Joan Cusco Aymamí: l’aventura de fundar Quadern

Temps de lectura: 7 minuts

Pere Font Grasa

 

Dia 30 de juny de 1980, casa Fàbregas-Moix, actual seu de la Fundació Ars. Pere Font, d’esquena, entrevista al geògraf i pedagog sabadellenc  Pau Vila i Dinarès. A la dreta, dempeus, Lluis Clapés, director del Museu d’Art de Sabadell. Contemplen l’escena, l’escultor Camil Fàbregas Dalmau i la seva esposa Maria Moix Prat. (Foto: Pere Farran i Climent).

Tinc ben present una de les frases més assenyades d’en Joan Cuscó quan el vaig entrevistar amb motiu dels primers vint anys de la fundació de Quadern. «Fer camí, mai no desfer-lo. Anar sempre endavant, ja sabem que els camins no sempre són dreturers, moltes vegades ens cal un stop. Et pots trobar amb una bifurcació de camins, aleshores s’escau trobar quin és el més adient. Si convé fas una giragonsa, rectifiques. En la vida, encertes o t’equivoques, sempre, sempre, cal fer camí».

Vint anys de Quadern i 133 Semblances en el darrer quart del segle XX, intens de canvis, que l’obligà a fer i refer molts equilibris. Sempre se’n va sortir. Se’l criticava perquè tenia amics i col·laboradors de militància dretana i missaires. Es defensava dient que n’era amic precisament per no obligar-lo a seguir el seu pensament. «Si tingués un amic que em forcés a ser del seu grup ideològic, deixaria l’amistat. No m’agraden les rigideses de pensament. Soc liberal i m’agrada contemplar les coses cercant-hi l’equilibri de la balança. Procuro anar amb la cara dreta, saludar a tothom. De tenir enemic, donat el cas, el problema seria seu. A mi em troba tothom».

Era el pensament vital d’en Joan Cuscó i Aymamí, l’home que genèticament fou pare i mare de Quadern. El va concebre en estat virginal. El va parir amb fòrceps i triple cesària. Li va donar cos i ànima amb l’ajut de l’Esperit Sant. Un miracle en època de canvis accelerats. Li digueren somiatruites perquè tibava d’un Biscuter sense marxa enrere. Altrament, «capellanesc» —per als joves i els madurets progressistes— perquè repartia bones pàgines entre la cultura estable (la de tota la vida), mentre que d’altres esperaven que caigués a mans d’intel·lectuals pròxims al diví «déu farresià and cia».

Iniciat el pròleg movent la rosa dels vents, arribo a la parada d’aniversari del 2018 rellegint l’edició extraordinària dels primers 40 anys de Quadern. Manuel Costa, l’actual president i editor, escrivia:

«L’any 1978 Joan Cuscó i Aymamí va construir del no-res aquest artefacte que és Quadern (avui, Quadern de les idees, les arts i les lletres), amb vocació d’eternitat, com tot el que ha fet a la vida. En la presentació d’aquell primer Quadern, que es va inventar ell solet, deia que sempre resten buits a omplir dintre de l’àmbit de la cultura catalana. La consigna és: anar endavant a pas ferm, amb la mirada ara al passat alliçonador, ara al futur que encara és una incògnita. Dues afirmacions que podrien ser escrites avui perquè són d’absoluta actualitat».

Per promocionar i salvar Quadern, en Joan desenvolupava una dura tasca pidolant subvencions i ajuts materials. Feia cua als despatxos més prominents de Sabadell. Per convèncer els lletraferits possibles col·laboradors, lluità amb les armes del mosaic cultural del mostrari llaner. Cada comanda, un èxit; cada traveta, major coratge; cada edició que sortia al carrer, la petita alegria pel deure que s’havia imposat. Trobem un exemple cabal del seu anar a la recerca d’ajuda econòmica per a la revista quan ens confessava:

«El dia que se’m va posar a la barretina que a Sabadell li mancava una revista de caire cultural, la idea tingué un grapat de respostes negatives per part de moltes entitats. En canvi, tan sols amb el projecte al meu cap, en explicar-li a Joan Oliu que volia editar una revista sabadellenca, cent per cent catalana, i que pretenia que el Banc de Sabadell em garantís uns quants mesos l’anunci de la contraportada, em va contestar: “Només això?”. Transcorreguts els anys i recordant aquell contacte, li solia dir que ell havia estat “el tocòleg de Quadern”. Més enllà de la revista, quan la nostra entitat, Fundació Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell, decideix impulsar una nova etapa de publicacions, també hi trobo el suport d’en Joan Oliu. Més encara: davant el projecte de l’obra Una història de Sabadell per a tots, d’en Joan Torrella i Pineda, l’amic Oliu s’hi entusiasma fins al punt que se’n fa un tiratge de tres mil exemplars per repartir entre els nois i noies que fan visites guiades al banc. Un llibre del qual posteriorment s’han imprès mitja dotzena d’edicions.»

