Llavors de vida: les cançons proscrites del poble kurd

Temps de lectura: 8 minuts

Alexandre Serrano i Comelles

 

Vilatans kurds a Hatay, 1921. Frédéric Gadmer. Albert Kahn Archives.

Les imatges i cròniques que en anys passats ens arribaven de la descomposició i guerra sense quarter a Síria contenien sovint una nota acolorida i discordant: la de milicians kurds que anaven cap al front amb un tembûr a l’espatlla, batallons femenins de peixmergues que marxaven tot cantant himnes patriòtics o rotllanes de soldats de les YGP que entretenien l’espera del combat fent sonar dafs i baglames (https://www.youtube.com/watch?v=RgEGYSKG0-Y&t=9s). Escenes que deixaven de ser una curiositat pintoresca si es coneixia el paper cabdal que la música ha tingut en la transmissió d’una identitat distintiva i esperit de resistència entre els kurds. Amb el territori repartit entre quatre estats que han tractat d’assimilar-los en major o menor mesura, dividits per fortes parcialitats polítiques i tribals, sense una llengua o confessió única que servís d’aglutinant i amb percentatges elevats de població illetrada, les cançons folklòriques han estat un element determinant per a la continuïtat i cohesió d’aquest poble tenaç i malaurat.

El corpus musical kurd, d’una gran riquesa i abast temàtic, i transmès sobretot de forma oral per bards i trobadors en ocasió d’aplecs festius, va farcit de referències a la història tràgica del país, a les seves revoltes esclafades i batalles desesperades per la supervivència, fins a l’extrem que no és rar que els bend i beyt, cançons recitades típiques dels casaments, o els laments i planys funeraris, integrin uns elements que en altres marcs culturals podrien considerar-se impropis d’aitals cerimònies. Els textos evoquen d’una banda un temps llegendari i heroic, més lliure i pròsper, i el coratge dels avantpassats que s’alçaren contra les opressions i les injustícies, però no escamotegen un present i passat recent més anguniós: tant els rapsodes que improvisen versos sobre qüestions d’actualitat com els grups tradicionals que inclouen en el seu repertori lletres de creació pròpia s’han encarregat en tot moment de deixar constància de la travessa amarga que per als kurds ha representat el darrer segle. (https://www.youtube.com/watch?v=7WhvUIZIh3g&t=5s)

D’entre totes aquestes vivències traumàtiques, però, una suposà una fita sense retorn. En part per la naturalesa i escala atroç dels atacs i en part perquè serví per a desvetllar irreversiblement la consciència que les persecucions sofertes anaven molt més enllà d’una lluita pel control territorial i tenien una oberta intenció etnocida. La campanya d’Anfal, estesa pel règim baasista iraquià entre 1986 i 1989, pretenia acabar amb la insurgència kurda sollevada en el marc de la guerra amb l’Iran i accelerar l’arabització d’una regió de gran importància estratègica, però majoritàriament poblada per minories hostils al govern central. Els bombardejos indiscriminats de població civil, la destrucció completa de més de 4.000 viles i assentaments, les execucions massives, els confinaments en camps de concentració i els desplaçaments de població deixaren una xifra controvertida de morts, però que els tribunals que jutjaren els fets després de la caiguda de Sadaam Hussein, qualificant-los de crims de guerra i genocidi, establiren en més de 180.000. Els documents en mans del mateix estat, els informes d’organitzacions com Human Rights Watch i els testimonis de molts supervivents permeteren en qualsevol cas establir sense cap marge de dubte que s’havia tractat d’una operació planificada per a eradicar o residualitzar la presència kurda als quatre districtes del nord del país que formaven la seva província autònoma.

Tanmateix, i una vegada més, fou la música popular, amb la seva immediatesa i transversalitat a l’hora de vehicular emocions i bastir relats col·lectius, especialment en comunitats privades d’altres estructures de reproducció cultural, allò que abans contribuí a escampar aquesta idea. En concret, la composició Helebçe, de Şivan Perwer, que escrita amb urgència poc després dels atacs químics que patí la ciutat del títol l’any 1988, esdevingué un himne extraordinàriament difós arreu del Kurdistan i un recordatori permanent del patiment de la nació, però també de la seva voluntat de perviure. (https://www.youtube.com/watch?v=AHrRBhmMFmY)

