El senyor Cuscó somreia

Temps de lectura: 4 minuts

ANTONI DALMASES PARDO

 

Joan Cuscó, vist per Emili Hierro.

El senyor Cuscó somreia, em mirava i somreia cada vegada que me’l trobava. No sé si la memòria em munta escenes irreals, però el recordo caminant amb una carpeta sota el braç o amb un bade, on segurament duia els escrits que traginava per confegir el seu Quadern.

Que a un home el recordin somrient i enxiquint els ulls amb complicitat, trobo que és una bona cosa. Jo crec que em somreia perquè, d’ençà que ens havíem conegut, en qualsevol conversa, a peu de carrer o en coincidir en algun acte, es preparava per fer-me sempre la mateixa pregunta: «Què estàs fent, ara?». Això, tot i que em posava en un compromís, m’omplia d’orgull, perquè volia dir que esperava de mi alguna cosa. I, efectivament, tot seguit em recordava que tenia les portes del Quadern obertes per fer-hi qualsevol col·laboració que volgués. Un oferiment generós que jo mai no vaig correspondre, mandrós, i ja tant me fa confessar-ho a aquestes alçades de la història, superb, estúpidament superb.

El Quadern d’aquells inicis dels anys noranta que jo vaig conèixer era una revista local segons les directrius estètiques clàssiques i, per a un aprenent d’escriptor amb pretensions, recollia el món petit i limitat de la ciutat. Jo, disculpin la sinceritat, era tan ignorant que em pensava que enllà d’enllà tot era admirable i que al costat de casa, entre els carrers plens de fàbriques on quan era petit ressonaven els telers sense parar, la cultura no hi tenia espai. Era, ja ho poden entendre, un petulant amb ganes de menjar-me el món que, naturalment, no aspirava pas a ser comprès pels seus conciutadans. Justificaré aquesta actitud dient que la joventut ja les té, aquestes coses: gosadia i ignorància massa sovint van juntes.

I encastellat en el meu error, la diferència entre un servidor i el senyor Cuscó no només era d’edat, de generació i de gustos artístics, sinó que em semblava estratosfèrica, insalvable. Tot i així, el senyor Cuscó em somreia sempre. I ara, al cap dels anys, vaig entenent per què.

Mentre jo —i molts més— somiàvem que érem algú o que teníem el projecte de ser algú, ell anava fent. Distingir entre fer i dir que faràs és fonamental. Els de la meva quinta i jo esperàvem que «es donessin les condicions objectives» per agafar les regnes del món i capgirar-ho tot. En l’entretant, la revista Quadern i el senyor Cuscó —ara m’adono que el nom de la revista més aviat era un pseudònim de l’home— anava fent feina, buscant còmplices, col·laboradors, subscriptors, amics que l’ajudessin a fer que les arts i les lletres, la cultura, en fi, fossin presents en aquest indret que Joan Oliver va definir sense manies i ben exactament amb el nom de Lil·liput.

Així, el Quadern de les arts i les lletres era i va ser durant molt temps la revista cultural de Sabadell, tan modesta com vulgueu, però viva. I mentre naixien i morien a velocitat vertiginosa diversos projectes tan brillants com efímers de publicacions culturals agosarades i noves, el Quadern resistia, sostingut sempre pel somriure bonhomiós i la mirada múrria del senyor Cuscó, segurament perquè sabia una cosa que nosaltres, atrafegats a buscar la perfecció inconcreta, ignoràvem: l’important era i és no deixar naufragar la cultura perquè la ciutat no acabi enfonsada en el silenci i la vulgaritat xarona.

Amb aquest tremp tenaç i constant, va mantenir la il·lusió que a Sabadell les propostes culturals eren possibles. I ell mirava d’acollir-les i projectar-les al seu Quadern, per això convidava a participar-hi a tothom qui creia que podia contribuir a servar les arts i les lletres.

Va passar el temps i confesso que, com tants, vaig tornar al Born sense haver voltat pas gaire món. Les enganyifes caduquen i admetre els errors és higiènic. Quan el senyor Cuscó, cansat o convençut que ja havia fet el que calia, va passar la torxa a gent més jove, vaig acceptar aquelles velles propostes de col·laboració. L’amistat propicia aquestes ziga-zagues, de manera que vaig retrobar el somrient senyor Cuscó compartint les pàgines de Quadern amb gent que n’heretava la tasca cultural i la renovava amb fresca ambició. I durant un temps vaig escriure-hi unes cròniques ciutadanes amagat sota un pseudònim que ell, astut, de seguida va descobrir. Vaig estar content de saber que li agradaven, tot i que tots dos sabíem que no arribaven ni a mitja cama dels que parodiava. Per això el senyor Cuscó, com sempre, em somreia amb complicitat. Ja ens enteníem.

Els dies i tanta gent han anat riu avall, però el record d’aquell Quadern somrient, generós i amable sobreviu a la dalla implacable, ara, quan el senyor Cuscó deu somriure des d’aneu a saber on, veient-nos bracejar enmig del naufragi. Per això em sembla just que senti l’escalf llunyà i el record que li adrecem a través dels versos sorneguers que un sabadellenc —Pere Quart— va dedicar a un altre sabadellenc per part de mare —Joan Maragall—, per homenatjar-ne el centenari tot reivindicant la modèstia i la humilitat imprescindibles en les bones persones. Uns versos que aprofito i faig meus perquè trobo que escauen d’allò més al senyor Cuscó, que potser somriuria recordant-los:

Don Joan, excusi la franquesa;
però no oblidi
que vostè i jo venim de Sabadell,
poble d’estar per casa.

Al capdavall som bàrbars.

 

ANTONI DALMASES

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Antoni Dalmases i Pardo

      Sabadell, 17 de juliol de 1953) és un escriptor i articulista català. Ha publicat llibres per a infants i joves, com també obres adreçades a tots els públics. Llicenciat en Filologia Hispànica, entre 1976 i 1982 va fer de mestre d’ensenyament primari i, del 1983 al 2014, va exercir de [...]