Francesc Garriga Barata (1a part): Cosmonauta. Sèniors Poètics de Sabadell (I)

El cas del Garriga és una pedra de toc en la qüestió de les relacions intergeneracionals dins la poesia catalana (al cap i a la fi, la seva mort és el detonant de la publicació de Sèniors poètics, on una sèrie d’escriptors més o menys joves homenatgen autors madurs); juraria que fins i tot ha creat un model, tot i que en si mateix és un cas intransferible. Potser per això resulta curiós que Cosmonauta coincideixi amb un moment crucial per a la seva recepció: absent la persona, Francesc Garriga Barata ja és només un feix de paraules, que circulen pel món amb una momentània il·lusió d’orfandat, a l’espera que la posteritat es decideixi d’una vegada a agombolar-les, a embolcallar-les amb un mantell de lectures. És l’interregne d’ombra que, després de la mort d’un autor, crea una transitòria aparença d’oblit, una mena de purgatori de la fama literària. Davant d’això, Cosmonauta és com una mena de repte, un envit.

No puc evitar que l’operació em recordi la Poesia carneriana de 1957, aquella edició que no recollia tots els llibres de Carner, sinó que els desarticulava, els reordenava i reescrivia els poemes. Valdria la pena preguntar-nos quines són les implicacions d’aquesta mena d’operacions. Garriga i Carner reescriuen els seus versos perquè són «seus», i és per aquesta propietat que hi tenen dret; d’aquesta propietat en diem autoria (cosa que, evidentment, pot semblar una obvietat). A diferència de Carner, però, Garriga no desarticula els seus llibres: ens els torna a entregar tots en el mateix ordre, sense buscar noves articulacions.

El cas és que tampoc sabríem imaginar-les: malgrat la famosa unitat al llarg del temps de la poètica garriguiana (l’altre gran clixé sobre aquesta poesia), resultaria difícil establir una coherència entre un poema de 1959 i un de 2015. Corresponen a dos moments massa diferents, a dues persones (un jove de 27 anys que acaba d’abandonar la regla monàstica, un senyor de 82 que planta cara a l’última etapa de la seva vida) que potser ja no són la mateixa. Al capdavall, el temps, en aquests poemes, és fonamental: Cosmonauta és una autobiografia, una mena de dietari sense dates, el registre del pas d’un individu per la vida.

Foto d’Ester Andorrà. Foto capçalera: Escritor de Danil Lumpen (Flickr, 2006).

Malgrat tot, aquella unitat existeix: concedim-li al tòpic la seva part de raó. Al cap i a la fi, és veritat que Francesc Garriga tenia una veu única, no tan sols inconfusible sinó també constant. I això també significa que, en certa manera, es va mostrar impermeable a totes les temptacions estètiques que durant 55 anys podien sortir-li al pas. En paral·lel a l’obra de Garriga ha desfilat el realisme històric, la represa de les avantguardes, els intents de retorn a l’experiència, la polipoesia; i no només això, sinó que ell va veure com tot plegat anava desfilant davant dels seus ulls (és això el que significa l’atenció cap als poetes joves); però tanmateix no va deixar petjada en els seus escrits.

Sense alterar l’ordre dels poemes, ni l’ordre dels llibres que els recullen, però, el fet és que els poemes en si pateixen tot de petits canvis. Hi ha, primer que res, tot de petites actualitzacions lèxiques, que són més habituals, com era d’esperar, en el cas dels primers llibres: s’evita la conjunció adversativa mes, el possessiu lluri mots com començ, o adopta el pretèrit perifràstic, que en l’evolució del català literari ha anat arraconant el pretèrit simple al llarg d’aquestes dècades. És a dir: el Garriga madur busca un llenguatge més planer, confia més en la liricitat intrínseca dels versos i de les seves combinacions que no en l’esclat verbal, en el mot rar.