La fortuna de Helebçe s’explica per l’habilitat de Perwer servint-se d’un patró compositiu tan ben conegut en el repertori kurd com el dels strans o cançons de dol, però també pels canvis socials que havien precedit la seva aparició. Des de finals dels anys setanta, el paper preponderant que la figura del dengbêj o aede ambulant havia tingut com a disseminadora de la música tradicional s’havia vist erosionat per circumstàncies com la urbanització, les restriccions de moviment, l’empait sempre creixent de l’expressió pública en llengua pròpia, l’autocensura o el progrés d’entreteniments de masses com la televisió. Però lluny d’extingir-se, alguns dengbêjen i altres músics que en recollien l’herència i la posaven al dia havien adoptat una nova forma de circulació: l’enregistrament de cassets mitjançant una indústria sovint clandestina que, alhora que els tornava més accessibles, difuminava les fronteres estatals que obstaculitzaven la comunicació entre kurds de diversos vessants del Zagros.

La importància memorialística i mobilitzada que es concedia a aquest fenomen es manifestava en l’esforç que els dos grans corrents de l’insurreccionalisme kurd —coneguts popularment com a barzanin i apocin en honor dels seus cabdills— feien per a comptar amb un teixit de cantants i autors associats que difonguessin els seus missatges, estudis per a produir-ne les gravacions o ràdios per a transmetre-les. Així com també en el zel amb què les autoritats perseguien la creació, distribució o fins i tot possessió d’aquesta mena de material i la severitat amb què es castigava. S’explica l’anècdota recurrent que durant les dècades dels vuitanta i noranta, les patrulles militars turques que escorcollaven pobles kurds exigien que se’ls lliuressin tres coses: els pròfugs, les armes i les cintes de casset. I Perwer, qui de fet no era ciutadà iraquià sinó turc, tot i que exiliat a Suècia des de 1973, havia esdevingut la veu més representativa d’aquesta renovació i eixamplament de la tradició. En conseqüència, els seus nous temes tenien un impacte instantani i transcendent en l’audiència.

Peixmergues kurds toquen la baglama al front iraquià. 2016.

Però Helebçe oferia un enfocament molt audaç i ambiciós. Els versos declaraven que «La història es torna a repetir. Com a Diyarbekir, com a Palu i Genç, Agiri o Dersim, com a Mahabad i Barzan». És a dir, els escenaris d’altres grans massacres i aixecaments reduïts a sang i foc a Turquia o l’Iran. I d’aquesta manera posava en relació tots aquests fets i palesava que aquells que acabaven de tenir lloc a l’Iraq no eren pas excepcionals, sinó la darrera i més ferotge escomesa d’una llarga cadena que havia colpit kurds de totes les generacions i nacionalitats, i que compartien un mateix propòsit exterminador.
La intencionalitat política d’aquest punt de vista era clara. D’una banda, com expressava la mateixa cançó, unir els kurds, empènyer-los a superar les bandositats que els mantenien dividits i fer-los veure que compartien una sort comuna per damunt de les fronteres artificials i imposades que els segregaven. De l’altra, impedir que la magnitud dels esdeveniments dissimulés atzagaiades anteriors o fes oblidar que mentre a l’Iraq es ruixava amb gas els kurds, a Turquia i Síria vivien sota règims de repressió arbitrària no gaire més benèvols.

Aquesta denúncia manté avui tota la vigència en la mesura que la construcció d’una Turquia indivisible i homogènia continua sent una de les més llargues, sostingudes i impunes obres de persecució ètnica que hagi conegut el món contemporani. Un procés que s’endegà a les darreries del segle XIX, durant el govern del soldà Abdul Hamid II, quan la tradicional doctrina otomana de tolerància cap a les minories ètniques i confessionals s’identificà com un factor de descomposició de l’imperi i un emergent nacionalisme turc propagà la noció que les poblacions cristianes i àrabs eren per definició deslleials i, per tant, una amenaça per a la integritat de l’estat. Enmig d’aquest clima de malfiança i amb el rerefons d’una greu crisi econòmica i de la pressió demogràfica que exercien els súbdits otomans repatriats dels territoris perduts a Rumèlia, les reivindicacions armènies contra les mesures discriminatòries que havien començat a patir i els abusos que suportaven per part de funcionaris imperials i milícies d’irregulars amb patent per al pillatge desfermaren una resposta violenta que, entre els anys 1894 i 1897, prengué la forma de pogroms i matances arreu de les províncies anatòlies poblades per armenis i assiris cristians.
Ofegat en sang, l’activisme armeni trigà uns anys a rebrollar, però tingué prou pes dins l’oposició reformista que l’any 1908 deposà el soldà i forçà la instauració d’un nou règim constitucional i democràtic. Malauradament, l’organització política que feu possible el canvi s’esquerdà poc després en dues faccions, una partidària de la descentralització i l’autonomia per a les minories i una de supremacista turca que acabà prenent el poder a partir de 1913 i aplicant el seu programa de purificació racial en els anys successius. Amb l’entrada del país a la Primera Guerra Mundial decidí controlar l’amenaça a la rereguarda que se suposava que representaven les comunitats gregues i armènies mitjançant immenses operacions de deportació que, de manera més o menys espontània o planificada, derivaren aviat en un carnatge monstruós, considerat avui el primer gran genocidi del segle XX.

