Esdevenir un Bagradian

Temps de lectura: 7 minuts

Júlia Bacardit

Refugies arméniens du Musa Dagh sur un croiseur francais en 1915 (Wikimedia Commons).

Gabriel Bagradian és un armeni afrancesat que torna a la terra d’origen. La seva dona Juliette és una parisenca burgesa i la parella té un fill, l’Stephan, un nen francès fins que la família es trasllada prop de la muntanya bíblica del Musa Dagh, a l’Armènia otomana que aviat serà escenari del genocidi turc. És la primavera del 1915 i les ordres de Mehmet Talat Paixà es posen en marxa. Set-cents intel·lectuals armenis en edat militar són detinguts i executats a Istanbul per evitar que s’aliïn amb Rússia; dies després, els guàrdies turcs comencen a plantar-se als pobles armenis per forçar tots els habitants a l’exili al desert. Entre el 1915 i el 1918 van morir un milió i mig d’armenis, i un altre milió va marxar a la diàspora.

L’any 1929, l’escriptor Franz Werfel era de viatge a Damasc i va veure uns infants armenis que malvivien en una fàbrica de catifes. La imatge el va inspirar a escriure Els quaranta dies del Musa Dagh, una novel·la basada en la resistència històrica que Moses Der Kalousdian va liderar a la muntanya amb uns cinc mil armenis de pobles propers: Vakıflı, Yoghun-Oluk, Khedrbek, Haji Habibli i Keboussik. Després de 53 dies de setge l’exèrcit francès va enviar una flota per rescatar-los. La majoria d’armenis resistents al Musa Dagh es van salvar, i encara avui hi ha una comunitat descendent de la resistència armènia a Vakıflı, l’últim poble armeni que queda a Turquia. Com Franz Kafka, Franz Werfel era un jueu txec que parlava i escrivia en alemany; igual que passa amb les narracions de Kafka, Els quaranta dies de Werfel sembla la premonició del genocidi jueu. L’autor es va exiliar als Estats Units l’any 1938, quan ja en feia deu que havia vist els armenis refugiats a Síria i cinc que Hitler governava el Reich. El 22 d’agost del 1939 Adolf Hitler es preguntava: «Qui se’n recorda, dels armenis?». Els alemanys ja havien assajat amb força èxit el genocidi dels herero de Namíbia, però Hitler no devia considerar que l’analogia africana fos rellevant. Els quaranta dies del Musa Dagh narra les peripècies d’una victòria històrica estranya: la dels «mercaders» armenis contra els «guerrers» turcs, que fins aleshores havien deportat centenars de milers d’armenis sense gaires esforços i sense resistència armènia.

Els quaranta dies del Musa Dagh. Gabriel Bagradian s’instal·la amb la família francesa al poble de Yoghonoluk (Yogounurluk en la versió històrica) just abans del genocidi i de la Primera Guerra Mundial. De visita a Istanbul, el personatge de Werfel es pregunta si aquella gent que veu al basar té alguna cosa a veure amb ell, si un «europeu culte com ell» forma part del mateix poble oriental. Bagradian dubta. I malgrat els recels —tant d’ell com dels armenis del seu poble, desconfiats d’un Bagradian afrancesat— es deixa créixer la barba, recull totes les armes disponibles i dirigeix cinc mil persones dalt de la muntanya sagrada que els ha de protegir dels turcs, que s’han convertit en l’enemic gairebé d’un dia per l’altre. Arran d’una conversa aliena que el protagonista sent als banys turcs, Gabriel Bagradian entén que l’amenaça turca és imminent i que ja no pot fer altra cosa que preparar la resistència.

Com els líders de debò, Bagradian no és un líder per voluntat pròpia sinó perquè està cridat a ser-ho. Troba la resposta a la pregunta sobre la identitat en el retorn i en la responsabilitat moral i terrible cap als compatriotes armenis. I aquí la novel·la que semblava familiar es converteix en política, militar, històrica. A diferència d’alguns personatges secundaris endurits per la vida, el protagonista Gabriel Bagradian és massa refinat per a la guerra. Tot i que és més un intel·lectual que un guerrer, Bagradian està orgullós de la seva antiga gesta militar a l’Imperi Otomà. En aquest sentit el protagonista d’entrada recorda als jueus alemanys laics que van lluitar a les files alemanyes durant la Gran Guerra i que tot i així van ser víctimes de l’Holocaust als anys quaranta. Abans del genocidi, els cristians armenis que el paixà turc va expulsar d’Anatòlia convivien amb els kurds musulmans nòmades, i tot i ser una minoria poc influent, una elit armènia havia guanyat cert terreny dins les esferes de poder de l’Imperi Otomà del segle XIX. L’elitisme armeni va despertar la suspicàcia dels turcs. El 1923 es va acabar el genocidi armeni i el 1924 Kemal Atatürk va abolir el soldanat de l’Imperi Otomà, que acollia nacions i religions diverses. A Being Arab, el periodista libanès Samir Kassir reflexiona molt sobre l’oportunitat perduda de la Nahda, un corrent de pensament decimonònic, d’influència europea però amb matriu islàmica i àrab truncada arran de la Gran Guerra, la desfeta otomana i l’ascens del nacionalisme turc.

