Persones gitanes al camp de Marzahn, Berlin, durant els jocs Olímpics. 1936. Arxiu federal alemany.
Durant la sessió de febrer de 2022 a la Cambra dels Comuns del parlament britànic, el primer ministre Boris Johnson va condemnar enèrgicament les paraules del còmic angloirlandès Jimmy Carr sobre l’Holocaust, expressades en el marc d’un programa d’humor de la cadena Netflix. La particularitat que fa significativa aquesta condemna és que l’acudit de Carr es referia explícitament al poble gitano. Les seves paraules literals: «quan ens parlen de l’Holocaust, no ens parlen dels aspectes positius, com, per exemple, l’extermini dels gitanos».
La legislació europea contra el negacionisme i la banalització de l’Holocaust és molt variada i sotmesa a diverses influències, com la importància que es dona a la llibertat d’expressió o l’experiència de determinats països durant la Segona Guerra Mundial. Un bon exemple d’això que diem és el citat més amunt. Mentre al Regne Unit la tradició legal de protecció de la llibertat d’expressió, especialment en el món dels còmics, és molt forta, a Alemanya les paraules de Jimmy Carr haguessin significat molt probablement la seva detenció i judici immediat.
Això no hagués estat així segurament fa cinquanta anys. El poble gitano no va rebre el reconeixement de «víctima del règim nazi» per part de l’estat alemany, en aquell moment un dels dos estats alemanys existents, la República Federal, fins al 1981, després d’una sèrie de protestes que van incloure diversos supervivents tancant-se al complex memorialístic de l’antic camp de concentració de Dachau.
Una dona gitana interrogada per dos membres de la Oficina d’Higiene Racial a Alemanya, 1938. Arxius Federals d’alemanya, col·lecció Sinti.
¿Com és possible que el món no reconegués l’extermini deliberat d’entre mig milió i un milió de gitanos fins a la dècada dels 80, i que no s’arribés al ple reconeixement fins a principis dels anys 2010? La mateixa persecució del règim nazi ens en dona la resposta.
L’ascens del partit nazi al poder l’any 1933 va comportar immediatament la normalització de la seva teoria racial, que jerarquitzava els ciutadans en funció del seu origen ètnic. En aquell moment, es calcula que vivien a Alemanya entre cinquanta mil i cent mil persones d’origen gitano, la immensa majoria de les quals establertes de forma sedentària i, en molts casos, com a professionals de la classe mitjana, sovint en professions relacionades amb l’artesania, la cultura o els serveis mercantils. La població gitana era especialment nombrosa a Baviera, i també a les capitals del Rin i a Berlín. Molts dels homes sintis, la forma autòctona d’anomenar el poble gitano, havien participat a la Primera Guerra Mundial, i per primera vegada gaudien de drets plens com a ciutadans, havent superat la situació de discriminació del segle XIX.
El nazisme, en un primer moment, va intentar arrabassar la ciutadania a totes aquelles minories que no responien a la seva definició racial de jerarquies. En el cas gitano, però, els estudis ètnics i lingüístics, dels quals havien sigut pioners precisament estudiosos alemanys de finals del segle XIX, n’indicaven un origen «ari», de la branca indoiraniana, i per tant no podien ser considerats «subhumans», tal com els nazis consideraven les persones jueves o eslaves. Per tant, la primera legislació antigitana nazi es va concentrar en les famílies que encara practicaven un estil de vida nòmada, i aquelles persones que eren considerades «paràsits socials». Durant els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, el règim va construir un dels primers camps de concentració al barri de Marzahn per tancar-hi les famílies gitanes de Berlín que es considerava que donaven «mala imatge».
Una fitxa d’una dona gitana desconeguda a Auschwitz. Museu i Memorial d’Auschwitz, 1943.
