Joan Cuscó, vist per Emili Hierro (1988).
Érem a meitats de 1979 quan el Joan Cuscó es va posar en contacte amb el Jordi Graset i amb mi —que, en aquells moments, dirigíem Cineclub Sabadell— per demanar-nos que escrivíssim sobre cinema a la seva revista. Al número 8, el de maig-juny d’aquell any, va aparèixer una petita presentació dels criteris que volíem que definissin el funcionament de la nostra entitat, i el meu primer article, un breu recordatori de Mary Pickford, que ens havia deixat feia tot just un mes, i que portava per títol «Mary Pickford ha mort».
Des d’aleshores, i durant 31 anys, vaig col·laborar amb Quadern ininterrompudament. Durant bona part d’aquest temps, vaig anar coneixent el Joan Cuscó i vaig poder constatar, un cop més, que les iniciatives intel·lectuals —i qualsevol altra, de fet—, les fan les persones. Ras i curt: Quadern no hauria existit mai sense ell. El Quadern que jo vaig conèixer era una revista «liberal», amb tot el que això comporta, on escrivia gent de les més diverses ideologies. El to general el donava el seu director: una certa coherència continuista, discreció, un particularíssim concepte de l’actualitat cultural, serenitat i llibertat d’expressió. Això darrer, ara que està tan de moda parlar-ne, és un valor definitiu. El Quadern del Cuscó —és com li dèiem tots els que ens el vam anar apreciant— no hauria estat el meu si jo n’hagués estat el màxim responsable. A la redacció i a casa seva, quan vaig començar a acostar-m’hi amb una certa freqüència, discutíem sobre moltes coses i sovint no estàvem d’acord. Però tots dos respectàvem, amb la més absoluta naturalitat, el que deia l’altre. Sempre vaig escriure el que vaig voler i com vaig voler. Mai no hi va haver la més mínima ingerència. No és poca cosa.
Un dia, el Toni Dalmases i jo vam proposar al Cuscó una secció de futbol, que es titularia «Dilluns», parlaríem del Barça i el relacionaríem amb el que fos. Amb aquell somriure de què parla el Toni en un altre dels articles d’aquest número, el Cuscó, entre divertit i sorprès, ens va dir que sí. La seva revista era això: la dirigia ell, però els altres també podíem tenir idees i hi podíem participar. Al desembre de 1995, número 103, va aparèixer el primer «Dilluns», que començava així: «Anant cap al camp del Barça amb la Penya…»
Deixeu-me recordar, d’altra banda, i com si fos un petit homenatge, alguns números especialment significatius d’aquella insòlita aventura: el monogràfic dedicat a Pau Vila; Jacques Tati entre nosaltres; els monogràfics dedicats a Miquel Crusafont i a Antoni Vila Arrufat; la commemoració del 10è aniversari; Centenari Vila-Puig; Quadern 100: 1978-1995; Joan Oliver, cent anys del naixement; els especials dedicats al 50è aniversari de Cineclub Sabadell i al número 200, o Els pintors a Quadern (1).
Ja al nou mil·lenni, el Joan Cuscó va anar cedint les regnes de la revista a d’altres persones i també, lògicament, la direcció. Jo vaig continuar col·laborant-hi durant uns quants anys, però vaig deixar de fer-ho quan, per raons que ara no venen al cas, em va semblar que la nova direcció i jo parlàvem llenguatges massa diferents. Però, en tot cas, entre el cinema, el futbol i altres col·laboracions esporàdiques, són molts anys a Quadern, la revista del Cuscó, a qui sempre agrairé la seva amistat i la seva confiança.
(1) Són els números 17, 27, 38, 59, 62, 75, 100, 124, 163, 20
Pere Cornellas
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Pere Cornellas PagèsSabadell, 1950. Pedagog i cineasta. Mestre d’Educació Primària i Llicenciat en Filologia Catalana. Ha exercit a l’Escola Nostra Llar (1967-1986), a l’Escola del Sol (1989-2015) de la qual va ser cofundador el 1988 i al C. E. Ramar 2 (2001-2016). En l’àmbit del cinema, ha estat president de Cineclub Sabadell [...]
