El nom

Temps de lectura: 4 minuts

David Cuscó

 

Imatge d’Evan Lavine, “Shoah” (Flickr, 2009).

Durant la Segona Guerra Mundial, aproximadament sis milions de jueus europeus van ser assassinats. Tot i que abans que el conflicte bèl·lic conclogués les cancelleries de les forces aliades ja coneixen el que s’esdevenia als camps nazis, durant els anys posteriors a la fi del conflicte aquestes matances no van rebre cap mena d’especificitat terminològica. I és que un cop acabada la guerra, al bloc occidental es tractava de «passar pàgina» i de controlar l’expansió soviètica i, a l’URSS es diluïa la persecució a què havia estat sotmesa la població jueva en altres maleses del feixisme i, per extensió, del capitalisme. En aquest sentit cal recordar, per exemple, les enormes dificultats que Primo Levi va tenir per trobar cap editor que volgués publicar el seu fonamental Si això és un home. Les víctimes, com passa sovint, eren incòmodes i molestaven. Així doncs, malgrat algunes excepcions puntuals (els judicis de Nuremberg, principalment), l’extermini de la població jueva no es volia distingir gaire de la resta d’atrocitats de la guerra.

La situació va començar a canviar a partir del judici a Adolf Eichmann, que es va celebrar a Jerusalem l’any 1960. Aquest procés va actuar com a catalitzador de nombrosos estudis i recerques que van anar acostant el genocidi nazi a la població occidental. Cal recordar que tot just un any després del judici es va publicar el primer volum de l’obra monumental de Raul Hilberg, The Destruction of the European Jews. Ara bé, els estudiosos es van trobar amb una dificultat a l’hora d’exposar les seves recerques: amb quin nom podien designar la singularitat del que havia patit la població jueva europea sota el domini nazi? La majoria —amb la notable excepció de Hilberg, per qui fins i tot el mot extermini tenia unes connotacions ofensives per a les víctimes— van triar un nom que va fer fortuna i que, en gran part, es continua fent servir avui dia, sobretot als Estats Units: holocaust. Als EUA primer i, poc després arreu, l’ús d’aquest mot es va popularitzar encara més a partir de l’èxit de la sèrie de quatre capítols Holocaust, dirigida per Marvin J. Chomsky i emesa l’any 1978.

Holocaust vol dir ‘ofrena cremada del tot’ i remet directament als sacrificis rituals de l’antiga Grècia i, sobretot, als que apareixen relatats a l’Antic Testament i, per tant, és un terme que té un component religiós manifest. La inadequació respecte al que pretén descriure és clara. A banda que alimenta la idea (més aviat, el tòpic injuriós) que els jueus es van deixar portar a l’escorxador com si fossin xais —cosa que la historiografia seriosa ja fa temps que ha demostrat que és injusta i falsa—, implica una expiació i un determinisme que no tenen cap mena de sentit. Ras i curt: el terme holocaust comporta que els jueus tenien un destí reservat, el de l’anihilament. Es tracta d’una assumpció inacceptable, però, tanmateix, holocaust és la paraula que s’ha acabat imposant i que encara es fa servir més a l’hora de referir-nos a l’intent nazi de destruir la població jueva europea.

Rastres de la indústria de la mort en un fotograma del film “Shoah” de Claude Lanzmann.

La història de l’ús de la paraula més emprada com a alternativa a holocaust també té un lligam important amb un altre producte audiovisual (deu ser el signe dels temps): es tracta del mot hebreu xoà, enormement popularitzat a partir del documental Shoah (1985) de Claude Lanzmann. Abans d’aquesta pel·lícula, aquest mot ja es feia servir en referència al genocidi dels jueus d’Europa, però en cercles molt reduïts. De fet, Lanzmann mateix —que admetia que no sabia hebreu— explica que durant els onze anys que va durar la realització del documental no va ser capaç de trobar cap títol que el convencés. No sabia com anomenar el film i, fins i tot, va considerar seriosament deixar-lo sense nom, tot i que per qüestions de registre i de difusió comercial estava obligat a posar-ne un. Durant tot aquest temps, ell, del documental, en deia la Cosa. Al final, va triar Shoah. I a partir d’aquí la simbiosi entre aquesta paraula i el que va patir la població jueva europea sota el nazisme va ser tan gran que algun cop Lanzmann va haver de recordar que ell era l’autor de Shoah i no pas de la Xoà. I xoà, què vol dir? Vol dir ‘destrucció, anihilament per causes naturals’. És un mot que apareix tretze vegades a la Bíblia (especialment al llibre de Job) i que remet a temporals i tempestes molt forts. Ja es veu, doncs, que, com holocaust, no és una paraula apropiada perquè, de natural, la destrucció dels jueus d’Europa no en va tenir res.

Així doncs, com s’esdevé tan sovint amb tants altres termes —sense anar més lluny, amb la paraula antisemitisme—, l’ús, la convenció i el costum han passat per davant de la conveniència i l’exactitud. Un cop l’ús d’una paraula està tan estès, mirar de canviar-lo és una missió gairebé impossible. En aquest sentit, és cert que, de vegades —no sabem si per cercar alternatives o per afegir més incongruències terminològiques—, hi ha autors que fan servir el terme Auschwitz, que, per extensió metonímica, pretén englobar el fenomen dels camps d’extermini. El problema és que la solució final (Endlösung) —un terme que s’invalida tot sol—, a banda d’aplicar-se als camps, va tenir lloc en altres escenaris (només cal recordar els Einsatzgruppen, que afusellaven poblacions senceres de jueus, mentre seguien l’exèrcit alemany que es dirigia a l’est).

En una polèmica entre Claude Lanzmann i Henri Meschonnic, reflectida els mesos de gener i febrer a les pàgines de Le Monde a propòsit de la conveniència o no de fer servir la paraula xoà per designar la destrucció de la població jueva europea, Meschonnic sentenciava: «Anomenar bé és el primer deure de la memòria». Em temo que es tracta d’una interpel·lació impecable des d’un punt de vista moral, però que, des d’un punt de vista lingüístic, és, malauradament, poc realista, com la pràctica fa segles que demostra.

 

David Cuscó

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • David Cuscó i Escudero

    David Cuscó i Escudero (Andorra, 1973) és llicenciat en filologia anglesa i teoria de la literatura. És un terç de Flâneur i edita la revista cultural El funàmbul. Ha traduït El llibre de l’hospitalitat d’Edmond Jabès, L’spleen de París i El pintor de la vida moderna de Baudelaire, i, amb [...]