Quan fa poc que són a Armènia, un matí el pare Gabriel Bagradian es troba el seu fill que juga prop del Musa Dagh. El pare s’adona que el nen, nascut i criat a França, li acaba de parlar en armeni. Armènia és l’Orient Mitjà i l’Orient Mitjà té un tarannà propi. Té moltes llengües, i l’islam dels turcs hi és majoritari, a diferència del cristianisme dels armenis, però tot així hi ha una solemnitat comuna en la parla de l’Orient Mitjà que va més enllà de la religió i la llengua concreta que es parla, sigui l’àrab, l’armeni, l’hebreu, el persa o el kurd.  La poètica i les deferències amb l’interlocutor en les converses són patrimoni de tota la regió, moguda per una voluntat de transcendència. L’escena del pare i el fill i de la seva aproximació gradual diu molt sobre l’obstinació i la contingència de la identitat, que és tossuda però està estretament lligada a les circumstàncies geogràfiques. La manera com Stephan parla al seu pare, en armeni i a la muntanya ancestrals dels armenis és un reflex de tot, també dels matisos que pauten la diferències entre Orient i Occident, entre les relacions paternofilials occidentals i les relacions entre pares i fills a l’Àsia. A París Stephan és un nen francès, però a Armènia es transforma. El mateix li passa a la seva dona francesa, la Juliette. La família Bagradian té un problema que és molt contemporani i és la crisi d’identitat.

Juliette, abans sempre pendent de les últimes tendències de moda parisenques, acaba per acceptar que el destí del poble del seu marit també és el d’ella, en un gir argumental més propi d’Orient que d’Occident. La francesa que no sentia simpatia pels armenis cultes de París, sobre el terreny i davant de l’amenaça de mort dels compatriotes del seu marit, també esdevé una Bagradian, com si la vida de la família occidental trobés el seu sentit en la resistència al genocidi a Orient. Els quaranta dies del Musa Dagh també mostra la tensió entre la supèrbia occidental dels personatges europeus (la família de tres i un periodista estranger que es queda amb els armenis per viure les penúries i la glòria dels resistents) i el món rural armeni. Els personatges armenis senten una veneració per Juliette i les maneres «civilitzades» occidentals, com si partissin del complex d’inferioritat. Però l’Europa dels anys 1915-1920 era sanguinària i encara ho havia de ser més, malgrat les esperances que Juliette posa en la «superfluïtat de les armes passada l’Edat Mitjana». La realitat és que les armes eren al món modern occidental i oriental per quedar-s’hi i que el pacifisme il·lustrat a Occident va ser sobretot un miratge. La Nahda o il·lustració otomana de finals del segle XIX i principis del XX també va ser una il·lusió, i el que era un imperi heterogeni va donar pas a la nova Turquia, que aspirava tallar d’arrel la diversitat cultural i antropològica intrínseca de tota la regió.

Werfel musa dagh (Wikimedia Commons).

La fi d’una era. A Els quaranta dies del Musa Dagh hi és tot, és com un segle enrere s’esperava que fossin les novel·les. És clàssica i canònica perquè els seus personatges es transformen, i perquè la narració sobre la resistència exitosa i basada en fets reals de cinc mil armenis que es neguen a la deportació forçosa serveix per explicar moltes altres coses. Una d’elles és el poder revitalitzador de la política a petita escala, la de la sobirania d’un grapat de gent sobre el seu futur més immediat, tots arrecerats dalt d’una muntanya. A la novel·la la política es fa en la decisió i la preparació quotidiana del poble-amagatall i de la resistència armada (per irrisòries que siguin les armes que encara tenien els armenis) contra l’exèrcit turc. Un altre motiu pel qual aquesta obra magna de Werfel és canònica és la dignificació dels personatges, no importa com de baixos siguin; el desertor, després d’una vida de persecució, presó i treballs forçats, és un home cadavèric i envilit per la mala sort, però és capaç de ser noble. Fins i tot alguns turcs se salven de la maldat que Werfel els atribueix, amb una clara preferència pels armenis i la seva causa.

Al llibre es repeteix la idea que els armenis són més comerciants que guerrers, més intel·lectuals que poderosos. Potser les nacions sense estat, i en aquell moment la jueva, la nació a la qual pertanyia l’autor Franz Werfel, encara ho era, no tenen gaire més recursos a banda d’enaltir les pròpies inquietuds culturals i l’intel·lecte. De vegades la il·lusió dona fruits, perquè el primer pas per ser un intel·lectual sovint és el desig de ser-ho. El cas jueu, i també l’armeni, són paradigmàtics, i en tots dos casos la «intel·lectualitat» va servir d’agreujant a ulls dels botxins. Quan el poder és escàs i l’orgull militar no existeix, només queda la pretensió i la il·lusió de ser millors per la banda de l’intel·lecte, com un recurs mental de supervivència. Però el primer que va fer l’estat d’Israel va ser dotar-se d’un exèrcit fort que articulés la societat, i el Moses que a la novel·la és Gabriel Bagradian esdevé si mateix per la via armada, la via més equivalent (i menys intel·lectual) de tenir un estat —i això que Bagradian era més francès que armeni. El món canvia amb la dissolució dels antics imperis. Ho ha escrit Werfel i també ho ha escrit Zweig: les dues primeres dècades del segle XX havien de definir-lo per sempre, amb el nacionalisme modern, la innovació tècnica, els genocidis i el desengany del progrés. Cap dels genocidis del segle XX va ser l’últim, i per això és important tornar sempre a les històries que enalteixen la resistència a l’extermini organitzat.

 

Júlia Bacardit

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Júlia Bacardit

      Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és graduada en Humanitats i ha col·laborat amb mitjans escrits diversos. És autora de l’assaig periodístic El preu de ser mare, treballa de cap de premsa a Edicions de 1984 i és la meitat de Les Golfes, un podcast de culte. Temps enrere va co-fundar la [...]