meravellosament idiota» i ple de «deliris marcians». Només cal llegir les sinopsis de pel·lícules com Rubber —la història d’un pneumàtic que descobreix els seus poders destructius i sembra el terror a la ciutat— o La chaqueta de piel de ciervo —les aventures d’un home obsessionat amb una jaqueta de pell de cérvol que es convertirà primer en cineasta amateur i després en assassí— per adonar-se que estem en una dimensió desconeguda i molt original.
Com ha explicat molt bé el crític Gerard Casau, Quentin Dupieux és un «especialista en films que neixen d’un leitmotiv impossible» però que «un cop fet l’enunciat, és com si el director s’oblidés de com segueix l’acudit, i es posés a improvisar».
El mateix director ha explicat la seva propensió cap a l’absurd: «Al cinema tendim a racionalitzar massa, a no tenir en compte la part absurda de la vida. La nostra existència està formada per esdeveniments aleatoris, coses inexplicades i inexplicables. Al mateix temps tampoc es tracta de fer cinema sense sentit només pel plaer de fer-lo, tot i que m’ha passat de vegades d’anar molt lluny per aquest camí», reconeixia en una entrevista després de l’estrena de Bajo arresto. Altres vegades, en canvi, en un to molt menys reflexiu, ha confessat que simplement tenia ganes de fer «una pel·lícula realment estúpida», com en el cas de Mandíbulas.
Alain Chabat a ‘Realidad’.
Més enllà de les seves motivacions, el cinema de Dupieux el conformen sobretot moments hilarants (probablement no aptes per a tots els públics), com el de l’Adèle Exarchopoulos parlant a crits a Mandíbulas, el Mark Burnham fent de DJ en calçotets davant d’un Marilyn Manson desconcertat a Wrong Cops o el comissari interpretat per Benoît Poelvoorde a Bajo arresto intentant entendre si el que apareix a la fotografia de l’escena d’un crim és el dit d’un peu o un penis anormalment petit.
No fa gaire l’escriptor argentí César Aira —un «escritor raro», com es defineix ell mateix, amb un humor que desconcerta tant o més que el de Dupieux— deia que malgrat sortir sempre a la llista dels candidats al premi Nobel, no l’hi donarien mai: «El Nobel no me lo van a dar nunca: esos premios hay que justificarlos y la justificación es no literaria. Nunca se ha dado un premio por lo buenos que son los libros sino por la defensa que se hizo de esto o de lo otro».
De la mateixa manera, seria un error buscar «justificacions» a l’obra del cineasta francès. Trobar un significat transcendent al vol d’una mosca gegant o a un pneumàtic assassí rebotant per l’asfalt d’una ciutat dels Estats Units és segurament una feina abocada al fracàs, sobretot en el cas d’un director que, toquem fusta, no rebrà mai un Oscar.
Cal resignar-se doncs i entrar sense gaire prejudicis en el seu món únic, poblat per una nòmina d’actors cada cada cop més prestigiosa, com si tots els caps de cartell del cinema francès (com passava amb Woody Allen abans que caigués en desgràcia) volguessin fer una visita al seu univers almenys una vegada a la vida.
De moment Dupieux (que viu un gran moment creatiu i no para de rodar) ja ens promet per al 2022 Incroyable mais vrai («Increïble però cert»), la història d’una parella que s’instal·la en una caseta dels afores amb un terrible secret amagat al soterrani. A això cal afegir-hi un altre opus gairebé acabat amb el misteriós títol de Fumer fait tousser («Fumar fa tossir») i, sobretot, els rumors (encara no confirmats) del que seria una segona part de Mandíbulas, anomenada… Tentacles.
Pol Costa
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Pol CostaPeriodista a París per l’agència de premsa internacional AFP. Cinèfil i membre de l’Académie des Lumières, que cada any atorga els premis de la premsa estrangera a les millors pel·lícules franceses de l’any.