L’instint racista del règim no es va conformar amb això. El mateix 1936 el règim va instituir el Centre de Recerca sobre Higiene Racial i Població Biològica, més conegut com l’Oficina de Salut del Reich, dirigida per Robert Ritter. L’oficina es va dedicar exclusivament a la població gitana, fent censos extensos i estudis «racials» i antropològics de la minoria. Sobre la base dels seus «estudis», el 1938 es va determinar que la immensa majoria de la població gitana no podia ser considerada «pura», a causa del mestissatge, i per tant passaven a ser considerades persones «no àries». Immediatament es va posar en marxa la maquinària d’extermini. Ja amb la guerra en marxa, fins i tot amb milers d’homes sintis mobilitzats a l’exèrcit nazi, van començar les primeres deportacions. El 1941, Himmler ordena la deportació de la totalitat de la població gitana a Auschwitz, que es convertiria en el principal centre d’extermini del poble gitano. En altres països conquerits i aliats del règim nazi es va procedir a concentrar la població gitana en camps, i a partir del 1941 a l’execució en massa, amb casos particularment cruels a Croàcia, al camp de Jasenovac, i a Hongria, amb milers de casos de fosses comunes.
En total, a partir del 1941 es calcula que es va procedir a exterminar arreu entre un 70 i un 80 per cent de la població gitana europea del moment excepte la de la península Ibèrica, Suècia, Suïssa, el Regne Unit i Finlàndia. En alguns casos, això va significar l’extermini total, per exemple a Àustria, on es va assassinar la totalitat de la població anterior a 1940, o als països bàltics, on es va passar d’una població d’aproximadament 10.000 persones a unes 100 supervivents en finalitzar la guerra.
Deportació de gitanos txecs en ruta cap a Auschwitz, 1944. Arxius federals Alemanys.
En el cas alemany, milers d’homes gitanos estaven combatent en diverses unitats de l’exèrcit alemany durant el 1941. L’ordre executiva de 1942 de Himmler va suposar la detenció de tot soldat i combatent d’origen gitano i l’enviament immediat a Auschwitz. Se sap per testimonis dels Sonderkomandos —presoners obligats a tractar amb les restes humanes als camps d’extermini—, que hi va haver homes gitanos exterminats i gasejats encara amb els uniformes de combat alemanys i, almenys en un cas, amb les condecoracions al valor, que es van trobar entre les cendres.
L’horror d’aquests fets, i l’antigitanisme ben present encara durant la postguerra a tot Europa, va fer que la majoria de supervivents i víctimes gitanes optessin pel silenci. Durant els judicis de Nuremberg no hi va haver cap testimoni gitano, i no va ser fins als anys 60 que les primeres víctimes van començar a expressar en literatura memorialística l’experiència traumàtica. La dificultat de trobar fins i tot un nom per descriure el que van patir va allargar el sofriment dels supervivents, que a més no tenien el suport de cap estat o administració, amarades encara de l’antigitanisme estructural a Europa. Bona prova d’això és que hi ha encara avui en dia un fort debat sobre la conveniència d’utilitzar la denominació Samudaripen, ‘genocidi’, o Porrajmos, ‘devastació’.
Durant els anys 70 i els 80, l’activisme gitano va adquirir consciència de la importància de la reparació i el reconeixement per a la pròpia construcció nacional gitana. Així neixen els moviments pel reconeixement del genocidi, primer, i posteriorment per la reparació a les víctimes i la memòria. Tot amb l’objectiu que no es repeteixi aquest horror.
Les paraules de Jimmy Carr, a inici de l’any 2022, ens demostren que encara queda camí en aquest reconeixement i que cal encara molta pedagogia del que va representar aquell extermini. Una pedagogia necessària tant entre la població gitana com la no gitana.
Jordi Perales Giménez
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Jordi Eduard Perales GiménezJordi Eduard Perales Giménez, Barcelona ,1977, politòleg UAB especialitzat en Relacions Internacionals i drets de les minories. És activista per la recuperació de la memòria històrica del poble gitano.
