A propòsit del «sentir poètic»

Temps de lectura: 9 minuts

Ignasi Farinyes Gasalla

 

Fotografia de Zita Vehil.

Hi ha molta berganteria ara pel món, i n’hi ha tanta en la poesia com en qualsevol altra ocupació.
H. Heine, «Els banys de Lucca»,  Quadres de viatges, 1828

És un fenomen bastant comú, i de vegades saludable, que les joves generacions de creadors necessitin afirmar-se sobre el cadàver intel·lectual de la tradició que les precedeix. Així i tot, en poques ocasions, aquesta actitud ha anat més enllà de la marraneria personal per esdevenir un corrent ben assentat. En la majoria dels casos, l’exhibicionisme adolescent (un tret que compartim amb la resta de primats i que té evidents avantatges reproductius, però magres atributs creatius) no dona tant de si i, amb la creixença, sol desaparèixer darrere d’una efímera traça de ridiculesa. Però, des de fa dècades, l’estratègia de profusió i fugacitat que caracteritza l’economia de mercat també potencia productes culturals cridaners, d’alta obsolescència i digestió cognitiva més aviat lleugera, i les «rebequeries artístiques» dels jovencells, cada vegada amb més facilitats tecnològiques per esbombar-se, en constitueixen un filó gairebé inesgotable. D’aquí que la incapacitat patològica de sobreposar-se a la supèrbia juvenil hagi assolit la categoria de virtut.

La literatura no ha quedat al marge d’aquest deteriorament. L’aposta pel consum massiu exigeix grans tiratges, xous mediàtics i, sobretot, el suport d’una especulació subsidiària disposada a aplicar capes de prestigi a creacions francament estèrils. No és gens sorprenent, per tant, que els marxants de les belles lletres recorrin, cada cop més sovint, a tota classe d’astúcies per col·locar un gènere tan mal adaptat a la immediatesa com la poesia. Lamentaria qualsevol interpretació matussera d’aquestes paraules que pogués donar a entendre una espècie d’animadversió elitista cap a la popularització de la més àrdua de les formes literàries. Tot al contrari: soc absolutament partidari de la divulgació de la poesia, no solament pel dret universal a eixamplar l’horitzó de bellesa, sinó també pel d’ennoblir-se amb l’abstracció poètica. Tan sols des d’una certa malícia es podria pensar que en la idea de «marxant» que he utilitzat hi faig entrar les persones i les entitats que batallen diàriament per introduir la poesia al bagatge de la cultura popular. Marxants només són aquells que, amb independència de les seves bones intencions culturals, han de prioritzar els interessos econòmics.

En aquest context, en què els imperatius comercials determinen la producció cultural, no és estrany que prosperin atzagaiades com les que es van deixar sentir el maig passat en ocasió del festival Barcelona Poesia, com ara «la rima és una superstició dels incapaços» o «seguim posant atenció en una mena de poesia arcaica, “el poesisme” (que no és res més que el correlat del “processisme”)». L’única raó de ser d’aquesta mena de provocacions, conceptualment irrellevants, és convertir-se en reclams publicitaris i no cal perdre-hi gaire el temps. Però no podem passar per alt que aquestes maniobres consumistes ens allunyen de les qüestions genuïnes relacionades amb la creació poètica. No existeix, en la poesia catalana, res que pugui ser sospitós de «poesisme» (una espècie de moviment a recer del qual, protegits per l’art de la rima i del metre, s’aixoplugarien els poetes a qui no ha sigut concedida la gràcia del vers lliure) i, com en tota altra expressió artística, l’única realitat que ens hauria d’interessar és la que diferencia els poemes bons dels dolents; els que tenen coses interessants a dir, independentment de l’aposta formal de l’autor (rima, metre, vers lliure o prosa), dels que no van més enllà d’una llista de (des)propòsits de Cap d’Any o d’un inventari d’anodines vicissituds domèstiques.

