Joan Cuscó: activista cultural de cor arlequinat

Temps de lectura: 4 minuts

Joaquim Badia Casas

Joan Cuscó Aymamí.

Vaig conèixer en Joan Cuscó Aymamí a la dècada dels setanta, quan jo m’acabava d’incorporar al Banc de Sabadell, on ell venia com a client de la seva empresa tèxtil. En aquell moment era per a mi «el senyor Cuscó», i em semblava extremadament educat i «senyor», sempre amb un to molt correcte i respectuós i, per part meva, desconeixia llavors les facetes per les quals se’l coneixia i encara avui se’l recorda.

Amb el temps vaig identificar el seu perfil cultural, i el de fundador i cara visible de la Fundació Amics de les Arts i de les Lletres (avui Fundació Ars), i de la revista literària Quadern. En aquest sentit, i anys després, ja a la dècada dels noranta, vaig compartir algunes reunions lligades a temes de la fundació i a la persona de Camil Fàbregas, escultor i pintor sabadellenc, que va cedir a la mencionada fundació el seu llegat. Vaig tenir ocasió en aquells anys d’assistir a algunes trobades, amb el mateix Camil Fàbregas, en Joan Oliu com a persona de confiança i, per descomptat, en Joan Cuscó.

Una cosa que em sorprenia era que tractava de vós en Camil, i en aquestes trobades em van confirmar la seva seriositat, prudència i saber estar.

També vaig intuir en aquell moment un fi sentit de l’humor, en part reflectit en el pseudònim Xèspir que utilitzava.

Però un tema especialment emotiu per al Joan era sens dubte el seu amor i fidelitat al seu (nostre) Centre d’Esports Sabadell, sentiment que compartíem, i que va fer que tingués per ell molta més simpatia i admiració personal. Recordo que sovint passava per davant del meu despatx al banc i entrava un moment i amb molta seriositat feia un breu però encertat comentari del darrer partit o altres aspectes del club. Era soci «de tota la vida», concretament des de 1946, amb el número 3 quan va morir ara fa dos anys.

Recordava un «cara a cara» publicat al maig de 1993 al Diari de Sabadell, on el tema de l’entrevista era exclusivament relacionat amb el Centre d’Esports. En aquell moment el club passava un molt mal moment, amb un descens esportiu, acompanyat per un altre provocat per incompliments econòmics, que va portar l’equip de Segona A a Tercera. Em quedo amb diferents reflexions que feia en aquell moment, vàlides encara avui, malgrat que per sort vivim un moment molt més tranquil. Parlava en Joan que un descens del club era per a la ciutat una pèrdua de personalitat evident, «com el capità que el degraden a tinent», deia. Afirmava que era un cop baix per a Sabadell. Quan en situacions com aquesta el més fàcil és buscar culpables, ell ja parlava que «tots en tenim una mica la culpa», i ens hauríem de preguntar «si hem fet prou pel tema». També reflexionava que la lliçó és veure que només podem comptar amb el nostre esforç, i no començar la casa per la teulada, com malauradament havia succeït.

En aquesta línia, vaig seguir buscant alguna opinió publicada d’en Joan i vaig trobar un article de juny de 2006 («Tres patates calentes»), també publicat al Diari de Sabadell. En aquell context, parlava de tres temes que havien de preocupar a la ciutat, dos d’àmbit més cultural i el tercer, el Centre d’Esports Sabadell de nou. Era un altre moment complicat (força recurrents a la història del club), i es lamentava d’haver perdut aquesta referència d’història positiva i caure en un pessimisme, que confiava superar i retornar «allà on calia estar». El transfons d’aquests escrits i aquesta afició anava vinculat totalment a un sentiment de ciutat que per una via esportiva identificava Sabadell.

Però no pensem que la faceta arlequinada d’en Joan era només una qüestió d’articles, perquè a cada partit, al seu lloc a tribuna alta a la banda esquerra, vivia amb molta intensitat els noranta minuts i les situacions que s’anaven produint. I aquí el cert és que aquella tranquil·litat i serenor es convertien en un estil molt més apassionat, en gestos força eloqüents, encara que mai amb cap paraula malsonant. Estic segur que moltes persones alienes al món del futbol no haurien imaginat mai veure en Joan protestant a l’àrbitre de manera clara, a primera vista no identificable amb el seu món «molt més seriós». Al final del partit, coincidíem sovint baixant les escales de tribuna, i allà es desfogava, entre opinions esportives del partit, condicionades per l’alegria o disgust segons el resultat. La veritat és que quan des de fora de l’àmbit jo mateix veia que s’identificava afició a futbol amb un estil poc seriós, suposo com a postura de defensar-me a mi mateix, mencionava en Joan Cuscó i altres «persones molt ben considerades», per fer veure que, malgrat el que podia semblar, ser fanàtic d’un club era el que avui en diem «un tema transversal».

Potser m’he estès massa en aquesta faceta arlequinada d’en Joan, però penso que era desconeguda per moltes persones, que van (vàrem) admirar una persona com ell, identificat amb molt mereixement amb el món cultural, però que compartia amb aquesta altra faceta d’aficionat al seu club, provocada també de ben segur per aquesta vessant de sabadellenquisme que tenia. Tres anys després de la seva marxa, em queda d’ell un gran record i respecte. El vaig anar seguint fins al seu final, sense veure-li mai perdre aquella serietat, amabilitat i actuació de bona persona.

Joaquim Badia Casas

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.