Ja era una tendència: mai va ser un poeta que fes exhibicions lèxiques i formals, tot i que l’aparent vers lliure dels seus poemes era molt controlat: tot de canvis de Cosmonauta estan destinats a evitar els versos amb un nombre de síl·labes imparell. En la poesia tardana de Garriga, la que sempre havíem conegut, els versos són tetrasíl·labs, hexasíl·labs, octosíl·labs o decasíl·labs, cosa que no sempre passava en els primers llibres: ara, mitjançant petits canvis que no alteren substancialment el sentit dels versos, el ritme s’adequa al que acabaria sent en la seva poesia tardana. Tot plegat explica prou bé com era la poesia de Francesc Garriga, i com volia ell que fos: sense una forma premeditada, externa al poema, sense rareses lèxiques, una poesia que, tot i que aparenta «dir» amb la màxima senzillesa possible, resisteix la paràfrasi.

Tots aquests canvis gramaticals i mètrics, però, afecten sobretot els llibres de joventut, fins al paraules cap al tard de 1973 (no sabem, com és natural, què ha passat amb llàtzer, el llibre fins ara inèdit que fa aquí la seva primera aparició pública, sense que en coneguem la primera versió). En canvi, fins al penúltim llibre publicat persisteix una altra forma de reescriptura: l’eliminació de versos. És ben bé un últim eco d’un dels principis bàsics de l’escriptura de Garriga: l’el·lipsi. Un dels poemes de paraules cap al tard, la «pausa» que ocupa el mig del llibre, ho diu ben clar:

no ho sabeu?,

tots aquells que fem versos

n’escrivim sense lletra

que s’escapen al tacte

i al sabor,

i és allà on els poetes

confessem sense dir-ho

tot allò que voldríem que sabéssiu

i no poden paraules

ni mentides

conservar-ne la saba.

És un pas més, de fet, en una reflexió sobre el llenguatge que havia començat ben aviat, i que havia assolit una importància cabdal en el llibre anterior, paraules (1962). Cap a aquella mateixa època, Roland Barthes sostenia que la poesia contemporània intenta retornar a un estat presemiològic del llenguatge, «arribar no al sentit de les paraules, sinó al sentit mateix de les coses». Es tracta de ser un «antillenguatge»: la poesia contemporània està bastida sobre una desconfiança crítica cap al llenguatge. A Philipp Lord Chandos, el personatge d’Hugo von Hofmannsthal, les paraules abstractes se li desfan a la boca com «bolets podrits», els mots se li transformen en «remolins que persegueixo avall, fins al vertigen, que roden sense parar i a través dels quals s’arriba fins al buit». Lord Chandos ho explica en una carta al filòsof Francis Bacon, aquell que al Novum Organum afirmava: «les paraules violenten l’enteniment i ho pertorben tot de tal manera que porten els homes a innombrables i buides controvèrsies i fantasies». És només una baula més en la història d’una desconfiança filosòfica cap al llenguatge que arrenca del Cràtil platònic i desemboca en el Nietzsche de Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, per al qual tot el llenguatge és «un exèrcit mòbil de metàfores (…), metàfores que s’han tornat gastades i sense força sensible, monedes que han perdut la seva imatge i que ara només compten com a metall, però ja no com a monedes». I compara l’edifici conceptual així bastit amb una «tela d’aranya, tan suau que el pugui transportar l’onada, tan estable que no pugui ser agitat per qualsevol vent».

Entre Bacon i Nietzsche, però, hi ha hagut un canvi, un desplaçament en la funció del llenguatge. Per a Plató i Bacon l’escàndol era que el llenguatge, un simple instrument per representar el món, no s’hi adeqüés del tot, i la solució era purificar-lo amb paciència i mètode, com qui canvia un telescopi per un altre. Per a Nietzsche, després de Humboldt, el llenguatge és un procés que configura l’individu, ja per sempre aïllat del món, un joc cada cop més autònom respecte a la realitat però que, malgrat tot, serveix per habitar el món; cosa que provoca que, si el llenguatge falla, aquesta errada resulti més perillosa per al subjecte. Per això la crisi de Lord Chandos és alguna cosa més que la descoberta d’un llenguatge fals, rectificable mitjançant una correcció racional (com encara esperava el seu amic Bacon). Al primer poema de paraules, Francesc Garriga iniciava un errabundeig pel llenguatge, havent rebutjat les paraules heretades, a la recerca d’aquelles que tinguessin «virtuts de resurrecció»; però al llarg del mateix llibre el desencís anava avançant i, cap al final, tot el llenguatge ja era només el residu d’un fracàs. La resposta a això potser serà aquest estil lacònic, ple de buits, on el pes del blanc de la pàgina (i els editors de LaBreu han sabut respectar això) té gairebé tant de pes com la tinta gastada.

