El laberint dels balcans en deu novel·les gràfiques

Temps de lectura: 10 minuts

DANI MORELL

Cementeri de Srebrenica.

«Els monstres existeixen, però no són perillosos, són molt pocs. El perill són els homes normals, els funcionaris disposats a creure i actuar sense fer preguntes.»

Primo Levi

 

La conflagració que va esclatar als Balcans als anys noranta del segle XX fou la conseqüència d’un conflicte prolongat que l’oasi del govern del mariscal Tito només va aconseguir endarrerir uns anys. Explica Keith Lowe a Continente salvaje: Europa después de la Segunda Guerra Mundial que les seqüeles de la Segona Guerra Mundial a Iugoslàvia «són una de les esferes més complexes de la història del segle XX, i estan farcides de trampes històriques i morals […] acostumen a ser summament parcials, on cada grup ètnic competeix pel dret al victimisme». Per tant, intentar desgranar o comprendre les lluites intestines i les cinc guerres interconnectades que van possibilitar l’atroç període d’impunitat i neteges ètniques ocorregudes a tocar del cor d’Europa és una tasca esborronadora. En el llibre Postguerra: una historia de Europa desde 1945, Tony Judt fa l’exercici de sintetitzar d’una manera asèptica i entenedora els canvis territorials ocorreguts després de la caiguda del bloc soviètic i les guerres balcàniques: «Durant els anys noranta, quatre estats consolidats van desaparèixer del mapa del continent i en van nàixer —o ressuscitar— catorze més. Iugoslàvia es va trencar en trossos formats per les parts que l’havien constituït: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia-Montenegro i Macedònia».

El món del còmic i la novel·la gràfica ha donat diverses lectures sobre l’horror i les violències de la Guerra de Iugoslàvia. La varietat d’obres existents conformen un mosaic heterogeni que permet penetrar els diferents matisos del conflicte, en moltes ocasions narrats subjectivament per autors que en van ser observadors directes. Així com les grans novel·les gràfiques sobre la Segona Guerra Mundial van aflorar unes dècades després de la seva conclusió —i pràcticament sempre escrites i dibuixades per autors que no la van viure—, les lluites originades pel desmembrament de l’antiga Iugoslàvia es van produir en un moment excepcional pel que fa a la maduresa del còmic. Per primera vegada trobàvem autors en actiu que eren testimonis del conflicte i tenien la possibilitat i la capacitat de plasmar-lo d’una manera immediata en el mitjà que els era propi. Això fa que tinguem accés a un considerable grapat d’obres sobre el tema publicades mentre el conflicte encara era obert i l’acabada de crear Unió Europea hi jugava el seu paper galdós.

Exemplifiquen això últim amb propostes com Sarajevo-Tango (1995), de l’autor belga Hermann Huppen (conegut pel còmic europeu Jeremiah) i Fax desde Sarajevo (1996), del famós dibuixant i guionista de la DC Joe Kubert. Tant l’un com l’altre van presentar treballs influenciats per les vivències del seu amic comú Ervin Rustemagić, editor i distribuïdor de còmics bosnià que va quedar atrapat a Sarajevo durant l’agònic setge sostingut per les forces de la República Sèrbia i l’Exèrcit Popular Iugoslau. Ambdós autors denuncien els horrors serbis i són ben incisius a l’hora de recriminar la inacció dels organismes internacionals. Com ens recorda Judt, «entre 1992 i 1994 els organismes de l’ONU als Balcans van ser pràcticament còmplices dels serbis de Bòsnia, puix que els van permetre, per exemple, el dret de veto real a les entrades i sortides del setge».

D’altra banda, el periodista i dibuixant Joe Sacco, deutor de Robert Crumb pel que fa a l’estil, també ha fet aportacions al tema, sent-ne les més destacades El mediador. Una historia de Sarajevo (2003) i El final de la guerra. Reseñas biográficas de Bosnia (2005). Sacco acostuma a construir reportatges de guerra en format novel·la gràfica, utilitzant testimonis autèntics que ha tractat personalment. Com a font d’informació resulten inevitablement tendenciosos, però summament singulars. Harvey Pekar, conegut i lloat pel seu fantàstic American Splendor (2003), va intentar una operació similar centrada en Macedònia, país que en gran manera va poder defugir la Guerra de Iugoslàvia. Macedonia (2007) resulta molt extensa i carregosa, tot i que atrau per l’excepcionalitat del conflicte.