Aquesta disjuntiva, a part d’excessivament simple, és problemàtica, naturalment. Qui decideix què és «bo» i què és «dolent»? Qui posseeix la competència per discernir sobre allò que és «interessant»? A més a més, es podria argüir que qualsevol enumeració o qualsevol incidència, per casolanes que siguin, deixen de ser anodines a través del prisma de la poesia. En plena dissolució postmoderna, aquests subterfugis tenen una gran utilitat per infondre autenticitat a textos que, pels motius que sigui, es volen enaltir amb el segell poemàtic. Així, doncs, és previsible que la reivindicació d’una pauta més o menys categòrica que ajudés a resoldre aquesta alternativa esvaloti el corral de l’eclecticisme predominant. Amb tot, goso exposar-la: en poesia (tot i que la idea és extensible a la resta d’àmbits creatius), l’àrbitre qualificat per evitar que ens facin passar bou per bèstia grossa és el mateix lector.

Una altra afirmació temerària, ben cert. El lector al qual faig referència és ideal, un límit inabastable, però que hauria de marcar la tendència de l’experiència literària. La hipòtesi, d’innegables reminiscències kantianes (a pesar dels infortunis que pateix el pensament contemporani, la humanitat no agrairà mai prou el formidable aparat crític que ens va llegar el de Königsberg), no és pas nova i encara treu de mare alguns fatus divulgadors, que se senten desposseïts dels seus privilegis d’erudició. I no es tracta d’una idea rebuscada: qualsevol persona té la possibilitat d’identificar els elements qualitatius d’una obra, per complexa que sigui la seva execució; o, dit d’una altra manera, els rudiments per identificar bones creacions artístiques formen part del patrimoni psíquic de tot ésser humà. Ara bé: com tota habilitat, aquesta també demana entrenament. Tan sols amb l’acumulació d’hores de lectura es pot aconseguir l’aptitud suficient per destriar el gra de la palla.

Fotografia de Zita Vehil.

Evidentment, per poc avesat que s’hi estigui, identificar impostures com les que he comentat més amunt no té gaires complicacions. Però existeixen paranys més subtils que ens poden fer dubtar de la nostra destresa hermenèutica. No hi ha cap raó convincent, per exemple, que justifiqui les incoherències sintàctiques d’un poema, per més que s’apel·li a una mena d’efectisme estètic (o transgressor); el tremp poètic no prové d’una indocilitat gramatical pretesament provocadora, sinó, en bona part, de les paraules del poeta, adherides a una singular armadura rítmica i convenientment disposades per forçar-ne el límit semàntic fins a l’esquinçament; només així es poden evocar les «imatges» excepcionalment commovedores, però sorprenentment familiars, que distingeixen la bona poesia. És difícil, tanmateix, refutar les evasives amb què alguns poetes i filòlegs legitimen la barroeria sintàctica o la insignificança semàntica. Solen recórrer, ex auctoritate, a l’anomenat «sentit poètic», entès com una virtut més aviat revelada que no pas adquirida, la mancança de la qual explicaria la impossibilitat dels escèptics per aprehendre les profundes intencions de l’autor. Lluny d’aquest despropòsit, el sentit poètic s’hauria d’entendre com l’agudesa perceptiva que ens permet captar la vitalitat evocadora d’un text, la qual, com ja he dit abans, tot deixant de banda les eventuals disposicions innates (de difícil descripció fora de l’àmbit neurològic), és a l’abast de qualsevol individu de l’espècie disposat a exercitar-la. No és inversemblant, per tant, suposar que una persona acostumada a llegir disposi d’eines suficients per no deixar-se entabanar pel xarlatanisme literari habitual. Però, en general, la lectura que es porta en el paradigma de l’emoticona en què vivim és planera, amb pocs estrats interpretatius, i se solen preferir les prescripcions dels experts abans de córrer el risc de no estar en voga si s’opta per l’avaluació personal. Aquesta pèrdua de confiança en el propi talent com a lector deixa sense sentit el sentit poètic, el qual passa de ser un criteri a convertir-se en la lletania que reciten els preservadors de la «veritat universal» que custodiaria la poesia, aplanant així el camí cap a la seva idealització.