Potser no caldria perdre de vista, però, el sentit més immediat d’aquestes paraules heretades que la poesia de Garriga comença rebutjant, quan diu, al poema que ara citàvem de paraules: «els que ens han precedit ens van llegar paraules que no creien»; en la poesia de Garriga hi haurà sempre (i s’anirà intensificant amb el pas dels anys) una denúncia del llenguatge rebut, del discurs catòlic que va dominar la seva joventut després de la guerra, de la tradició cristiana dins la qual, tal com recorden els prologuistes de Cosmonauta, va creure poder habitar l’anomenat Fra Joan Maria¹ de Sabadell. Hi ha també la figura de Joan Garriga i Manich, el pare del poeta, cosí de Joan Oliver i membre del Grup de Sabadell, que a principis dels anys vint havia dirigit una revista d’art que es deia, justament, Paraules; però això és més aviat una pista, un esfilagarsament que podran descabdellar historiadors més experts que jo.

Com una extensió de tot això, a partir d’els colors de la nit i setembre les correccions que Garriga aplica als seus versos són, sobretot, eliminacions. En realitat, aquests dos llibres, que ja formaven una mena d’unitat a part, són els més esporgats; eren, també, els més prolixos, els més propers potser a la idea d’una poesia de l’experiència i, també, aquells on, dins la desolació habitual en els llibres del poeta, més s’insinuaven moments d’esperança, oasis de joia. Aquests dos llibres dels noranta són, potser, el punt intermedi entre l’espera i la insatisfeta imminència juvenil dels primers llibres i els sentiments de recança, de pèrdua, que dominaran entregues posteriors. Un parèntesi durant el qual la poesia de Francesc Garriga serà, per un instant, feliç. Aquí hi ha aquell poema (mantingut a Cosmonauta) de pura joia eròtica:

em banyo en dos pronoms

i m’esbaldeixo amb adjectius

lliscant pel pentagrama

dels dits que em ressegueixen.

veremo l’alegria a mitja tarda.

i escalfo fruita fresca

amb dents lascives.

És només un parèntesi, que en aquesta nova versió es fa més eixut, més sintètic, amb una retòrica més cenyida: desapareixen metàfores, redundàncies, adjectius, complements circumstancials innecessaris. La intervenció sobre els llibres següents no és tan dràstica; un dels fets més curiosos d’aquesta obra és la manera com els primers llibres, de finals dels cinquanta i principis dels seixanta, s’assemblen més als últims, del segle XXI, que als publicats entremig. Però en aquest entremig, del 1962 de paraules al 2000 d’ombres, hi ha llargues temporades de silenci editorial (amb el que això significa: que el poeta no feia una carrera literària pròpiament dita): onze anys separen paraules de paraules cap al tard, que en realitat no va tenir distribució, i disset separen aquest d’els colors de la nit, aparegut el 1990, quan ja han passat moltes coses dins i fora de la literatura.

Cosmonauta relativitza però no nega aquest silenci: un nou recull, llàtzer, ocupa la bretxa entre 1973 i 1990, amb poemes que els editors situen a mitjans dels anys vuitanta (potser la cita inicial de Trakl podria ser una pista, tenint en compte l’aparició de les traduccions traklianes de Feliu Formosa, però és una pista falsa; Francesc Garriga, llicenciat en filologia anglogermànica, coneixia l’obra de Trakl de feia molt de temps, des dels anys cinquanta, que és també quan per primer cop el va llegir Formosa; el que potser tindria més interès, pel que fa a aquesta coincidència, és mirar d’escatir què hi troben en Trakl els poetes sabadellencs de postguerra). La continuïtat temàtica de llàtzer amb els poemes d’una dècada abans és absoluta, però els poemes són més breus, més epigramàtics, cosa que també els singularitza respecte als dos llibres següents, els que es van publicar a Columna.