Les primeres 500 pessetes per al compte corrent dels Amics de les Arts i les Lletres és una peculiar història que m’explicava sovint. Un dia llunyà, conduint el seu cotxe i amb els amics Joan Mauri i mossèn Camil Geis, arriben fins a prop de Vilafranca del Penedès per entrevistar la professora i poetessa Dolors Miralles, fundadora de l’Acadèmia Miralles. Personatge aleshores ja retirada que havia gaudit de gran renom pedagògic i cultural per la gran quantitat de poemes creats, la majoria mai no publicats. Al final del diàleg, quan marxaven, la Dolors se li acosta i amb discreció li introdueix una nota a la butxaca de l’americana. S’adona del gest. Pensa que és un bocí de paper amb text poètic o un aclariment que no ha gosat fer davant dels acompanyants. Un cop a casa, en Joan palpa el paper, que de fet era un sobre que contenia un bitllet de 500 pessetes. Entén que els hi ha regalat com a compensació pel desplaçament. L’endemà, amb el bitllet a la mà en Joan s’acosta al Banc de Sabadell a veure el senyor Monràs. Li explica el fet: «Són diners que no me’ls vull quedar per als afers domèstics. Li dic que fa temps que vull crear Amics de les Arts i les Lletres, que en el seu moment el poeta Joaquim Folguera estigué a punt de fundar, però en morir de ben jove no pogué portar a terme la idea d’abast cultural sabadellenc. Aquests calerons podrien servir per obrir un compte corrent amb el qual iniciar l’entitat». Francesc Monràs contesta: «Guarda’t aquests diners; el compte corrent ja està obert». En efecte, en un tres i no res havia ingressat la mateixa quantitat. De tornada a casa, decideixo que el bitllet regalat per la Dolors Miralles restarà sempre més guardat com a símbol de la fundació de l’entitat.

Hi ha diverses «personalitats» en la figura de Joan Cuscó: el Joan Cuscó fundador; el Joan Cuscó editor-director; el Joan Cuscó redactor de «Semblances», i també noi dels recados. Ell va saber consolidar amb projecció de futur la Fundació Ars amb la deixa en vida que el seu amic l’escultor Camil Fàbregas feu de la seva casa; és a dir, de la finca del carrer Migdia, 18. Queda palès el compromís llegint l’edició del 19.09.99 del Diari de Sabadell. Sentenciava Camil: «Ho dono tot a l’amic Cuscó perquè sap fer les coses ben fetes».

Quatre dades biogràfiques. Neix a Sabadell l’1 de gener de 1922. Des del Marroc (protectorat espanyol) durant el servei militar, col·labora al Diari de Sabadell amb articles sobre costums i tipisme d’aquella terra colonitzada. Després d’un parèntesi de més de vint anys dedicat a l’activitat industrial tèxtil, retorna a col·laborar a les mateixes pàgines del periòdic local; amb certa vis humorística i sota el pseudònim de Xèspir. Posteriorment enceta al mateix mitjà una sèrie d’entrevistes amb el títol «Perfils», i més endavant «Semblances».

Per donar força a les seves paraules fundacionals, Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell no es limita a l’edició de Quadern, sinó que obre un nou canal de projecció cultural editant llibres. Ell dona exemple com a autor: De les eixides (1980) —amb el qual s’inicia la Biblioteca Quadern—; Dels carrers de Sabadell (1982), ambdós il·lustrats pel seu gran amic Agustí Masvidal; 62 ceballuts, amb caricatures d’Emili Hierro (1984); Del torrent de la Tosca (1988), coautor amb Joan Farell, il·lustrat per A. Masvidal, i un llarg etcètera.