La derrota de les potències centrals al conflicte i la liquidació i partició final de l’imperi otomà tampoc aturà el procés, que tingué continuïtat en els anys posteriors i suposà la destrucció o èxode definitiu de la gran majoria de comunitats gregues que encara quedaven a l’Àsia Menor en el moment de la proclamació l’any 1923 de la República de Turquia.

La nova república, encapçalada per Mustafà Kemal, cercà des d’aquell moment la creació d’un país modern, secular, unitari i centralitzat. Conseqüentment, s’instaurà un nacionalisme d’estat que sota la pretesa de la igualtat dels ciutadans implicava la sufocació de les diferències i l’homogeneïtzació de la població segons un patró comú. D’ençà, totes les minories que havien conservat trets ètnics, lingüístics o religiosos distintius —les residuals comunitats cristianes, els kurds, els zazes, els pomacs, els tàtars, els yazidites, els laz o els circassians, per citar només les més significatives— estigueren sotmeses a una pressió assimilatòria agressiva que arriba fins als nostres dies. I que, com és palmari en el cas dels kurds —la més nombrosa, amb una tradició que enalteix la valentia i la rebel·lió com a valors superiors i amb la memòria sempre incòmoda d’haver col·laborat amb els turcs en l’expulsió i assassinat dels armenis— encara és font d’inestabilitats sagnants a la regió.

En tot cas, aquesta concepció dogmàtica del cos nacional no és una anomalia específicament turca. Convé recordar, en canvi, que l’ideari kemalista s’inspirà molt notòriament en el de la França jacobina, que si bé sovint és caracteritzada com un bressol de la democràcia moderna, s’alçà també sobre el canemàs d’un genocidi sovint oblidat i el primer de l’era contemporània: el dels milers i milers de vendeans immolats al llarg de 1793 i 1794 a l’altar de la raó igualadora. Una dèria maníaca d’anivellar i uniformitzar els individus, substituir les solidaritats concretes i arrelades per altres d’artificials i abstractes; reduir els homes a un estàndard que s’assembli a l’estat, que ha sigut el principi d’acció política que ha provocat una quantitat de morts i patiment més constant i elevada en els darrers dos segles. Com exposa el gran cineasta i escriptor cambodjà Rithy Panh a L’eliminació, hi ha un fil que uneix els escons de La Muntanya a la Convenció Nacional francesa amb els camps de la mort del règim dels khmers rojos, i que travessa no només bona part de les utopies criminals del segle XX, sinó també tots aquells estats i governs que sense recórrer a exterminis i altres enginyeries demogràfiques aberrants, i servint-se de ressorts més subtils, han encalçat els mateixos fins.

A la música tradicional kurda, a l’obra de Perwer i de tots aquells a qui ha servit d’inspiració, a les noves fornades de creadors que recreen i actualitzen els vells sons o fins i tot als intèrprets de les produccions més oficialistes i instrumentals que propaguen consignes de partit i arenguen a l’acció directa, hi ressona l’oposició formidable a uns programes d’aculturació i extirpació de la memòria que, lluny d’haver caigut en el descrèdit, segueixen conformant el nostre present. El kurd és un cas extrem i paradigmàtic, però en absolut únic o aïllat, de poble que ha plasmat la seva tragèdia col·lectiva en l’art i que l’ha utilitzat per a trobar les deus de la seva força, connectar amb unes arrels que s’han volgut arrencar, portar el passat al present i projectar-lo cap al futur. Com diu Kime em? (Qui som?), una de les composicions més famoses de Perwer, amb lletra del gran poeta nacionalista Cigerxwîn, fer «foc i flama» per a alliberar-se i «llavors de vida» per a renàixer.

 

Alexandre Serrano i Comelles

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • Alexandre Serrano i Comelles

    Alexandre Serrano i Comelles (Barcelona 1976) és periodista i ha sigut col·laborador de TV3, Rockdelux, I Tchatchipen o Lletraferit, entre altres publicacions. El seu focus d’interès és l’etnografia i, en concret, les expressions culturals dels pobles minoritzats.