A casa nostra, el dibuixant i guionista Francesc Capdevila, més conegut pel sobrenom de Max, publicava el 1993 Nosaltres som els morts, una obra pionera, breu, al·legòrica i punyent que topava amb el rebuig de les editorials barcelonines de l’època. L’autor va optar per l’autopublicació en dues edicions fotocopiades en format fanzín (català i castellà) presentades durant el Saló del Còmic de Barcelona d’aquell mateix any. La història no parteix de l’experiència in situ ni de les vivències de cap testimoni directe, però és una proposta honesta on s’assumeix el paper d’espectador indignat que veu la guerra amb la distància i parcialitat dels mitjans de comunicació. El còmic canalitza tota la ràbia i la impotència que sentia Capdevila en deu acusatòries pàgines que amb els anys van aconseguir editorial i categoria de culte per part de crítica i lectors.

Són encara més interessants les obres sorgides directament dels països en conflicte. És paradigmàtic el cas de Fábulas de Bosnia (1999), on se’ns expliquen una sèrie d’històries independents d’odis i rancors locals a partir de llegendes de la zona. Es dona la contradictòria circumstància que el dibuixant Tomaž Lavrič havia publicat durant anys a Mladina, òrgan de propaganda de les Joventuts de la Lliga Comunista d’Eslovènia. Conèixer les interioritats de la part vinculada al bàndol agressor —tot i la divisió que regnava dins la Lliga— el fan especialment mordaç.

Molt allunyat, però igualment paradigmàtic, és el cas de Grendel. Guerra de clanes, dels amics croats Darko Macan i Edvin Biuković. Dos complets desconeguts van ser capaços de generar una obra mestra del còmic comercial enmig de la Guerra de Croàcia. La minisèrie, que van aconseguir vendre al gegant estatunidenc DC Comics, té cabuda dins l’extens Univers Grendel de Matt Wagner i ens ofereix un entreteniment de ciència-ficció apocalíptica farcit de metàfores d’allò que els joves autors estaven vivint en pròpia pell.

Tornant al còmic d’autor, trobem el cas d’Aleksandar Zograf, dibuixant serbi opositor a Milosevic que durant els bombardeigs de l’OTAN contra Belgrad va aconseguir enviar una tira humorística setmanal al seu amic estatunidenc Chris Ware, també dibuixant. Hi trobem molt cinisme —fins i tot una mica de victimisme proserbi—, però el més interessant, a banda del patiment que va provocar l’acció dissuasiva de l’OTAN, és l’inesperat trencament de la quotidianitat de la qual és testimoni Zograf, un jove alternatiu de classe mitjana que en aquells moments tenia pràcticament els mateixos referents populars i culturals que nosaltres. Zograf reforça això amb l’irònic títol Cómo fui bombardeado por el mundo libre; però també ens parla dels darrers hits de Nirvana o se sorprèn que el cap paramilitar Željko Ražnatović (senyor de la guerra protegit per Milosevic, fundador de la Guàrdia Voluntària Sèrbia i reconegut delinqüent), manllevés el seu temut àlies (Arkan) del mag que apareixia a les tires còmiques que llegia de petit.

Resulta paradoxal que una de les obres que més aprofundeixen en les ferides del conflicte, aportant una mirada reflexiva a les seves conseqüències, sigui l’autobiogràfica Patria de Nina Bunjevac. Dic paradoxal perquè situa l’acció durant els anys de govern de Tito i no durant la Guerra de Iugoslàvia pròpiament dita. Sap explotar la perspectiva temporal (fou escrita el 2014), la distància intermitent (Bunjevac va viure a cavall entre l’antiga Iugoslàvia i el Canadà) i el coneixement de tot el que va passar després. Patria és especialment remarcable perquè ens parla d’un d’aquells no-monstres que ens deia Primo Levi; al contrari del que fan novel·les gràfiques com El espíritu del escorpión, del gallec Fernando Llor, que se centra en la fascinació i el rebuig que ens produeix un monstre amb poder com Radovan Karadžić, la proposta de Bunjevac fixa la mirada en un home gris i mediocre que decideix agafar les armes en nom del nacionalisme serbi. Si pensem que aquest home «corrent» és el pare de l’autora, ens podem imaginar que la vida de Bunjevac no ha sigut convencional, i que l’obra és, per damunt de tot, un exercici d’introspecció, qüestionament de valors i exploració de traumes.