Li consta a l’autor d’aquest pròleg que els amics l’esperonaven a publicar les memòries. No endebades ens deia que el bagatge de vivències i anècdotes que podia aportar eren inacabables. Deixava anar que ja portava unes quantes pàgines escrites. Coses disperses sobre les persones que havia conegut. Era qüestió de posar-s’hi.

Certament que s’hi va posar. Vam coincidir, com cada any per les mateixes dates, al cenacle de la sala catedralícia i modernista de la Caixa d’Estalvis Sabadell, a la tarda de la concessió del premi Sant Joan de novel·la de l’any 2000 o 2002. En pronunciar-se el nom del guanyador, ell se’m queda mirant amb un rictus de tristesa per fer-me còmplice del disgust que l’embargava:

—Sempre guanyen els de fora amb novel·les que no tenen res a veure amb Sabadell.

—Ignorava que hi haguessis participat…

–Sí. És la segona vegada. Em queda la satisfacció que com a mínim he estat entre els deu finalistes.

—Me la podries deixar llegir?

—Bé, més endavant.

I la veritat és que en cap altra trobada ni jo vaig insistir ni ell em va lliurar el mecanoscrit.

Si atenem les quatre ratlles de la biografia d’en Joan, comprovarem que fins al 1978 no deixa de ser un personatge ceballut del ram tèxtil. Excel·lent teòric tèxtil, bon empresari que, malgrat els avatars que periòdicament queien damunt la indústria, sempre progressà configurant una estabilitat envejable pels seus amics i, això no obstant, competidors. En la mesura que el fill es fa càrrec del dia a dia de l’empresa tèxtil, l’any 1978 se sent amb forces per fundar Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell i per Sant Jordi del mateix any, Dia del Llibre, presenta la revista Quadern, d’aparició bimestral. Per la fal·lera d’escriure va deixar la trama, l’ordit, la indústria, per fundar Quadern. Li preguntava si s’ho valia, aquest salt al buit, aquest canvi tan sobtat. N’estava convençut:

«En el negoci cada cop renunciava a més coses perquè per llei de vida el fill empenyia i calia donar-li ales a canvi de plegar. Per una raó, en una empresa familiar no et pots posar per davant si no reconeixes que el successor en sap més que tu, o que renova la visió global del negoci. Aleshores, si continues fent ombra, molestes i finalment t’hi arrossegues. Complert el traspàs, soc un home gran que va desfer el farcell de les il·lusions intel·lectuals arxivades als 25 anys, quan el novell teòric tèxtil decideix fer-se fabricant. Allí estaven guardades totes les coses literàries. Se’m va ocórrer omplir un buit  —sempre hi ha buits a la ciutat— editant una revista que inclogués articles seriosos i escrits en clau d’humor. Durant un temps aprofundí en els esquemes de les associacions locals, sense trobar ningú que em donés la resposta engrescadora. Llavors em vaig atrevir a anar per lliure: solter… sense casar-me amb ningú. Recordo que mossèn Geis m’animà a emprendre l’aventura. Ell creia que em donaria un cop fort contra la paret, que em sortiria un bony, però que l’aventura d’editor no em mataria. Quadern va néixer amb modèstia, senzillesa no exempta de molta tasca d’anar porta a porta a la recerca d’anunciants, de col·laboradors. Fou en Pere Satorra, el gran professional llibreter, qui amb el temps em va dir que havíem encertat de sortir sense l’embranzida de cavall sicilià, a canvi d’anar amb fidelitat i puntualitat a la cita del lector. No com tants exemples hem tingut a Sabadell, quan el cavall s’ha estimbat davant el primer obstacle.»

En Cuscó sempre exigia transparència. L’amic Camil Fàbregas solia dir-li: «Tu, Joan, no és que vagis amb un lliri a la mà; és que en portes dos». Reconeixia que anant pel món d’aquesta manera, amb els dos lliris a la mà, podia patir més d’un desengany, però se’n refeia. En la vida, la seva llarga i venturosa presència terrenal, amb encerts o errors, per Joan Cuscó i Aymamí, sempre, sempre, calia fer camí. Fundant Quadern obria una autopista «sense peatge» per a la cultura sabadellenca.

 

Pere Font Grasa

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Pere Font Grasa

        Periodista. Exredactor en cap del Diari de Sabadell (1977-1982) i excol·laborador de Quadern.