La litúrgia que de vegades envolta la «poesia d’idees» (o també la «poesia de conceptes», tal com l’anomenava Bartomeu Fiol) ha contribuït significativament a aquesta sublimació. A «Conceptes de poesia i poesia de conceptes» (Diari de Balears, 6-XI-2007), un interessant (per bé que debatible) article en què Fiol reflexiona sobre la tasca poètica, hi podem llegir, per exemple, un parell de frases (que he marcat en cursiva) representatives d’aquest culte: «[…] la composició de la poesia pot esser considerada simultàniament com la pràctica d’una de les belles arts i com la recerca afamegada d’una mica més de veritat […]»; i, més avall, afegeix: «[…] a la poesia com a mètode de coneixement, com a via o procediment per a aconseguir qualque mica més de veritat, li importa molt més aquesta —la veritat— que no cap esplendor formal». Per la seva banda, Pere Gimferrer, en un altre article dedicat a l’obra d’Octavio Paz («Poesía del pensamiento», Vuelta, 258, maig del 1998), és encara més explícit sobre aquesta qüestió: «[…] el poema rebasa sus goznes, sus marcos referenciales, y nos formula una modalidad de conocimiento que es privativa de él únicamente […]» (la cursiva també és meva).

La creença en les hipotètiques propietats gnoseològiques de la poesia, que comparteixen bastants poetes i crítics actuals, és una conseqüència de l’adveniment de la subjectivitat moderna. A partir del segle XVII, la pèrdua de transcendència que implicava el pensament crític il·lustrat va exercir una mena d’efecte refractari en una part dels intel·lectuals occidentals. La nova manera d’encarar-se a la realitat menava a un buit metafísic inexorable i molt difícil d’assumir per a algunes sensibilitats nostàlgiques, fet que va propiciar la desconfiança en la raó com a única font de coneixement, tot sembrant, així, la llavor del romanticisme. Per xocant que sembli, si tenim en compte el progrés tecnològic i científic que ha experimentat la humanitat en els darrers tres-cents anys, la desconfiança romàntica persisteix, i, naturalment, la poesia, tan sensible a tot el que fa referència a la subjectivitat, no n’ha pogut quedar al marge. Amb això no vull pas dir que tots els autors que tenen fe en l’existència d’un «saber poètic» transcendent siguin epígons del romanticisme, ni que desconfiïn de la raó com a font principal de coneixement. Tot al contrari, crec que molts d’aquests poetes pertanyen al conjunt de creadors que val la pena llegir. Les creences, falses o certes, no representen, necessàriament, un impediment per al rigor intel·lectual i l’excel·lència. El problema apareix quan la fe s’escola per les parets més íntimes de la privacitat per acabar brollant en forma d’adoctrinament. És aleshores quan sobrevé el discurs cerimoniós que empeny la poètica cap al vessant més iniciàtic, apartant-la d’aquells que, convençuts o no, recelen del dogma.

La consideració de la poesia com un estadi suprem (i exclusiu) de la jerarquia del coneixement és la implicació més insòlita d’aquesta mistificació, respecte de la qual soc força escèptic. No crec pas que existeixi cap veritat susceptible de ser desvelada a l’enteniment humà únicament a través de la creació poètica. De fet, sostinc que els poetes (en tant que són poetes) no tenen pas aquesta potestat, ni han d’anhelar-la, si no és que volen arruïnar la grandesa de la (seva) poesia. El saber (si més no, des de la posició filosòfica que comparteixo), tant l’adquirit amb l’aprenentatge com l’obtingut a partir d’habilitats congènites, només creix a través de l’anàlisi i d’acord amb un procediment lògic de deducció ben establert i accessible a tothom; és precisament això que el fa universal. Amb tot, alguns autors, potser fascinats per la capacitat emotiva que pot arribar a tenir, conceben la poetització com un ritual d’elevació a l’última esfera de la saviesa, inaccessible als qui opten per la «fredor» del càlcul deductiu. Tot i admetre que darrere de qualsevol propòsit artístic sempre hi ha algun grau d’egolatria, és evident que, en aquest cas, som davant d’una clara desmesura de l’experiència subjectiva.