La dibuixant —protagonista en segon pla— era una nena quan encara existia l’antiga Iugoslàvia. Amb l’excusa d’una llarga conversa que manté d’adulta amb la mare, construeix el cos de la novel·la gràfica. A grans trets, ens narra la desestructuració d’una família sèrbia que viu a l’exili canadenc a causa de la militància armada, ultranacionalista i anticomunista del pare. Això, unit als maltractaments de gènere, fa que la dona decideixi tornar a la Iugoslàvia de Tito, fugint de l’asfíxia psicològica. L’home accepta la separació amb la condició que el fill es quedi amb ell i la mare s’endugui les dues nenes. Ja d’adulta, Bunjevac aconsegueix arrencar-li a la mare la fosca història del seu progenitor mentre medita sobre la capacitat d’oblit selectiu de la dona, que a la vegada vincula amb la capacitat de resistència de l’ésser humà. Des de les vinyetes polides, detallistes i sense lloc a la improvisació de Patria, ens colpeixen frases com «Ara que ja soc gran, i que també he viscut dies durs, entenc per fi la importància decisiva que la memòria selectiva ha tingut per a la supervivència de la mare». La dibuixant se sorprèn de la «incapacitat de la mare per recordar les coses que veritablement importen», alhora que comprèn el seu intent desesperat per anul·lar els records, per no mirar enrere. Això m’aboca a les reflexions de David Rieff Sontag, que al contrari del que diu Santayana (aquells que obliden el passat estan condemnats a repetir-lo), proposa l’oblit per avançar en certes situacions. Concretament, cita el conflicte dels Balcans com a exemple clar d’utilització del record per promoure l’odi: «allà no existeix la possibilitat d’un consens sobre la memòria, igual que passa amb Irlanda del Nord o Israel i Palestina. En aquests llocs hem de considerar la possibilitat que l’oblit —o almenys el silenci públic— tingui més valor».

Estiguem o no d’acord amb això, Bunjevac aconsegueix fer-nos partícips de les contradiccions i sentiments difícils d’anul·lar que remouen l’ésser humà quan és part interessada o vinculada amb el conflicte. Podem acceptar el pare ultranacionalista que posa bombes contra centres cívics croats en nom de la monarquia sèrbia? Tampoc es pretén; però sí que podrem comprendre els sentiments d’uns fills cap al seu pare i la perpetuació d’aquestes idees i victimismes. L’autora posa èmfasi en el trencament ideològic i moral que s’esdevé entre germans a causa de la separació forçosa, i la mare té malsons on veu el seu marit posant bombes amb l’ajut del fill: captem el mecanisme de transmissió d’odi enquistat en generacions de serbis, sense amagar que passa el mateix entre les altres ètnies que conformen el país. Això em fa tornar a l’oblit voluntari en pro de superar el conflicte i a la impossibilitat de defugir l’entorn que conforma la identitat nacional. Sobre això és especialment rodona la conclusió circular que ens regala l’escriptora al final de la novel·la, on es repeteixen les vinyetes metafòriques que hem vist al principi, però s’hi detecten els seus significats reals.

Que l’obra estigui ambientada durant els anys del titisme, i que una petita part de la mateixa obra tingui lloc al Canadà, no impedeix que aquestes bombes contra croats i bosnians dels anys quaranta i cinquanta no esdevinguin un símil i un precedent de l’esclat d’odis i rancúnies que patiran de manera oberta i cruenta als anys noranta. L’obra aprofita el retrobament dels protagonistes amb l’àvia comunista per establir una marcada dualitat amb el pare. Els nens entren en contacte estret amb una dona afectuosa, però inflexible, veterana partisana de Tito que no amaga el seu menyspreu pel gendre. L’àvia aprecia la pau instaurada pel mariscal i així ho transmet a la descendència. L’autora reconeix els mèrits federals del titisme i la seva capacitat per contenir l’olla de pressió, però també alerta de les ràtzies ètniques executades pels mateixos partisans aprofitant els espais d’impunitat de la guerra; així com les extenses purgues contra la dissidència de la postguerra, que en moltes ocasions amagaven revenges ètniques. Com diu Lowe: «aquestes diferències per raó de nacionalitat, origen ètnic, política i religió es van enardir fins al punt que els iugoslaus estaven tan disposats a matar-se entre ells com a matar els ocupants estrangers. Els croats mataven els serbis en nom del catolicisme; els serbis incendiaven els pobles musulmans de Bòsnia i els pobles hongaresos de Voivodina; els txètniks monàrquics entraven en batalles sense treva contra els partisans comunistes».