Fotografia de Zita Vehil.

Però, si descartem la revelació de «realitats transcendentals», què fa de la poesia l’expressió més commovedora de l’art literari? A «Tradition and the Individual Talent» (The Egoist, vol. 6, 4 i 5, setembre-desembre del 1919), T. S. Eliot ens proporciona alguns indicis bastant plausibles de quina podria ser la resposta. En aquest article, l’autor (ens ho diu explícitament) té l’encert d’aturar-se al llindar del misticisme. Si l’hagués traspassat, l’argumentació que hi exposa hauria perdut una bona part de la seva coherència teòrica. En canvi, sense renunciar a la profunditat, la seva prudència infon a l’escrit un suggestiu matís didàctic. Llegim-ne una mostra: «De fet, un error d’excentricitat en poesia consisteix a buscar noves emocions humanes per expressar; i, en aquesta recerca de la novetat en el lloc equivocat, descobreix el pervers. L’ofici del poeta no és pas trobar noves emocions, sinó fer servir les més habituals i, tot convertint-les en poesia, expressar sentiments que no són a les emocions reals.» (p. 72-73). Sembla, per tant, que, pel Nobel britànic, el material amb què treballa el poeta és ben comú, i requereix un cert coneixement previ per part del destinatari de l’obra perquè es desencadeni l’efecte poètic. Al final de la segona part del seu text, Eliot acaba de reblar el clau: «La poesia no és desfermar l’emoció, sinó defugir l’emoció; no és expressar la personalitat, sinó defugir la personalitat. Però, naturalment, tan sols els que tenen personalitat i emocions saben què significa voler alliberar-se d’aquestes coses.» (p. 73). Admeto que aquí, amb l’ús de l’expressió «tan sols aquells», a l’autor se li escapa el deix elitista; però això no treu que puguem fer una interpretació generosa d’aquest bell fragment, si reconeixem que, en un moment o altre de la seva existència, qualsevol persona pot experimentar el sentiment paradoxal que s’hi suggereix.

Sigui com sigui, el que val la pena retenir d’aquestes citacions és la idea de connivència que transmeten. Altres autors, independentment del seu transcendentalisme poètic, també han coincidit en la necessitat d’aquesta complicitat entre el creador i el receptor de l’obra (penso en Sabato, Riba o Paz, entre molts d’altres). Però podem quedar-nos amb aquestes paraules de l’article ja citat de Bartomeu Fiol: «[…] podem definir la poesia com una sensibilitat especial davant determinats aspectes de la realitat. Amb la particularitat que residiria més en la sensibilitat que permet la seva percepció que en els aspectes que la provocarien.» Només cal un petit esforç intel·lectual per adonar-nos que, en aquesta sensibilitat, hi han de prendre part tots els subjectes que participen en el joc poètic. Salvant les distàncies (no tan sols temporals), aquesta «comunió emocional» que, encertadament, suggereixen les reflexions de molts poetes contemporanis és anàloga a la mimesi aristotèlica, la reproducció adequadament modelada de la realitat (emocional) que hauria de contemplar tota activitat artística, si vol aconseguir, tal com ens proposava l’estagirita, la imprescindible catarsi que ha de permetre la cohesió de qualsevol comunitat humana.

Fer emergir de nou a la consciència, de vegades amb l’ús extrem dels significa(n)ts, el goig d’aquella albada, la tristesa incontenible d’aquella pèrdua, el desassossec inherent a la certesa de la finitud…; en definitiva, «socialitzar» aquelles emocions que, d’una manera o altra, comparteixen tots els éssers humans des del seu adveniment a l’existència: heus aquí la grandesa de la poesia.

Ignasi Farinyes Gasalla

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    •  Ignasi Farinyes Gasalla
      Ignasi Farinyes Gasalla

      Llicenciat en Filosofia i escriptor. Ha publicat articles, majoritàriament de crítica cultural, a diversos mitjans de comunicació, com ara Revista de Catalunya, El Punt Avui, La Veu del País Valencià, Núvol o El Món i ha fet alguna incursió esporàdica en el món editorial.