Però qui pensi que els balcànics incorporen alguna mena de gen intolerant i violent tampoc ha entès res. Bunjevac desgrana la història d’invasions i batalles que ha patit la zona al llarg de la història: segles de mercadeig i lluites d’interessos exteriors tenen gran part de responsabilitat en el desequilibri crònic de la regió. Es fa evident que la solució trobada per Tito, que recorda l’oblit i el silenci oficial que propugna l’esmentat Rieff Sontag, van ser beneficiosos per a la regió, però també es remarca que se sustentava gràcies a la repressió sistematitzada (en el còmic s’esmenta el camp de concentració de Goli Otok). Quan aquesta es va esvair, el deteriorament del discurs nacionalista, brandat gairebé sempre pels mateixos dirigents comunistes amb ínfules de poder que abans havien abraçat la política unitària de Tito, va revifar sense traves.

Tornant a la novel·la, Bunjevac posa sobre la taula sentiments contradictoris. L’àvia no els deixa plorar la mort del pare, cosa que aprofita la mare per posar-los al mateix sac a ulls dels fills: dos personatges anul·lats pel fanatisme que seran inevitablement enyorats en major o menor grau pels descendents. De fet, el còmic és tot un exercici de memòria familiar on l’escriptora va arrencant capes, viatjant endavant i endarrere en el temps. Els minuciosos dibuixos, que sovint calquen fotografies de la infantesa de l’autora, ajuden la narració amb un cuidat control del traç i les ombres. Les vinyetes són dramàtiques i boniques, fins i tot les explosions semblen gravats perfeccionistes dotats de qualitat estàtica. Bunjevac no oblida que, independentment de la situació del país, aquella Iugoslàvia li va donar alguns dels millors anys de l’adolescència, cosa que subratlla revisant les bondats de la cultura pop que va mamar-hi.

Partint del fet familiar i local, Bunjevac ens dona pistes sobre els precedents de les relativament recents massacres balcàniques. En un moment determinat ens revela una vinyeta ambientada als anys noranta. Amb una n’hi ha prou per fer-nos reflexionar. Com ens recorda Judt: «tots els bàndols van practicar la neteja ètnica, però les forces sèrbies van ser amb diferència les més criminals. Fou Milosevic qui, en la seva lluita pel poder, va empènyer les altres repúbliques a abandonar la federació. Va ser ell qui després va alenar els serbis de Croàcia i Bòsnia a separar territoris i els va donar suport amb el seu exèrcit. Va ser ell qui va autoritzar i dirigir el persistent atac contra la població albanesa de Iugoslàvia, que va conduir a la Guerra de Kosovo».

No hi va haver final feliç. La dinàmica dels estats segueix sense casar bé amb la diversitat, i la guerra es va tancar en fals (només cal escoltar com qüestionen el genocidi de Srebrenica alguns dels dirigents actuals de Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina i Montenegro). Per a centenars de milers de ciutadans ha de ser difícil oblidar que el veí del davant treballava entre setmana però els diumenges agafava el transport públic per anar a matar gent. Al final, és tan important fer les preguntes adequades com no quedar-se amb una sola resposta.

 

DANI MORELL

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Dani Morell

      Dani Morell és fotògraf i muntador de vídeo professional. Ha treballat per Televisió de Catalunya i Gran Enciclopèdia Catalana, entre d’altres. Ha dirigit i produït diversos curtmetratges de ficció i documentals, alguns d’ells premiats. Apassionat de la cultura popular, fa anys que col·labora amb diferents publicacions i llibres sobre cinema [...]